Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

En Xevi l’il·lusionista de la Costa Brava, actes del mes d’octubre 2023.

Es disposa d’abundant informació l’il·lusionista Xevi i del seu Gran Museu de la Màgia que te a Santa Cristina d’Aro, la Federació Internacional de Societats Màgiques (FISM) el considera com el museu de la màgia més gran i original  del mon. Tothom coneixem a Xevi per aquest nom però el seu nom de pila és  Xavier Sala Costa .

Xevi i el seu Museu
Xevi i el seu Museu

Fa poc, el dia 21 d’octubre del 2023, membres del ‘Club de Ilusionistas Professionales (CIP)’[1] es van traslladar al Gran Museu de la Màgia per retre homenatge i reconeixement a Xevi per la seva llarga trajectòria professional en el fet de crear jocs de màgia d’aquells que no ens deixen d’ impactar a tots.

Els quatre membres del Club que van venir al Museu  des de Madrid eren: El president Alejandro Gracia May, el vicepresident Pedro Martin , el secretari Palomino Merino i el tresorer Antonio de los Santos i el metal·lista Juan Roldan.

Un fet singular a destacar fet pel mag Xevi va ser el de baixar des de la muntanya de Montserrat conduint un vehicle amb els ull tapats i fins al Salo de l’Automovil de Barcelona. Aquesta tant màgica proesa va ser inscrita al Llibre de Rècords Mundials Guinness, com el mateix ens va explicar realitzada sota el  testimoni d’un notari.

Noticia a la Revista Baix Empordà
Noticia a la Revista Baix Empordà

El dia 22 d’octubre la Revista del Baix Empordà publicava la noticia que en motiu del Dia Mundial de Patrimoni Audiovisual, el dia 27 d’octubre seria realitzat un acte al Espai Ridaura en motiu que Xevi havia cedir una col·lecció de vídeos  fets entre l’any 1969 al 1996.

25 anys de la Revista Baix Empordà, acte fet a Calonge  (Imatge Glòria Jara)
25 anys de la Revista Baix Empordà, acte fet a Calonge (Imatge Glòria Jara)

Un altre dels esdeveniments amb que va participar Xevi va ser l’ acte de celebració dels 25 anys de la Revista del Baix Empordà, on al final dels parlaments ens va oferir unes sessions d’il·lusionisme, d’aquelles que com sempre succeeix, fa que et preguntis, com a estat possible fer-ho ?

Xevi també és hàbil en fer pujar algú al escenari i casi sense volguer.

He recuperat un article fet perGlòria Jara Albertí titulat : La nàgia d’en Xevi al cinema, es tracta d’una crònica molt interessant que ens mostra les activitats que el mag  fa fer en el cinema. (2)

 

 

 

Notes


[1]  El (CIP) va ser fundat l’any 1956  i està vinculat  a d’altres associacions de màgia, il·usionisme i prestidigitació  comla Federació Internacional de Societats Màgiques, la Federació Lationaamericana de Societats Màgiques i la Secretaria Permanente de Sociedades  Mágicas Españolas.

Glòria Jara Albertí. La màgia d’en Xevi al cinema. Revista Baix Empordà (RBE) núm.32, pags. 20 a la 25, 2011. De la mateixa autora La Costa Brava màgica. RBE núm. 26, pàg.24, any 2009

Deu anys de Premis d’ Il·lustració Eva Toldrà Fernández a Olot.

Dir que personalment va ser una gran satisfacció poder assistir al acte d’entrega dels  Premis d’il·lustració  Eva Toldrà Fernández a la sala Torin de Olot, lloc on hi ha l’Arxiu Històric Comarcal de la Garrotxa.

Jaume Toldrà i Isabel Fernández, sala Torin d'Olot 11-10-2023
Jaume Toldrà i Isabel Fernández, sala Torin d'Olot 11-10-2023

Varen veure com la sala d’actes s’omplia de persones, molts d’ells eren  joves il·lustradors i dissenyadors  i encara més estudiants, alguns d’ Olot mateix però també en van venir d’altres punts de Catalunya.  Es podia experimentar que traspuàvem energia i entusiasme, possiblement perquè alguns sabien que serien guardonats i d’altres senzillament pel fet d’ esser persones creatives  amb un gran potencial per crear noves formes basades en fets reals o imaginatius, tenien la potestat de perfilar una idea.

Al acte també hi havia familiars dels il·lustradors, diverses autoritats i amics dels pares de la Eva, en Jaume Toldrà i Isabel Fernández, que se’ls veia   que estaven contents per la gran  afluència de públic i a la vegada per a  molts de nosaltres que els hi tenim amistat, també compartien amb ells el sentiment d’enyor que no es pot evitar.

Recordarem aquest esdeveniment de forma entranyable per la calidesa humana dels seus protagonistes ,  des d’aquest  senzill bloc  hem volgut també donar testimoni  de la diada.

Per saber més coses y veure els treballs de les persones  que van ser premiades en anys anteriors aconsellem visitar la pàgina de la Escola d’Arts i Superior de Disseny d’ Olot  a : https://evatoldra.cat/

Nosaltres només presentem algunes imatges de la diada d’aquest esdeveniment celebrat a Olot el día 11 d’octubre de l’any 2023.

imatges-eva-toldra-comp

Sala exposicions de treballs  publicats (Imatge Isabel Fernández)
Sala exposicions de treballs publicats (Imatge Isabel Fernández)
Tarjeta amb dades històriques
Tarjeta amb dades històriques
Dibuix
Dibuix

Fer treballs de paleta

En  ocasions  m’han preguntat, com és que essent infermera escrius sobre les xemeneies industrials ?  sempre responc el mateix perquè el meu germà Marià, mestre d’obres i 18 any més gran que jo, junt amb els seus treballadors van construir la xemeneia de  la bòbila Almirall de Terrassa de 63 metres alçada que està inscrita  al llibre de Records Mundials Guinness i de molt petita havia vist com el Marià practica el seu ofici. Va tenir l’ensurt de patir un accident de moto i va morir quan només tenia 33 anys. Això va fer que parles de la seva obra i d’altres xemeneies.

Començo  explicant que de petita veia treballar de paleta al meu germà perquè  quan vaig anar a treballar d’infermera a Llagostera en una plaça d’interinitat, vaig llogar una  casa  bastant petita que feia temps havia estat deshabitada, els propietaris van dir que no la la necessitaven fins que es jubilessin  i mancaven forces anys. Unes meves amigues de Terrassa  un diumenge van voler venir a conèixer la vila on tenia la nova feina, no es creien que decidís  quedar-me en aquella casa de la manera que estava.

Tenia l’avantatge de disposar d’una galeria que la trobava  molt interessant per sopar-hi els dies de calor però,  l’inconvenient ere que no tenia barana i   s’acabava formant un desnivell  equivalent a quatre esglaons  i feia del recinte una zona poc segura .  Vaig p preguntar als propietaris de la casa si podia fer una jardinera d’uns 2,5  o tres metres  de llarg i van dir que sí.

El que ningú es pensava era que el promotor de la obra fos jo mateixa, una infermera que volgués fer de paleta. Fet el croquis mental, preses les mides i dibuixar el projecte, vaig anar a un magatzem de venda de materials per la construcció a fer la comanda, ells mateixos en base al que els havia explicat sobre el disseny van calcular  el material que necessitava i van dir que el portarien a casa.

En base a les tècniques que havia vist emprava el meu germà quan treballava,  vaig emprendre, sense disposar però, del cordill d’alineació i de nivell.  Vaig mullar els totxos posant-los  dins d’una galleda i també el terra on havien d’anar posats junt al el ciment, el morter ja el tenia fet.  L’endemà quan  estava a punt d’acabar la obra  va venir a veurem el veí,  els patis es comunicaven perquè eren de la mateixa família.

Es va  mirar el treball fet però, no deia res. vaig ser jo qui li va dir: Està ben  demostrat,  cadascú amb lo seu. Sí, va dir.  Sembla que t’ha sortit  una mica  guerxa.

Quan va tocar fer la tasca del remolinat, vaig pensar que ho havia de fer com quan  treballava el fang a la classe d’escultura de la Escola Industrial de Terrassa, tenia la convicció que arreglaria aquella mena de carretera de Rellinars que havia quedat.

La jardinera del carrer Ganix de LLagostera
La jardinera del carrer Ganix de LLagostera

Així va ser, gairebé no m’ho podia creure, la obra va quedar acceptable i junt amb la columna que també vaig fer i als els seus corresponents desaigues que sobresortien no semblava haver estat feta per una novata.  La vaig pintar  de blanc i a sobre de la columna  hi vaig posar un test de flors.

Un pacient em van donar fems que vaig barrejar amb terra i també amb van regalar  geranis arrelats. Des del carrer de baix es veia la galeria de casa  i algú havia comentat: La practicant te un espetec de geranis que dona gust de veure’ls.

Nova imatge de la jardinera, amb un grup d'amigues
Nova imatge de la jardinera, amb un grup d'amigues

Quan  el recinte de dins a casa també estava bastant polit, pintat i amb algun elements decoratius, van venir els propietaris de la casa a  dir-me  que se’ls casava una filla i  que  ho sentien molt però  necessitaven l’habitatge, deien  que a la vila no trobaven cap casa  de lloguer.  Vaig  haver de marxar quan només feia un any 18 mesos que hi vivia.  Vaig viure aquesta situació com un fet molt injust però, la vida te aquestes coses.

 La troballa de la fotografia que presentem on es veu de lluny la jardinera ha esta la juspira que m’ha fet explicar aquesta breu aventura  de la vila de Llagostera, el curiòs es que la fotografia la vaig fer només amb l’objectiu  de tenir una imatge de la pedragada que va caure.

La fragilitat dels sentits

Aquarel·la Anna Masana
Aquarel·la Anna Masana

M’he permés copiar aquesta narració titulada

                      La fragilitat  dels sentits

reconeguda als Jocs Florals de l’any 2021 de la Universitat Autònoma de Barcelona  i escrita per :

 Pol Baqués Suñer

 

Pol Baqués
Pol Baqués

 

 

 

 

 

 

 

No s’escolta ni una ànima i les últimes hores del sol m’il·luminen el rostre.

M’agenollo un instant per admirar el paisatge i apreciar-ne cada segon i cada detall, però aquest se’m veu truncat ràpidament per un sentiment de tristesa i impotència. No em paro de preguntar com podia ser que l’ambició i l’odi humà haguessin pogut consumir un paisatge tan bonic.
En aquell instant, a causa de la ràbia, deixo anar el fusell contra el terra i aquest deixa anar un soroll estrident que m’ha fet recordar el meu fill. M’ha fet recordar l’esclat de la seva rialla, una rialla immensa que anava d’orella a orella i que deixava anar un crit inesperat. Era una rialla pura i innocent que no deixava a ningú indiferent.

Una gota de suor em va regalimar pel front i m’obligà a treure’m el casc. amb la mà em vaig fregar el cap, aquella sensació em va transportar a la plaça de la vila on anava amb l’avi a jugar a pilota. Recordo aquells temps amb un sentiment molt especial. L’avi em venia a buscar al matí a casa i anàvem tots dos cap a la plaça, recordo que esmorzàvem a la plaça de la vila on feien els millors croissants de tot el poble els quals tenien un gust tan dolç que t’inundaven tot el paladar. Un cop acabava d’esmorzar ràpidament anava a jugar al mig de la plaça mentre l’avi gaudia del seu cafè observant-me amb una mirada tendra i plena de felicitat. Quan el sol s’eclipsava amb el campanar i aquest tocava les dotze tornàvem cap a casa.

La mare sempre ens esperava puntual a la porta i abans de marxar l’avi sempre em donava un peto al front i em sacsejava el cabell amb la seva mà.

Un dolor agut em va fer tornar a la realitat, em procedia del braç esquerre i un cop em vaig alçar la màniga em vaig adonar que l’embenatge que portava s’havia impregnat d’un vermell intens que l’havia tenyit completament i no deixava cap matís del seu color blanc nítid.

Aquell color intens em causava una angoixa que em recorria tot el cos, però no podia deixar de mirar-lo, era un color que em despertava records, records de la meva joventut que feia temps que no revivia.

Era la temporada d’estiu i havíem decidit anar a l’ermita del poble, el camí no tenia pèrdua, però aquella tarda la boira havia cobert tota la serralada. Sense donar-nos compte vam agafar un altre camí que ens va portar a una esplanada que acabava amb un penya-segat. Llavors, com si de màgia es tractés la boira va difuminar-se per l’horitzó i va desaparèixer deixant rere seu un cel rogent d’un color vermell pur.

Aquest record m’havia fet perdre la noció del temps, quedaven poques hores de sol i el fred s’havia fet present. Continuava en aquell descampat agenollat discutint per dins si fugir o si esperar aquí el meu destí. El fred apressava i vaig lligar-me els botons de l’abric. Cada botó m’ha recordat a la mare, era ella la que m’ajudava a vestir quan era petit, recordaré sempre aquells moments gràcies a l’olor que desprenia aquella  roba, una olor dolça que deixava tota l’habitació amb una fragància de flors que generaven en mi una immensa pau.

Tot i estar ven preparat, el fred m’havia començat a entrar dins el cos, per sort tenia uns guants a la butxaca i me’ls vaig posar. El tacte del guant amb la pell de la meva mà va encendre les pulsacions del meu cor i em va transportar al dia que les nostres mans es va trobar per primera vegada.

Va ser una nit que no oblidaré mai, els dos anàvem caminant sota la llum d’un cel estrellat quan de sobte les nostres mans es van creuar, vaig notar com els nostres dits s’enllaçaven, els nostres cors es van accelerar, ens vam mirar i no van fer falta paraules per expressar la connexió que hi va haver aquella nit.

El meu cos era un conjunt de sentiments quan de sobte aquella emoció causada per cada un dels meus sentits es va veure truncada per un retrò estrèpit seguit d’un dolor fred enmig del meu pit.

Aquella sintonia de records alegres i melancòlics va desaparèixer, i la por i el dolor van inundar-me de records tristos i freds. Aquella rialla estrident del meu  fill es va convertir en el plor estrident del dia que vaig haver de marxar de casa, aquell gust dolç del croissant de la plaça de la vila amb l’avi es va veure contrarestat pel gust amarg del cafè servit a casa de l’avi el dia de la seva mort, aquell cel rogent es va veure precedit per una negra nit, aquella dolça i floral olor la va apagar l’olor d’humitat dels dies de pluja i aquell tacte suau i fi se li va sobreposar el tacte trist de l’última abraçada.
Me n’adono de la debilitat humana i la fragilitat que tenen els sentits en els moments d’eufòria i en els moments d’angoixa.

De sobte la mort apareix al meu costat per acompanyar-me en els últims instants. Els ulls se’m cobreixen d’una imperfecta tela d’aigua, el cor se m’angoixa i no em paro de preguntar si hagués pogut canviar el meu destí.

Em dono que la mort se m’acosta i a cau d’orella em xiuxiueja que fugir i morir tenen el mateix camí, i que quedar-me aquí esperant a la meva mort o abandonar la meva causa i mori de penediment compartien el mateix destí.
Després d’escoltar-la respiro alleugerat i assumeixo que el meu viatge havia d’acabar aquí.
Em deixo caure sobre una terra freda i humida i els últims rajos del sol m’abracen per l’esquena recordant-me l’escalfor de la meva llar.

Soldat ferit greu, pensa amb el caliu humà i de la llar, el sol l'escalfa l'esquena (tieta Rosa M.)
Soldat ferit greu, pensa amb el caliu humà i de la llar, el sol l'escalfa l'esquena (tieta Rosa M.)

El dibuix mostra el soldat caigut al terra del camp de batalla, està bocaterrosa sobre un terreny humit i el sol està en hora baixa , li sagna la ferida del braç esquerra i està esgotat. Més enllà descansa el fusell i el casc que s’havia tret.  L’escena transmet abandó i desesperança  però els darrers raigs de sol que incideixen sobre la seva esquena li dona calidesa que el fa   recordar el caliu de la llar, l’avi, la mare, els jocs a la plaça i aquells croissants tant bons.

La Casa de Socors o Centres Mèdics de Terrassa (1882-1960)

Pel que fa a les cases de Socors o Centres Mèdics se’n han fet algunes publicacions, van ser creats per atendre a les persones que tenien algun problema de salut o havien patit un accident quan encara el sistema sanitari públic estava poc desenvolupat.

Joaquim Verdaguer en el seu bloc explica que el primer Centre Mèdic que hi va haver a Terrassa  va ser creat per iniciativa d’alguns ciutats i dels metges Ullés, Aregall, Morera, Pous , Aymerich, Pujals i Calsina, el centre  estava situat al carrer de la Palla número 7 i va ser inaugurat el 15 de setembre de l’any 1882.

Aquests serveis podem dir que no van tenir estabilitat immobiliària perquè del carrer de la Palla va passar als baixos de l’ antic Ajuntament i també al nou recent construit, més tard el van traslladar als baixos del Mercat de la Independència, fins que va ser ubicat al edifici modernista contruit per seu un centre sanitari i estava  entre els carrers Sant Quirze i Baldrich, malauradament aquest edifici va ser enderrocat, el servei llavors va passar al hospital de sant Llàtzer, d’aquí va anar  a la clínica Maternal del carrer de la Uniói l’’any 1907 va fer una nova mudança aquesta vegada per allotjar-se  l’ Hospital-Clínica del Remei on hi va estar fins l’any 1960 aproximadament.

Presentem un  gràfic-esborrany, només per situar-nos  vers els llocs on van estar situades les Cases de Socors de la ciutat des del l’any 1882 fins el 1907, a partir d’aquest any no va fer cap més traspàs de lloc.

Esquema de Cases de Socors i Centres Mèdics de Terrassa 1882-1960. Anys no investigats
Esquema de Cases de Socors i Centres Mèdics de Terrassa 1882-1960. Anys no investigats

De fet, el motiu d’escriure aquesta crònica només era voler explicar una experiència personal viscuda al Centre Mèdic de la Clínica del Remei l’any 1953, quan tenia vuit anys.

De bastant petita em volia comprar una bicicleta però els diners dels versos de Nadal no donaven prou per acomplir aquell amibiciòs projecte, en Pinyol del carrer Arquímedes m’havia dit que una bicicleta valia 1000 pessetes,  curiosament fa poc que una senyora de la meva edat  esgarrifada comentava que una dotzena d’ous ecològics l’havien costat 1000 pessetes.

El meu germà Marià un dia em va donar una gran sorpresa, es va presentar a casa amb una flamat bicicleta. Amb ella anava a la vinya amb el meu pare, ell a peu, per la qual cosa feia un troç de camí d’anada i tornada repetides vegades.

 Un d’aquells dies, a nivell de  l’Hostal del Fum de Terrassa hi havia un carro aturat a la vorera, el vaig passar i just quan estava a nivell del coll del cavall, el carreter va estirar les rendes diguent-li  arri  i  cavall suposo que em va saber esquivar, però la bicicleta va quedar axafada i amb algun ferro em vaig  fer una ferida important a la part interna de la cuixa dreta.

Sagnava abundantment i una senyora va anar a buscar un llençol el va doblegat i em va comprimir la ferida donant varies voltes al maluc. Un senyor amb el seu cotxe  ens va portar al pare i a mi al Centre Mèdic de l’ Hospital de Sant Llàtzer.  El llençol  va arribar completament xop de sang.

El metge no va perdre el temps i em va suturar la ferida directament, vull dir sense anestesia, les pinces que usava se’m clavaven com ganivets i les puntades de la agulla junt amb el pas del fil per entremig de la carn em produïa un dolor difícil d’aguantar, plorava però també hem queien llàgrimes seques de dolor.

Esquema del tipus d'agullesper a sutures quirúrgiques
Esquema del tipus d'agullesper a sutures quirúrgiques

Em va posar sis punts o sigui que va haver de fer dotze punxades amb una agulla que no en absolut  de cirurgia estètica, al contrari la vaig veure i era enorme d’aquelles que el fil entra a presió i en passen dos cada vegada,  a més la ferida estava a una zona molt sensible. Em va sortir  un morat que s’ extengué cap a la pelvis i fins a mitja cama. Va ser terrible.

Alguna vegada havia pensat amb aquest incident i volia trobar una explicació del perquè el metge havia actuat d’aquella manera, arribant a la conclusió que podia ser degut a que  fos per la gravetat dels sagnat, perquè estava sol, no hi havia cap infermera, tamé podia ser que no disposes  d’injectables d’anestèsia local, no ho podem saber, però de normal aquella sitiació no ho era.

Com són  les sincronicitats, quan de gran  vaig reballar d’infermera al serccei d’urgències de la Mútua de Terrassa vaig coincidir amb el metge de la terrible sutura, que  era traumatòleg, Ell lògicament no em va reconèixer, havien passat molts anys però, jo si que el recordava  i vaig saber que havia treballat a Centre Médic.  No li vaig fer cap comentari al respecte, era un fet passat.  Sí que és  curiós que ara hagi volgut explicar aquell incident.

 

Clínica Ntra. Senyora del Remei a la dreta , torre de l'aigua al mig i a la  dreta l'edifici on hi havia el servei de Rehabilitació
Clínica Ntra. Senyora del Remei a la dreta , torre de l'aigua al mig i a la dreta l'edifici on hi havia el servei de Rehabilitació