Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Teresa Jordà Vitó, artista visual i aquarel·lista terrassenca

Teresa Jordà Vitó. Foto de Rafael Aróztegui
Teresa Jordà Vitó. Foto de Rafael Aróztegui
El fil d’Ariadna, obra premiada IWS Indonèsia
El fil d’Ariadna, obra premiada IWS Indonèsia

Conversem amb la Teresa Jordà Vitó perquè ens expliqui quelcom del concurs internacional d’aquarel·la Indonesia International Watercolor Online Competition and Exhibition 2021, en què va guanyar el segon premi per l’obra El fil d’Ariadna. Li demanem també com ha viscut la seva trajectòria com a aquarel·lista al llarg de més de mig segle, quines han estat les sensacions quan se submergeix entremig de colors, pinzells, fils de seda i els suports de paper, teixit o d’altres materials, quin impacte li fa un paper de blanc immaculat receptor del seu traç que li ha de donar vida. Els lectors interessats en la seva obra poden visitar el seu perfil de Facebook  i també a Twitter.

 

—Teresa, què ens pots dir d’aquest important reconeixement que has rebut per la teva obra El fil d’Ariadna?

—L’any 2019 vaig participar al concurs que es va celebrar a Indonèsia i vaig ser finalista de l’International Watercolor Society (IWS) que es va fer a Bali, hi vaig assistir presencialment i em van convidar a fer una intervenció pública.

ECWS Noruega. 2012
ECWS Noruega. 2012

Vaig gaudir d’una bona experiència com en tots els països on també he anat convidada: Costa Rica, Mèxic, Ucraïna, Bulgària, Portugal, Itàlia i Espanya. Aquests esdeveniments de participació internacional han estat realitzats els darrers anys, des del 2015. Amb la pandèmia tot ha quedat aturat, d’aquí ve que ho organitzessin telemàticament, rebem les instruccions completes, les adreces on enviar, exigeixen que la foto sigui de qualitat i sense cap retoc, i hi ha un jurat competent que es dona a conèixer. S’ha de complir tots els requisits estrictament: mides, concepte, tècnica, suport, etc. Marquen unes dates per a la presentació i també l’abonament de les tarifes de participació. En la data indicada publiquen els premis a internet i també t’ho comuniquen per correu electrònic. Realitzen una exposició virtual on es pot visualitzar les obres de tots els participants seleccionades i les premiades, és força seriós. Estic parlant de la majoria de convocatòries de la IWS, associació fundada l’any 2012. Fins aleshores només hi havia l’European Confederation of Watercolour Societies (ECWS) on hi soc inscrita i convidada des de 1976, quan vaig formar part del rànquing de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, pel fet d’haver rebut diversos premis d’aquarel·la entre els quals el Primer Premi Nacional. En aquests simposis només s’hi pot participar a través de les agrupacions d’aquarel·listes. No atorguen premis; el premi consisteix a ser seleccionat. He estat a França, Itàlia, Noruega, Finlàndia, Polònia presencialment i molts d’altres en què he participat aportant-hi una obra.

Monocrom. Fabriano 2020. Obra reproduïda a la coberta del catàleg internacional de FabrianoInAquarello
Monocrom. Fabriano 2020. Obra reproduïda a la coberta del catàleg internacional de FabrianoInAquarello

—Què se sent abans de posar color i dotar de significat un suport en blanc?

—Davant d’un paper o seda en blanc, immaculat, experimento un enorme silenci, m’hi submergeixo infinitament, les hores que fa falta, els dies que necessito, defujo el pànic, parlo amb aquest silenci, li explico allò que vull transmetre i mentrestant, preparo els estris, ordeno els colors que vull utilitzar, realitzo la composició arquitectònica de l’obra i si haig d’estripar, estripo, tallo, faig enllaç, cuso, mullo intensament i acaparo el color, faig la barreja desitjada, l’escampo, torno a mullar d’aigua i vaig escampant, recollint, afegint, dispersant, acotant, expressant líricament tot allò que fa temps belluga per la meva ment i que, finalment, ha de rebre la llum difosa, de la natura viva sota la nostra mirada. El part de la meva obra és a través d’una gestació de molts fets viscuts, desitjats o no, una reacció a les vivències, siguin visuals, físiques, morals o espirituals. Una reacció catàrtica, tant li fa colors estridents com místics i tímidament expressats a través de línies gairebé difoses, solcs estrepitosos i taques immenses.

—El teu currículum artístic es pot consultar a Wiquipèdia, però s’hi hauria d’incloure els darrers premis. Les teves obres mostren colors molt vius, que fins i tot impacten. Te’ls fas tu?

—Sempre són meus, mai són un sol color fabricat artesanal o bé industrial. Encara que l’obra sigui monocroma, el color és idealitzat, fet a partir del meu precís diàleg. Busco colors preferits i barrejo allò que necessito, utilitzo fabricants exquisits, sempre en tub. Les pastilles només les uso en viatges o sortides esporàdiques. M’agrada la densitat cremosa de la pintura, m’entusiasma! M’encomana un encanteri deliciós, diria anormal, místic, eteri i excitant a la vegada; bé, podríem dir malalta d’amor per l’aquarel·la, una relació d’etern diàleg.

—Fusionar l’esperit amb un etern diàleg ha de ser sublim! També, diguem-ne, jugues amb fragments de paper o fils afegits a l’obra. Per què?

—Mitjançant el tractament del color i el silenci de la seva absència, amb l’enllaç del paper cosit amb fils de seda i amb les incisions en la superfície, busco “trencar els límits de l’aquarel·la i generar una profunda reflexió cognitiva”. Això consta en el meu currículum, és la meva fita personal.

. Abraçada -0. 2012. Tridimensional, EQWS Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya.
. Abraçada -0. 2012. Tridimensional, EQWS Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya.

—En el fet d’emprar fils, hi ha tingut influència la teva mare Raimunda Vitó, coneguda com l’artista de l’agulla?

—Sí, ve d’influència materna. De molt petita la mare em deixava tocar els seus fils, els admirava i adorava, els enrotllava en cartonets que guardava classificat per colors, era un goig immens poder-los mirar i tocar, sempre han estat a les meves mans, ja fa anys els aplico a les aquarel·les.

—De vegades, una obra teva m’ha suggerit una ferida suturada, potser degut al color vermell intens que utilitzes.

—Sí, el vermell intens en seda l’utilitzo molt, també altres colors a partir del diàleg de l’obra que pot ser en negre, blau, groc, etc. En la seva majoria els cosits són les sutures i els talls les ferides: ferides suturades, quan hi ha enllaç de paper és com una immensa abraçada, refer allò deteriorat: desconstruir-construir. El meu objectiu. Buscar un món millor? Entendre l’ànima? Dialogar-hi?

—Una gran recerca mitjançant preguntes vitals que de segur et porten a la saviesa i qui sap si a entendre els fets contraposats de la vida.

—No és saviesa, és emoció, sentiment, expressió, comunicació.

—Et sap greu despendre’t d’alguna obra?

—Si d’una obra no me’n vull desprendre queda per a mi, no tinc problemes d’aquest tipus. El meu marit em comprava les que ell no volia que vengués, en tinc unes quantes i li n’estic molt agraïda.

 

Pescadors, 1968. Premi Únic aquarel·les. Badalona
Pescadors, 1968. Premi Únic aquarel·les. Badalona

—També has tingut facilitat per l’expressió escrita, oi?

—De jove escrivia molt, era aficionada als haikus però ara no ho practico, ara reflexiono, busco explicacions a les temàtiques que vull pintar, aspiro, expiro, m’inspiro i pinto!

—Genial! Fas més entenedor el teu treball.

—L’aquarel·la té l’avantatge de concedir una impremta molt singular, no et permet gaire el retoc, és bona quan és nítida i dotada d’una frescor de pinzellada immediata, això no vol dir que una obra llargament treballada sigui forçosament dolenta, no, no vol dir això, però sí que es valora molt l’estat pur de la pinzellada. He recordat una reflexió expressada en un pamflet fet per a l’exposició de la Galeria Soler Casamada de Terrassa el 1993 titulat Percepcions – Sensacions que deia: “Viure intensament l’instant, sadollar-te’n i abocar-ho tot amb les transparències velades o nítides de l’aquarel·la damunt del suport, amb textures càlidament integrades.” L’aquarel·la va entrar a la meva vida després del llapis de mina de plom, els carbonets, el clarió i les sanguines, els pastels i les ceres i la pintura a l’oli. Un llarg camí orientat per mestres de Terrassa: Ramón Cortés, Josep Rigol i Fornaguera i J. Martínez Lozano, l’únic mestre que he tingut d’aquarel·la.

L’abstracte va venir després del figuratiu, impressionisme, expressionisme i minimal art. Vaig entrar a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona el 1982 amb el Minimal Art, tot eren preguntes sobre els meus treballs, que jo no responia. Allà, em vaig integrar en allò que no havia tingut fins aleshores, filosofia i semiòtica, dues assignatures que en principi es contradiuen en certs conceptes. La semiòtica va captar la meva atenció pràctica. M’hi vaig capficar amb molta atenció i va néixer l’abstracte, sigui oportú, significatiu o no, tot té un principi, un origen on trobar la llavor d’una naixença íntimament desconeguda i pràcticament desitjada.

—Ha estat una llarga trajectòria de maduració expressiva. També has impartit docència, oi?

—Sí, imparteixo cursos d’arts plàstiques al taller propi des de l’any 1995, també he fet cursos de dibuix i pintura per a la Lliga Reumatològica Catalana (1995-2016), creació, direcció i pràctica dels cursos d’arts plàstiques infantils a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, durant els cursos 2000-2001 al 2004-2005. S’atorgaven set crèdits validats per la Universitat de Barcelona per als estudiants de final de carrera, en total van ser expedits trenta-cinc crèdits. Pel que fa a classes magistrals d’aquarel·la n’he impartit a nivell nacional i internacional a Terrassa, El mes de setembre tinc previst fer dues classes magistrals al  Centre de Documentació del Museu Tèxtil (CDMT), sobre llibre d’artista tèxtil.

A l’octubre, reprendre les classes mensuals d’ aquarella i dibuix que van quedar suspeses a causa  de la pandèmia. Pel mes de setembre tinc previst fer dues classes d’aquest estil a Terrassa.

—Abans has fet esment al llibre d’artista tèxtil. Buscant informació he vist que al Museu Tèxtil hi ha un vestit molt bonic de quan eres petita.

—Sí, me’l va fer la meva mare, era de d’organdí de cotó i tot ell estava brodat amb motius de color vermell. Realment una obra d’art.

—Quan algú t’ha fet un comentari de la teva obra artística, penses que s’aproximen al que tu volies transmetre?

—Respecto els crítics d’art, tinguin raó o no, fan la seva feina, en tinc de memorables ja des d’un primer moment. No vull diferenciar ningú; agraeixo sempre la capacitat d’atenció cap a la meva obra.

—Diuen que l’aquarel·la és màgica. Ho és?  

—Màgica? No, és esforç, persistència i determinació! Això és aquarel·la. Font de sofriment i satisfacció. Sorprenent sempre! Hi domino el traç, el color, l’estructura, tot el que cal. També hi ha moments de dubte i penediment, si s’escau em deixo portar per aquells lapsus que venen de fora, cal aprofitar sempre la màxima oportunitat dels elements plàstics.

 Mirada, 2020
Mirada, 2020

—A l’obra ‘Mirada’, guanyadora del Tercer Premi Internacionl a Malàisia hi adjuntaves una llegenda personal que diu el següent: “Partint de la imatge de Madonna de la Cadira (Raffaello Sanzio, 1483-1520), amb el seu fill Crist en braços, amb una expressió de dolor i serenitat reflectida en els bells rostres; aprofundim detingudament en la imatge de l’Infant des de tots els possibles costats: anvers, revers, girats, etc. Atrets per la seva mirada intuïm com Crist observa el seu futur i ens transmet amorosament el seu destí, amb elements tràgics que es desenvolupen a partir d’aquesta bella imatge: El patir de mare perdent el seu fill. Serenitat de Crist afrontant el seu futur. Creu de l’Església de Santa Maria dels Yébenes. Llum (or) dominant sobre les tenebres. Corona d’espines de Crist. Fils de seda que ens permeten cosir l’obra i expressar la seva profunda intenció. Culminació de la obra. Terrassa (Barcelona) MIRADA, 2020. Los Yébenes.”

Diploma 3r Premi Internacional Malàisia per l’obra La Mirada
Diploma 3r Premi Internacional Malàisia per l’obra La Mirada

—Sí, aquesta és la llegenda personal que acompanyava l’obra.

—Fa poc has exposat a la sala Crespi. Tens algun altre projecte de futur?

—El mes de gener del 2022 presentaré una exposició a la sala Muncunill, serà una ofrena a la ciutat de Terrassa, a la meva mare Raimunda Vitó i a la meva filla Dàcil Argany Jordà. Hi haurà més d’un centenar d’aquarel·les meves i petites obres d’elles dues.

—M’imagino que serà una exposició entranyable per a molts terrassencs. Procurarem acompanyar-te. A internet hi ha un vídeo on expliques quelcom de la Divina Comèdia de Dant. És interessant.

—Es tracta d’una llegenda inspirada en Dant de la qual he fet una aquarel·la que he presentat aquest any 2021 a Urbino, Itàlia. A veure com anirà.

Dant. Divina Comèdia. 2021. Urbino, Itàlia
Dant. Divina Comèdia. 2021. Urbino, Itàlia

—Teresa, segur que ens queden moltes coses al tinter; les deixem per a una altra ocasió. Entretant, moltes gràcies, també per les imatges que ens has cedit i especialment per honorar amb el teu art la ciutat de Terrassa.

 Per observar les habilitats que la Teresa Jordà utilitza per crear les  innovadores obres artístiques, és aconsellable observar alguns vídeos que estant incorporats  a Youtube. També n’adjunten un d’una expossició feta a Terrassa l’any 2011.

Exposicióa l’Escola d’Art de Terrassa, 2011 Teresa Jorda

 Clase magistral a la Agrupacion de acuarelistas vascos 22 de març del 2013.

 FabrianoIn-Acquarello InArteel,  26 d’abril del 2016

FabrianoInAcquarello Demo,  2021

Reportatge realitzat per Alberto Gross i Laura Herrera, 18 de maig del 2016.

II Internacional Trienal”WATERcolor&SPERIT” a Varna, Bulgaria, 2019    (Varna)

El mes de gener de l’any 2022 la Tersa va incorporar a Facebook una fotografia de quan era petita, l’he vist tan bonica que l’he demanat per posar-la aquí a la seva entrevista.

Teresa Jordà Vitó, l'any 1948
Teresa Jordà Vitó, l'any 1948

La sirena de can Coromina ara toca des de can Mir

Aquest article, amb algunes modificacions, va ser publicat a Totbisbal el 8 de juny del 2016 amb l’inconvenient que aquest mitjà va deixar de funcionar i els articles i vídeos han estat retirats de la xarxa. Sortosament d’aquest tema en guardava uns apunts i podem recuperar la informació.

A títol d’introducció esmentarem algunes dades de l’empresa ceramista Coromina de la Bisbal  que va estar activa durant 96 anys, des del 1911, any de la seva fundació amb el nom de La Gavarra i més tard amb el nom de Coromina i Companyia. Potser va coincidir el canvi de nom quan l’any 1918 l’empresa es va traslladar a una nova construcció feta per Joan Rasós Casas (1888-1920) al carrer de l’Aigüeta, 126. Disposava de dos forns de flama invertida amb les corresponents xemeneies, que encara avui són els dos elements externs més visible i a llarga distància d’aquesta indústria ceramista. La empresa va finalitzar la seva activitat el 31 de març del 2007.

Coromines 1911 i 1914
Coromines 1911 i 1914

L’empresa tenia instal·lada una sirena que acomplia la funció d’avisar els treballadors de l’hora que havien d’entrar i sortir de la fàbrica, sistema aquest força usat també en les indústries tèxtils. Amb el pas del temps el toc de la sirena va anar quedant relegada perquè tothom tenia rellotge i prou responsabilitat i perquè hi havia qui deia que no li agradava anar a toc de sirena. Però les persones ens acostumem fàcilment a moltes coses i també hi havia qui deia que quan la sirena no tocava semblava que faltés alguna cosa.

Si bé hem evitat parlar de la fàbrica Coromina, sí que volem esmentar algunes de les publicacions que s’han fet relacionades amb la nissaga dels Coromina en la vessant personal, artística, d’activitat fabril i de contactes mantinguts amb persones de renom. Informació que podem trobar a internet com la de Annie Unland (2005) sobre Joan Baptista Coromina, El Punt-VilaWeb (13-3-2007) amb motiu del tancament de l’empresa, Roger Font i Ignasi Corney (10-1-2016), Xavier Rocas (2011) David Parreño (30-4-2018) amb motiu d’un incendi, Joan Dalmau (25-7-2018), Rosa M. Masana (2000).[1]

Com hem esmentat a l’inici volem dir quelcom de la sirena de can Coromina, que des ara ja fa set anys està ubicada a la fàbrica de la carretera de Cruïlles, propietat d’Àngel Mir. Per obtenir informació d’aquesta centenària peça hem parlat amb les següents persones:

 Narcís Tarrats Cané

Narcís Tarrats
Narcís Tarrats

Narcís ens comenta que ha treballat a l’empresa Coromina molts anys fins que es va jubilar l’any 2002. De sempre havia estat ell l’encarregat de fer tocar la sirena sis vegades al dia, a les 7.55 del matí que feia dos tocs o xiulets de sirena. El primer era de previ avís, o sigui cinc minuts abans de començar la feina i quan tocava el segon que eren les vuit en punt, els treballadors havien d’estar als respectius llocs de treball. A la tarda es feia el mateix, dos tocs a les 13.55 i un a les 14 hores.

A la sortida de la fàbrica es feia un sol toc, a les dotze del migdia i a les sis de la tarda.

—Vostè devia ser la persona més puntual de l’empresa.

Ja ho pots ben dir, era el primer d’arribar i no podia fallar mai, havia d’estar allà cada dia com un clau.

El funcionament de la sirena no tenia cap secret; només era qüestió de engegar un interruptor, però en aquella època que sovint patíem restriccions elèctriques, havíem d’utilitzar una dinamo que funcionava amb gasoil o benzina.

Al primer toc de sirena aquesta començava a sonar suaument i s’anava enfilant però no deixàvem que acabés de fer tota la vibració perquè poc després havia de tornar a sonar el segon toc complet. L’avantatge que es té ara amb les sirenes és que funcionen mitjançant un mecanisme electrònic programable,

La sirena estava situada dalt de la torre més alta de la fàbrica i si havíem de pujar per fer alguna reparació havíem d’utilitzar el muntacàrregues, l’interruptor el teníem a baix.

Segons el temps que feia, la sirena s’escoltava més o menys bé, millor era quan feia tramuntana, ja que la fàbrica estava al nord de la Bisbal i la sirena tenia l’embut enfocat cap al sud, o sigui en direcció al centre de la vila, i la tramuntana del nord facilitava la conducció del so.

Antoni Coromina Costa

Hem parlat amb Antoni, fill d’en Joan Coromina conegut per Koro,[2] i ens comenta que té poca informació referent a la sirena, però sí que recordava una anècdota que li havia explicat el seu pare.

En aquell temps quan es volien recuperar les gairebé perdudes festes tradicionals, els veïns del barri de l’Aigüeta van organitzar un lluït acte de festa major amb ball inclòs en què participava la cobla La Principal de la Bisbal.

Alguns dels organitzadors va pensar que la festa seria més sonada, mai més ben dit, si a l’inici de la festa fessin uns tocs de la sirena per indicar que començaven les activitats.

El grup organitzador va anar a parlar amb en Koro, que en aquell moment era el gerent de l’empresa, el motiu era demanar-li permís per tocar la sirena. En Koro els va respondre que allò que els demana no era possible, perquè la sirena només es podia tocar a les hores d’entrada i sortida de la fàbrica, quan hi havia aiguats i quan bombardejaven.

Antoni va afegir que d’aiguats encara n’hi podia haver, com havia succeït durant els de 1971 i 1972, però de bombardeigs no!

—Així doncs la sirena no va tocar?

—No, no els va donar permís per fer-ho.

Àngel Mir

Àngel ens explica que des de l’any 2014 que té instal·lada la sirena de can Coromina al taulat de la nau número 1 d’una extensió de l’empresa que té a la carretera de Cruïlles.

Comenta que va estar de sort perquè una altra persona de la Bisbal també havia demanat disposar de la sirena, però ell en demanar-ho abans va tenir preferència.

La sirena situada a can Mir
La sirena situada a can Mir

Abans de ser instal·lada vàrem fer-li una posada a punt i després la vam col·locar a la part més alta de la fàbrica subjectada amb un suport metàl·lic de quatre peus i l’embut orientat en sentit est.

Fa els tocs emprant un dispositiu mecanitzat i un enginyer de l’empresa és l’encarregat de programar-la d’acord amb el calendari laboral.

Àngel Mir m’aconsellà que parli també amb Enric Pacreu.

Enric Pacreu Fuster

El senyor Enric és un gran coneixedor de l’empresa Coromina, per haver-hi treballat durant força anys i amb un punt de nostàlgia ens parla del final de l’empresa.

Comenta que a partir dels aiguats dels setanta que van afectar de ple la fàbrica, aquesta va començar a perdre empenta i l’any 2002 després dels embargaments es va decidir crear una cooperativa formada per vint-i-sis treballadors més unes set o vuit persones contractades.

Amb tot la situació continuava sent molt precària i el dia 31 de març de l’any 2007 va tancar definitivament les portes. Aquell dia els treballadors feien tocs continus de sirena per informar d’aquest fet que a la vegada comportava l’acomiadament dels operaris, alguns dels quals hi havien treballat des de sempre.

Salvador Congost 

Vaig tenir ocasió de parlar amb el senyor Congost, tècnic electrònic de l’empresa Àngel Mir i ens ha comentat que el mecanisme sonor de la sirena consisteix a fer passar un flux d’aire entremig d’uns discs giratoris amb orificis que permeten que la sirena produeixi sons de diferent intensitat i vibració, aspectes directament relacionats amb l’estructura del mecanisme, la velocitat de rotació del disc i la intensitat del flux d’aire. Actualment la sirena està connectada a un temporitzador programat d’acord amb el calendari anual de festes que permet manipular-la directament des de l’ordinador.

La sirena assentada sobre quatre peus
La sirena assentada sobre quatre peus

Ens explica també un detall que trobo molt interessant, la sincronització entre tres elements de la Bisbal que toquen al mateix temps: les campanes de l’església de Santa Maria, les del convent dels Franciscans i la sirena Coromina-Mir. En dies especials segons la direcció del vent i el lloc on ens trobem podem escoltar els tres sons simultàniament.

Adjuntem unes imatges en format vídeo corresponent a un dels mostraris d’elements que fabricava l’empresa Coromina,  algunes imatges estaven malmeses i d’altres la  reproducció és de poca qualitat, serveix només  per fer-nos una idea d’alguns dels productes  que fabricaven.  mostra-rajols-2

Podem escoltar el so de la sirena veient aquest vídeo coro-i-mir-sirena

Notes


[1] Les xemeneies industrials de la Bisbal, 2000. Consultable a: http://www.rosammasana.com/?p=4376

[2] Hem escrit amb K el nom d’en Joan Koro perquè és com ell signava els  seus dibuixos .

Un vi de seixanta anys

El dia 12 de maig d’aquest any 2021 vaig continuar fent canvis al menjador de casa. Tenia pendent canviar el mecanisme de fer pujar i baixar la persiana i penjar un llum, ja que el dia abans no me’n vaig sortir ni d’una cosa ni de l’altra. Finalment ho vaig aconseguir, i això em va fer sentir molt bé.

En acabat vaig anar a fer el dinar i també vaig anar a buscar una ampolla de vi. Aquesta vegada en vaig agafar una d’aquelles que sempre penses “l’obriràs un altre dia”. Es veu que el dia havia arribat.

El vi de la collita del 1961
El vi de la collita del 1961

L’ampolla tenia el tap lacat amb cera de color vermell i estava embolicada amb film de plàstic una mica malmès. El contingut era de color daurat. Era un regal d’un matrimoni que venien a visitar-se al consultori de Pals i als quals també durant alguns dies havia anat a fer cures d’infermeria a casa seva.

La finca on vivien era gran, fet que els permetia tenir conreus allà mateix, i li havien posat el nom de “San Francisco”. Estava situada a mà esquerra de la carretera que va a Begur, una mica més amunt del càmping Mas Patoxas, al costat de ponent de la base de les dues muntanyes de Quermany.

Aquesta ampolla de vi de la finca San Francisco me la van donar aproximadament l’any 1994 i a l’etiqueta en lletres d’impremta hi deia: “San Francisco. Vino blanco reserva 1961” que correspon a l’any que la vinya va ser veremada i més avall 1973, l’any que va ser embotellat després de reposar dotze anys en la bota. No s’hi observava cap vestigi de pòsits, solatge o el que anomenen mares.

En el moment de fer el primer glop d’aquell vi, com per art de màgia em va venir a la imaginació el matrimoni viticultor,en  Manel Llorenç i la Josefa Molina,  la finca on vivien i alguns detalls de l’exterior, la muntanya de Quermany amb el mar al fons, el mas Bladó, el mas Tomasí, el saurí i el seu enorme pi a l’entrada de casa —que encara hi és— arran de la carretera que va a Begur, els Masos de Pals i el record de les dones que anys enrere anaven a vendre a Begur seguint una drecera boscana de molta pujada que també vaig fer acompanyada per un palenc.

És curiós perquè en aquest record percebia una sensació de brisa marina càlida i també la flaire dels pins, era una vivència força real que sobrepassava el que en diríem un senzill record vivencial. La irrupció d’aquesta constel·lació d’elements i de persones les veia a vista d’ocell, pels quatre costats, no des de terra i en petits fragments, sinó formant un conjunt entrellaçat.

Era impensable que pogués tenir una vivència com aquella induïda per la degustació d’un vi revellit, anyenc, de l’any 1961. Puc dir com a hipòtesi que aquells raïms i el vi que en va sortir, havien d’haver retingut, preservat a la polpa, els corrents tel·lúrics del subsol, corrents expansionats envers un ampli territori de mar i de muntanya i les persones que hi vivien. Perquè altrament, quina podia ser l’explicació a aquella irrupció d’imatges tan holístiques?

Etiqueta desenganxada de la ampolla
Etiqueta desenganxada de la ampolla

He parlat dels efectes però no del vi. Era de color daurat i el vaig servir en una copa de vidre molt fi. En contactar amb el paladar vaig percebre un suau punt avinagrat que no molestava; al contrari, intuïa que era benefactor per a la digestió, seguit d’un potent regust de bota envellida i subtil rancior de bota curada. Vaig recordar el vi que la tia Teresa guardava a la bota petita del celler.

Quan l’endemà vaig tornar a beure d’aquell vi la sensació va ser diferent, la podríem definir com a racional, o sigui, que em van venir al cap —o potser els vaig anar a buscar— alguns records de vida: vaig pensar què estava fent en aquella anyada de l’any 1961 i també durant l’any 1973, quan el vi va ser embotellat. Curiosament ambdós anys van estar marcats per canvis, l’un per un canvi d’habitatge i el segon per una experiència de vida molt interessant que seria llarga d’explicar i tampoc ve al cas.

Ens quedem només amb l’experiència d’obertura que ens va proporcionar un vi que paradoxalment havia passat 21.900 dies en quarantena, fins que el maig de l’any 2021 va ser alliberat per passar a integrar-se dins el cos d’un ésser biològic i també anyenc. Potser era aquesta  la raó de ser d’ell i jo de ser-ne la receptora.

Instant

Des de fa temps que venen a casa dos gats de carrer, dits així perquè dormien al carrer, el Garfi era d’una la família que viu  prop de casa però, un gos que havien adoptar  el va foragitar i l’altre  gat és la Gílda que també va arribar no se com a casa, li vaig posar aquest nom per la forma com camina. M’he vist obligada a  idear un sistema que els permet entrar i sortir del garatge i al pati quan ells volen, encara que no els he d’ensenyar res  perquè  entren i surten mitjançant un arbre  que va sortir sol, es veu que no tinc que anar a buscar res.

S’els veu molt feliços quan surto a prendre una mica el sol, es posen al  meu voltant, es renten, s’estiraven d’una manera que mai hagués pensat que els gats fossin tant llargs, la Gílda supervisa  les flors i s’hi refrega amb suavitat, entre ells dos s’ empaiten i  de vegades adopten unes postures extravagants, és com si volguessin captar la nostra atenció ho  mostrar-nos el seu contorcionisme corporal.

Ara durant dos dies ha estat plovent i les plantes es veuen ofenoses també perquè  gaudeixen d’ estones d’un sol molt amable que les vitalitzava  i no les perjudica com  sol passar a l’estiu. Desprès de dinat  ha parat de  ploure  i m’he assegut una estona al patí,  com sempre els gats encara que  dormien a dins el garatge, també han sortir.  Potser perquè les  pedres del terra eren molles que la Gílda  ha preferit  enfilar-se  per l’arbre fins al taulat dels veïns.

M’he abrigat amb una jaqueta que es bastant esponjosa perquè fresquejava una mica i, mentre contemplava com estava tot de bonic, tant les pedretes netes del terra, com  els lliris, les margarites, les poncelles de les roses a punt esclatar, el boix d’hivern que ha brotat amb força i  a la vegada flairava la  atmosfera  neta  desprès de la pluja, era com  rebre un petit obsequi.

En Garfi i la Gílda
En Garfi i la Gílda

Al cap de poc a vingut el Garfi i s’ha estat una estona mirar-me amb aquells ulls tant grossos i cristal·lins de color groc que te,  era com si em demanes permís per pujar a la falda i l’hi he donat. S’ha posat bé amb el cap reclinat sobre el meu braç que jo també tenia recolzat al selló. De tant a prop que el tenia he pogut observar amb detall els tons del seu pelatge de tigre que tanta cura te en  llepar totes les seves parts per preservar-lo net.  Cada vegada s’encaixava més al meu cos buscant la seva comoditat i sentia la seva escalfor, el ronroneix que feia i fins i tot sentia  la presió dels  batecs del seu  cor. Se’l veia que estava bé i jo també n’estava molt.

Els colors de tot el que m’envoltava  havien agafat una brillantor especial, fins i tot la roba que portada contrastava  mes que d’altres vegades i  lligava en aquells context,  era com si visquès  un moment  carregat de màgia, perquè tant les plantes, com els animals amb les orenetes inclosses, que ja són aquí,  configuraven un conjunt de  natura relaxada on l’únic  moviment i só existent eren el que feien els ocells.

En aquesta situació de no  pensar amb res, ha aflorat a la meva ment la imatge del que m’havia explicat  la Antonia Brugué, infermera i  filla d’una llevadora el dia  que vaig preguntar-li coses de  la seva mare per fer una crònica.

La Antònia va explicar entre d’altres cocses, que la seva mare havia nascut l’any 1902, que era una persona generosa, de caràcter dolç, afable i  que posseia una  innata simpatia, entre les seves explicacions va comentar també  aquest fet que ara he recordat.  A casa seva tenien  una gata que havia gatejat tres o quatre gatets i de tant en tant els agafava pel clatell, un per un, i els  portava a la falda de la seva mare. Llavors la gata marxava i s’estava ben bé  dues hores fora de casa. Quan tornava, feia el mateix procés però a l’inrevés, s’els enduia al seu jas.  Va afegir el comentari:  la gata sabia que a la falta de la mare  estarien segurs !

La mare i jo pocs dies desprès de nàixer
La mare i jo pocs dies desprès de nàixer

Comentar que la llevadora  Josepa Adell Ferré va ser qui ens va  assistir el dia que vaig néixer i aquest fet potser no tindria cap tipus de relevància  si no fos perque aquest dia era precisament el 1 de maig,  el dia  de l’onomàstica del  meu naixement. És impactant veure com hi ha vegades els fets es presenten concatenats i sovint en forma d’intuició, veure també : Comunicació emocional a distància 

Carme Roig Gich, hortolana de la Bisbal.

La Carme amb un conegut seu i el cotxe al darrera (R.M.Masana)
La Carme amb un conegut seu i el cotxe al darrera (R.M.Masana)

La Carme era una hortolana de la Bisbal que sempre, fes el dia que fes, entrava a la plaça de la església amb la seva furgoneta Citroën, descarregava els productes de la pròpia collita, anava a aparcar el cotxe i quan tornava muntava la parada que consistia en un cadira per seure mentre despatxava, unes balances i les caixes i galledes amb les verdures i flors de temporada. El  lloc on posava la parada era a tocar a la Volta de la Mel. Tenia una forma de fer  que invitava a  que li compressis  alguns dels seu productes i i quant t’havia despatxat et preguntava: I ara que vols que et regali ? i ens oferia alguna cosa de propina, com es feia antigament amb el pa que incloïa la torna.

La Carme era coneguda també per la ‘Carme de la horta‘. Recordo que darrerament quan anaves a comprar-li alguna cosa sovint comentava que havia pensat amb cedir les seves propietats de la zona de la Guardiola al Ajuntament de La Bisbal i, deia que volia que aquests terrenys fossin usats per a  construir-hi un hospital.

Aixó ho explicava  a algunes de les  persones que  més coneixia, tot que li donàvem  una importància relativa  perquè la veiem amb bona salut i ganes de viure i pensarem que aquest projecte aniria per llarg.

La Carme era  cosina del cineasta Antoni Martí Gich i ell mateix  ens explicava que de petit quan vivien a Barcelona  anava a passar les vacances d’estiu a casa seva. En Martí  de fa anys que viu a Fonteta i te l’estudi  de producció Videoplay al carrer Ampla de  la Bisbal

En una ocasió vaig fet una entrevista a la hortolana Dolors Bagué Lloveras  que també posava la  parada a la plaça  just a tocar les escales de la església, aquesta entrevista va  ser publicada a l’edició digital  Totbisbal l’any 2007,  però, aquest mitja que donava  noticies i publicava  alguns fets  succeïts a la ciutat va ser clausurat, ocasionant que la vila quedés, al meu entendre, orfe pel que fa a noticies locals, algunes d’elles versades en experiències personals dels bisbalencs. Va succeir el mateix que a la revista el Drac que  també lliurava molta informació.

Havia pensat amb una altre hortolana per fer-li una entrevista i aquesta era  la Carme Roig Gich, quan li vaig proposar , no  va dir  que no, només va posar com a condició que abans  volia saber quines  preguntes  li faria i que les hi lliurés   per escrit.

Eren preguntes relacionades amb aspectes com:  des de quan  feia aquesta feina, quins productes de la horta conreava,  quants metres quadrats de  terreny disposava, qui la ajudava a treballar la terra  i alguns aspectes  relacionats  amb la venda. Vàrem quedar per trobar-nos  un dia a la cafeteria L’Escut per dinar i conversar una estona.

Alguns dels productes de temporada que duia a vendre
Alguns dels productes de temporada que duia a vendre

El dia que ens varem reunir  per dinar la Carme m’explicava episodis de la seva vida, en especial de quan anava a vendre a d’altres municipis i de com duia el cotxe de carregat i que  en ocasions d’altres hortolanes li demanava que les portes amb el seu cotxe, encara que a ella no l’agrada massa fer aquesta feina.  Donava la impressió que la Carme no tenia ganes de parlar sobre  les preguntes  que l’havia fet per escrit  i va ser veritat perquè finalment em diu: He fet la donació de les meves  propietats, però ara m’he repensat. Aquesta tarda tinc hora amb l’advocat per desfer el contracte.

No vaig saber que dir-li i ella tampoc va  fer res per donar alguna explicació més. Només va dir: Val més que marxi, que no faci tard amb l’advocat.  Em vaig sentir una mica confusa donat que l’entrevista va restar per fer, era evident que la Carme estava més per d’altres coses que havia de considerar eren importants i les volia solucionar i amb urgència, més que pas respondre a unes preguntes que li feia una afeccionada a escriure.

La Carme despatxant a una clienta
La Carme despatxant a una clienta

Malauradament passat un temps, no se quant,  vaig saber que la Carme havia mort i he de reconèixer la poca informació que en ocasions m’arriba, perquè és encara avui que  desconec  si la Carme va aconseguir desfer el contracte de donació que havia signat.

 Per finalitzar comentar que he volgut esmentar quelcom de la Carme perquè a dins d’una carpeta he trobat una còpia del foli on hi havia anotades  les preguntes que pensava fer-li  i  aquesta troballa  m’ha motivat a dir quelcom d’ella.

El seu cotxe a la plaça Major
El seu cotxe a la plaça Major

 Ho hem de reconèixer, Internet és una joia, perquè el que menys m’esperava és que quan he  escrit el nom de Carme Roig Gich a Google  per veure com havia quedat aquesta crònica, ha aparegut  publicat un document que porta per nom : Conveni urbanístic en relació al P.O.U.M. Sra Carmen Roig: Nou equipament públic de caràcter assistencial, datat el dia 20 de març de l’any 2014.  Es tracat del document que la Carme Roig  havia fet amb la Ajuntament en cedir-li les seves propietats, en un apartat deia  que aquell acord era irrevocable, per la qual cosa el dia que la Carme tenia hora amb l’advocat és evident  que no havia de poder canviar les  clàusules dictades en aquell document.

Darrerament hem localitzat una breu filmació feta a la Carme mentre despatxava a la Núria Gironella, odontòloga de la Bisbal, L’interés que pot tenir aquesta filmació  és veure en actiu a la Carme  mentre despatxava i sentir-li desprès  a dir : ” I ara que vol de regalo ?”

Ajuntem el vídeo Carme-roig

 Més amunt em inclòs un enllaç que ens porta a l’entrevista que vàrem fer a la Lola Bagué, ara també hem trobat  al àlbum una nova imatge d’ella que potser es veu millor i l’adjuntem. També una altra fotografia la de la Remei  Anguila que ajudava a la Montserrat Pagés que encara despatxa  productes de la seva horta a sota la Volta de la mel. També volem recodar a la Francisca  que despatxava algun producte del camp i molt especialment  flors.

Remei  Anguila,  2006
Remei Anguila, 2006
Dolors Bagué
Dolors Bagué