Mestres d’obres i xemeneies industrials terrassenques (1899-1958)

D'esquerra a dreta, els contractistes d'obres Josep Arnau, 'Tarzan', (?) i Ramón Pagés. (Foto cedida per Lola Figueres)

Mentre estava en el procés d’esbrinar quins havien estat els paletes que van construir la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, amb l’objectiu que pogués formar part del llibre Guinness de rècords mundials, vaig interessar-me també pels altres paletes que des de l’any 1899 estaven construint a Terrassa. Posats a fer, també vaig prendre nota dels arquitectes (1877-1960) i de tres aparelladors, informació obtinguda de la matrícula industrial i de comerç.[i] La recerca d’aquestes dades es va poder realitzar amb relativa facilitat, gràcies al valuós ajut prestat per Maria del Carme Cabo Téllez (epd), que prenia nota dels professionals que anàvem localitzant en el registre.

Com que el tema està relacionat amb la xemeneia Almirall, s’ha considerat incloure dues taules on consten les xemeneies industrials terrassenques. A la primera hi ha les deu xemeneies de les quals sabem l’alçària, però no qui les va edificar ni tampoc l’any. A la segona taula hi ha les 14 xemeneies de les quals sabem l’alçària, any de construcció i, d’algunes, el constructor. Actualment totes aquestes estructures que s’han preservat estan incloses dins el patrimoni arquitectònic de la ciutat.

Citem només el primer any en què trobem registrats els professionals, mestres d’obres i arquitectes en una franja de temps que va del 1877 al 1958. Durant aquest temps alguns s’incorporen de nou i d’altres es donen de baixa. Cal comentar que els registres mercantils no sempre han mantingut una continuïtat cronològica en la inscripció; per aquest motiu, les dades que presentem s’han de considerar orientatives.

Mestres d’obres (1899-1958)

Des del any 1899 fins al 1907 trobem Vicenç Aymerich Gilabertó, Pere Noguera Vacarises, Pelegrí Matalonga Payeras, Carreras Salvatella, Pere Almirall Ballbé, Bartolomeu Borrell Carreras, Domingo Casasayas Orriols, Josep Duran Julià, Josep Salvatella i Fills.

De l’any 1915 al 1927 trobem Josep Salvatella (1915), l’any 1924, tot que no l’hem trobat registrat sabem que treballava a Terrassa el contractista anomenat Renom, conegut perquè va construir el temple evangèlic del carrer Galvani. Joan Rufat Vilàs el trobem inscrit l’any 1927 i després d’ell hi ha una manca de inscripcions fins a l’any 1940. Hi ha una referència de l’any 1938 que ens mostra com els constructors estaven organitzats, malgrat l’interval de la Guerra Civil Espanyola 1936-1939. La cita deia: Ram de la construcció (secció paletes) seu situada al carrer Puignovell núm. 36.

L’any 1940 hi trobem Jaime Mora Díaz, Pere Ferrer Martorell, Francisco Casasayas Dusso, Faustino Salva Dalmau, Tomàs Sabaté Font, Antoni Piqué Puig, Josep Domenech Sánchez, Francisco Duarri Junyent, Jaume Comerma Marinel·lo, Gregorio Sanz Allueva, Josep Carreras Vivó, Esteban Moliné Calmet, Ferran i Pagès, Joan Llach Feliu, Enric Valls Pi, Pere Teixidó Rius, Manuel Peñarroya Bordas, Pablo Gorina Gabarró, Francisco Florensa Caballé, Juan Pons Puig, Francisco Mampel Mampel, Pere Llobet Mateu, Josep Quera Pagès, Jaume Teixidó Massoni, Amadeu Arnau Duaigües, Meliton Montserrat Turón, Francesc Gispert Vilaplana, Francesc Carreras Suana, Enric Domenech Matas, Pere Borrull Griñó, Salvador Casamada Samaranch, Joan Badia Sanllehí, Antonio Veiga Falguera, Paulino Campà Borràs, Jacinto Soler Puig, Jaume Masdeu Barceló, Juan Salvatella, Josep Calabuy Hernández, Josep Vinyals Tarrats, Pablo Sabanés Roca, Vicente Adell Querol, Vicente Segura Balaguer, Josep Llopart Sagalas, Domingo Esteve Boada, Ramón Vila Culell i també Cementos y Construcciones.

L’any 1943: Agustín Enreig Sender, Hijo de Juan Pagés, Juan Rufat Pagés, Joan Rufat Vilàs, Francisco Pi Orús, Joan Llach Feliu, Enric Valls Pi.

L’any 1946: Miguel Villanueva Villanueva.

L’any 1949: Josep Sitges Clotet, Ernesto Noel Cortés, Francisco Compte Mestres, Emilio Agustí Mol·lieres, Francisco Mesalles Camí, José Gascón Bardagí.

L’any 1950: Ramón Grau Estany.

L’any 1951: Joaquim Campa Viñas, Rafael Petit Blanch.

L’any 1952: Joan Mora Raspall, Evaristo Capdevila, Joan Pons Puig i Jaume Quera Claparols.

L’any 1955: Saturnino Casamajor Pueyo, Josep Arnau Duaigües (3) i Pere Forns Playà.

L’any 1958: Jaume Almirall Rubio, Ismael Freixes Montserrat i Alfons Jordà Montaña.

Arquitectes (1877-1957)

Durant aquest període de temps de 80 anys s’ha localitzat trenta arquitectes que presentem tot seguit:

Manuel Joaquín Raspall (1877), Melcior Viñals Muñoz (1878), Lluís Muncunill Parellada (1884), Jeroni Granell (1886), Joaquim Vancells (1888), Domènec Boada Piera (1893), Francesc Folguera Grassi (1891), Joan Trais (1894), Antoni Pascual Carretero (1899), Ignasi Escudé Gibert (1909), Josep M. Coll Bacardí (1910), Alexandre Galí (1910), Llongueras (1910), Guàrdia Catà (1911), Josep Ros Ros (1913), Joan Baca Reixach (1930), Frederic Viñals Paquer (1941), Eduard Baselga (1950), Manuel Baldrich Tibau (1951), Julio Chinchilla (1952), Mariano Moran (1952), Jordi Alsius Masgrau (1955), Josep M. Soteras Maurí (1956), Alexandre Ferrant (1956), Camil Pallàs (1956), Josep M. Prat Marsó (1956), Felip Garcia Escudero (1956), J.A. Balcells (1960), O. Bohigas (1960), J.M. Martorell (1960).

Aparelladors (1950-1957)

Pel que fa als aparelladors hem vist que entre els anys 1950 i 1955 hi havia Lluís Martí Tapiol i Joan Baca Pericot. L’any 1957 hi trobem Manel Adell Segarra.

Per finalitzar només direm que he presentat aquestes dades perquè les continuava guardant, en format apunts, dins d’una carpeta. Lògicament, en un temps potser poc llunyà aquest material hauria desaparegut i per aquest motiu he considerat presentar-les ara que disposem de mitjans digitals, perquè són un reconeixement a les persones que hi ha darrere de tota edificació i perquè tot plegat, edificis i persones, configuren la història de la nostra ciutat.

Ampliació de la llista de mestres d´obres i paletes (1837-1872)

Desprès de consultar la Matricula de contribució industrial de Terrassa, dipositada a (AHCVO) 4 que s´inicia l´any 1831 on només hi consta el nom del contribuent i el seu domicili, però més endavant l´any 1837 també la activitat, he procedit a enregistrar a més de les llevadores, tema de la recerca principal, als mestres d´obres o de cases que anaven sortija a la llista.

D´aquesta manera veiem que entre els anys 1837 al 1872, hi havia els següents professionals:

Mestres de Cases: Desideri Comerma, Jacinto Matalonga , Salvador Bruguera, Joan Comerma, Joan Marcet, Miquel Puig, Domingo Matalonga, Carlos Marsà, Isidro Aliart, Francisco Torrella, Joan Torrella, Joan Noguès, Josep Marcet, Ignasi Perich, Miquel Curet Roure, Mariano Prat, Joan Cañadell, Cosme Puig, Llàtzer Matalonga

Notes

[i] Els registres de la matrícula industrial l’any 1990 estaven dipositats a la biblioteca Soler i Palet.(2) És el numero 10 de les xemeneies. Segons un edicte del 27 de novembre de 1996 publicat al Diari de la Generalitat de Catalunya núm. 2.289 de 4-12-1996, sobre els acords de la Comissió d’Urbanisme de Barcelona relatius al municipi de Terrassa i segons l’expedient 2165/96 es va acordar la modificació puntual del pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic ambiental, fitxa S6 Xemeneia Vapor Badiella de Terrassa. El pla especial va ser promogut per la Caixa d’Estalvis de Terrassa i tramitat per l’Ajuntament. El replanejament urbanístic va promoure que la descatalogació de l’esmentada xemeneia i el seu posterior enderroc. La xemeneia Badiella feia 15 metres d’alt.(3) Josep Arnau feia obres a l’Escola de Cultura Pràctica del carrer Sant Pere de Terrassa o al costat mateix, no ho puc assegurar. Quan sortíem de col·legi teníem un sol objectiu, anar a veure en Tarzan, així l’anomenàvem. Era molt guapo i a més en estar enfilat dalt d’aquella bastida tan alta i movent-se amb desimboltura encara el trobàvem més atractiu. Penso que ell també ens esperava i sempre ens deia alguna cosa. Llavors la satisfacció era màxima. De segur que algunes terressenques vam fer l’Èdip amb ell. Més avall, a la porta del cinema Catalunya també vèiem un noi, per a nosaltres un home, que tenia un floc de cabells blancs naturals a la part del front. Ens el miràvem perquè el trobàvem interessant, però ell mai ens deia res. Ens omplia més en Tarzan.(4) Contribució industrial i de comerç, documents del Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental (AHCVO) La normativa que regulava aquests tributs va ser modificada l´any 1852 segons el Reial Decret de 20 d´octubre.

Nivell de bombolla d'aigua e Marià Masana (r.m)

El mestre d’obres Josep Arnau en ‘ Tarzan’

Comentar que Josep Arnau va ser el mestre d’obres que va edificar la xemeneia industrial SAPHIL, parlem de xemeneia però les obres també incloïen la edificació dels recintes fabrils. Aquesta peça que tenia la funció de garantir el correcte tiratge de fums de les calderes de vapor havia estat dissenyada per l’arquitecte Joan Baca Reixach i de la responsabilitat de la seva edificació va anar a càrrec de Josep Arnau i els seus treballadors.

Recentment, el juny del any 2020, he localitzat dues imatges del dia que vaig anar a parlar amb en Josep Arnau en ‘Tarzan’, a casa seva al carrer Santiago Rusinyol, 19 perquè m’expliques alguns aspectes tècnics envers la construcció de les xemeneies industrials . També vaig fer-li una fotografia que ara, per recordar-lo, he considerat adient posar-la a aquesta pàgina junt amb la xemeneia. Esta feta l’any 1994 a casa seva.

Terrassa i la xemeneia Almirall, feta per Antonio M. Fernández

També adjuntem una col·lecció de dibuixos fets per Ramon Pagés en format vídeo, ens van ser cedides fotocòpies d’aquesta col·lecció per la seva senyora Dolors Figueres i pensem que poden ser d’interés també, per observar la formació en dibuix que tenien els mestres d’obres. ramon-pagesdibuixos-2 . I una aquarel·la de Terrassa amb la xemeneia Almirall recentement feta pel terrassenc Antonio Manuel Fernández , abril de l’any 2021.

El col·legi del carrer Galileu, de Terrassa (1933-1955)

El col·legi del carrer Galileu , també anomenat cal Perich, va impartir docència durant uns vint-i-dos anys i, amb tot, gairebé no va deixar empremta a la nostra ciutat. Ha estat gràcies a testimonis personals i a la revisió de la documentació dipositada a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa que podem reconstruir de forma aproximada la seva trajectòria i alhora omplir una petita parcel·la sobre la història de la ciutat. Aquest article va ser publicat a la revista Terme, número 18, Terrassa 2003. Es pot accedir al seu contingut fen clic a Terme de color blau.

Alumnes de pàrvuls amb la mestra Magdalena Badía ( Rosa M. Masana).

Ampliació de la crònica, en clau de vivències personals.

Per motius que serien llargs d’explicar no vaig anar a escola fins al curs 1953-54, o sigui, quan tenia vuit anys i mig, i vaig anar-hi perquè havia de fer la comunió. La meva mare em va portar a l’església de la Sagrada Família per concretar amb el mossèn quin diumenge la podria fer.

El mossèn ―és com si l’estigués veient ara― tocant-me la cara va dir: “Quina nena més bufona! Com et dius, maca?” “Rosa”, li responc, i segueix: “Com vas de catecisme?” “No me’l sé; no sé llegir ni tampoc escriure.” Mira, l’hauríeu d’haver vist, es va posar nerviós a més no poder, com histèric, diria, i anava dient: “Com pot ser això, com pot ser!” Suposo que el vam despistar perquè tant la meva mare com jo anàvem molt dignament vestides, netes i pentinades. D’altra manera hauria pogut pensar que érem unes indigents vingudes de sota el pont. Davant la situació creada i per tranquil·litzar-lo, no vaig tenir cap més remei que dir-li: “Bé, ja l’aprendré, el catecisme.”

Llavors va ser quan vaig anar a pàrvuls a l’escola del carrer Galileu o can Perich, perquè tenia clar que el meu objectiu era fer la comunió. Hi anàvem juntes amb la meva amiga Olga, però ella estava a la classe dels més grans o amb la senyoreta Júlia, però hi hauria d’haver anat jo per edat.

Vaig haver de fer un esforç per superar aquella olor que feia la classe, que era una barreja de tantes coses, fins i tot diria que de virus, perquè no me’n vaig escapar de cap. Vaig agafar totes les malalties víriques de l’època com el xarampió, la rubèola i la parotiditis, aquesta darrera la més dolenta. Tampoc em vaig escapar de les bacterianes, com les angines i les otitis.

No em pregunteu com, però al cap de poc temps ja havia passat el primer llibre de les síl·labes i la mestra donya Magdalena ―així l’anomenàvem― em va passar a fer llegir un llibre de text més complex. Recordo que començava dient: “María Gracia es la niña más vivaracha de todas las niñas del pueblo, ella conoce bien el mercado y sabe elegir las verduras más tiernas y el pescado más fresco.”

Una vegada tenia mig complerta la lectura d’aquest llibre, la professora em va posar en una taula al fons de la classe, em va donar un bastó com el que feia servir ella, el llibre de les síl·labes i m’indicà que els el fes llegir als més menuts. Era molt senzill: només havia de marcar amb el bastó la paraula i dir: ma, ma i continuar mama, r a. Havien de dir ra, n a, na, rana, fent cantarella, pipa, papa, luna …

A casa meva els havia dit que em feien fer de mestra i, evidentment no s’ho van creure, perquè entre altres coses sovint portava els dits tacats de tinta, com l’Olga, perquè a la classe de l’Olga escrivien amb ploma i tinta i jo deia que també.

Un dia la Júlia, la meva cunyada, va venir a buscar-me per anar a fer la fotografia reglamentària precomunió i sí, per sorpresa seva va poder confirmar el que els havia dit: estava asseguda en una taula acompanyada d’una renglera de mainada que feien cua per llegir. Van parlar amb la mestra i els va dir que a meitat de curs no em podia canviar de classe i d’altra manera m’hauria avorrit.

La senyoreta quan ens volia ensenyar matemàtiques escrivia a la pissarra Poblema i a continuació ens posava sumes i restes que havíem de resoldre, però només els alumnes més grans de sis o set anys i jo, ganàpia, entremig.

A final de curs van fer una entrega de premis al teatre Alegria que estava situat a la Rassa.Van repartir estoigs per posar-hi llapis, colors, gomes… A mi em va tocar el que en aquell moment vaig qualificar de simple paper. Era un diploma signat per la senyoreta Magdalena Badia. Vaig tenir una decepció perquè hauria preferit rebre un regal útil, per exemple colors per pintar, ja que en gastava molts.

El curs següent vaig canviar de classe i per sorpresa meva observo que la senyoreta escriu a la pissarra Problema. En veure aquesta important anomalia, una altra s’hauria quedat quieta al seu lloc, però no, considerava que ho havia de saber i vaig anar a dir-li: “Senyoreta, ha posat una lletra de més!” “Quina?” preguntà. Responc: “La erra; hi ha una erra de més. S’escriu poblema.” Mira, la seva reacció no va ser tan espectacular com la del mossèn, però quasi; es va quedar que no sabia què dir. La veritat és que vaig pensar que la nova professora en sabia poc, d’escriure, perquè jo tenia tota la confiança dipositada en donya Magdalena i considerava que qui ho feia bé era ella. A partir d’aquell dia vaig pensar que la forma d’escriure era una cosa aleatòria, que se’n podia fer de més i de menys.

Vaig anar a catequesi a l’església del Sant Esperit ―actualment Catedral de Terrassa―, que va ser on vaig fer la comunió i, sense saber com, diria per art de màgia, em vaig aprendre de memòria tot el catecisme. Fins i tot tenia ganes de poder-lo ensenyar als altres, com feia la meva germana set anys més gran que ensenyava doctrina a l’església de la Sagrada Família.

Com a curiositat he de dir que a la classe de pàrvuls hi havia un noi d’una edat semblant a la meva, en Bartolomeu, i desconec per què es va incorporar també tan tard a l’escola. La sorpresa va ser que després de matricular-me per fer el cinquè curs de batxillerat en una acadèmia de Terrassa em trobo que el professor de matemàtiques era en Bartolomeu amb qui havia estudiat.

Es possible que aquesta crònica encara resti oberta, perquè se de persones que van anar a estudi en aquest centre i potser alguns d´ells ens podríen explicar les seves vivències.

Un heroico albañil de la chimenea Almirall de Terrassa.

Francisco Gálvez (cedida Antónia Gálvez)

Uno de los manobras constructores de la chimenea industrial de la bóbila Almirall de Terrassa inaugurada en el año 1956, fue Francisco Gálvez Quesada, empresa situada en la Avenida “Ángel Sallent” del barrio de la Maurina. Esta estructura fue diseñada y erigida con el objetivo de permitir la suficiente capacidad de tiraje de los dos hornos de cocción de ladrillos que poseía la empresa.

Esta pieza ha sido motivo de inspiración para artistas de la escultura, pintura, poesía y artesanía diversa. Citamos solamente un verso que hizo la señora Elvira Ros que hace también mención a heroico Currito.

Siga leyendo.

La noticia del accidente publicada en el semanario El Caso

El mes de septiembre después de consultar la hemeroteca de la Biblioteca Nacional de España, pude encontrar el artículo de Carlos Ortiz que había publicado en el desaparecido periódico El Caso, número 423 del día 16 de junio de 1960, con el titular: Heroico gesto de un obrero catalán i acompañado de seis fotografías.

La revisión del documento nos ha permito ampliar la información de los hechos sucedidos durante aquel trágico día. Uno de los cuales hasta ahora desconocíamos como el nombre de otro joven de 29 años que también intento ayudar a Pilar Gómez Vizcaino de 20 años. El joven se llamaba Lluís Teixidor Magem y era vecino de Sabadell y tuvo más suerte que Francisco Gálvez que pudo escapar de la zona de peligro.

Cuando Francisco Gálvez sufrió accidente, su mujer Antonia Moya Fernández hacía dos días que había sido madre y el periodo nos informa que Antonia fue ayudada por la familia, hasta que le concedieron una vivienda de la Obra Social de Nuestra Señora de Montserrat y a pesar de su condición de viuda pudo seguir adelante por ella misma. Adjuntamos la fotografía de la página del semanario.

El semanario El Caso del dia 16 de junio de 1960.

Josep Masana: un bomber amb 42 anys de trajectòria a Terrassa (1947-1989)

L’evolució que ha seguit el Cos de Bombers de Terrassa des del seu inici, l’any 1877, fins a l’any 2004, està documentada al llibre d’Oriol Casanovas i Marc Ferrer titulat Història del Cos de Bombers de Terrassa, edició feta en commemoració dels 125 anys dels bombers de la ciutat. Per aquest motiu la nostra intenció ara només té l’objectiu d’ampliar els coneixements sobre els bombers terrassencs, vistos des d’una vessant familiar, explicant el que recordo com a germana del bomber Josep Masana.

Llegiu-ne més.

De esquerra a dreta ....... , Josep Masana i Miquel Baldò

Si voleu disposar de més dades referents als bombers podeu consultar el bloc de Santi Rius titulat Records de Terrassa a: Història dels bombers

Ampliacio d’informació del bomber Josep Masana Ribas i dels bombers de Viladecavalls.

En el document Pdf havíem comentat que Josep Masana va treballar perquè a Viladecavalls es poses en marxa un cos de bombers, ates que es un municipi que disposa de 2.000 hectàrees de massa forestal. Recentment m’ha vingut a mans el Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Viladecavalls del mes de desembre del 1993, on a les pàgines número 12 i 13 s’hi pot veure un article de Carles Bonet titulat: ‘Por fin tenemos cuerpo de bomberos y A.D.F. en nuestro municipio’ i ens lliura diverses dades.

Només esmentaré que ens fa saber que Parc de Bombers Voluntaris de Viladecavalls es va iniciar el mes de juny de 1992 i disposava d’una dotació personal formada per 40 homes i 10 dones que una part provenia del Cos de Bombers Voluntaris de l’Ajuntament de Viladecavalls i uns altres 18 professionals del Cos de Bombers Voluntaris de la Generalitat de Catalunya, ambdós grups integrats a l’Associació de Defensa Forestal (ADF) de Viladecavalls.

També ens dona a conèixer dades estadístiques referents a les hores de permanència al parc i les diverses tasques realitzades pels voluntaris durant el període que va de juliol a octubre de l’any 1993. Només citaré les tasques que van realitzar que son: Vigilància de prevenció de focs forestals, des de la torre de Can Buixeres, Ruta de Vigilància forestal, Intervencions en focs d’escombraries, Intervencions en focs de mallots, Intervencions en accidents de trànsit, Ajuda en operacions de salvament, Ajudes a altres Parcs com el de: Martorell, Badalona, Terrassa, Matadepera i Vilafranca del Penedès i també assistència a Falses alarmes.

Logo dels bombers

Els bombers de Viladecavalls (imatge treta del Butlletí que edita l'Ajuntament, desembre del 1993, Josep Masana es el tercer de ma dreta a la fila de baix

[/caption]

Records d’una pilot aeronàutica del 1978

Article publicat a la revista que edita l’Aeroclub de Barcelona-Sabadell al número especial de l’any 2011. En aquest article hem inclòs algunes imatges més de les que van ser publicades.

Aneu a l’article clicant aquí

El dia 30 de març de 2015 l´autor Jesús Rubio Pilarte va publicar un article titulat “Enfermeras pilotos o enfermeres del aire” a Enfermeria avanza, bloc destinat a explicar la història de la infermeria que gestiona l´infermer Manuel Solorzano.

Explica que l´any 1945 un grup de 32 infermeres voluntàries i liderades per Françoise Schneider, Marquesa de Noailles i Lilia Vandeuvre van crear amb inscripció a la secció de la organització de la Creu Roja francesa el cos de : Infermeres Pilots, Socorristes del Aire (IPSA) amb l´objectiu de rescatar i atendre als ferits de guerra. Utilitzaven avions petits com els Dakota i els Junkers. Per llegir l´article complets clicar a Enfermeras pilotos.

He considerat adjuntar la referencia d´aquest article per la meva condició d´infermera i també de afeccionada a la aeronàutica.

Rosa M. Masana, l' any 1978 amb el model d´ulleres de sol que portaven els pilots. Imatge Anna Ribas

A les pàgines del article que he presentat esmentava a Narcís Parera Ferran i , recentment he localitzat una crònica a internet, escrita per Leandro Escorsell que parla d’ell, en especial feta per recordar l’accident que li va costar la vida el dia 6 de març de l’any 1986 mentre volava amb la Cessna 320 (EC CAR). Hem inclòs aquí la noticia.

També José Pellegero Bel, doctor enginyer aeronàutic , parla de Narcís amb admiració com a tècnic i també de les seves qualitats humanes. L’article va ser publicat a la Vanguardia del dia 8 de junt de l’any 1986, pag. 103.

Amb data 2 de novembre el senyor Leandro Escorcell amb lliura una nota d’agraïment pel fet de haver parlat de Narcís Parera . També ens dona la adreça del seu bloc que hi hem fet un enllaç per la informació i vivències dins el mom de l’ aeronàutica. Per consultar el blocg clicar a L. Escorcell.

L’any 2005 ‘Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea’ -Aena-, va publicar un llibre titulat ‘Historia de los Aeropuertos Españoles’ presentat per Manuel Azuaga, President-Director d’Aena. Hi ha un capítol dedicat al Aeroport de Sabadell amb pròleg de Manuel Navarro Prieto. Presentem la introducció y índex del llibre a: presentacio-aeroport-sabadell

Fa poc, vaig donar una ullada al llibre de Josep Canudes titulat Historia de la Aviacio catalana 1908-1938, llibre regalat i dedicat la meva amiga Teresa Soler , sempre l’he donat importància a aquest detall que va tenir amb mi, ara m’ha semblat que podia incloure en aquest espai dues images que en donen testimoni.

Regal d'un llibre i dedicació de part de M. Rosa Serra

next posts 1 … 11 12 13 14 previous posts