Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
L’artista ceramista Natàlia Gual, nom artístic CovaDangles, va exposar les seves obres al Museu Terracotta de la Bisbal durant el mes de desembre del 2019 fins a finals de gener de l’any 2020.
Per veure el PDF cliqueu a: natalia-gual-pdf
Quan un és jove, poques vegades pensa que algun dia passarà per un procés d’envelliment, ja que això són coses que només li passen a l’àvia, però quan arribem a l’edat d’ella la cosa canvia. Ara tinc l’edat que, quan jo era petita, tenia la mare de la meva mare i veig la vellesa de manera diferent. Em fa la impressió com si alguns dels nostres òrgans fossin relés (1) que de mica en mica es van fonent. Com si es tractés d’un procés d’apagament vital, lent però molt visible abans i després de sortir de la dutxa, això que que ara se’n diu obsolescència.
Ara que m’està succeint a mi això de la vellesa, no ho trobo normal, no, perquè la vitalitat personal va ser òptima fins passats els seixanta-cinc anys, i a partir de llavors els relés van donar mostres que no els arribava el corrent necessari, com si alguns es col·lapsessin. Penso que el disseny biològic dels humans, de la mateixa manera que els objectes mecànics i electrònics, també està acomplint les pautes de l’obsolescència, perquè quan arribem a un determinat punt de la vida ens convertim en obsolets (2).
Avui conversant amb una amiga, Conxa Saurí, hem comentat que ràpid que passen els dies i els anys i com el temps va deixant empremta al nostre cos. Després la Conxa ha dit: “L’altre dia no sé amb qui parlava que va dir: som com una torradora que de cop, sense saber com, explota.” Li he respost: “Sí, és veritat; és curiosa aquesta coincidència. És possible que algunes idees tinguin facilitat per moure’s per l’ambient.” La Conxa hi afegeix aquest nou comentari: “Sí, però la diferència entre la torradora i nosaltres és que ella no se n’adona i nosaltres sí.” Sí, realment per a això tenim l’esperit i la consciencia.
Notes:
Amb aquest relat vull explicar-vos dos fets que m’han succeït recentment. Tots dos tenen relació amb la mitologia grega, m’han fet reflexionar i a la vegada plantejar-me la pregunta de si els mites són només mites o si són dipositaris de contingut històric real encara que amb una forma abstracta i potser una profunditat major que la que podem entendre.
Tal vegada la mitologia va ser un dels primers mecanismes narratius que ajudaven a elaborar una idea del lloc on es trobava l’ésser humà, les forces (conegudes o no) que l’influïen, el destí i el paper dels déus. La mitologia devia ser, potser, un primer pas cap a la culturització.
L’experiència que ara explicaré va començar amb l’assistència a l’acte de presentació d’un llibre. A la pantalla de projecció hi havia exposat un logotip format per un cap de Medusa expel·lint aire per la boca, era la simbòlica Medusa de la mitologia grega. La imatge possiblement em va estimular la curiositat per revisar aquest mite i fer-ne una crònica amb la intenció de publicar-la.
Es diu que del cap del déu Zeus, pare de tots els déus i sobirà dels homes, en va néixer la deessa Atena, que era bonica i posseïdora de la saviesa i de la veritat, a més de tenir potestat sobre la guerra. D’aquí que la veiem representada amb una llança i un escut on tenia gravat el cap de Medusa lliurat a la deessa per Perseu, l’heroi que havia aconseguit donar-li mort. La imatge de Medusa encara tenia poder sobre els enemics durant les batalles.
De les cerimònies per retre culte a la deessa Atena i dedicar-li ofrenes al panteó de l’Acròpolis d’Atenes, se n’ocupava una sacerdotessa que, es deia, era d’una gran bellesa, plena de gràcia i de cabells sedosos, fet que ocasionava que tothom en quedés encisat. Fins i tot se’n va enamorar el déu Posidó. Posidó possiblement estava ressentit perquè després que s’haguessin fet votacions, per només un vot el Panteó va ser consagrat a la deessa Atena, més votada per les dones, a les quals a partir de llavors no se’ls va permetre tornar a votar. Si les votacions les hagués guanyat Posidó avui Atenes no seria Atenes sinó Posidònia. Els romans més tard el van anomenar Neptú, déu del mar, de les aigües en general, de les tempestes i dels terratrèmols. És portador del trident i el podem veure esculpit en diversos llocs.
La sacerdotessa d’Atena, com hem dit, tothom que la veia se n’enamorava, però ella pel fet d’estar al servei d’Atena no li era permès unir-se a cap pretendent perquè per ser digna d’aquesta feina se li exigia que preservés la virginitat. Posidó, com a déu que era, res se li podia negar, per la qual cosa va anar al Panteó amb la intenció de posseir la sacerdotessa. Ella s’hi va resistir, però va ser inútil perquè a sota mateix dels peus de la imatge d’Atena, de dotze metres d’alt, la va fer seva. Aquesta violació provocà que la jove perdés la capacitat d’actuar com a sacerdotessa i Atena la va castigar convertint-la en l’ésser més esgarrifós que pogués existir, una medusa, no de mar sinó de terra, en una Gorgona. Dels seus cabells li van créixer recargolades serps, dels ulls sortits de les òrbites n’emanaven guspires de foc, la pell se li va escamar, li van créixer ullals punxeguts, tenia la llengua sortida, les mans de bronze, unes ales d’or i un cos totalment deformat. Rere aquest aspecte que recordava el dels morts que no havien estat enterrats, va desenvolupar el poder de convertir en pedra les persones que la miressin. El fet de tenir el poder de petrificar o convertir algú en estàtua de sal ja apareix en altres tradicions culturals.
Van manar fer-la matar, però ningú ho aconseguia perquè al mirar-la restaven petrificats. Per evitar aquests mals va ser desterrada a una illa llunyana fora de la terra coneguda on també vivien dues altres Gorgones. Finalment va ser el semidéu Perseu que —ajudat per Hermes i també Atena, que el van equipar amb unes sandàlies voladores, cosa que el feia invisible, i l’escut i l’espasa d’Atena— va poder arribar a aquell lloc remot i amb l’estratègia de caminar cap enrere la va decapitar. Medusa estava embarassada de Posidó i de la sang que li va brollar del coll nasqué Pegàs, el cavall alat, i Crisaor, home de l’espasa d’or.
Reflexionant sobre aquests fets, vaig considerar que la deessa Atena hauria d’haver castigat el déu Posidó pel que havia fet, ja que era el culpable de la tragèdia de Medusa i qui sap si aquella transformació que es deia que havia provocat Atena, no hauria pogut ser deguda al fet que Posidó fos portador d’algun bacteri que produís l’efecte orgànic destructiu. No ho podem saber, però és evident que Posidó va ser el responsable d’aquell acte.
Tenia escrits més de tres folis amb bastant de contingut amb algunes dades obtingudes de l’hemeroteca i em vaig decidir posar-me novament a escriure una tarda abans d’anar, al vespre, a un sopar d’antics companys d’estudi. Faig un breu incís per comentar que de petita havia sentit als de casa dir que no era bo jutjar els altres sense posar-nos a la seva pell. Sembla estrany com les bones paraules es puguin oblidar tan fàcilment perquè després de conèixer la història de Medusa, aquella tarda que estava escrivint vaig carregar les tintes contra Posidó, vaig jutjar la seva conducta que tenia molt a desitjar i no vaig dubtar gens a escriure el que pensava. Em vaig atrevir amb un déu!
Cap al tard d’aquell dia de novembre vaig arreglar-me per anar a sopar amb companys a un restaurant de Girona i la veritat és que em feia molta il·lusió. Des de casa al restaurant hi ha uns quaranta quilometres i en sortir plovia de manera suau, però al cap d’uns deu quilòmetres la tromba d’aigua que va caure va ser espectacular, impensable ara que plou poques vegades. El parabrisa no aconseguia retirar l’aigua dels vidres i de sobte em trobo fora de l’asfalt, que per sort era planer. Vista la perillositat d’aquell temporal vaig recular per allà on havia vingut i vaig avisar als companys que l’aigua va fer-me desdir d’anar a sopar.
Avui dia 17 de gener de l’any 2020 he vist a la pàgina de meteorologia de la Ajuntament de la Bisbal que el dia que havia d’anar a la trobada de companys, el 22 de novembre del 2019, van caure en el decurs de tot el dia 34,0 l/m2 d’aigua de pluja. El riu Daró baixava en tota la seva extensió.
Era la primera vegada que una tempesta m’ha fet desdir d’assistir a una festa i ves per on vaig relacionar aquest fet amb una possible revenja del déu Posidó, que té el domini sobre totes les formes d’aigua, perquè la manera com plovia, a bots i barrals, era poc normal. Amb tot vaig pensar que podia estar agraïda que no hagués passat res greu.
Tres o quatre dies després d’aquest fet vaig continuar llegint llibres sobre mitologia per completar el text i en un deia que la deessa Atena sentia gelosia de la sacerdotessa, perquè era més atractiva que ella, motiu d’aquell càstig. Si bé tenia clar que algunes persones eren objecte de la gelosia, mai hauria pensat que també en tenien els déus, tot i que, ben mirat, som fets a la seva imatge i semblança. Amb tot jutjava malament la seva conducta perquè Atena és la deessa de la saviesa i de la veritat. Altra vegada vaig oblidar els bons consells.
Vaig desar el text a l’ordinador i després de fer un recés, el torno a obrir i si bé a l’escriptori hi havia la icona del fitxer, a l’obrir-lo van aparèixer els quatre folis en blanc. Mai m’havia passat res semblant! El vaig buscar per tots els racons informàtics que coneixia, incloent-hi la paperera, i res, no hi eren. Preguntant em van dir que hi ha un programa que pot recuperar informació de fitxers extraviats, però finalment vaig decidir deixar córrer l’article. (1) Amb tot em va quedar el neguit de voler explicar aquests fets i fer-ne un comentari.
No puc deixar de treure importància a aquestes dues situacions vinculades, i el primer que em surt dir és que demano disculpes als déus Posidó i Atena per haver tingut la intenció d’esbombar el meu desacord per la seva conducta, conscient que soc desconeixedora dels profunds ressorts que mouen tots els esdeveniments del món que actualment em toca viure. Estic condicionada a pensar en termes de dualitat com el de decantar-me pel bé i rebutjar el mal, dono més crèdit a la plenitud i transcendència de l’esperit que no pas a les forces de l’obscuritat.
Però també sabem de la fal·làcia de les dues polaritats que en el fons són una sola cosa i només varien en intensitat o grau. Per exemple hi ha el pol del bé com a continuïtat del pol del mal, el de la veritat i la mentida, el de la salut i la malaltia, l’amor amb l’odi, el conscient i l’inconscient, el llot oposat al nenúfar, la bellesa que pot anar a l’altre extrem i convertir-se en Medusa, la realitat i la fantasia, la vida i la mort…
Aquesta experiència per a mi ha tingut la seva rellevància perquè ha pres forma un dels criteris expressats pels pares, els n’estic agraïda. També considero que la irrupció gairebé espontània d’un aiguat i una pèrdua inesperada de documents han fet que centrés la meva atenció en un tema que és barreja de mites, fantasies i supersticions, d’aquelles coses que són poc demostrables, en contraposició als efectes del logo i de de tot allò que té consistència, que podem palpar, veure i experimentar i que a la vegada és comunicable als altres.
La interpretació dels conceptes que ens pot transmetre la medusa són molt amplis i a la vegada poder ser extremadament complexos, en especial si li busquem una vinculació de contingut psicoanalític, tot que en ocasions aquests atributs donats al subconscient dels humans, també s’hi troba amagat quelcom del terreny del mite, per aquest motiu faig l’ enllaç al text de la secció Dalimaties titulat Galina dentata publicat al Periodic independent del dia 28 de abril del 2015 i donada la seva complexitat conceptual que ho avarca tot i per ser, diguem-ne una forma de Galimaties és motiu que l’hagi trobat d’interès.
Nota
(1) Relacionat amb l’escriptura invisible , fa poc vaig veure un llibre escrit per Pep Vila i Èrika Serna titulat Receptes i remeis de Pelegrí Estiu, editat per Quaderns de les 7 Sivelles, 2006, exemplar a l’ Arxiu de Palafrugell. Mentre me’l mirava vaig veure un fragment que deia: Es com si hagués escrit amb “vidriol del romà” o tinta simpàtica que fa un traç invisible però que es pot recuperar emprant un reactiu. Vaig pensar que la informatica hauria de disposar quelcom de semblant.
En un documento del Archivo Municipal de Cádiz, una circular publicada posiblemente en la segunda mitad del siglo XVIII, hemos podido observar una relación de poblaciones de Catalunya donde se recogía y cultivaba cáñamo en gran medida destinado al puerto de Cartagena, donde se elaboraban elementos complementarios de los buques, como los cabos y las velas.
Presentamos textualmente el contenido de este documento, con la debida normalización de los topónimos que aparecen en él.
Relación de los pueblos del Principado de Cataluña donde se cultiva y coge el mejor cáñamo, y se coge con abundancia de los cuales se nutren los R. Arsenales de Cartagena.
Corregimiento de Barcelona: Sant [Andreu] del Palomar, Horta, Sant Martí de Provença, Santa Coloma de Gramenet, Sant Cebrià de Besora, Badalona, el Prat de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sarrià, Molins de Rei, Pallejà, Sant Vicenç dels Horts, Sant Andreu de la Barca, el Papiol y Martorell.
Corregimiento de Mataró: la Garriga, Granollers, Palau-tordera, Canovelles, Vilamajor, Cardedeu, Montmeló, Mollet, Prats de Lluçanès, Sant Cugat, Montcada i Reixac, La Mogoda, Carrancà, la Roca y Vilanova.
Corregimiento de Lleida: todos los pueblos vinculados a esta ciudad hasta Balaguer a los márgenes del rio Segre.
Corregimiento de Tortosa: todos los pueblos situados a la orilla del rio Ebro, des de Flix hasta la misma ciudad de Tortosa y con especialidad se recoge y se cultiva.
En el de Tarragona también se coge y se cultiva con suficiente proporción en los siguientes lugares: Cambrils, Vila-seca, Altafulla, La Figuereta, Torredembarra, El Vendrell, Esplugues de Francolí.
En los pueblos del corregimiento de Girona a Vic, Manresa, Cervera y Vilafranca del Penedès también se cogen y cultivan cáñamos pero en corta cantidad aunque sufraga las atenciones del hilador que necesitan sus vecinos para las ropas de los labradores y sus familiares, así como la de la cama y mesa.
De los citados pueblos en los expresados corregimientos de Barcelona, Mataró, Lleida, Tortosa y Tarragona se vende el cáñamo a Cartagena cuya compra se confía al ministro de Marina de Barcelona y a veces se ha dado también comisión al de Tortosa para la compra y acopio de los que cogen y cultivan en la provincia.
Después el comprador de dichos cáñamos por sujetos hábiles e inteligentes que al efecto comisiona el referido Ministerio de Barcelona, se acopian todos ellos en los almacenes que tiene S.M en aquel muelle donde se ejecuta su embarco al puerto de Cartagena.
Todos los cosechadores de cáñamo los venden muy gustosos al Rey, cuyos precios es conforme al corriente del país y al que se da a la más o menor abundancia a este género, en las cosechas que se hacen anualmente y en general varía poco el precio de un año a otro que será de 10 Reales, más o menos en cada quintal. (Fue en el año 1868 cuando la peseta se convirtió en moneda nacional).
Un articulo interesante que nos habla de las utilidades que puede tener la materia prima del cáñamo es de Joan Arqué Alcové
En una ocasión un professor de Universidad me pidió información referente a la localización de la informació citada en esta página, no le pude dar referencia del legajo, pienso que de trataban de folios sueltos, solo que procedian del Arxivo Municipal de Cádiz.
Recientemente en una carpeta guardada a partir de una reparación del ordenador, he encontrado las fotografias de los documentos que consulté en Cádiz, aunque estos siguen sin presentar ninguna referencia de la carpeta. Con todo he considerado incluirlos en esta página para dar más conformidad a los datos expuestos.
Aquest mes de setembre del 2019 Marc Garcia es va posar en contacte amb mi per saber si era la persona que havia tingut l’accident a les pistes d’esquí de Llessui i em va comunicar que havia fet un article en què parlava de les instal·lacions. L’article és molt complet perquè explica amb detall la trajectòria i final d’aquelles dissortades instal·lacions en un escrit que ha publicat al seu blog: Lugares abandonados / Llessui.
La lectura d’aquest text va actuar en mi com a revulsiu de la memòria i em va fer recordar l’angoixa que vàrem viure durant aquelles hores eternes que vam estar suspeses a la cota 2.000. A fi de poder aportar informació a en Marc he escrit els fets succeïts —una part els tenia redactats—, i a la vegada també hi he consignat dades addicionals que eren errònies, com el temps que vaig estar a terra esperant que em vinguessin a rescatar.
L’any 1985 la Maria del Carme, una amiga, i jo vam passar els dies de festa de Setmana Santa a les rodalies de Sort a la comarca del Pallars Sobirà. El Dilluns de Pasqua, festiu a Catalunya, vam comprar un tiquet de pujada i baixada per anar a conèixer les pistes d’esquí de Llessui. Coincidia que el dia estava encapotat, feia molt fred i hi havia poca neu; per aquest motiu el primer que vam fer en arribar a dalt va ser anar al restaurant a prendre un cafè amb llet ben calent.
Al restaurant hi havia un grup força nombrós de persones. Al cap d’una estona vàrem veure com sortien i pujaven al telecadira per baixar. El temps, com deia, no acompanyava. Nosaltres poc després vam decidir fer el mateix, pujar al telecadira, que estava funcionant,
Quan feia uns cinc minuts que descendíem, es va parar la instal·lació. Primer vam pensar que es tractava d’una avaria, però poc després vam sentir un clàxon i vam veure que era un dels dos autocars que circulaven en baixada per aquella recargolada i estreta carretera que portava a l’estació d’esquí.
De seguida vàrem ser conscients que havien parat el remolcador pensant que no hi havia ningú a dalt, que tothom havia baixat i anava en aquells autocars. Tot i que teníem l’esperança que s’adonarien que al pàrquing hi havia un cotxe de color groc i podien pensar que hi havia algú més a dalt era evident que no havien fet la ronda de seguretat reglamentària que tota instal·lació d’esquí ha de fer abans de treure el corrent elèctric.
Cridàvem “som al telecadira!” perquè sentíem el so dels esquellots d’algun ramat i pensàvem que potser un pastor ens sentiria, però res, ens vam quedar afòniques i cada vegada teníem més fred. Era evident que a aquella altitud ningú ens podia sentir. El cos es va comportar d’una manera que provocava que tremoléssim d’una manera incontrolada. Diria que era una barreja entre fred i por, especialment por del fet de ser conscients de la gravetat de la situació.
Quan feia dues hores que érem allà dalt, mortes de fred vam veure que havia arribat la nostra fi. La meva amiga estava quieta com un pollet, sense dir res i amb les mans sota les aixelles perquè havia fet una vasoconstricció i les tenia blanques com la neu.
Feia estona que em mirava la instal·lació. Llàstima que la cadira no s’hagués parat al costat d’un pòster on hi havia unes escales. També uns metres més avall hi havia una caseta de fusta on qui sap si hi podia haver un telèfon i uns metres més avall es veia un camí per on podia passar algun vehicle. Vista la situació dic: “Jo no em vull morir asseguda en aquesta cadira. Intentaré baixar.” La meva amiga va dir: “Vols dir, Rosa?” I li digué: “És l’única possibilitat. Mira quina borrasca que s’acosta.”
Amb els anoracs, els cordons de les sabates, les corretges de les càmeres fotogràfiques, els mocadors del coll i un cinturó vaig fer una mena de corda i per aconseguir més llargada vaig aixecar la barra asseguradora de la cadira i dempeus al seient vaig lligar la corda a la T. La cadira balancejava i feia sensació de vertigen. En tornar a posar la barra de seguretat a lloc vam observar que encara quedava força distància fins a terra, però vaig pensar que saltar no havia de ser un gran problema perquè el terra era esponjós i amb neu.
Sortir de la cadira va suposar per a mi haver de reunir tot el valor que una persona pot tenir acumulat en algun lloc, perquè una vegada agafada a la T no hi havia marxa enrere. En aquell moment em vaig encomanar a la Mare de Déu de Montserrat. Havia estat del grup d’espeleologia del Centre Excursionista de Terrassa i entràvem en coves i baixàvem avencs amb l’ajut d’una escala feta de corda. Tot i que no era el mateix, estava mentalitzada que havia d’aconseguir baixar fins al cap de la corda i després fer un salt i, si m’hagués fet mal en un turmell, sabia que arrossegant-me amb les natges hauria arribat al camí o també podia ser que a la caseta hi hagués hagut algun telèfon.
Anava bé, perquè feia una braçada rere l’altra, fins que l’anorac es va trencar pel mig i la trompada contra el terra va ser terrible. No em podia moure, vaig intentar posar el tros de l’anorac que havia caigut prop meu sota el tòrax per veure si podia lliscar cap avall, però el dolor i la impotència funcional eren tan forts que no em permetien fer-ho.
Tenia una cama glaçada del tot, fet que em feia pensar en una ruptura de l’artèria femoral i que em quedaven deu minuts de vida, però passat aquest temps continuava viva, cosa que em va tranquil·litzar. Patia per la meva amiga perquè llavors estava sense anorac, però sort que ens podíem transmetre algunes paraules barreja d’esperança i de comiat.
Al cap d’una hora —això era entre les dotze del migdia i les tres de la tarda—, el telecadira es posa en marxa, vàrem saber que era per pujar una càrrega. Per a nosaltres va ser l’alegria més gran viscuda mai, tot i el dubte de saber si la cadira arribaria a baix el control. Sortosament la meva amiga va arribar i explicava que ella no podia baixar de la cadira i va ser l’empleat qui la’n va treure, i ella el picava a la cara amb les mans tancades i sense força i li anava dient: “Per què ha tancat la instal·lació, per què ho ha fet?”. Va poder avisar que jo era a dalt.
Mentre estava a terra tenia esperança perquè el telecadira anava funcionant i segur que havien vist que baixava una persona, passat un temps —no puc dir quant, per a mi va ser llarg, molt llarg—, però una hora més segur, veig uns socorristes que venien a buscar-me. En baixar vaig demanar-los que volia anar de bocaterrosa per si tenia una fractura vertebral. Aquells socorristes eren encantadors. Em van tapar traient-se la roba quan en aquell moment arribava la tempesta que deixava anar petits fragments de glaç que es clavaven com agulles.
Veient que m’havien rescatat se’m van disparar les gràcies i si bé per qualsevol petit moviment que em fessin veia les estrelles, els deia “gràcies, gràcies, moltes gràcies….”, lletania que va durar fins quinze dies després de l’accident. Tot i ser conscient que allò no era gens normal, ho anava dient igualment. M’havia fracturat la pelvis per diversos llocs, tenia una vèrtebra aixafada —va anar just que no afectés la medul·la— i també tres costelles trencades. Quan tancava els ulls veia els quadres de l’anorac i havia d’incorporar el tòrax perquè tenia la sensació que m’ofegava. Sortosament aquella sensació em va anar marxant. La meva amiga i jo en ocasions dèiem que érem tan amigues perquè ens havíem de morir juntes, ella però cada vegada que explicàvem els fets plorava perquè m’havia vist ferida i, sense poder-hi fer res, va viure el procés en passiu i va costar-li més superar-ho que no pas a mi.
Qui ens va salvar? Suposo que la predestinació, la Mare de Déu de Montserrat i els socorristes. Cal agrair profundament les atencions rebudes per María del Carmen Cabo Téllez (e.p.d.) perquè durant la meva estada a l’hospital va estar en tot moment pendent que no em faltés res.
Cal dir que abans del nostre accident, en aquestes pistes hi va haver dos morts, un dels quals va ser Manuel López, de 21 anys, que havia mort el dia 18 de febrer de l’any 1984. No ho recordo exactament, però Manel havia finalitzat la carrera d’advocat o estava a punt de graduar-se. El seu accident va ser degut al fet que mentre esquiava per una zona amb neu glaçada, no va poder dominar els esquís i va lliscar envers un terraplè o torrent negre que no disposava de malla de protecció. El seu pare, que treballava en un despatx d’advocats, quan es va assabentar del nostre accident va venir a veure’ns i, hem de dir que va ser gracies a ell que el judici va tirar endavant, després que en dues ocasions havia restat retingut amb risc de ser arxivat.
El senyor López ens havia acompanyat algunes vegades a Lleida, ciutat on teníem l’advocat i es va fer el judici, sovint després anàvem a dinar o sopar plegats. Eren petits instants en què podia parlar del seu estimat Manel i desfogar-se d’aquell profund dolor que duia marcat a la cara i al cos. Vèiem que se sentia acompanyat i en ocasions semblava que fóssim les seves filles. Però la tristesa, així ho vàrem sentir nosaltres, va tenir més força que ell, perquè poc temps després ens vàrem assabentar que el senyor López havia mort.
Una altra persona que també va sofrir un accident mortal a les pistes va ser una noia esquiadora. Succeí que mentre baixava esquiant per la pista va xocar contra una de les columnes de les torres del telecadira, amb la fatalitat que aquestes no estaven protegides amb el reglamentari encoixinat. Ens vàrem assabentar d’aquest desgraciat accident perquè ens el va explicar el pare de la noia esquiadora, que era accionista de les pistes d’esquí, en ocasió que un dia, acompanyat de dos socis, va venir a Terrassa per parlar de l’accident.
La Maria del Carme, poc temps després va manifestar problemes de vocalització i manca de força i mobilitat a la mà dreta. El seu metge, coneixedor de l’ensurt que havia viscut, va relacionar els seus símptomes amb l’estrès sofert. Finalment va ser diagnosticada d’un tumor cerebral vascular i tot que se li van practicar diverses intervencions, sense més, la seva vida va volar qui sap cap a on. En una ocasió vaig parlar sobre les vivències amb persones d’una altra ètnia on hi ha una apartat titulat: Anar a rebre el condol a Perpinyà, parlo del sentiment que em va ocasionar el traspàs de la Maria del Carme.
Per a mi, va ser com si s’hagués obert un cràter sota els meus peus, un buit més gran que la distància que hi havia entre el telecadira i el terra de Llessui i una desolació semblant a la que sofria el senyor López.
El Diario de Terrassa amb data 22 d’abril del 1985 donava la noticia del nostra accident amb el titular: ‘Rescatades dos terrassenses tras permanecer tres horas en un telesilla’
