Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Les llevadores de Palamós Margarita Adroher, M. Rosa Moliner i Matilde Ribas

Presentem una entrevista  que vàrem fer a Margarita Adroher  publicada a la Revista del Baix Empordà número 16, pagina 47 del mes de març de l’any 2007. Es pot llegir  clicant a : margarita-adroher

Fragment de la portada de la revista
Fragment de la portada de la revista

Margarita va néixer a Besalú l’any 1935, va estudiar infermeria a l’Hospital Clínic de Barcelona i posteriorment motivada per l’admiració professional  que li va saber transmetre la Dolors Mateu, llevadora de Besalú, va decidir estudiar la especialitat d’obstetrícia a la Maternitat de Barcelona, obtenint el títol l’any 1956.

El primer poble que va exercir de llevadora titular va ser de Calonge i quan  la Rosa Moliner  es va jubilar va sol·licitar  el trasllat a Palamós. Havia conegut a Josep M. Ribas Poch, fill del veterinari de Pals i el mes de novembre de l’any 1959 es casaven a Besalú.

Fins el dia  de la seva jubilació va exercir de llevadora a la  Seguretat Social atenen a les parteres del municipi de Palamós, però també disposava de consulta privada. La Margarita ha estat una  professional molt volguda i considerada per a tothom i han sigut moltíssims els palamosins que han nascut a les seves mans.

Desprès d’haver fet  la entrevista a Margarita Adroher, vàrem considerar  parlar també  amb les llevadores Maria Rosa Moliner Baltà  i Matilde Ribas Peix  també de Palamós, entrevistes van ser publicades a la Revista del Baix Empordà num. 26-Any VII- del setembre 2009 amb el títol : Llevadores de Palmós a mitjans del segle XX, per llegir-les   clicar a: llevadores-palamos

Matilde Ribas havia treballat amb el metge ginecòleg Joan Sabrià

Fragment portada de la revista
Fragment portada de la revista
Margarita amb una companya d'estudis a la Maternitat de Barcelona, any 1956
Margarita amb una companya d'estudis a la Maternitat de Barcelona, any 1956

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Llevaneres i llevadores palamosines (del s. XVI al XX)

Amb aquest títol es va fer una publicació a la Revista del Baix Empordà núm .38, Any X del desembre del 2012, pag. 56 on parlaven de les llevaneres, nom que em donat a les dones que atenien a les parteres i que havien après a donar atencions a les parteres al costat d’una altre llavanera que sovint formaven part d’una mateixa  família, es pot trobar informació al respecte  a Rosa M. Masana, 165 anys de història de les llevadores de Palafrugell.

Adjunten l’article en format PDF que es pot llegir a : levadores-llevaneres palamosines.

 

 

El ninotaire Miquel Llenas Janoher.

Presentem  la entrevista  feta a Miquel Llenas Janoher queva ser  publicarda a la Revista del Baix Empordà, número 49, pagina  111  del mes de setembre del 2015. La podem llegira a:

                                                                                        miquel-llenas-ninotaire

La màxima afecció de Llenas es dibuixar acudits. El fet de poder representar gràficament qualsevol aspecte de la vida quotidiana i amb sentit  crític,  és una tasca que enganxa. Però clar, sempre que es tinguin les habilitats, la gràcia  i la fluïdesa  en l’art de crear ninots com te ell. Sigui a on sigui i si te temps i un paper al davant, de segur que hi deixa la seva empremta gràfica.

Aquesta especial habilitat li ve de petit i en part també reforçada per la seva mare, perquè sovint quan llegia un dels  acudits publicats per Joamim Muntanyola a la Vanguardia, deia “!Ostres que bo!” i tampoc  escatimava diners per compra-li a l Miquel el TBO, Mortadelos, Pulgarcitos, DDT’s, Tintins , però per a ell un dels  millors referents que ha tingut ha estat  Josep Coll i d’ adolescent amb els seus estalvis es comprava ‘La Codorniz’ i també va tenir ocasió de llegir ‘Le Canard enchaìné’.

Miquell Llenas i Genoher al seu estudi

Llocs on publica

Al llarg dels anys ha fet diverses publicacions i en el moment de la entrevista publicava a la secció que anomena ‘Es Nàufrag de L’illa” a la revista de Palafrugell, també a Crònica, revista del Baix Empordà i d’altres col·laboracions  a més revistes i també a l’altra banda de l’oceà, concretament a Mèxic.

En preguntar-li si alguna vegada s’havia hagut de tallar, diu que poques,  considera  que  pot tenir el llistó alt, força independència  d’expressió.

Acudit M. LLenas
Acudit M. LLenas
Acudit de M. LLenas
Acudit de M. LLenas
Acudit. M. Llenas
Acudit. M. Llenas

Entrevista amb Rosa Matesanz Torrent, fotògrafa naturalista

Article  de Rosa M. Masana Ribas, publicat  a la revista del Baix Empordà  número 57 del mes de juny de 2017

La Rosa Matesanz va néixer a Barcelona l’any 1968 però fa 25 anys que va venir a viure al Baix Empordà, en concret a Sant Feliu de Guíxols. Va estudiar a l’Institut Nacional d’Educació Física i exerceix de professora de secundària, Impartint aquesta disciplina a l’Institut Ridaura de Castell-Platja d’Aro. És aficionada a la fotografia de natura I en especial se sent atreta per fotografiar els ocells, tot I que també Ii agrada la foto­grafia de paisatge i la macrofotografia. Col·labora en publicacions municipals I comarcals d’àmbit divulgatiu amb les seves fotografies, i també aporta imatges als articles naturalistes que Jaume Ramot, president del Grup de Natura.

Rosa Matesanz ( imatge cedida Rosa Matesanz)

 Hola Rosa. En una sala del Castell de la Bisbal Empordà hi vaig veure la teva exposició de fotografies d’aus que portava per nom ‘In fraganti’. La impressió era que estaves veient els ocells de veritat…

 Sí, tenen molt de realisme. L’exposició estava emmarcada en la cinquena edició del Festival Mirades, organitzat pels Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí

D’on creus que et ve l’afició per la fotografia? Doncs no ho tinc molt clar, de petita Ja m’agradava remenar la càmera fotogràfica de casa i tenia la paret de la meva habitació plena de fotografies de tots tipus, entre elles havia un blauet amb un peix al bec. Sempre he sentit gran admiració per les fotografies del National Geographic. De ben jove vaig començar fent els reportatges fotogràfics dels meus viatges i excursions en format de diapositives, però l’any 2005, ja dins l’era digital, vaig fer un curs d’iniciació a la fotografia que em va proporcionar els coneixements bàsics per entendre la relació entre els paràmetres fotogràfics. Des d’aquest moment segueixo la meva afició d’una manera autodidacta.

Era un pas lògic, si admiraves les fotografies del National Geographic. que et dediquessis a la fotogra­fia naturalista …

Potser sí, perquè des de ben petita, d’una manera inconscient, ja frisava per sortir de la ciutat. El meu pare em parlava sovint de la natura i no em perdia cap dels capítols de El Hombre y la Tierra de Félix Rodríguez de la Fuente, tot un referent entre els natu­ralistes de la meva generació.

A mi també em fascinava Félix Rodríguez de la Fuente .. ,

La natura la vaig començar a viure fent esport, però més endavant m’he anat dirigint cap el coneixe­ment de les aus, l’ornitologia, tot i que també de la fauna i de la flora en general. Un dia, en veure enlairar-se un corb marí gros al Port d’Aro, vaig engrescar-me a captar el moment imaginant-me la “superfoto” que em sortiria i, vist el resultat, em vaig comprar un teleobjectiu També el fet de conèixer i poder partici­par en el Grup de Natura Sterna de la Vall d’Aro em permet desenvolupar les meves inquietuds, com a naturalista i com a fotògrafa.

Agafat "in fraganti" (imatge cedida Rosa Matesanz)
Agafat "in fraganti" (imatge cedida Rosa Matesanz)

Utilitzes un teleobjectiu de gran focal?                                                

No sempre. Les fotografies de l’exposició estan fetes amb la tècnica fotogràfica digiscoping, que consisteix en acoblar la càmera digital, en el meu cas sense l’objectiu, a un telescopi terrestre. Cal estabilitzar tot el conjunt amb un trespeus i disparar de mane­ra remota per tal d’evitar trepidacions D’aquesta manera pots aconseguir aproximar-te molt al subjecte sense molestar-lo i podem obtenir fins i tot retrats d’o­cells (la focal equivalent seria d’uns 1500mm) Per a mi, la gran dificultat del sistema rau en què l’enfoca­ment i l’exposició passen a ser manuals, deixant de banda el considerable pes de tot el conjunt. Tot ple­gat és un gran repte.

Et sorprèn observar la conducta dels animals?

Si, em sorprèn i m’apassiona. Gaudeixo molt veient què fan els ocells, les argúcies que fan per caçar o per pescar, com es relacionen entre ells, siguin o no de la mateixa espècie, com canten, com reclamen i com volen. Però el que més m’agrada veure són els seus comportaments a l’hora d’aparellar-se, i també com cuiden, protegeixen i alimenten els seus pollets.

Sí que és veritat el poc que he vist a cop d’ull ja et deixa meravellat. Requereix molta paciència agafar-los “in fraganti”?

Sí, cal temps i paciència. Després d’escollir la localització, tenir la llum adequada, un bon enquadrament i un bon fons, he d’esperar el moment que l’ocell faci alguna acció sorprenent per a mi i encertar-la amb l’enfocament i l’exposició De vegades, tot i tenir tots els factors a favor, pot aixecar el vol en qualsevol moment i deixar-me amb un pam de nas

Aquí rau la seva llibertat. Quins són els teus llocs d’observació més habituals?

En els moments que puc acostumo a moure’m per les zones aquàtiques de la Vall d’Aro, com la desem­bocadura del Ridaura, el parc dels Estanys de Platja d’Aro i la bassa del Dofí de Castell d’Aro, i també per les platges, els camps de conreu I els camins de ronda locals. Al mateix temps que capto imatges de casa nostra, aprofito per fer un cens constant de les aus que vaig veient i el penjo a “www.ornitho.cat, portal web dedicat a l’intercanvi d’informació sobre les observacions de fauna de Catalunya. L’ornitoleg ganxó Carlos Alvarez Cros també en fa un fantàstic recull al ocellsvallridaura.  És la meva aportació a la ciència. De tant en tant, també visito llocs de culte com els Aiguamolls de l’Empordà, el Delta de l’Ebre o el Delta del Llobregat, i surto a descobrir noves zones I hàbitats de Catalunya i roda­lies A l’estranger hi vaig poc, tot i que he fet algun viatge intensiu per conèixer ocells I fauna en general d’un altre país.

Orenetes alimentant a les cries ( imatge Rosa Matesanz)
Orenetes alimentant a les cries ( imatge Rosa Matesanz)

A més de participar en publicacions divulgatives i científiques, publiques en algun altre lloc?

 Publico alguna fotografia que trobo interessant a la xarxa social Facebook amb l’objectiu d’escampar la curiositat per la natura i també una mica de coneixement. També tinc algunes fotos al portal Flickr, però la veritat és que no hi dedico massa temps.

Possiblement les imatges de gran bellesa dels ocells també serveixen per despertar l’estima i el res­pecte cap a ells …

I tant, mica en mica he anat trobant el sentit a les fotografies més artístiques i tinc molt clar que el meu principal objectiu és sensibilitzar l’espectador vers la conservació i l’estima de la nostra biodiversitat. És el meu qranet de sorra davant, entre d’altres, els pro­blemes generats pel” la destrucció dels hàbitats degut a la pressió urbanística, als accidents de la fauna a les Infraestructures viàries, als efectes del canvi climàtic i la contaminació de les aigües, als abocaments incon­trolats, la cacera il·legal o furtivisme o provocats per la introducció d’espècies exòtiques, que van de la mà de la prepotència humana i de la gosadia de fer-nos nos­tre un planeta que hem de compartir amb tota la resta d’éssers vius.

 Què aconsellaries als qui es volen iniciar en aques­ta pràctica?

 El primer que cal és estimar la natura i respectar-la, estudiar les espècies i formar-se com a naturalista. Sentir que formem part de la natura i que quan sor­tim al camp entrem a casa d’altres éssers vius que estan vivint en equilibri. Jo recomano a tots els fotò­grafs que s’estudiïn i apliquin el “Codi ètic” de la Societat Catalana de fotògrafs de Natura (SCFN), on hi consta un llistat de premisses per desenvolupar aquesta activitat sense malmetre l’entorn.

T’ha influït viure la natura d’una manera tant pròxima?

 Quan estàs tant de temps en contacte amb la natura i la vius amb tanta intensitat i l’estimes amb tanta força que passes de la seva observació a la seva defensa i acabes sent un activista mediambiental. En aquest context la consecució d’una imatge és la menor de les preocupacions.

Podries aconsellar-nos algun llibre?

 Sí, per exemple un parell de publicacions de membres del Grup de Natura Sterna. De Jaume Ramot Sense anar més lluny. Diari d’un naturalista a les Gavarres (Consorci de les Gavarres, 2011), i de Carlos Àlvarez i Fran Trabalon Guia de camps dels ocells a Catalunya (Editorial Omega, 2017)

Martí Noguer i Maria (La Bisbal,1891 -Mauthausen- (Alemanya),1942

Bisbalenc republicà mort a un camp nazi.

Article de Rosa M. Masana publicat a la secció Bisbalencs d’abans de la revista El Drac núm. 50, any 2004

 

A partir de la publicació del llibre que l’ escriptora Montserrat Roig va fer sobre Els catalans als camps nazis sabem que un dels catalans desapareguts va ser el bisbalenc Martí Noguer.

Hem tingut la sort de poder parlar amb la seva filla petita, la senyora Francesca Noguer, que té 81 anys, gaudeix de bona salut i recorda diversos fets de la Guerra Civil Espanyola . Ens explica que el seu pare va néixer a la Bisbal el dia 23 de marc de l’any 1891 a una casa situada a la zona del Convent. De petit anava a classe amb els Pares Franciscans, que el tenien considerat un xicot espavilat i amb facilitat pels estudis. Aquest fet el podem comprovar nosaltres mateixos observant la carta que va lliurar des de l’ exili a una de les seves filies ja que té molt d’interès per corregir les faltes d’ ortografia i donar-li consells gramaticals.

Si bé, dons, tenia capacitat per estudiar no va ser possible perquè la família no podia costejar-li una carrera. Per aquest motiu en Martí va optar per aprendre l’ ofici de fuster.

Amb aquesta preparació professional es va llogar a la companyia ferroviària Tranvía Bajo Ampurdan o Tren Petit a la vila de Palamós. Cal dir que molts elements interns del comboi eren de fusta i s’ hi havien de fer sovint reparacions.

Durant l’ estada a Palamós va conèixer la seva futura muller, la senyora Virgínia Pastelet. Es van ca­sar i es quedaren a viure a Palamós en una casa del carrer Pep Ventura, núm. 27. Varen tenir dues filles, la Pepita i la Francesca.

Part de la carta escrita pel senyor Martí que va  ser lliurada a la seva família des de Le Sauze –France- el dia 16 de setembre del 1939. Cedida per la senyora Francesca Noguer

La seva filla Francesca ens explica que a en Martí l’agradava molt anar a pescar i un dia un amic seu li va fer un gran favor, li va regalar un bot que ell no feia servir, perquè tenia la carcassa malmesa però ell amb les seves habilitats de bon fuster el va arreglar i durant les hores lliures de la feina anava a pescar i així es podia complementar una mica l’alimentació de la família.

Una època difícil

Part de la carta escri­ta pel senyor Martí que va ser lliurada a la seva família des de Le Sauze –France- el dia 16 de setembre del 1939. Cedida per la senyo­ra Francesca Noguer
Part de la carta escri­ta pel senyor Martí que va ser lliurada a la seva família des de Le Sauze –France- el dia 16 de setembre del 1939. Cedida per la senyo­ra Francesca Noguer

L’any 1936 esclatà la Guerra Civil Espanyola i la senyora Francisca so­bre aquest fet, ens comenta: “Va arribar un moment que els nacionals van iniciar un bombardejar al port de Palamós i encara no en van tenir prou en tirar bombes als vaixells que després els avions italians van començar a llençar bombes a dins la ciutat, enderrocant també l’ estació del Tren Petit, empresa que llavors estava gestionada per la Societat Cooperativa i també es va veure afectat l’hotel Tri­as. Llavors va ser quan tot el que restava de la Cooperativa ho van haver de traslladar a la Bisbal i per això nosaltres també ens n’hi vàrem anar a viure.”

La senyora Francesca diu també: “El meu pare era una persona compromesa, ja que havia estat regidor de l’ Ajuntament de Palamós durant la República i, com sabem, al llarg de la Guerra les coses van anar, cada vegada més, de mal en pitjor, es veia a venir que perdríem la guerra, degut que el desembre de l’any 1938 es trenca el Front del Segre i els nacionals comencen a ocupar el territori català.”

Vist el perill que s ‘acostava, moltes persones van decidir fugir a Franca, entre elles el meu pare. Recordo que va marxar un dia de molt fred, el dia 27 de gener del 1939. Ell tenia llavors 48 anys.

L’exili

“Doncs, com et deia, el meu pare en creuar la frontera va anar a parar a un camp de refugiats a Le Sauze proper a Gap, -o tal vegada era Le Salses. Mira, aquí tinc una carta escrita per ell, alguns dies encara la llegeixo.”

La senyora Francesca la tenia guardada al calaix de la taula de la cuina i observant el color sípia del paper era evident que es tractava d ‘un document de 66 anys enrere.

Esta datada el dia 16 de setembre del 1939. Li demano permís per llegir- la i, la senyora Francesca, en escoltar les paraules del seu pare pronunciades per una altra persona, se li neguen els ulls. I em diu: “Perdona, sóc molt rebel però m’emociono amb facilitat.”

Mitjançant la carta sabem, entre altres coses, que quan en Martí va marxar de Palamós només portava al damunt seu 200 pessetes i que en fer el canvi de moneda li van donar 2 francs. Sort d’un cunyat del seu oncle que vivia a Perpinyà que li va gestionar la correspondència, li va facilitar roba i li va lliurar 50 francs. Un fill d’aquest seu oncle, o sigui el seu cosí, també estava immobilitzat en algun lloc de Franca.

En Martí també ens parla d’uns companys exiliats, en Perico i l’ Ullastres i que amb aquest darrer no va poder comunicar-s’hi des que va marxar a Barcarès, tot i que tenia referències que estava junt amb altres tres companys de Palamós.

Al llarg de la lectura de la carta (és una percepció molt personal), no em va transmetre la sensació que en Martí pogués sentir-se en situació de perill, bé fos perquè conscientment no volia inquietar la seva família o perquè tenia esperança que algun dia tornaria a casa.

estava exiliat i, amb data 16 de setembre del 1939, en Martí escriu la darrera carta que arribaria a mans de la seva muller Virgínia i les seves filles.

La pèrdua definitiva de contacte

Feia vuit mesos que estava exiliat i, amb data 16 de setembre del 1939, en Martí escriu la darrera carta que arribaria a mans de la seva muller Virginia i les seves filles .

Fotografia antiga dels edificis del camp d'extermini de Mauthausen i dos dels guardians o botxins.
Fotografia antiga dels edificis del camp d'extermini de Mauthausen i dos dels guardians o botxins.

No sabem que va passar mentrestant, només que les coses políticament van empitjorar també a Franca, perquè com sabem, el dia 14 de juny del 1940 les tropes nazis entren a París i amb aquest fet segurament es van trencar moltes esperances.

D’acord amb el que ens diu l’escriptora M. Roig, en Martí el van portar al camp de presoners de Stalag el 27 de gener de 1941 identificat així: St.XI-B577Z, i el 17 de febrer de 1941 al camp d’ extermini de Mauthausen, lloc on es diu que van anar a parar la majoria de catalans, identificat amb el núm. 6460 i a Gusen amb el núm. 10417. Va morir el dia 19 de gener del 1942, de ben segur per una d’aquestes causes: fred, gana, disenteria, tuberculosi, torturat, utilitzat per experimentació o gasejat a la dutxa amb Zyklon B. (àcid prússic) o durant un trasllat amb camió. Tot i que, segons diu l’autor Ernest Martin, en aquests camps d’extermini existien trenta cinc formes de morir. En Martí va morir l’any 1942, però la família no se’n va assabentar fins l’any 1945.

Es fàcil imaginar-nos el neguit que havia de viure la senyora Virgínia durant aquests anys en desconèixer que li havia pogut succeir i amb l’agreujant d’haver d’afrontar ella sola la situació de postguerra i tirar endavant la família. La senyora Virgínia va morir a Palamós l’any 1966, als 73 anys.

Després de finalitzar aquesta conversa, la senyora Francesca em va comentar que feia dies que volia anar a portar una bossa de roba a Càritas, però no trobava el moment. Em vaig oferir per acompanyar-la amb el cotxe i vàrem anar-hi.

Asseguda al seient de la meva dreta i fent tan sols unes dues hores que ens havíem conegut, tenia la sensació de persona pròxima, com si fos una tieta, potser. Intuïa la seva vida, la veia com un film cinematogràfic desfilant per la meva imaginació mentre ella m’anava parlant del seu passat. Tot va acabar amb un Adéu! Adéu! en parar-nos davant d’un semàfor en vermell al centre de Palamós.

La senyora Francesca Noguer ens va transmetre també el seu agraïment per la vila natal d’en Martí, la Bis­bal, perquè en aquests moments l’ha volgut recordar.