Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La xemeneia de l’empresa ceramista Enric Segú -Sant Climent de Peralta-

Enric Segú pare a la dreta junt amb el seu fill Enric Segú
Enric Segú pare a la dreta junt amb el seu fill Enric Segú

L’any 2012 varem fer una entrevista a Enric Segú  que ens explica quelcom de la empresa i de la xemeneia  que succionava els fums del forn de coure la ceràmica. Va ser publicada a la revista digital Totbisbal,  per la seva lectura adjuntem un enllaç que cal clicar a : Enric Segú 

Hem adjuntat un PDF amb alguns retalls de diari que contenent noticies relacionades amb el treball del  seu pare Enric Segú Estrada que es pot llegir clicant a;   enric-segu-estrada

També podem llegir quelcom de Joan Riera Marull que és qui veia els forns de coure  ceràmica a la Bisbal.

 

 

Situació de l'empresa, ara A Projects
Situació de l'empresa, ara A Projects

 

 

Mural a la façana de la empresa
Mural a la façana de la empresa
Ceràmica Segú, adaptada de forma decorativa pel nou propietari de la finca
Ceràmica Segú, adaptada de forma decorativa pel nou propietari de la finca

La xemeneia al 2020, està en projecte  rehabilitar-la estèticament
La xemeneia al 2020, està en projecte rehabilitar-la estèticament
Xemeneia  E. Segú  , 2004 

La xemeneia industrial de la Pera -Baix Empordà-

Vista del complex fabril (imatge obtinguda de Google 9-7-2020)
Vista del complex fabril (imatge obtinguda de Google 9-7-2020)

La extingida xemeneia industrial coneguda com la xemeneia de la Pera, formava part del complex fabril d’una bòbila situada a a la cruïlla entre la carretera Palamós-Girona (C-66)  i la ( GIV-6426 que comunica amb la vila de la Pera. Durant diversos anys la xemeneia va formar part del paisatge empordanès i visible des de diferents llocs.

En una ocasió quan la empresa havia tancat, vaig pregunta als responsable de la empresa Ceràmica del Ter que estava a tocar de la antiga bòbila i van dir-me que la empresa es deia CERAMSA però que no tenien informació de la xemeneia.

Configuració de la xemeneia i arranjament del fust

Vista des de fora veiem que es tractava d’una xemeneia d’estructura tronc-cònica feta de maons aplantillats de terra cuita vermella.

 La part proximal del fust, la que arrenca just a sobre de sobre el pedestal, estava  protegida per anelles, però a partir d’uns vuit metres d’alçada el fust s’observava lliure d’argolles fins que novament a la seva meitat de aproximadament tornava estar subjectada pels cercles d ferro i fins a la sortida de fums. Amb seguretat no ho sabem però podia arribat a tenir una alçada de gairebé trenta metres.

Esquema fet per Font
Esquema fet per Font

Més endavant el senyor Font que tenia una empresa a Vulpellac va explicar i a la vegada feia un esquema que adjuntem, com aquesta xemeneia havia sofert una important deformació del fust restant desalineada en referència al pla del terra.

L’empresari a fi de pal·liar aquesta anomalia va contractar a uns experts perquè intentessin corregir la deformitat estructural. Font explicava que els tècnics enfilats al fust van posar anar posant diversos ascons al costat de la flexió, no li vaig preguntar però possiblement les cunyes eren de ferro. També comentava que va ser tot un espectacle veure aquells homes enfilats a la paret de la xemeneia i les persones que els veien a treballar a aquelles alçades exclamaven ¡es mataran !

La xemeneia CERAMSA, vista des de  la carretera (R.Masana)
La xemeneia CERAMSA, vista des de la carretera (R.Masana)

Causes de les  possibles patologies de la xemeneia.

La xemeneia desprès de ésser arranjada (R.Masana)
La xemeneia desprès de ésser arranjada (R.Masana)

No és fàcil fer un diagnòstic del perquè la xemeneia s’havia torçat d’aquella manera que ens mostrava el senyor Font i ara és dificil d’averiguar degut que està enderrocada, si que poden esmentar algunes hipòtesis envers els seus problemes estructurals.

  1. Aparentment el fust de la xemeneia a partir de la seva meitat aproximadament dona la impressió que el talús  va ser modificat en graus, o sigui que potser la van elevar donant-li un pas bastant estret de diametre interior, és una suposició.
  2. Cap la possibilitat que hagués estat allargada per aconseguir més tiratge de fums, un empresari va optar per aquesta possibilitat. Veiem que aquesta meitat superior de la xemeneia esta protegida amb argolles de ferro fet que correspondria al tram que van reparar o adreçar mitjançant l’ajut d’ascons .
  3. Un mestre d’obres explicava que per evitar deformitats del fust era preferible collar les escales de gat interiors de manera que la càrrega  fos repartida  per diferents cares de la paret interna.  Si aquesta xemeneia estava prevista de escales de gat, desconeixem si estaven colocades seguin el criteri esmentat.

AL’objectiu d’aquesta presentació nomès ha estat motivat per donar a coneixer una estructura industrial de mitjançs dels segle XX que havia de fabricar molt del totxos que formen part de les diverses edificacions  del Baix Empordà i d’altres llocs i al temps presentar algunes imatges.

Clínica L’Aliança de La Bisbal d’Empordà 1952-1993 i Joan Porqueres

Aquest  article  va ser publicat a la Revista del Baix Empordà número 39, Any X del  desembre de l’any 2012 , per llegir el seu contingut clicar a: clinica-alianca-bisbal

Clínica Aliança, Joan Porqueres i Rosa M. Masana
Clínica Aliança, Joan Porqueres i Rosa M. Masana

Doctor Joan Sabrià Aynié (Torrent 1918-Girona 1986)

Presentem una  síntesi biografia  del doctor Joana Sabria Aynier que va ser  publicada per Rosa M. Masana a la revista   El LLentiscle de Torrent número 11 del desembre de l’any 2019.

 Joan Sabrià va néixer a Torrent el dia 27 de febrer de l’any 1918 al mas Isern, conegut per can Busqueta. El seu pare, Josep Sabrià Janó, era fill de Torrent i la seva mare, Mercè Aynié Mató, de Sant Feliu de Boada. Gràcies a les dades proporcionades per una seva cunyada, Carme Girbal, després de fer un estudi genealògic familiar i d’haver consultat la seva biografia a internet, sabem que el llinatge dels Sabrià es remunta a l’any 1611 amb el matrimoni de Salvi Sabrià i Magdalena Castelló, natural de Canapost.

Doctor Joana Sabrià Aynié, imatge cedida per Carme Girbal
Doctor Joana Sabrià Aynié, imatge cedida per Carme Girbal

La branca d’en Joan ve de Miquel Sabrià Torroella i segons explica la Carme, en Joan de petit anava a estudi a l’acadèmia del senyor Àngel a Palafrugell i, quan tenia dotze anys, el professor va aconsellar a la família que el fes continuar estudiant perquè era un alumne brillant. En aquell moment en Joan era orfe perquè va tenir l’ensurt que la seva mare morís quan ell només tenia onze anys. El pare es va tornar a casar i van anar a viure a Llofriu.

Els seus primers estudis de medicina els va fer a Saragossa i després d’un parèntesi a causa de la Guerra Civil Espanyola va continuar la carrera a la Facultat de Medicina de Barcelona, després de la qual va especialitzar-se en Ginecologia i Obstetrícia a la Maternitat de Barcelona, centre on durant el segon curs de l’especialitat va residir en qualitat de metge internista. En aquest centre es van conèixer amb la llevadora M. Teresa Rius Fàbregas, natural de Igualada, es van casar i tingueren quatre fills, Josep, Mercè, M. Teresa i Joan, dos dels quals van seguir la tradició de cursar estudis de la branca sanitària.

Finalitzada la seva formació d’especialista en tocoginecologia, es va interessar en la pràctica de la simfisiotomia, va ser l’any 1964 que accedí al grau de doctorat amb la tesi Valor de la sinfisitomia parcial subcutánea de Zárate en la obstetricia de los paises en desarrollo. Va obtenir un reconeixement per la seva recerca i va publicar diversos treballs científics, un d’ells a l’Enciclopèdia Medicoquirúrgica francesa. Va donar conferències en universitats de medicina, també a l’estranger, com al Caire, on va fer una estada d’un mes i mig. L’any 1949 va publicar a la Revista Española de Obstetricia i Ginecologia l’article “Mi experiència con la sinfisiotomía” Podem dir que va ser l’introductor de l’esmentada tècnica a les comarques gironines així com de la laparoscòpia, la citologia cervical, el monitoratge electrònic i bioquímic fetal, l’ecografia, l’amniocentesi diagnòstica i va practicar la primera intervenció quirúrgica ginecològica amb la tècnica de la laparoscòpia.

Residia a Girona, on tenia la consulta particular, però també en els seus primers anys d’exercici professional visitava a la Bisbal i a Palafrugell. L’any 1957 va ser inaugurada la residencia sanitària Álvarez de Castro de Girona, actualment hospital Josep Trueta, on va ser contractat per exercir i l’any 1974 va ser nomenat cap dels serveis de ginecologia i obstetrícia, càrrec que va exercir fins a l’any 1986, any poc favorable per a ell perquè el dia 9 d’octubre li va sobrevenir la mort. El doctor Sabrià també havia estat membre actiu del Col·legi de Metges i de l’Agrupació de Ciències Mèdiques, ambdues entitats de Girona.

Han estat diverses les llevadores del Baix Empordà que van tenir ocasió de treballar amb el doctor Sabrià, ja fos a l’hospital general com en algunes de les consultes de diversos municipis, en especial quan es presentava un part distòcic, o sigui, amb risc per a la mare o el nadó.

Disposem d’aquesta informació perquè ens va ser explicada per les mateixes llevadores al llibre Llevadores de Palafrugell: 165 anys d’història (2006). A la pàgina número 71, sobre la llevadora Carme Pareta, consta un text que em va lliurar el germà de la Carme que havia estat redactat pel doctor J. Sabrià i publicat a la revista Surgere l’octubre del 1965. Amb motiu de la defunció de la seva col·lega Carme deia: “Desgraciadamente perdida en plena juventud. Cultísima como pueda serlo una chica inteligente y estudiosa. Muy bien preparada para el ejercicio de su profesión; su colaboración era sinónimo de seguridad diagnóstica, eficacia en la ayuda, corrección en el trato, discreción en la actitud, distinción en la conversación. Su llamada era siempre una tranquilidad para el tocólogo, que sabía de antemano con qué problema iba a enfrentarse; difícilmente después de su diagnóstico podía haber sorpresas. La enfermedad que acabó por llevársela a la tumba le impidió el ejercicio de la profesión en los últimos años de su vida, entre sufrimientos y esperanzas que no llegaron”. Consta al llibre de Rosa M. Masana. Llevadores de Palafrugell, 165 anys d’història, pag. 71.

 La simfisiotomia

Caldria dir quelcom d’aquesta pràctica poc coneguda per les persones no expertes. Més coneguda és l’episiotomia, practicada en algunes ocasions per les llevadores. Es diu que la tècnica de la simfisiotomia es remunta a l’any 1777, quan va ser aplicada per Jean-René Sigault a París, però va tenir poca continuïtat, ja que no estava exempta de complicacions. Va ser l’any 1914 quan el metge i urbanista Enrique Zárate, de Buenos Aires, reintroduí novament la tècnica amb el nom de simfisiotomia parcial subcutània, coneguda també com a mètode Zárate i més endavant també com a pubiotomia, de la qual va ser pioner el doctor Sabrià, tot i que cal dir que era un mètode restrictiu, aplicable només en situacions de risc tant per al nadó com per a la mare en el moment de travessar el canal del part, en ocasions per una desproporció cefalopèlvica.

La pelvis està formada per tres parells d’ossos simètrics i un d’ells és el del pubis, situats a la part anterior i baixa i externament configura l’anomenat cim de Venus propi de les dones. Es tracta d’un lloc d’unió dels dos ossos púbics mitjançant un teixit fibrocartilaginós i gras formant un coixinet o protuberància triangular que acompleix funcions d’amortiment durant l’acte sexual i sensitiva. Segons alguns estudis, aquesta estructura té la propietat de distendre’s sota la influència de la relaxina, hormona que es forma durant la preparació per al part. La tècnica Zárate consisteix a fer una incisió a l’esmentat teixit per aconseguir separar els ossos púbics i donar més espai al canal del part.

És sabut que al planeta Venus hi ha un cim de 11.000 metres, mentre que a la Terra el pic més alt és l’Everest, amb 8.848 metres. Potser aquest és el motiu que aquesta zona anatòmica hagi rebut el nom de Venus, la deessa romana de l’amor, la bellesa i la fertilitat. Curiosament les exploracions del planeta Venus amb sondes espacials russes i americanes es van iniciar la dècada dels anys seixanta, coincidint també amb la recuperació  de la esmentada practica i la entrada al mercat la anticoncepció hormonal el 1960 als  EUA i el 1961 a Europa.