Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Anna Masana és una aquarel·lista de Terrassa que es va dedicar a la creació artística de l’aquarel·la de bastant gran, quan les obligacions familiars i del treball li van permetre. Ha participat aportant obres a diverses exposicions, també ha assistit a fires del dibuix que es realitzen a diverses poblacions de Catalunya i ha obtingut alguns reconeixements per les seves obres, algunes han estat noticia a la premsa. L’Anna guarda aquesta informació i en demanar-li per fer una entrevista, va dir que de moment no.
Sí que ens ha permès incloure en aquesta pàgina alguns muntatges que vàrem fer de les aquarel·les obtingudes de Facebook on sovint les presenta. Comentar que hem hagut de reduir la resolució de la imatge perquè tingués cabuda en aquest bloc.
Un cap de setmana que era a Terrassa, uns amics, la Mar i en Ti, van explicar que havien anat a Barcelona a veure una demostració d’un cirurgià nadiu de les Filipines. Es veu que l’home emprava només les mans, sense l’ajut de cap instrumental, extreia de dins del cos allò dolent que l’afectava i en acabat feia la sutura només passant les mans, tot sense sang.
En Ti va comentar que, des de primera fila, havia vist la intervenció d’abdomen i encara estava perplex d’aquella experiència. Convençuts, van demanar hora perquè la Mar el dissabte a la tarda pogués ser intervinguda, per aquell mateix especialista, d’unes molèsties abdominals que feia molt temps que tenia.
En demanar-me si els hi volia acompanyar, abans no havia acabat de pronunciar la frase ja havia dit que sí. Conversant dins el cotxe, no em vaig fixar en quin lloc de Barcelona vam anar, només que era un edifici modernista que era la seu d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Ens va atendre una recepcionista que ens va fer esperar en una sala molt gran on hi havia força persones. Algunes mostraven una expressió que deixava veure clarament que es trobaven malament i també hi havia dos nens de potser set i deu anys, pàl·lids i sense cabells.
Vaig anar a veure la recepcionista per demanar-li si podia entrar a la consulta amb la meva amiga, però va dir que no estava permès. Vaig insistir i per fer-ho vaig exposar part del meu currículum professional, cosa que no havia fet mai, per veure si la’n persuadia. Finalment va dir que ho preguntaria al doctor. Quan va sortir de la consulta entre visites l’estava esperant i vaig tornar a fer el mateix: explicar la meva experiència sanitària. A ell, a més, fins i tot li vaig explicar que el meu avi havia desenvolupat grans capacitats psíquiques, cosa que era veritat.
Potser en pensar que estava davant d’una persona especial va avenir-se a deixar-me entrar. Això sí, em va indicar on m’havia de posar i que no em mogués d’allà, en un angle de l’habitació. Van fer estirar la Mar a la taula d’operacions i li van enretirar la roba per deixar l’abdomen al descobert. A l’altre costat de taula hi havia una infermera. Jo en aquella cantonada estava completament immòbil i gairebé sense respirar.
Simulació del cirurgià sense instrument
L’home, amb els dits sobre l’abdomen de la Mar, feia un gest com si volgués penetrar amb les seves mans a l’interior del seu cos, que formava una concavitat. L’ajudant quirúrgica tenia una compresa a les mans, semblava que hagués d’eixugar algun fluid, però no en sortia res, ni sang, que seria el més lògic. El cirurgià va estar un moment burxant fins que finalment en treu una tira llarga i negra. Va aixecar la mà, me la va mostrar i de seguida la va llençar al cubell. Vaig haver de fer un esforç per no anar corrent a veure què era aquell tros de material orgànic que hauria hagut d’anar al laboratori.
Va tornar a fer el mateix i extirpà novament un tall morfològic negre com el carbó i semblant al primer. Era evident que la Mar havia de tenir quelcom greu a dins; allò tan negre i desconegut no podia ser bo de cap manera.
Vam donar les gracies i vam sortir totes dues de la sala d’operacions. En Ti estava nerviós, semblava com si la seva dona hagués tingut un part. Vam preguntar a la Mar com es trobava i va dir que bé, només una mica marejada.
En Ti va anar a pagar la intervenció a una oficina improvisada que hi havia al fons de la sala d’espera i en tornar va exclamar: “Carai, aquests! No s’hi posen pas per poc, a l’hora de cobrar!”
La meva obsessió des d’aquell moment era comprovar què hi havia dins d’aquell cubell, què era aquell fragment biològic. Em venien ganes de quedar-me a Barcelona i esperar al carrer que traguessin la brossa, però era dissabte i no passaven. A més, anava amb el seu cotxe.
En Ti va comentar: “Això que fa aquest home ha de ser real i terapèutic, perquè d’altra manera seria el criminal més criminal que mai s’hagués vist. Com podria una persona estafar aquestes criatures malaltes i la seva família?”Tenia tota la raó.
El dilluns a la feina i a l’hora de dinar, quan ens trobàvem metges i infermeres, vaig perdre la meva credibilitat, vaig explicar el que havia vist aquell cap de setmana i es van pensar que m’ho havia inventat. Això m’ha succeït més d’una vegada. No sé si és degut al fet que em passen coses especials o perquè les persones que conec porten una vida més tranquil·la.
Quant a la Mar, va anar fent. No es pot dir que de cop estigués sana del tot, però tampoc estava malalta. És una persona de petites dolències fàcils de solucionar, perquè d’aquest fet han transcorregut potser uns 25 anys i ella sempre ha fet una vida normal.
Alguna vegada he pensat que potser allò es tractava d’un experiment social: investigar si un fet màximament fora de la realitat que coneixem que s’escapa de la nostra lògica podia resultar creïble, incloent-hi els costos elevats, conclusions aquestes que podrien ser aplicades, per exemple, al camp de la política.
La Revista del Baix Empordà número 74- Any XIX del mes de setembre de l’any 2021 publicava com a tema central Els llocs abandonats. Hi vaig participar aportant un article on esmentàvem quelcom de la antiga fàbrica Coromina i companyia (1911-2007) , de la antiga bòbila de can Mercader i Fàbrega ( principis del segle XX fins 1993) i de la Fusteria de Ramon Pons Esteve (mitjans del segle XX fins el 2001) totes tres de la Bisbal. A un text a part fèiem una breu descripció de la trajectòria de la benzinera ara en desús Mirallac que està situada al terme municipal Vulpellac (25-7-1989- fins aproximadament l’any 2005)
Per il·lustrar la part del text relacionat amb l’empresa Coromina , es va fer ús d’ una de les fotografies que havien fet el dia que vàrem visitar la nau fabril abandonada. Ara aquestes imatges poden ser d’interès degut als anys que han transcorreguts des de que va ser tancada la fàbrica, en concret fa catorce anys aquest any 2021, i també em volgut incorporar aquestes imatges en format vídeo perquè tinguem un record de més ho menys com eren les instal·lacions.
Presentem un article recuperat en format PDF que va ser publicat al mitja digital Totbisbal ara inexistent, en ell s’esmenta quelcom de la fabrica Coromina. nova-aportacio-documental-sobre-la-fabrica-coromina
Un dia mentre conversava amb la meva mare em va dir : Hi ha un sol de dia i un sol de nit.
- Li vaig preguntar: Es refereix a la lluna ?
- No, la lluna no, ja ho saben que hi ha la lluna, vull dir el sol de nit, respongué amb seguretat.
En aquell moment no vaig entendre res, pensava que la mare estava equivocada i que explicava una cosa molt rara, ella que no havia estudiat astronomia i a mi a classe mai m’havien dit que hi havien dos sols. Ara en sap greu de no haver-li demanat més explicacions.
Amb tot, aquella observació de la mare sempre l’ he recordada, perquè a més no era l’única vegada que havia dit quelcom de peculiar per a mi.
La mare, la iaia, als 83 anys a Calafell, any 1984
Abans de continuar dir que la mare era una persona vital, dinàmica i amb un tarannà molt autoresolutiu, era al meu entendre una persona més disposada que d’altres dones del seu temps. Havia nascut a començaments del segle vint, l’any 1902, es va casar amb el pare l’any 1923 i van tenir sis fills, el darrer l’any 1945. Els pares havien viscut les dues Guerres Mundials la de 1914 i la del 1936 i d’aquesta darrera en van sortir força pejudicats, per la propia experiencia sabien deien: El pa que se’n dona quan dos o més bàndols politics entre en confrontació . La mare va tenir una llarga vida que la va fer viure fins els 93 anys.
He explicat aquest fet perquè fa poc vaig veure a Youtube que un jove afirmava que al nostre sistema astronimc hi havia també un sol negre, però sense entrar a donar gaires detalls al respecte, d’ immediat vaig pensar amb el que havia dit la mare que hi havia un sol de nit, motiu pel que em vaig interessar pel tema.
Un detall que potser també interesa que coneixem i és que la mare va viure uns anys a casa dels seus sogres i en ocasions havia comentat que l’avi Marià mostrava tenia unes facultats especials i que sovint consultava un llibre forrat de pergamí que originariament era del seu pare, aquest llibre durant el conflicte bèlic va desaparèixer.
Que l’avi Marià, per mi besavi, disposes d’aquell llibre pot tenir una explicació degut que havia estat bastants d’anys a un convent de la comarca del Bages, ho sigui que havia estat frare fins als 70 anys quan va marxar del convent, és possible que aquest llibre havia d’estar allà, però no ho sabem. Es va casar amb una dona molt més jove que ell i van tenir dos fills, en Josep i en Marià. A casa sempre haviem pensat que les facultats i coneixements de l’avi Marià li venien heredades del seu pare i d’ella encara que transmetre quelcom a un altre membre de la familia.
La Anna durant la celebració dels seus 85 anys, any 2022
És curiós com desprès d’incorporar la imatge de la mare en aquesta pàgina, em surt sense que la busques, una fotografia de la meva germana Anna de quan va fer 85 anys. No m’he pogut estar d’adjuntar-la en aquesta crònica relacionada amb aspectes poc conegut de la naturaleza, encara que sovint d’una manera o d’altre els tenim presents.
Seguint amb el que dèiem, no va massa he llegit algunes publicacions que tracten, emprant el qualificatiu de la mare, del sol de nit o sigui el consensuat sol negre. Hem vist que es tracta d’un símbol ancestral conegut per algunes cultures, sembla que és quelcom de molt poderòs i potser per aquest motiu va ser de gran interès pels nazis que fins i tot el tenen com a símbol així com també d’altres grups de caràcter esotèric.
Aquest sol, segons el que fins ara em pogut saber pot rebre també els qualificatius de : el sol invisible, el sol no manifestat, estrella sagrada, sol Invictus, estrella amiga del sol o complementaria, Geminga i també com a forat negre. El fet que el sol rebi el nom de negre, es degut que no és visible és inmanifest però no per això ha de tenir una cognotació de negativitat, en tot cas podria ser dual pel fet de considerar-se agermanat amb el sol que veiem, relació amb Geminga i gèminis.
En quan a la seva morfologia obtinguda mitjançant mesures indirectes es diu que esta dotat de cargues elèctriques i magnètiques en moviment que són irradiades envers el sol , podria , diuen, tenir una funció de recarrega energètica que a la vegada ens la transmet a nosaltres i dona també claror a la lluna. De fet te un sentit, però qui sap.
Es diu que està situat a la constel·lació dels Bessons i que podria ser el púlsar més proper que disposa el nostre sol, que emet ratjos gamma de gran intensitat i que és aproximadament una vegada i mitja més gran que el sol que coneiem i de diàmetre fa 20 quilòmetres. Es diu que la seva potencia calorífica es de dos milions de graus centígrats i que difilcilment mai podría esgotar la seva energia, per altra banda ens preguntem i a ell qui l’alimenta ?, si és que ha de ser així .
En aquest moment no podem dir res més que no siguin especulacions , només el que fem es afegir una breu bibliografia que podria servir per estirar del fil, tot que per la meva part he fet el que volia fer que és : Reconeixer que la nostra mare no anava errada i a la vegada considerar-li el mèrit de disposar d’aquests coneixements que no disposaven els seus fills, bé potser alguns si, però possiblement ja havien entrat en dubtes.
Bibliografia consultada.
- Un ‘sol negro’ hace vibrar el sistema solar cada 160 minutos.
A Youtube hi ha un video publicat, no vaig anotar les referencies, ho sento per si algú llegeix aquesta nota. Al vídeo s’esmentava que el sol era una pojecció d’una altra font d’energia, gran sorpresa aquesta afirmació, dient també que la polarització de la llum envers el nostre sol venia de més enllà de la latitut 90º de la Antàrtida.
Rellotge astronòmic de l'Ajuntament de Praga, 1410. Viquipèdia
El rellotge astronòmic de l’antic Ajuntament de Praga ens presenta una visió del temps i dels astres bastants complexa i interconectada, però desconeixem si dona alguna referencia a sol negre a aquesta mena de bobina energètica . Es dui que la primera part del rellotge va ser construida l’any 1410 i fa poc s’ha sabut que el va fer Mikulas de Kadan, està envoltat de diversos representacions com sant Pere amb les claus del cel. Ha sofert algun accident i en dues ocasions ha estat restaurat, l’any 1948 i recent de l’any 2018.
Es curiòs perquè mentre escribia aquesta crònica (11-10-2021) al pati de casa hi vaig trobar un estil de forma vegetal mai vista abans, podia recordar a un petit sol de color grogenc, potser és el sol que faltava !
Nous conceptes (21-10-2021)
Un vídeo que està a Youtube amb la signatura News . El transcendental, el dia 21 d’octubre del 2021 publicava ‘ La tierra llega a oscurecerse ‘ on feia referencia a un treball dut a terme per investigadors americans del ‘Geophysical Research Letters‘ i conjuntament amb l’Institut d’Astrofísica de Canàries i la Universitat de la Laguna. Havien obtingut dates fotomètriques diàries de l’ albedo – grau de reflexió que emana un objecte -, des de l’ any 1998 al 2017 en aquest cas la llum que la terra reflecteix a la lluna.
Van arribar a la conclusió que la terra havia disminuït la emanació de llum envers a una determinada zona de la lluna en un 0,5% per m2, l’ equivalen 0,5 watts. Aquestes dades van ser estimades en base al conegut patró que considera que la reflexió a la lluna que emana la terra oscil·la entre el 37 al 39%. Aquest descens s’ha vist més accentuat durant els tres darrers anys.
L’interès per aquesta noticia ha vingut pel fet de parlar del sol de nit que deia la mare, d’altra manera possiblement ens hagués passat del tot desapercebut. Hem vist que la lluna rep llum per dos costats, pel sol i per la terra, fet que desconeixíem fins aquest moment. Ens preguntem d’on procedeix aquesta llum que emetem ?
Imaginari
prehistòric [/caption]
Eliseo López Benito investigador i estudiós dels monuments arqueologics que han perdurat en el temps i procedents de civilitzacions gairebe ancentrals, a un vídeo que ha publicat a Youtube el dia 25 d’octubre del 2021 parla del seu descubriment fet a la muntanya de Montserrat, treball que porta per nom : La deidad barbada de Montserrat. Los dioses de la prehistoria.
Eliseo mostra l’analisi d’un bloc de pedra prehistòric on hi ha esculpida nomès la meitat d’una cara, però mitjançant un muntatge de simetria fotografica, apareix la cara complerta del que ell anomena un deu barbat amb cos de senglar i ric amb d’altres elements simbólics d’interès.
Comenta també que aquesta escultura tenin en consideració la seva ubicació geologica relacionada amb els astres i també de com l’arriva la llum durant els solsticis i equinosis anuals , fa que pugui entendre millor la importànci d’aquesta troballa..
És curios perquè d’un bon primer moment aquest vídeo m’ha sugerit que la altre cara del deu no visible, no explicitada, però sí existent com gairebé de segur volia demostrar el ‘primitiu’ artista de miles d’anys enrera , ara una escultura ens suggereixi, donat el tema que ens ocupa, a relacionar aquesta amb un possible sol negre, aquell ocult, inexistent per la majoria de noslatres però, considerat de gran relevancia. No ho sabem, no sabem res per el moment. Nomès felicitat a aquest investigador.
En el año 1969 decidí pasar seis meses en París con el fin de aprender el idioma francés. deje el empleo de auxiliar de clínica ya que cuando regresara debia de examinarme de reválida de bachillerato para después poder acceder al examen de ingreso para los estudios de enfermería que se impartian en la escuela del hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona en régimen de internado.
La primera noche que estuve en París estuve alojada en el albergue de la agencia ‘Au Pair’ conocida por ‘Stagiaire aide familial ètranger’ cuya función era la de proporcionar empleo a jóvenes candidatas entre las familias que habían solicitado los servicios de atención infantil.
Al día siguiente me presente al domicilio indicado y fui recibida por la Odette, la abuela de los niños que permaneció en casa su hija para poder recibirme, pues los padres eran propietarios de un restaurante del centro de París y su dedicación era completa.
Durante dos meses de verano los pase con los niños uno en una finca de montaña propiedad de Odette que hacia había enviudado y otro mes en un en apartamento de plaja en el departamento de Normandia. Con Odette tuvimos ocasión de conversar largamente y decía que me comprendía muy bien cuando hablaba en frances a pesar de tener un marcado acento catalán.
Era muy buena cocinera y mostraba satisfacción cuando manifestaba que su comida era deliciosa, tenia un caracter amable y un dia me comento que le había causado buena impresión y primer día que me conoció y recordaba el detalle de cómo iba vestida. También dijo que en la agencia habían solicitado especialmente una joven española porque consideraban que las españolas éramos más maternales. Habian tenido la experiencia de antes con una niñera de nacionalidad inglesa y consideraron que se pasaba muchas más horas entregada a la lectura que no al cuidado de los niños.
Según mi criterio consideraba la situación algo invertida en el sentido que los niños recibían poco calor afectivo de sus padres, era bastante habitual que cuando ellos llegaban a casa después de su jornada de trabajo, los niños ya estuviesen en la cama a punto de quedarse dormidos.
Una vez Gil, el niño pequeño de cuatro años, descubrió una parte de mi anatomía torácica y exclamo:
- Maria, tu as des boules, refiriéndose a mis pechos.
Le respondí: Oui, toutes les femmes au des fosses. Maman aussi.
Gil quedo unos instantes sin decir nada y después pregunto:
– Maman aussi?.
Esbozo conceptual
Me sentí conmovida por el hecho de saber que Gil no habia tenido ocasión de experimentar el fuerte contacto con su madre. Nuevamente lo volví a abrazar y lo besé dándole espacio y calor para que sintiese.
Este hecho no fue el único que me desconcerto, tambien me sorprendió ver una manifestación pública donde las mujeres pedían con voces y pancartas que el aborto fuese libre y gratuito. Al ver este tipo extravagante de petición me sentí confusa, incomoda, no entendia nada, experimentaba un rechazo intrinseco muy interno.
Me acerque a una joven manifestante que caminava por un lateral de la comitiva y le pregunte porque hacían aquella demanda y respondió:
El aborto no es legal, se practica clandestinamente sin garantías sanitarias, es necesarioque que este legalizado.
Otra de las cuestiones que me sorprendieron fue ver la poca comunicacion entre las personas que se trasladaban en metro, personalmente estaba acostumbrada a viajar con los ferrocarriles Catalanes en el trayecto Terrassa-Barcelona y en él los viajeros manteníamos continuas conversaciones, aunque no tenia la experiencia de viajar en metro por la ciudad de Barcelona y por este motivo no puedo opinar. Sí que puedo decir que los viajeros que utilizavan el metro de Paris, iban superlaticamente callados y manifestaban un talante de poca alegría, su semblante era inexpresivo, tenian la mirada lejana, tal vez fuera para evitar intimidar a alguién con su mirada , no lo se, pero lo cierto és que configuraba un ambiente de completo anonimato.
Las francesa que viajaban en él, con frecuencia se las veia bien maquilladas, llevaban perfume y complementos del vestir que daba un cierto porte de elegancia, pero al igual, sin atisbos de simpatia. Además de la inexistencia del contacto comunicativo observado en el metro, también ví que muchos de nosotros procediamos de otros paises. Llegados a los andenes las prisas eran espectaculares, era imposible hacer una pregunta a algun pasajero.
Cuando llegué de regreso en Terrassa y en especial el día que acudí al Instituto Nacional Egara de bachillerato, visualicé claramente y como si lo viera por primera vez, como era nuestra forma de ser. Sentí satisfacción al observar con que facilidad abriramos una conversación, nuestra alegría, viveza y espontaneidad , no sé, era como si algo que habia de fluir y fluiese.
Me he preguntado por qué he escrito esta experiencia y he llegado a la conclusión de que la he comparado con nuestra forma de vida actual cada vez más parecida a las formas de hacer parisinas de los ochenta. Sin darnos cuenta hemos ido incorporando estilos de vida que antes veiamos como extraños y que algunos de elos iban en contra de nuestros más intimos sentimientos y ahora vemos que estos estilos de vida se han convertido en casi patrones estandarizados y normales que aceptamos con agrado.
Hemos sido importadores y lo seguimos siendo de algiunos patrones que incumben en nuestra manera de ser y que sin duda son poco elogiosos, no avanzamos hacia una riqueza de espiritu y de valores si no al contrario en direcció hacia aspectos mas solidos, materiales y contundentes. Esta és tant solo una experiencia parisina.
