M’he permés copiar aquesta narració titulada

                      La fragilitat  dels sentits

reconeguda als Jocs Florals de l’any 2021 de la Universitat Autònoma de Barcelona  i escrita per :

 Pol Baqués Suñer

No s’escolta ni una ànima i les últimes hores del sol m’il·luminen el rostre.

M’agenollo un instant per admirar el paisatge i apreciar-ne cada segon i cada detall, però aquest se’m veu truncat ràpidament per un sentiment de tristesa i impotència. No em paro de preguntar com podia ser que l’ambició i l’odi humà haguessin pogut consumir un paisatge tan bonic.
En aquell instant, a causa de la ràbia, deixo anar el fusell contra el terra i aquest deixa anar un soroll estrident que m’ha fet recordar el meu fill. M’ha fet recordar l’esclat de la seva rialla, una rialla immensa que anava d’orella a orella i que deixava anar un crit inesperat. Era una rialla pura i innocent que no deixava a ningú indiferent.

Una gota de suor em va regalimar pel front i m’obligà a treure’m el casc. amb la mà em vaig fregar el cap, aquella sensació em va transportar a la plaça de la vila on anava amb l’avi a jugar a pilota. Recordo aquells temps amb un sentiment molt especial. L’avi em venia a buscar al matí a casa i anàvem tots dos cap a la plaça, recordo que esmorzàvem a la plaça de la vila on feien els millors croissants de tot el poble els quals tenien un gust tan dolç que t’inundaven tot el paladar. Un cop acabava d’esmorzar ràpidament anava a jugar al mig de la plaça mentre l’avi gaudia del seu cafè observant-me amb una mirada tendra i plena de felicitat. Quan el sol s’eclipsava amb el campanar i aquest tocava les dotze tornàvem cap a casa.

La mare sempre ens esperava puntual a la porta i abans de marxar l’avi sempre em donava un peto al front i em sacsejava el cabell amb la seva mà.

Un dolor agut em va fer tornar a la realitat, em procedia del braç esquerre i un cop em vaig alçar la màniga em vaig adonar que l’embenatge que portava s’havia impregnat d’un vermell intens que l’havia tenyit completament i no deixava cap matís del seu color blanc nítid.

Aquell color intens em causava una angoixa que em recorria tot el cos, però no podia deixar de mirar-lo, era un color que em despertava records, records de la meva joventut que feia temps que no revivia.

Era la temporada d’estiu i havíem decidit anar a l’ermita del poble, el camí no tenia pèrdua, però aquella tarda la boira havia cobert tota la serralada. Sense donar-nos compte vam agafar un altre camí que ens va portar a una esplanada que acabava amb un penya-segat. Llavors, com si de màgia es tractés la boira va difuminar-se per l’horitzó i va desaparèixer deixant rere seu un cel rogent d’un color vermell pur.

Aquest record m’havia fet perdre la noció del temps, quedaven poques hores de sol i el fred s’havia fet present. Continuava en aquell descampat agenollat discutint per dins si fugir o si esperar aquí el meu destí. El fred apressava i vaig lligar-me els botons de l’abric. Cada botó m’ha recordat a la mare, era ella la que m’ajudava a vestir quan era petit, recordaré sempre aquells moments gràcies a l’olor que desprenia aquella  roba, una olor dolça que deixava tota l’habitació amb una fragància de flors que generaven en mi una immensa pau.

Tot i estar ven preparat, el fred m’havia començat a entrar dins el cos, per sort tenia uns guants a la butxaca i me’ls vaig posar. El tacte del guant amb la pell de la meva mà va encendre les pulsacions del meu cor i em va transportar al dia que les nostres mans es va trobar per primera vegada.

Va ser una nit que no oblidaré mai, els dos anàvem caminant sota la llum d’un cel estrellat quan de sobte les nostres mans es van creuar, vaig notar com els nostres dits s’enllaçaven, els nostres cors es van accelerar, ens vam mirar i no van fer falta paraules per expressar la connexió que hi va haver aquella nit.

El meu cos era un conjunt de sentiments quan de sobte aquella emoció causada per cada un dels meus sentits es va veure truncada per un retrò estrèpit seguit d’un dolor fred enmig del meu pit.

Aquella sintonia de records alegres i melancòlics va desaparèixer, i la por i el dolor van inundar-me de records tristos i freds. Aquella rialla estrident del meu  fill es va convertir en el plor estrident del dia que vaig haver de marxar de casa, aquell gust dolç del croissant de la plaça de la vila amb l’avi es va veure contrarestat pel gust amarg del cafè servit a casa de l’avi el dia de la seva mort, aquell cel rogent es va veure precedit per una negra nit, aquella dolça i floral olor la va apagar l’olor d’humitat dels dies de pluja i aquell tacte suau i fi se li va sobreposar el tacte trist de l’última abraçada.
Me n’adono de la debilitat humana i la fragilitat que tenen els sentits en els moments d’eufòria i en els moments d’angoixa.

De sobte la mort apareix al meu costat per acompanyar-me en els últims instants. Els ulls se’m cobreixen d’una imperfecta tela d’aigua, el cor se m’angoixa i no em paro de preguntar si hagués pogut canviar el meu destí.

Em dono que la mort se m’acosta i a cau d’orella em xiuxiueja que fugir i morir tenen el mateix camí, i que quedar-me aquí esperant a la meva mort o abandonar la meva causa i mori de penediment compartien el mateix destí.
Després d’escoltar-la respiro alleugerat i assumeixo que el meu viatge havia d’acabar aquí.
Em deixo caure sobre una terra freda i humida i els últims rajos del sol m’abracen per l’esquena recordant-me l’escalfor de la meva llar.

El dibuix mostra el soldat caigut al terra del camp de batalla, està bocaterrosa sobre un terreny humit i el sol està en hora baixa , li sagna la ferida del braç esquerra i està esgotat. Més enllà descansa el fusell i el casc que s’havia tret.  L’escena transmet abandó i desesperança  però els darrers raigs de sol que incideixen sobre la seva esquena li dona calidesa que el fa   recordar el caliu de la llar, l’avi, la mare, els jocs a la plaça i aquells croissants tant bons.