Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
El dissabte dia 14 de març a la sala de premsa de l´ajuntament de Terrassa es va dur a terme una jornada per la donació voluntària de sang, amb el lema “Els bombers t’acompanyen a donar sang”.
Aquest acte correspon a les iniciatives solidàries que porten a terme els Bombers amb cor, un grup format per voluntaris dels bombers de la Generalitat que promouen diverses accions socials. A mi em sembla més entenedor redactat així, tu mateixa
A la jornada també hi participava el Banc de Sang i de Teixits i la Federació Catalana de Donants de Sang, com a campanya especial a tot Catalunya just abans de la Setmana Santa, un moment en què baixen les reserves. Als donants se’ls obsequia amb un clauer en forma de casc de bomber.
Parlem amb en Marià Masana perquè ens expliqui quelcom més d´aquesta diada.
Hola Marià, quin va ser el desencadenant perquè els bombers fóssiu dinamitzadors per a les donacions de sang ?
A proposta d’un grup de bombers “ bombers amb cor “ que col·laborem en diferents activitats solidàries, es promouen la dinamització d’aquestes jornades de donació de sang arreu del territori i, com a acte central, es proposa que sigui la ciutat de Terrassa ( un bon grapat del col·lectiu de “ bombers amb cor “ són bombers del parc Terrassa ).
Per fer més amena la diada i amb els bombers com a protagonistes, es promouen un seguit d’activitats paral·leles a les donacions de sang, com per exemple: la presència d’una ambulància medicalitzada dels bombers amb la seva dotació formada per una infermera i dos bombers, que durant tota la jornada van ensenyar l’ambulància i el seu equipament.
En aquesta ocasió la dotació humana estava formada per una infermera que a la vegada és bombera voluntària de l’escala especial i dos tècnics ( un bomber voluntari de l’escala activa i un bomber funcionari )
Aprofitant el moment cal explicar que el Cos de Bombers de la Generalitat, compte amb un grup de metges, infermeres i tècnics que integren el GEM ( Grup Emergències Mèdiques )que són els que donen suport sanitari a les actuacions dels bombers.
Segons el programa he vist que vàreu estar vuit hores fent aquesta activitat, sabeu quantes persones van venir a donar sang?
L´equip sanitari que feia les extraccions era del Banc de Sang i Teixits i ens van dir que el donants de sang van ser molts més del que s’esperaven arribant a fer-se 150 extraccions. Tot un èxit de participació.
Degut al vostre treball, sovint rescatar ferits, esteu motivats perquè es doni sang ?
Malauradament durant la nostre tasca veiem de tot, i per tant som conscients que s’ha de motivar a la gent per a que doni sang.
També vàreu fer alguna activitat pedagògica, veritat?
Durant al matí principalment ; per la tarda ens va venir a visitar la pluja.
Al marge de les entitats ciutadanes que van col·laborar durant tot el dia ( tabals – batukades – castellers – bastoners – sardanes etc. ) es van realitzar unes xerrades sobre seguretat en la llar, taller de maquillatge, passejada i cercavila per als més menuts, concert de jazz a càrrec de Ela Jam Blues ( grup format per una solista i cinc musics, dels quals tres són bombers ) circuit d’agilitat, vehicles dels bombers ( escala, ambulància, apícola etc.)
També es van realitzar dos simulacres de rescat en alçada per part del ( GRAE ) Grup de Rescat de Muntanya dels bombers,que van actuar juntament amb els bombers de Terrassa a la façana de l’ajuntament.
Durant tot el dia qui ho va desitjar va poder veure l’ambulància i el seu equipament i fins i tot es va poder fer ús d´alguns dels aparells de mesura de constants vitals.
Al interior de la ambulància
Sempre els voluntaris,… sort en té la societat d´aquestes persones que equilibren la balança .
Sí, de fet entre infermers i bombers vàrem formar un grup de treball d´unes 40 persones que van dedicar un dissabte a fer aquesta tasca del tot altruista.
Si en aquell moment s’hagués presentat una emergència, es podia utilitzar l’ ambulància?
Sí, evidentment, l’ambulància dels bombers en aquell moment tenia la dotació de tres persones: la infermera Rut Lorenzo, professional molt competent que treballa a urgències i crítics de Bellvitge i, els bombers Oriol Masana i Marià Masana.
Mari Carmen va néixer a la clínica l’Aliança de Barcelona l’any 1946 i, després que la seva mare es recuperés del part, van tornar a Terrassa, ciutat on vivia la família.
La Carmeta i jo vàrem tenir una llarga i autèntica amistat fins que, sobtadament, el dia 3 d´agost de l’any 2007, ens va deixar. Ningú no s´ho esperava, perquè el dia abans havia anat a la universitat i després a dinar amb les amigues. El seu traspàs va ser per a mi una gran explosió, com una trencadissa de mil bocins d’aquell fabulós regal que m’havia fet la vida: donar-me la seva amistat.
No m’hauria imaginat mai que la seva absència pogués produir-me un dolorós i prolongat dol, que va obrir una ferida afectiva que no trobo la manera de fer cicatritzar.
*****
He considerat també adient adjuntar en aquest apartat alguns enllaços que ens permetran saber quelcom més de la Maria del Carme, com :
- Les gestions fetes perquè la seva cosina, Tere Vara Téllez pogués obtindré el permís de conduir.
- Procedir a recórrer el ‘Camino de Santiago‘ en tres etapes, des de Puente la Reina fins a Muxia.
- Participar en diverses investigacions que vàrem fer plegades, una d´elles referent als Mestres d’obres terrassencs.
- També vàrem fer juntes alguns viatges, en era una experta en organitzar-los.
Mari Carme a Peratallada (1992).
Se’n va anar, i amb ella van desaparèixer les seves coses, tot allò que configurava un entorn especial i de convivència: els llibres, els quadres de pintura, cada un d’ells amb la seva història, les peces de ceràmica fetes amb les pròpies mans, la música preferida, escoltada sovint amb flaire del cafè, la roba de vestir i de la casa, escollida amb gust, els abundants àlbums de fotografies i els estris de cuina -dels quals sortien plats únics, exquisits per a mi, ara inassolibles- i la coqueta sala de bany amb perfums seleccionats, lloc precisament d’on aquell dia sortia arreglada per anar a cuidar la seva amiga Cristina: allà mateix va acabar la seva vida.
Totes les coses esmentades, puc dir que les enyoro, però en puc prescindir. El que em costa més d’assimilar és haver perdut el diàleg amb ella, comunicació basada en la mútua coneixença de anys i anys, i el rerefons biogràfic de cadascuna de nosaltres, tot allò que ens havíem explicat i que sabíem l’ una de l’altra, coses que en ocasions una mateixa no recordava. En perdre aquesta atribució que ens havíem conferit, tens la sensació que quelcom de tu mateix també hagi mor, s’esvaeix una part de tu, quelcom d´ insubstancial que s´emporta l’altra persona.
Núm. 1 (MCC)
No sé si a tothom en situacions semblants els succeeix el mateix -em refereixo al fet de voler estar en contacte amb els objectes que pertanyien a la persona que ara no hi és-, però passa, ho sé, que sents la necessitat d’estar en contacte amb les seves coses, potser com un intent d´assolir la continuïtat de la seva vida, com una resistència davant el fet de pensar que mai més no la veuràs.
Per sort, a la Bisbal, lloc on visc, tenia algunes peces de ceràmica fetes per ella que m´havia regalat. Les seves amistats també m’han ofert fotografies de creacions amb què els havia obsequiat. Gràcies a aquesta recuperació, podem presentar una mostra de l’obra de la Carmeta, tot i que ella deia que n`havia d´aprendre més i que, quan no treballés, tornaria a anar a l´escola. Ara no podria seguir anant a les classes del qui va ser el seu professor, Ferran Bach-Esteve, perquè ell malauradament tampoc el tenim entre nosaltres, però de continuar sentint aquesta mateixa afecció alguna cosa hagués fet per continuar essent creativa.
Signatura artística
Presentar aquesta obra de la Mari Carmen corresponent als anys vuitanta és per a mi motiu de satisfacció, perquè acompleix el propòsit de rememorar la seva persona, entranyable per a molts perquè era una bona amiga que tocava de peus a terra i també amb les mans per la seva afecció a la argila, fins que el destí li va canviar la textura. Ara palpa un espai eteri, interestel·lar, desconegut per nosaltres, però confiem o ens imaginem que és un lloc sublim de color blau turquesa.
El seu professor va ser el reconegut escultor terrassenc Ferran Bach Esteve del qui en sentia una gran admiració.
Després que la Montserrat Farràs, que també va conèixer la M. Carme, fes una revisió del text, va comentar:
“La lectura d´aquest text ha estat per a mi com un regal. Vaig tenir poc contacte amb la M. Carme, però de seguida em vaig adonar que era una persona especial. Em va captivar, sobretot, la seva amabilitat, la seva bonhomia, la seva generositat … Per això, quan ens va deixar, em vaig sentir trista. T´envejo, Rosa Maria: a mi també m´hauria agradat tenir-hi una amistat tan profunda”.
Gràcies Montserrat, t´agraeixo de tot cor aquestes paraules.
Teresa Soler Franquesa, era amiga de gairebé tota la vida de la Maria del Carme desprès de llegir aquesta crònica va fer el següent comentari:
“Està molt bé l’article sobre la M.Carme i va sortir guapa a la fotografia, com sempre. D´ella només recordo coses bones, era alegre, generosa, tenia capacitat de treball, era entusiasta, pensant amb els altres, no ho dic perquè ara ja no hi sigui, si no que és el record que en tinc”.
Marcela Morera , amiga i companya de viatges de M. Carme , el dia 1 de març va escriure:
Obsequi de M. Carme a Roser Segura
Querida Rosa: ¡A cuanto dolor me lleva el recuerdo de aquellos días en que marcharon nuestras amigas! Recuerdo que durante la enfermedad de Cristina muchas personas le ayudamos a sobrellevar aquellos duros meses: Gustavo , con su amor y dedicación; Ramona, cuya intervención nos permitió tenerla mas tiempo; Dolors ayudándole con el reiki; su madre, quien no pudo soportar tanto dolor; su adorable vecina que la nutría con deliciosas sopitas de tomillo; Pilar, ayudándole en la casa; sus enfermeros; sus muchos amigos. Y, además, tu querida, nuestra querida Mª Carmen, quien conociendo los riesgos que corría, no dudó en dedicarle toda su atención dejándose la vida en ello. Ella, Mª Carme Cabo, era la persona que me llamaba el día de mi cumpleaños y me recordaba también el de nuestros amigos durante años. Años, que iban transcurriendo compartiendo alguna cena de amigas y algún acontecimiento importante como el último que vivimos juntas, la boda de mi hija Anna. Recuerdo que cuando le hacía rabiar con mis ideas locas decía: !Ay… Marcelita!. Y, movía su cabeza como si se sintiera incapaz de civilizarme. Lo consiguió un poquito… Es posible que tan largo caminar juntas fue debido al cariño que nos unía. Cariño por el cual me ha dejado ahora a mí el encargo de entregarte el muérdago mágico en su nombre y, a ti el de cuidarme visitándome de tanto en tanto. No se si alguna vez te habló de nuestros viajes; lo pasamos fantástico en Paris en compañía de Cristina y también fue divertido nuestro viaje a Londres donde las dos salimos por pies cuando unos jeques querían conquistarnos, seguramente a causa de sus preciosos ojos azules que enamoraban sin que ella fuera consciente de ello. Quería mucho a sus sobrinos, ellos y tu erais perfectos y vuestros logros eran su mayor orgullo. Gracias a ti supero muchas intervenciones. La cuidaste muy bien. Te doy las gracias. Incluso ahora la sigues cuidando dando a conocer sus obras en cerámica. Conocía yo de su afición por la cerámica pero no había visto sus creaciones. Son preciosas y elegantes como ella. Creo que haces muy bien en recopilarlas. Ojala todos homenajeáramos a nuestras personas queridas como lo haces tu. Rosa, te felicito, tanto por los trabajos recopilados en tus libros, como por toda tu capacidad afectiva, tu fuerza, tu creatividad y tu inteligencia. Te envío un gran abrazo Marcela
Toni Padrós , amic de la Carme , en saber que que havíem fet un petit recull d’ algunes de las seves obres i també per seguir-la recordant, va escriure:
D´esquerra a dreta Mari Carme, Toni Padrós i Rosa M.Masana a Plaja d'Aro , 1975 (imatge Roser Segura)
A la Carme Sembla que m’hagis llegit el pensament Rosa, he estat buscant aquesta foto des del dia que em vas trucar per parlar-me de la Carme i tu me l’has trobat. Gràcies. Recordo amb molt d’afecte a la Carme i recordo lo bé que ens ho vàrem passar el dia d’aquesta foto a Platja d’Aro, juntament amb la Roser, i que ens vàrem fer un fart de riure. Jo de la Carme, recordo el seu caràcter afable i la seva sensibilitat, era una persona molt cordial i sempre que ens trobàvem era com si poguéssim novament emprendre converses de feia molt de temps, amb els seus ullets blaus que sempre semblaven somriure malgrat la seva estranya malaltia, ella estava present a pesar de tot. No vaig tractar la seva amistat lo suficient, però era com una amiga de tota la vida, gran viatgera i d’una cultura envejable, son d’aquelles persones que una vegada ja no hi son, penses que sempre et quedaran coses per dir-li. Sempre generosa amb tothom, ara em ve al cap aquella vegada que vàrem passar totes les meves pel•lícules a l’agència de viatges a on treballava. Algunes vegades quan passo per la Font Vella em ve a la memòria l’última trobada que vàrem tenir, com sempre estava riallera i amable. Va ser la última vegada que vaig parlar amb ella, a davant del Social, a partir d’aquell dia un silenci inesperat. Sort que tenim memòria i la podem recordar. Gràcies Rosa Toni Padrós (PD: Es clar que pots fer servir aquesta foto quan vulguis, estem molt macos).
Per conèixer quelcom més d´Antoni Padrós Solanas, artista i cineasta independent amic de la Carme, es pot consultar : Blocs & docs del dia 25/3/2012. També a : Antoni Padrós inaugura la 12a.Temporada de X cèntric al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona 22/10/2012. I a : Pensacions del dia 6/5/2014.Blau
Blau. Les roses es besen atemorides darrere dels mesos freds i les pluges. Un líquid marí ha cobert els teus ulls i asserenadament la nit tremola. Maria Antònia Grau.
Avui dia 17 d’agost de l’any 2021 he rebut de part de la Roser Segura i Arnau amiga de la Maria del Carme i també meva, la imatge és d’ un penjoll que la Maria del Carme l’havia fet exprés per ella, representa la creu del Llenguadoc zona que la M. del Carme havia freqüentat més amb d’una ocasió.
Penjoll de ceràmica fet per MCCT, cedida per Roser Segura
Record de Maria del Carme
La Maria del Carme estava subscrita a una revista que es deia ‘El ave Fénix’ i curiosament ara fa pocs dies, l’abril del 2023, estava a un masia amb uns amics. Cap el tard va sortir a la conversa la Maria del Carme, el seu record sempre hi és present amb qui la coneixien.
Poc desprès algú que estava observant al defora per la finestra va dir: Mireu quin cel més maco que hi ha, li vàrem fer una fotografia.
Ara al recuperar-la de la càmera i veure la imatge aquesta ens ha suggerit a l’Ave Fénix .
De izquierda a derecha, Cristina Sais, Carmen Cabo, Rosa M. Masana y Tere Vara sentada
Des de hacia trece años que tenia guardada una revista de nombre La voz del aula número 68 de primavera del año 2007 donde havia un artículo escrito por Soledad Minayo, amiga de Tere, titulado : Homenaje póstumo a Teresa vara Téllez . En estos momentos he considerado oportuno adjuntar el articulo en formato PDF en esta pàgina porque nos da a conocer otros aspectos de la vida de Teresa a la que siempre esta presente en nuestros recuerdos.
Tere regaló el libro de Germán Díez Barrio titulado Los refranes en la sabiduría popular,1990 a Maria del Carmen Cabo Téllez , libro que un dia me dejo en casa para que también lo pudiese leer, sabia que me gustaban los refranes. En estos momentos y pensando que ellas estarían de acuerdo, he decidido regalarlo a Paqui Téllez. Los refranes siempre estaran vivos. (21-9-202)
La chimenea industrial de la Bòbila Almirall de Terrassa fue edificada en el año 1956 con el objetivo de incrementar la capacidad de tiraje de los dos hornos de cocción de ladrillos que tenía la empresa de Francesc Almirall Lupi, situada en la Avenida Àngel Sallent de la misma ciudad. El empresario encargó la reestructuración de la empresa al maestro de obras Mariano Masana Ribas, que ya tenía contactos profesionales con el señor Almirall.
Terrassa en la década de los años sesenta vivía un acentuado auge de construcción de viviendas derivado de la inmigración interna, con la consiguiente gran demanda de ladrillos. Cinco fueron las personas que intervinieron en la edificación de esta singular estructura: el maestro de obras Mariano Masana Ribas, dos albañiles (Lucas Pérez Molina y José Fauquet Cons) y dos manobres (Paulino Carbajal García y Francisco Gálvez Quesada).
Una noticia de prensa fue motivo de la inscripción en el Guinness
Fragmento del artículo del Diario de Terrassa, 29-1-1987.
La chimenea fue inaugurada en el mes de julio del año 1956 y cuatro años más tarde, en 1960, Mariano Masana moría a causa de un accidente de moto con solamente 33 años de edad. El día 29 de enero de 1987 apareció en el Diario de Terrassa un breve artículo con la fotografía de la chimenea Almirall y entre otras cosas, refiriéndose a las chimeneas industriales, decía “en su gran mayoría corresponden a arquitectos o maestros de obras desconocidos”. Después de leer la noticia fui a la redacción del periódico y les informé que el autor de la chimenea Almirall había sido el maestro de obras Mariano Masana (e.p.d), mi hermano, y que si alguna vez volvían a hablar de ello lo citaran.
El tema quedó archivado hasta que un día llegó a mis manos otro artículo publicado en el mismo periódico con fecha 16 de julio del año 1956, redactado con motivo de la inauguración de la chimenea Almirall. El titular era: “En Tarrasa está por inaugurarse la segunda chimenea más alta del mundo”.
Periódico de Terrassa, 17-7-1956
Este fue el desencadenante que me movió a investigar sobre las características de la primera chimenea industrial más alta de mundo, que se hallaba en Argentina, pero a pesar de varias peticiones de información efectuadas en organismos oficiales de aquel país no obtuve respuesta alguna, quizás porque la chimenea ya no existía, aunque posiblemente sería muy diferente a la de Almirall de Terrassa, que tiene 63,25 metros de altura y una escalera de caracol que la envuelve hasta una plataforma superior, diseño que le ha valido el mérito de ser inscrita en el libro de récords Guinness. Agradecemos muy especialmente que el periódico Terrasa Información publicara estas dos noticias que pasaron a formar parte de los básicos documentos testimoniales.
Preparación del expediente de Guinness y localización de los constructores
La chimenea iluminada.
Las gestiones para llevar a término esta iniciativa se iniciaron en el año 1990 y el hecho de que hubieran transcurrido 34 años desde que la chimenea humeara por primera vez era un indicador de que la tarea no sería fácil, porque además casi nadie conocía ni se acordaba del nombre de los constructores. Uno de mis propósitos era concretamente el de localizarlos a todos, y finalmente lo conseguí.
Confeccioné un expediente compuesto de 30 páginas donde se incluían documentos acreditativos. Uno de los más significativos era el plano de la chimenea elaborado por la Gerencia de Urbanismo del Ayuntamiento de Terrassa, que confirmaba su presencia y continuidad en el tiempo.Deposite una copia del citado expediente al “Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental” (AHCVO) y otro en la Biblioteca Central de Terrassa.
Con fecha 28 de abril del año 1990 entregué la documentación a Producciones Jordán de Madrid, sede de la delegación del Libro Guinness de los Récords en España. Después de diversos contactos efectuados por correspondencia y la posterior supervisión in situ de la chimenea por parte de la citada delegación, cursaron un informe favorable a la sede central del Libro de Récords Guinness, situada en Inglaterra. Con fecha 18 de setiembre del año 1990 Guinness nos comunicaba que la chimenea de la Bòbila Almirall era considerada un nuevo récord mundial.
El expediente de inscripción (R.M.)
Este reconocimiento fue vivido en la ciudad como un acontecimiento especial y la prensa publicó varios artículos al respecto. En realidad esta estructura formaba parte de las veinte chimeneas industriales que habían conseguido mantenerse en pie, era también una de las supervivientes del total de 200 que había habido en la ciudad de Terrassa cuya función era la extracción de humos generados por las calderas de vapor de las empresas textiles egarenses de finales del siglo XIX hasta mediados del s. XX.
A partir de este hecho la chimenea se hizo más visible y pasó a formar parte de los emblemas arquitectónicos destacados de la ciudad, como pueden ser las iglesias románicas de Sant Pere, la Torre del Palau, el Castell de Vallparadís, el vapor Aymerich, Amat i Jové -actual “Museu de la Ciencia i de la Tècnica de Catalunya”-la Masia Freixa y otros edificios protegidos. La estructura nos confirió a la vez un toque de peculariedad tarrasense, concepto sugerido en base a que no era necesaria una chimenea de 63 metros para hacer funcionar dos hornos de cocción de ladrillos, el correcto tiraje de los humos se hubiese alcanzado con menos metros, tampoco era imprescindible la escalera de caracol de 207 peldaños ni tampoco la plataforma superior. Por todo ello deducimos que el empresario F. Almirall y el maestro de obras M. Masana debían ser personas amantes de la singularidad, la monumentalidad y el simbolismo artístico, puesto que la tendencia arquitectónica de los años sesenta se caracterizaba más por la creación de espacios funcionales, especialmente en la industria, que no por criterios estéticos.[1]
Carta informativa (R.M.)Fragmento del plano. Ayuntamiento de Terrassa.
.
Más tarde, con fecha 2 de enero del año 1997, el Llibre dels rècords catalans también reconoció la chimenea Almirall como la chimenea más alta del mundo provista de escalera de caracol.
Diploma coloreado (R.M.)
[1] Este es un comentario altamente hipotético, pero dados los conocimientos que Mariano recibió a través de su padre, rememorando los conocimientos de su bisabuelo, que fue fraile hasta cerca de los setenta años. Podría ser que al diseñar la estructura de la chimenea decidiera aplicarle algún tipo de proporción numérica, comentario que como hemos dicho anteriormente es pura presunción, a no ser que se llevara a cabo un exhaustivo estudio sobre las relaciones matemáticas de la pieza que nos indicara lo contrario.
Retall Diario de Terrassa 7-11-1990Obsequio del Ayuntamiento de Terrassa en honor a los constructores de la chimenea Almirall.
F. Bach-Esteve, cedida Àngela Ubasart, modificada Rosa M. Masana
Durant els cursos 1975-76 i 1976-77 vaig anar a l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa, on apreníem dibuix artístic, assignatura impartida pels professors Josep Rigol i Floreal Suriguera; dibuix lineal o tècnic ―no recordo el nom del professor― i escultura, anatomia artística i història de l’art amb el professor Ferran Bach-Esteve. Les classes es feien de set a nou del vespre. Actualment en aquest mateix edifici com sempre hi ha l’Escola superior de enginyeries industrials i a més l’escola d’enginyeria aeroespacial i audiovisual.
Aspectes de l'edifici de la escola d'enginyeries de Terrassa on hi havia l'escola de dibuix
Admirava els professors per la seva expertesa i també com a persones, com era el cas del professor Floreal Suriguera, amb les seves idees innovadores i les activitats extraescolars que organitzava. Però a qui tots els alumnes teníem afecte i respecte, era al professor d’escultura, el senyor Bach-Esteve, que a més de ser un bon docent era una excel·lent persona, perquè sempre mirava el projecte de l’obra que intentàvem modelar amb ulls artístics i tolerants, t’animava en la iniciativa i permetia que fluís la nostra creativitat. Fèiem errors, és clar, molts, però ell llavors agafava el pal de boix artesà que ens havíem fet nosaltres, i retocava quelcom, veient com si per art de màgia la peça hagués agafat vida.
A la dreta el professor Bach-Esteve (r m)
Aquells gestos i la seva permissivitat respecte als nous projectes ens feien sentir bé. No puc dir el mateix del professor Rigol, que pel meu temperament de fer les coses sense demanar permís a ningú, una vegada el vaig incomodar i de retruc ell a mi. Al final explicaré una anècdota.
Ramon Castells amb les escultures ( r .m.)
A la classe d’escultura hi havia bon ambient i al final de curs, abans que ens anéssim a examinar com a alumnes lliures de l’escola Llotja de Barcelona, fèiem un aperitiu i també algunes fotografies. Aquell material gràfic ara ha servit també per llançar-nos a explicar quelcom de quaranta anys enrere. Vull comentar que vaig deixar aquesta afecció a les arts per dedicar-me de ple a la infermeria, que era la meva vocació.
Els alumnes (r. m.)
Amb Àngela Ubasart, muller de F. Bach-Esteve, havíem coincidit a les classes de dibuix que feia el professor Ramón Cortés a l’escola d’economia domèstica de Terrassa. Teníem llavors entre tretze i catorze anys (any 1958) i fins i tot vàrem trobar-nos interpretant plegades una peça de teatre clàssic a la Sala dels Miralls de Terrassa. Després, com succeeix sovint a la vida, les persones prenem camins diferents i vam perdre el contacte; més encara jo, que visc a la Bisbal d’Empordà.
Obra de teatre, Ubasart i Masana ( r. m.)
El mes d’agost de l’any 2014 vaig editar dos llibres sobre la història de les infermeres i llevadores gironines i a la portada hi vaig voler posar l’escultura de la Maternitat creada pel professor Bach-Esteve l’any 1964, obra actualment exposada a la planta baixa de l’ajuntament de Terrassa.
Vaig pensar que a l’Àngela li agradaria saber que havia posat aquesta figura als llibres i, després d’haver-la pogut localitzar vàrem quedar de trobar-nos al seu estudi del carrer Portal Cremat. Mentre ella acabava d’atendre una visita, em va dir que mirés el material que tenia preparat per fer una exposició.
La Maternitat de Bach-Esteve al volum I (r. m.)
Observant les seves obres em va venir la imatge mental de quan dibuixàvem plegades a la classe del professor Ramón Cortés, quan ella era una de les millors dibuixants de la classe, alhora que em quedava sorpresa davant de la seva extensa i fabulosa obra creativa que havia fet durant aquells anys que ens havien perdut de vista.
Infermeres i llevadores, volum II (r. m.)
Mentre recorria la sala em vaig submergir dins la seva obra, observant el seu assaig de les formes, la investigació dels colors, els seus viatges exòtics i la fascinació pel mar. Al mateix temps feia un recorregut cronològic que em portava de l’any 1958 al 2015. Era del tot diferent al que pots sentir en una sala d’exposicions convencional. En aquesta, a més, hi intervenia el temps, veia el passat i el present com formant un contínuum, una elongació.
No n’havia tingut prou amb la recreació de la obra de l’Àngela que després em va acompanyar al pis de sota a veure les peces escultòriques del seu marit, per a mi el professor Bach-Esteve. Novament va ser un plaer per als sentits, que anaven acompanyats de sentiments perquè el seu art em transmeté serenitat, la mateixa serenitat de Bach-Esteve, diria. Veia en aquelles formes la síntesi, la senzillesa del traç i alhora el suport de quelcom impalpable. No sabria com explicar-ho, però després d’haver llegit el llibre penso que he trobat la metàfora, o a mi m’ho sembla. Bach-Esteve va aconseguir fer una metamorfosi a partir de la prolongació o estirament de la figura femenina, sintetitzant-la de tal manera que la va convertir en una flama que ens pot suggerir clarament la força flamígera de la dona.
El llibre dedicat a F. Bach-Esteve (Àngela Ubasart)
Amb l’Àngela ens vàrem intercanviar els llibres i vaig ensenyar-li algunes fotografies que ella no tenia. L’endemà a casa vaig iniciar la lectura del llibre que m’havia regalat, titulat Fernando Bach-Esteve i Massaneda, artista i mestre: transformant la matèria. La seva lectura m’ha permès comprendre i admirar encara més el professor i vaig saber que va morir amb només 63 anys (22/1/1929-9/3/1992). Posteriorment vaig localitzat un retall del diari de Terrassa que tenia guardat a casa i portava per títol: ‘Exposición colectiva dedicada al maestro escultor Bach-Esteve’ publicat el dia 9 de novembre de 1995.
Alumnes a la classe Bach-Esteve (r. m)
Per finalitzar voldria comentar i alhora agrair a l’Àngela la seva cita, perquè va acomplir, sense que cap de les dues s’ho esperés, dos efectes que personalment interpreto que estan relacionats amb el seu nom. El primer va ser el d’haver actuat com un àngel, potenciant un efecte beneficiós i resolutiu d’un tema familiar que ara no ve al cas d’explicar, i segon, l’art, o sigui que Àngela Ubasartva permetre que un matí del dia 12 de febrer de l’any 2015 em donés un bany artístic ple d’escuma, de color i sorpreses. Gràcies, Àngela.
Alumnes classe Bach- Esteve ( r. m.)
L’anècdota del professor Josep Rigol
Tenia una amiga que de cognom es deia Beyreguet, vivia a la carretera de Rubí de Terrassa i el seu germà era dibuixant. Un dia vaig anar a casa seva i vaig veure com pintava sobre una fullola emprant escuradents i tinta xinesa. Per a mi era una cosa innovadora i veia que donava un resultat fantàstic.
Dos dies després vaig arribar a classe de dibuix amb una fullola rectangular de mida més gran que les teles que hi havia a classe de pintura, i vaig començar a dibuixar la Venus de Melos d’una tirada, sense haver de fer-hi cap rectificació. L’endemà vaig iniciar la pintura amb tinta xinesa, i quan estava a mig fer, el professor Rigol va veure el treball i no va fer més que posar-se a cridar. No recordo les paraules, només que em va dir: “Això que estàs fent és una profanació de la Venus!” Em vaig sentir com una profanadora artística i també, fet curiós, social.
La Venus profanada (r.m.)
Si no hagués estat tan enfadat i m’hagués parlat de les desproporcions hauria après quelcom més de la Venus. Amb tot vaig acabar-la de pintar i al final tingué la sensació que m’agradava, però no poc, sinó que m’agradava molt, i també sentia la satisfacció d’haver-la dibuixat en només quatre hores.
Sempre he pensat que les coses s’han de fer així, no com el refrany que diu que fent i desfent aprèn l’aprenent. Sí que reconec que s’ha de tenir tècnica, però quan captes un objecte l’art surt sol. No em facis dibuixar res que no em digui res, perquè es converteix en un fer i desfer continu. Això és el que penso. El més difícil és, però, entrar en l’essència dels objectes, animals, plantes i persones. Quan escric he de rectificar moltes vegades, indicador evident que tampoc sóc bona escriptora.
Adjunto un catàleg on ho consta la obra del nostre professor Bach-Esteva professor-bach-esteve
