Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Obsequi d’una rajola feta per Masó/Coromina 55/125

El Departament de Cultura de la Bisbal d’Empordà l’any 1991 ens va invitar a la metgessa Maria Pons i Rosa M. Masana  a que  fessim unes xerrades  per les persones grans que es reunien a les tardes a la Llar de la Caixa,  edifici que està situat a sota  Les Voltes de la Bisbal.  Vàrem tractar temes de salut en general i donar alguns consells sobre els  bons hàbits de salut.

Rajola amb Uròbor dissenyat per Rafael Masó i feta a la Coromina. Obsequi a Rosa M. Masana
Rajola amb Uròbor dissenyat per Rafael Masó i feta a la Coromina. Obsequi a Rosa M. Masana

 

En agraïment a la nostra aportació l’Ajuntament ens va obsequiar  amb una rajola de ceràmica que havia estat dissenyada per l’arquitecte  Rafel Masó l’any 1913 i la fabrica Coromina de La Bisbal en va fer diverses produccions. D’aquesta fabrica en poden saber més a: La Coronima de la Bisbal, tanca el 2007

A la dècada dels anys 2000  la Coromina va fer una nova reproducció de 125  rajoles  de les que hi havia  el disseny d’ un uròbor, animal que es mossega la cua formant un cercle amb el seu cos,  aquest signe més sovint es representat  en forma de serp, però  en Masó la va disenyar  simulant a un lleó , significant  així mateix la naturalesa cíclica de les coses, el retorn o la eternitat com generalment s’interpreta.

Personalment em va tocar la rajola on a la fitxa tècnica  que l’acompanyava hi constava el número 55 de la tirada de les 125 peces de ceràmica.

Degut que amb el pas dels temps  les lletres  de la fitxa tècnica s’han fet  poc clares, hem procedit a  transcriure’n una part del text.

Nom: Rajola

Matèries primeres: argila, engalbes i vernissos

Tècnica: motlle de guix

Motius decoratius: animal que es mossega la cua. Segons Alexandre Cirici és un tema popular de caràcter internacional , com els temes de l’euga i el pollí, ambdós dins el mateix conjunt de ceràmiques de la “Athenea” (1913), avui desaparegut, que es diuera una mena de sala d’actes culturals i de reunió de grups d’artistes noucentistes gironins.

Fitxa que acompanyava la rajola núm. 55/125
Fitxa que acompanyava la rajola núm. 55/125

Aquests ceràmiques són l’únic testimoni material que resta d’aquell  edifici i algunes de les peces de ceramica van ser  traslladades  a la sala d’exposicions de la Fontana d’Or de Girona, on estan actualment.

Autor: Peça elaborada en l’obrador dels germans Coromina durant els mesos de març i abril de l’any 1913 a partir d’un disseny realitzat per l’arquitecte noucentista gironí Rafel Masó.

 Hem adjuntat un imatge mig pintada que correspont al antic  edifici Societat “Athenea” en record a la deessa grega on es reunien alguns artistes.  La rajola que hem esmentat junts amb d’altres eren les que decoraban la entrada d’aquest centre, correspondrien  a les columnes on hi han uns marques de color groc.     Publicat 2-6-2023

Naftalè
Naftalè
August Kekulé l'any 1865 va observar que la molècula del benzé tenia una estructura tancada suggerent a una serp que es mossega la cua. Com un anell simétric
August Kekulé l'any 1865 va observar que la molècula del benzé tenia una estructura tancada suggerent a una serp que es mossega la cua. Com un anell simétric
Edifici "Athenea" any 1913 a Girona, ara inexistent
Edifici "Athenea" any 1913 a Girona, ara inexistent

La Teresa, com sempre havia sigut i fins el darrer moment.

A la revista de Palafrugell del mes de maig del 2023 número 353, Joan Cortey va publicar: In memoriam. Maria Teresa Mestras, vídua Frigola,[1] i va ajuntar una imatge de la Teresa al pati del carrer Torres Jonama, explica l’amistat que es tenien i alguns fets de la seva vida, breu crònica que ens ajudat a preservar el record de la Teresa.

Retall de la Revista de Palafrugell amb l’article de Joan Cortey
Retall de la Revista de Palafrugell amb l’article de Joan Cortey

El fet de llegir aquest resum ha estat per mi un estímul per  voler també dir quelcom de la Teresa.

Com s’ha vist més amunt per parlar de Teresa Mestras Sorts hem escollit el títol: La Teresa, com sempre  havia sigut  i fins el darrer moment. I és que podem donar testimoni de que així va ser, ho explicarem. Ara només dir que la Teresa era una persona altament dialogant i amb ella  podies passar hores conversant del tema que fos.

 Tenia memòria i recordava  fets i anècdotes que l’havien succeït al llarg de la  vida, algunes de ben excepcionals i d’altres que ara  són fets històrics, per exemple un d’ells  que ara seria impossible de repetir era que  li deia al seu fill petit Lluís (epd), avui voldria fer arròs, perquè no vas al mar i em portes i li deia el que volia,  com si fes la llista de la compra,  el Lluís li portava tot el que l’havia dit. Per a mi el més impresionant es que li duia el que avui dia encara posem al arròs.

El que més em fascinava de la Teresa era el seu sentit de l’humor que apareixia  quan explicava alguna cosa , fins tot  narrant un fet  que podia tenir un punt de preocupació, sabia com  treure-li l  ferro que hi havia de més.

 Un dia vaig anar a casa seva a demanar-li informació sobre les modistes de Palafrugell, entremig va dir: El senyor Mario, de l’empresa Miquel Vincke i Meyer es feia confeccionar unes calces més amples de la cintura per portar-les els dies que tenia àpats.[2]

Teresa Mestras a Calella de Palafrugell any 2013 (Rosa M. Masana)
Teresa Mestras a Calella de Palafrugell any 2013 (Rosa M. Masana)

Penso que observava els fets amb perspectiva, potser ho feia perquè havia estat mestra, pel seu bagatge de vida o per la pròpia intuïció que  de segur tenia. Davant d’alguns fets encara que aquests fossin punyets els hi donava un toc de relativisme, semblava com si per ella el que succeia  estava intimamant vinculat amb la nostra propia condició d’ humans.

 Podem dir que la Teresa i a la vegada fent ús d’una paraula moderna, tenia resiliència i fortalesa personal, ho hem vist per la manera com ha afrontat fets marcadament  colpidors per una mare.

Un altre aspecte a valorar era el seu tarannà tant obert per a tothom, l’agradava invitar o que anéssim a  casa seva per exemple  a veure el pessebre que cada any feia. Alguna vegada havíem anat al pis de Calella a escoltar la cantada d’Havaneres, era fantàstic veure des de dalt del seu pis tot l’escenari festiu d’aquest esdeveniment tant popular i mariner.

Durant  la vetllada podíem gaudir dels brunyols amb crema que ella mateixa havia fet i acompanyats de moscatell, ens ho passàvem bé tots plegats amb en Lluís pare, Lluís fill, la Kate i d’altres amics

El darrer dia que vaig veure la Teresa va ser quan  la Kate em va proposar anar a casa seva  perquè deia que  estava bastant greu.

En arribar la vàrem veure  tranquila  a dins el llit de la habitació de reixa que dona al carrer i també hi havia la seva cuidadora.

Més de mig segle d'Havaneres
Més de mig segle d'Havaneres

Li vaig dir, Teresa que tal, com es trobava ? i va respondre: Bé, estic molt bé, només que tinc una infecció d’orina , ho va dir amb la expressió de sempre sense cap connotació d’aflicció o de sensació de gravetat física, donava la impressió que per ella  el que li succeia era un trastorn puntual, que es solucionaria com d’altres coses havia superat. Una forma de ser  digne d’admirar.  Passada una estona ens vàrem fer un peto  i ens varem acomiadar.

 Pocs dies desprès, els pronòstics clínics van tenir més força que la possible voluntat de vida de la Teresa i va fer el traspàs, potser  recolzada  pel  sentir de la seva fe i potser pensant  que es retrobaria  amb els seus estimats.

Recordem amb afecte a  la Teresa .

Va veure neixer  l’any 1967 la cantada d’Havaneres a Calella de Palafrugell, 55 anys .

21-5-2023

Notes


[1] Joan Cortey el dia 9 de maig va explicar a la Biblioteca de Palafrugell anècdotes  i curiositats dels ‘russos de Cap Roig’.  La Teresa també era coneixedora d’alguns  fets del matrimoni rus Nicholas Woevodski i Dorothy Webster.

[2] Rosa M. Masana. Dones Emprenedores (1857-1914) Modistes, pag.52, any 2013, hi ha un llibre al Arxiu Municipal de Palafrugell i a la Biblioteca.

Antinc i 9

                                                                                      Les antiguitats representent tot allò en qué
                                                                                              el passat sempre tindrà futur .
                                                                                                                   Antoni Escubedo
L'Antoni mostrant un objecte
L'Antoni mostrant un objecte

Com són les coses, si una persona m’ha sorprès en la vida, com si es tractés d’un flaix lluminós, va ser el científic Antoni Escubedo posant-me al davant tota una sèrie d’aparells antics, tant mecànics com elèctrics, i explicant-me’n el funcionament. La meva fascinació va anar en augment a mesura que anàvem passant davant tot aquell reguitzell d’aparells tecnològics. Aquella experiència va ser gràcies a Joan Martí, que ens va invitar a un grup d’amics a anar al Museu Escubedo de Palol de Revardit, que era d’un empresari bon amic seu.

Ens hi vam reunir un dotzena de persones. D’entrada hi anava un xic influenciada per les paraules empresari i negoci, un prejudici com qualsevol altre, però en el fons estava tranquil·la per l’aval d’en Joan, en qui confio plenament. La sorpresa va ser gran quan vam conèixer l’Antoni i la seva muller Assumpta, dues persones d’una gran cordialitat que desprenien caliu humà. Després de la benvinguda, l’Antoni ens va fer de guia dins del museu i ens anava donant explicacions sobre el funcionament dels aparells, ens els deixava tocar i experimentar-hi, també li encantava que li féssim preguntes i si bé moltes eren de profans en la matèria, totes tenien la seva importància.

El llibre que l'Antoni ens va regalar
El llibre que l'Antoni ens va regalar

Desconeixem si al món hi ha algun altre museu semblant al de l’Antoni, però el que de segur seria difícil és tenir de guia la mateixa persona que va comprar els aparells, els va restaurar i els va fer funcionar a partir dels catàlegs de fàbrica i fins i tot fent les peces, ara introbables. Al seu museu i en la visita, no hi havia cap objecte sense vida, tots funcionaven bé: gramòfons, manubris, ràdios, tocadiscos, càmeres fotogràfiques, de cinema, telescopis i màquines amb funcions per a nosaltres desconegudes.

La secció o sala destinada a l’electricitat va ser també molt interessant perquè ens mostrava formes de generar energia passant per Ericson, Tesla i d’altres. Com a anècdota, durant les demostracions elèctriques que ens feia, l’Assumpció l’avisava dient-li: “Antoni, ves amb compte!” Era evident que l’Assun coneixia bé el seu marit i la seva intrepidesa en voler sempre descobrir el comportament de l’electricitat.

Antoni fent-nos demostracions pràctiques
Antoni fent-nos demostracions pràctiques

Va ser de gran interès veure el laboratori i com tot podia ser analitzat amb profunditat. El que més em va sorprendre va ser veure la manera de crear un holograma, veure com un porquet que estava a la base d’un concavitat es projecta en l’aire. T’invitava a tocar-lo però al fer-ho era inconsistent; no el podies agafar. Aquest fet em va fer reflexionar i preguntar-me si tot el que veiem existeix realment. La biblioteca era una altra de les dependències a què caldria destinar molt de temps per donar un cop d’ull als llibres, alguns dels quals són gairebé únics.

El temps va córrer ràpid i a més havíem d’anar tots plegats i amb l’Antoni i l’Assun al restaurant. Ens van regalar un fantàstic llibre que havia escrit l’Antoni aquell mateix any (2019) titulat: Sensacions a l’entorn de la ciència. Va ser un dia fantàstic, d’aquells que sempre recordes també perquè en tenim les imatges d’un vídeo d’on ara hem tret algun fotograma per adjuntar-lo al text.

Hem volgut escriure aquestes quatre ratlles perquè ahir, 29 d’abril del 2023, al Museu Terracotta de la Bisbal, es va fer un homenatge a Lluís Pla. En Lluís, que ara tindria 100 anys, era una persona experta a fer carboneres i gràcies a ell que va ser un bon instructor, junt amb d’altres persones i amb el cineasta Antoni Martí, s’ha pogut recuperar la pràctica de fer carboneres i des de fa 30 anys que Sant Climent de Peralta cada any celebra l’encesa d’una carbonera.

L'Antoni posant en funcionament tots el aparells
L'Antoni posant en funcionament tots el aparells

Va ser ahir, durant la reproducció del film d’Antoni Martí en record a Lluís Pla en què també sortien en pantalla altres persones, quan vam observar el nom d’Antoni Escubedo amb la data del seu decés. La notícia em va causar un gran impacte i vaig experimentar quelcom especialment difícil d’expressar, potser també hi va influir l’entorn en què estàvem, de nit i en una zona de cel obert. Feia poc que havia començat a caure un petit plugim, i molts de nosaltres miràvem al cel per veure si s’aclariria.

Vaig recordar les preguntes que em van quedar pendents de fer a l’Antoni el dia que ens tornéssim a veure, ara la veritat és que no sabria a qui preguntar-li el que voldria saber.

La cerimònia de comiat de l’Antoni es va fer a Girona el dia 13 de desembre de l’any 2022, ara fa encara no cinc mesos.

Adjuntem alguns enllaços d’entrevistes que li havien fet.

“Antoni Escubedo, un apassionat de la ciència”, 16-11-2019

“Personatges: vides apassionants”

VIsita oficial al Sanatori de Terrassa-Hospital del Tòrax, dècada dels 60.

Desprès d’escriure el llibre ‘Escuela de enfermeria del Hospital del Tòrax. Datos históricos del Hospital, 1952-1986, editat l’any 2013, em van preguntar com era que vaig incloure una imatge de la inauguració del Sanatori l’any 952 per part del Cap de l’ Estat espanyol Francisco Franco, vaig respondre’ls que no disposava de cap imatge d’aquell esdeveniment

Darrerament hem escric un breu text referent als treballadors de l’Hospital del Tòrax que ens han deixat des de l’any 1985 i fins ara, en tornar a mirar les imatges que m’havia donat el doctor Ferran Lloveras Bel, he vist que no, que no n’hi havia cap de la inauguració del centre.

Si que n’ha havien d’altres d’una vista que havia fet tenia Camilo Alonso Vega al Sanatori, no ens consta l’any però al darrera d’una d’ellas hi ha el nom de C. Alonso. Consultada la Wiquipedia veiem que Camilo Alonso havia estat el Cap de la Guàrdia Civil i molt amic de Franco.

En aquesta ocasió el nostra propòsit és adjuntar en aquesta pàgina les imatges que ens va donar Ferran LLoveras d’aquesta visita, no hi afegirem comentaris perquè no disposem de la informació suficient d’aquella visita.

Amb tot les imatges sempre ens proporcionen informació i d’aquesta manera veiem la comitiva de persones que va visitar el Sanatori, el cotxe oficial amb el que van venir, alguns dels malalts que estaven a les  tumbones que hi havia a les galeries per fer banys de sol i aire lliure, alguns metges, el propi mossèn Lloveras, algunes de les germanes de la congregació de les Carmelites i personal d’infermeria seglar que conjuntament feien la tasca de donar assistència als malalts.

Emblema de la Tercera Ordre Carmelita o Carmelites Laics de la Beatíssima Verge Maria del Mont del Carmel

Emblema
Emblema
Visita al antic Sanatori de Terrassa, Camilo Alonso Vega
Visita al antic Sanatori de Terrassa, Camilo Alonso Vega
Visita al Sanatori de Terrassa, decada dels anys seixanta
Visita al Sanatori de Terrassa, decada dels anys seixanta