Portada > Infermeria > Diversos

La Teresa, com sempre havia sigut i fins el darrer moment.

A la revista de Palafrugell del mes de maig del 2023 número 353, Joan Cortey va publicar: In memoriam. Maria Teresa Mestras, vídua Frigola,[1] i va ajuntar una imatge de la Teresa al pati del carrer Torres Jonama, explica l’amistat que es tenien i alguns fets de la seva vida, breu crònica que ens ajudat a preservar el record de la Teresa.

Retall de la Revista de Palafrugell amb l’article de Joan Cortey

El fet de llegir aquest resum ha estat per mi un estímul per voler també dir quelcom de la Teresa.

Com s’ha vist més amunt per parlar de Teresa Mestras Sorts hem escollit el títol: La Teresa, com sempre havia sigut i fins el darrer moment. I és que podem donar testimoni de que així va ser, ho explicarem. Ara només dir que la Teresa era una persona altament dialogant i amb ella podies passar hores conversant del tema que fos.

Tenia memòria i recordava fets i anècdotes que l’havien succeït al llarg de la vida, algunes de ben excepcionals i d’altres que ara són fets històrics, per exemple un d’ells que ara seria impossible de repetir era que li deia al seu fill petit Lluís (epd), avui voldria fer arròs, perquè no vas al mar i em portes i li deia el que volia, com si fes la llista de la compra, el Lluís li portava tot el que l’havia dit. Per a mi el més impresionant es que li duia el que avui dia encara posem al arròs.

El que més em fascinava de la Teresa era el seu sentit de l’humor que apareixia quan explicava alguna cosa , fins tot narrant un fet que podia tenir un punt de preocupació, sabia com treure-li l ferro que hi havia de més.

Un dia vaig anar a casa seva a demanar-li informació sobre les modistes de Palafrugell, entremig va dir: El senyor Mario, de l’empresa Miquel Vincke i Meyer es feia confeccionar unes calces més amples de la cintura per portar-les els dies que tenia àpats.[2]

Teresa Mestras a Calella de Palafrugell any 2013 (Rosa M. Masana)

Penso que observava els fets amb perspectiva, potser ho feia perquè havia estat mestra, pel seu bagatge de vida o per la pròpia intuïció que de segur tenia. Davant d’alguns fets encara que aquests fossin punyets els hi donava un toc de relativisme, semblava com si per ella el que succeia estava intimamant vinculat amb la nostra propia condició d’ humans.

Podem dir que la Teresa i a la vegada fent ús d’una paraula moderna, tenia resiliència i fortalesa personal, ho hem vist per la manera com ha afrontat fets marcadament colpidors per una mare.

Un altre aspecte a valorar era el seu tarannà tant obert per a tothom, l’agradava invitar o que anéssim a casa seva per exemple a veure el pessebre que cada any feia. Alguna vegada havíem anat al pis de Calella a escoltar la cantada d’Havaneres, era fantàstic veure des de dalt del seu pis tot l’escenari festiu d’aquest esdeveniment tant popular i mariner.

Durant la vetllada podíem gaudir dels brunyols amb crema que ella mateixa havia fet i acompanyats de moscatell, ens ho passàvem bé tots plegats amb en Lluís pare, Lluís fill, la Kate i d’altres amics

El darrer dia que vaig veure la Teresa va ser quan la Kate em va proposar anar a casa seva perquè deia que estava bastant greu.

En arribar la vàrem veure tranquila a dins el llit de la habitació de reixa que dona al carrer i també hi havia la seva cuidadora.

Li vaig dir, Teresa que tal, com es trobava ? i va respondre: Bé, estic molt bé, només que tinc una infecció d’orina , ho va dir amb la expressió de sempre sense cap connotació d’aflicció o de sensació de gravetat física, donava la impressió que per ella el que li succeia era un trastorn puntual, que es solucionaria com d’altres coses havia superat. Una forma de ser digne d’admirar. Passada una estona ens vàrem fer un peto i ens varem acomiadar.

Pocs dies desprès, els pronòstics clínics van tenir més força que la possible voluntat de vida de la Teresa i va fer el traspàs, potser recolzada pel sentir de la seva fe i potser pensant que es retrobaria amb els seus estimats.

Recordem amb afecte a la Teresa .

Va veure neixer l’any 1967 la cantada d’Havaneres a Calella de Palafrugell, 55 anys .

21-5-2023

Notes

[1] Joan Cortey el dia 9 de maig va explicar a la Biblioteca de Palafrugell anècdotes i curiositats dels ‘russos de Cap Roig’. La Teresa també era coneixedora d’alguns fets del matrimoni rus Nicholas Woevodski i Dorothy Webster.

[2] Rosa M. Masana. Dones Emprenedores (1857-1914) Modistes, pag.52, any 2013, hi ha un llibre al Arxiu Municipal de Palafrugell i a la Biblioteca.

VIsita oficial al Sanatori de Terrassa-Hospital del Tòrax, dècada dels 60.

Desprès d’escriure el llibre ‘Escuela de enfermeria del Hospital del Tòrax. Datos históricos del Hospital, 1952-1986, editat l’any 2013, em van preguntar com era que vaig incloure una imatge de la inauguració del Sanatori l’any 952 per part del Cap de l’ Estat espanyol Francisco Franco, vaig respondre’ls que no disposava de cap imatge d’aquell esdeveniment

Darrerament hem escric un breu text referent als treballadors de l’Hospital del Tòrax que ens han deixat des de l’any 1985 i fins ara, en tornar a mirar les imatges que m’havia donat el doctor Ferran Lloveras Bel, he vist que no, que no n’hi havia cap de la inauguració del centre.

Si que n’ha havien d’altres d’una vista que havia fet tenia Camilo Alonso Vega al Sanatori, no ens consta l’any però al darrera d’una d’ellas hi ha el nom de C. Alonso. Consultada la Wiquipedia veiem que Camilo Alonso havia estat el Cap de la Guàrdia Civil i molt amic de Franco.

En aquesta ocasió el nostra propòsit és adjuntar en aquesta pàgina les imatges que ens va donar Ferran LLoveras d’aquesta visita, no hi afegirem comentaris perquè no disposem de la informació suficient d’aquella visita.

Amb tot les imatges sempre ens proporcionen informació i d’aquesta manera veiem la comitiva de persones que va visitar el Sanatori, el cotxe oficial amb el que van venir, alguns dels malalts que estaven a les tumbones que hi havia a les galeries per fer banys de sol i aire lliure, alguns metges, el propi mossèn Lloveras, algunes de les germanes de la congregació de les Carmelites i personal d’infermeria seglar que conjuntament feien la tasca de donar assistència als malalts.

Emblema de la Tercera Ordre Carmelita o Carmelites Laics de la Beatíssima Verge Maria del Mont del Carmel

Visita al antic Sanatori de Terrassa, Camilo Alonso Vega

Visita al Sanatori de Terrassa, decada dels anys seixanta

L’Hospital del Tòrax deTerrassa

Un centre que va deixar empremta en els seus treballadors

Són molts els qui van treballar primerament a l’anomenada “Ciudad Sanatorial de Tarrasa’” posada en funcionament el març de l’any 1952, i que més endavant l’any 1972 va canviar el nom per Hospital del Tòrax de Terrassa, quan van aparèixer nous fàrmacs més efectius per combatre la tuberculosi, i també perquè s’hi tractaven d’altres tipus de malalties cardio-respiratòries.

Amb tot seguia sent un hospital on no tothom volia anar-hi a buscar feina, tot a causa de que arrossegava l’estigma del contagi i la dificultat que anys enrere hi havia en poder guarir del tot al malalt, doncs el bacteri de Koch és tossut i li agrada envaïr a les persones que tenen poques defenses orgàniques i socials.

Molt sovint els malalts ingressats, més homes que dones, eren persones joves que podrien tenir vitalitat però, les circumstàncies de la vida els va portar a estar aïllats de la resta del seus conciutadans. En aquest sentit cada malalt era una història de vida, i aquells/es que ens ho haguéssin pogut explicar, eren en primer lloc les germanes religioses que van estar al Sanatori fins l’any 1973, i desprès el sacerdot i metge Ferran Lloveras, la treballadora social Carme Rebullida i la senyora Casilda López, abocada a la cura de malalts des de l’inici del funcionament de l’hospital.

Havia sentit a dir a diversos treballadors que l’hospital enganxava , era com quelcom de seu, es treballava sense la sensació de sentir-se vigilat, es feia el que s’havia de fer perquè se’n veia la necessitat i els agradava fer-ho. Diguem que sempre hi podia haver excepcions, però la pauta més general era la de l’entrega personal.

Recordo un metge que a més de treballar a l’Hospital del Tòrax ho feia també a la Seguretat Social, i possiblement fent comparances un dia va dir: L’Hospital del Tòrax és com el fill de la família que té la Síndrome de Down, és el que més estimes de tots.

Alguna cosa succeeix en relació a l’Hospital del Tòrax , primer perquè les persones que van treballar-hi no eren temoroses de sofrir contagi, segon perquè donaven valor als companys, l’amistat i la bona entesa. Potser, és una hipòtesi, anys enrere eren menys evidents, entre els treballadors, les postures ideològiques de caràcter polític, doncs aquest factor va aparèixer més tard i sí que van sorgir factors de desunió però de poca eficàcia.

Imatges del Hospital i treballadors l'any 2002

Un altre aspecte a considerar es que alguns companys han treballat per fer que ens mantinguem en contacte com ha estat d’entre d’altres persones la Emma Bosch, molt propera i amb dots per l’organització. Pensem que es poc freqüent que una empresa que va tancar portes l’any 1985 hagi pogut mantenir fins l’actualitat la comunicació entre un bon nombre de companys.

Dissortadament però, algunes de les noticies que rebem és per assebentar-nos de la mort d’un company i alguns d’ells amb l’impacte que ens han deixat quan creiem que encara no tocava. Per tots/es aquests/es companys/es és per qui avui dia 24 d’abril del 2023 he fet aquest breu relat.

Algunes dades sobre les defuncions.

Referent als decès de companys han estat considerades les defuncions a partir de la clausura del hospital l’any 1985 i en especial desprès de la a celebració dels 50 anys de vida del centre que va ser l’any 2002.

Presentem unes dades de defuncions que ens han estat proporcionades per Emma Bosch, al que molt l’agraim la tasca que ha fet i que ens hagi lliurat informació, diu però, que les dades no són definitives perquè encara hi està treballant, d’entrada pot aportar que han estat comptabilizades 103 les persones que ens han deixat. Han estat agrupades segons professions amb el seguent resultat:

Metges 23

Auxiliars d’infermeria 13

ATS 8

Personal especialitzat 3

Administració 8

Capellans 2

Treballadora social 1

Manteniment 6

Subalterns 39

La darrera companya que ens ha deixat, ha estat Maite Gonzalez Borrella, auxiliar de clínica, aquest mes d’abril del 2023, i podem dir que potser ha estat la seva pèrdua la que ens ha motivat a fer aquesta breu crònica.

Hem considerat adjuntar en aquesta pàgina uns enllaços relacionats amb l’hospital

- La Escuela de enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa y apuntes sobre el Hospital (libro)

- Les infermeres del Vallès Occidental celebren la seva diada, 2016.

- Campionats d’escacs al Sanatori de Terrassa

- Nuevos datos históricos

El Daró

El Daró és un riu de Catalunya de règim pluvial mediterrani que neix al massís de les Gavarres, Girona, a prop de Can Sitges[1] i del coll del Matxo Mort, al vessant occidental del puig d’Arques, dins el terme de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura. Fins arribar al mar mediterrani, el seu recorregut és de 43 quilòmetre recollint les aigües d’una superfície de terreny d’uns 64 km2

D’allà on neix gira en direcció al nord – oest a fi de captar les aigües del sector de Montnegre i de Santa Pelaia, de la riera de Santa Àgata i el Ritort i d’altres petits torrents.

Es dirigeix en sentit est cap al Pla de Salelles, passant bastant a prop de Sant Sadurní de l’Heura, Sant Miquel de Cruïlles i Cruïlles. Desprès de un breu recorregut rep per la dreta les aigües de la riera del Vilar i entra pel nord a la Bisbal d’Empordà tot travessant la vila.

Segueix cap al Castell d’Empordà i reculls les aigües del Rissec per l’esquerra i per la dreta les de la riera de Vulpellac, per introduir-se a la plana agrícola de la zona de Matajudaica i Ullastret, continua vers a Serra de Daró molt propera al riu Ter que el segueix durant un tram

És a Gualta al rec del molí on s’uneix amb el Ter per desprès bifurcar-se en un canal fet de formigó útil també per desviar l’accés de cabal i evitar possibles inundacions dels conreus. Passa pel pla de Fontanilles per arribar al mar , zona d’aiguamolls on hi ha la formació de les anomenades Basses d’en Coll.

Per tractar-se d’un riu mediterrani, el cabal del Daró és molt irregular a causa que sovint passa per llargs períodes de secada i quan baixa sovint ho fa amb força i llavors durant una temporada resta la llera amb basses d’aigua que són un oasis per molts animals i fins i tot hi alguns ànecs de coll verd hi han fet les seves cries i a zones properes a la vila de La Bisbal. [2] Com a fet curiòs es que hi qui diu que el Daró neix al taulat de can Sitges, desconeixem perquè es diu, que ho fa pensar que sigui aixì, s’ha d’esbrinar. Si obsevem el mapa allà on indica el neixement del Daró es un tram més avall de can Sitjar.

El Daró al pas per La Bisbal d'Empordà (RM)

Adjuntem un Pdf que parla d’uns ànecs que van neixer en un tram del Daró que pasa per La Bisbal, l’article va ser publicat a la revista del Baix Empordà núm. 57 de l’any 2017 .els-anecs-coll-verd-orfes

A un altre article publicat també a la Revista del Baix Empordà (RBE) núm. 66, pàg.17 de l’any 2019 parlavem del Daró i entre altres coses es feia la proposta, tot que en no soc poc experta en temes de biodiversitat, que haurien de fer quelcom perquè el Daró preserves durant tot l’any alguns tolls d’aigua.

Expresat aquest punt de mira, al següent número de la (RBE) núm. 67, pàg.32, va sortir publicat un article d’Eudald Pujol Buxó , doctor en Biodiversitat i secretari de la Societat Catalana d’ Herpetologia, ciència que rep el seu nom deribat de la paraula grega ‘erpetó’ que fa referència a un animal que es rastreja, entre ells s’hi troben els amfibis com les granotes, salamandres, gripaus i de l’espècie rèptil inclouen les serps, tortugues , llangardaixos i d’altres animalons que poden variar segons la climatologia de cada país. D’aquí la herpetologia.

Pujol deia que encara que les bases i altres zones del curs d’aigua s’assequin al estiu, fet que ens pot semblar un problema, en realitat no ho és, degut que crea un hàbitat per les especies adaptades a la sequera que a més els permet competir amb les que no hi estant adaptades. Entre d’altres arguments conclou que és més adient no crear basses permanents perquè aquestes poden trencar l’equilibri entre el sec i el humit.

Vist l’article també hem pogut veure dues postures vers la natura diferents , el d’una profana ‘romàntica’ que l’agrada veure baixar el riu i escoltar el remor que fa i el d’un expert que coneix el cicle biològic dels animals que han estat adaptats a la sequera, quedem-nos doncs amb aquest darrer concepte de que el Darò i la naturalesa en general sabem el que fant, al contrari del que de ‘vegades pensem nosaltres.

Presentem un vídeo de tres minuts fet l’abril del 2014 anecs-daro-abril-2014-c-mitja i també un altre vídeo quan el Daró el dia 22 de gener de l’any 2020 baixava de ple com poques vegades. el-daro-2020-mitjana

Notes

[1] Són diversos els bisbalencs amb qui he parlat que diuen que el Daró neix al taulat de can Sitges, tot que no he sabut esbrinar el perquè d’aquest fenoment o d’aquesta dita popular.

[2] Dades obtingudes de Wiquipèdia

Pot ser també d’interés els articles de: Ramon Piera de Ciurana i Rosa M. Masana . Evolució tecnico-sanitària del subministrament d’aigua publica a la Bisbal. Revista del Baix Empordà núm. 52, pag. 73 , any 2003

Oriol Granyer i Maria Piferer. El patrimoni vinculat a l’aigua a les Gavarres. Revista del Baix Empordà núm. 52, pag. 39, any 2003

La pintura que llego dos veces a mi casa

Me encontré un cuadro pintado al óleo de tamaño 73 x 92 centímetros. Evitaremos explicar cómo sucedieron los hechos, solo decir que alguien había desechado esta pintura, tal vez debido que la tela estaba rota por uno de sus lados.

Cuando la vi en medio de maderas viejas pensé, como es posible que se hayan desprendido de esta pintura. Enseguida me imagine que este cuadro seria ideal para decorar el establo de una antigua finca de unos amigos .

La pintura iba al anillo porque la imagen representaba a dos caballos, el macho tenia el pelaje rubio y apoyaba la cabeza por encima del lomo de la hembra que era blanca, sus gestos eran sugerentes de un claro cortejo equino.

Una vez estuvo la pintura en casa, la lavé con agua y jabón, la aclaré y la sequé con una toalla, la limpieza a fondo hizo que los colores fuesen más vivos ,aunque havia zonas donde la pintura estaba desgastada. Al día siguiente confeccione un parche con tela blanca y cola a fin de reparar la zona dañada. Vi que el cuadro no estaba firmado.

Dos días después saqué mi antigua caja de pintar con la intención de restablecerlo pero gran parte de los oleos se habian secado, fui a comprar de nuevos y un par de pinzeles .

El Galan i la Estrella- Alegoria als cavalls deque Pals

El día que me decidí ‘restaurar’ el cuadro, durante unos segundos entre en pánico, me imaginé que seria una restauradora parecida a Cecilia, que al no poder terminar debidamente su trabajo de restauración del Cristo de Borja: Ecce Homo, se armó la de San Quintin al ver como habia quedado, por el momento, el trabajo de restauración.

En algunas zonas del lienzo evitaba de pasarle el pincel, pues el artista le habia dado impresionado unas pinzeladas límpias y seguras, hecho que demostraba habia de ser un experto y creatividad autor.

Al final estuve contenta, hecho difícil dado que soy consciente de mis limitaciones, lo estuve debido que conocia el irreparable destino que estuvo a punto de sufrir la pintura.

Lleve el cuadro a la masia rural de mis amistades, iba como si llevara la mona de Pascua de contenta. Dos de las personas que me recibieron, al ver la pintura reservaron sus comentarios, solo dijeron que lo hablarian con los demás convivientes de la finca.

La pintura se quedó en el establo en espera de ser valorada. Pasados unos días una amiga vino a mi casa con la pintura en brazos. No, me dijo, han decidido que era mejor que te la devolviera.

En aquel momento sentí algo insólito dentro de mi , una sensación de rechazado por una obra pictórica mia que no era mia, una epecie de dualidad animico-afectiva nunca antes experimentada.

Le di un beso, a la tela, y mentalmente tambien la bienvenida, pues en el sítio donde habia estado unos dias expuesta para la ‘restauración’ sorprendentemente en aquel logar se produjo un vació, faltaba algo allí. Ahora la tengo expuesta en un lugar de mas visibilidad.

Comentar que estoy muy interesada es saber quién podia haber sido el autentico autor de esta obra, el artista que se olvidó de firmar o tal vez debido a que no consideraba terminada su obra , quien sabe.

Incorporo la imagen por si alguien tras la visión de su estilo, pudiese identificar al pintor. Sería para mi de una gran alegria. Mi dirección es: rmmasana@gmail.com

next posts 1 … 4 5 6 7 8 … 26 previous posts