Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Margarita Adroher Burgas, llevadora.

Breu resum d’un entrevista feta a la Margarita Adroher que va ser publicada a la Revista del Baix Empordà número 16, pagina 47 del mes de març de l’any 2007, pàgina 47. Es pot llegir complerta clicant a l’enllaç de la revista.

Margarita va néixer a Besalú l’any 1935, va estudiar infermeria a l’Hospital Clínic de Barcelona i posteriorment motivada per l’admiració professional  que li va saber transmetre la Dolors Mateu, llevadora de Besalú, va decidir estudiar la especialitat d’obstetrícia a la Maternitat de Barcelona, obtenint el títol l’any 1956.

El primer poble que va exercir de llevadora titular va ser de Calonge i quan  la Rosa Moliner  es va jubilar va sol·licitar  el trasllat a Palamós. Havia conegut a Josep M. Ribas Poch, fill del veterinari de Pals i el mes de novembre de l’any 1959 es casaven a Besalú.

Fins el dia  de la seva jubilació va exercir de llevadora a la  Seguretat Social atenen a les parteres del municipi de Palamós, però també disposava de consulta privada. La Margarita ha estat una  professional molt volguda i considerada per a tothom i han sigut moltíssims els palamosins que han nascut a les seves mans.

Margarita amb una companya d'estudis a la Maternitat de Barcelona, any 1956
Margarita amb una companya d'estudis a la Maternitat de Barcelona, any 1956

El ninotaire Miquel Llenas Janoher.

Presentem un breu resum de la entrevista  que varem  publicar a la Revista del Baix Empordà, número 49, pagina  111  del mes de setembre. Palamós  2015 . Adjuntem l’enllaç que ens remet a la entrevista complerta.

M. Llenas va nàixer a Torrent  (Baix Empordà) i la seva màxima afecció es dibuixar acudits. El fet de poder representar gràficament qualsevol aspecte de la vida quotidiana i amb sentit  crític,  és una tasca que enganxa. Però clar, sempre que es tinguin les habilitats, la gràcia  i la fluïdesa  en l’art de crear ninots com te ell. Sigui a on sigui i si te temps i un paper al davant, de segur que hi deixa la seva empremta gràfica.

Aquesta especial habilitat li ve de petit i en part també reforçada per la seva mare, perquè sovint quan llegia un dels  acudits publicats per Joamim Muntanyola a la Vanguardia, deia “!Ostres que bo!” i tampoc  escatimava diners per compra-li a l Miquel el TBO, Mortadelos, Pulgarcitos, DDT’s, Tintins , però per a ell un dels  millors referents que ha tingut ha estat  Josep Coll i d’ adolescent amb els seus estalvis es comprava ‘La Codorniz’ i també va tenir ocasió de llegir ‘Le Canard enchaìné’.

Miquell Llenas i Genoher al seu estudi

Llocs on publica

Al llarg dels anys ha fet diverses publicacions i en el moment de la entrevista publicava a la secció que anomena ‘Es Nàufrag de L’illa” a la revista de Palafrugell, també a Crònica, revista del Baix Empordà i d’altres col·laboracions  a més revistes i també a l’altra banda de l’oceà, concretament a Mèxic.

En preguntar-li si alguna vegada s’havia hagut de tallar, diu que poques,  considera  que  pot tenir el llistó alt, força independència  d’expressió.

Acudit M. LLenas
Acudit M. LLenas
Acudit de M. LLenas
Acudit de M. LLenas
Acudit. M. Llenas
Acudit. M. Llenas

El naufragi del vapor ‘Alger’ a les illes Formigues l’any 1899.

Presentem un breu resum de l’accident que va sofrir vaixell francès Alger,[1]  mentre navegava des d’ Alacant a Marsella i en passar per la zona de les illes Formigues degut al mal temps i a la poca visibilitat va xocar amb un dels setze illots que conformen l’escull de les illes Formigues.[2]  Hem conegut els fets  per un document localitzat al Arxiu Municipal de Palafrugell, la col·lisió va succeir a dos quarts de cinc del matí del divendres  dia 8 abril del 1899.  La tripulació estava formada pel capità Antoni Felippe, els oficials Juan Antonio Pierre i Juan Bautista Viano i 23 passatges més,  sortosament  tots van poder rebre els socors dels pescadors de la zona, del cabo de mar Juan González i el sergent de la Guàrdia Civil Àngel Bendaño, sense que ningú hi hagués perdut la vida.

Característiques del vaixell

El vaixell Alger, que va rebre el nom de la capital d’Argèlia quan era territori francès, va ser construït a unes drassanes de Marsella l’any 1865 i el propietari era Forges & C. de la Mediterranné La Seyne compangnie Mixte i va estar  autoritzat per fer la línia marítima  de Marsella-Nord d’Àfrica. Després d’haver consultar el llibre Lloyd’s Register of Shipping de assegurances de vaixell  dipositat a la biblioteca del Museu Marítim de Barcelona, n’hem pogut obtenir les  següents dades tècniques:

Eslora, 230,9 peus, mànega 26.4 peus,  puntal: 17,5 metres, calat des de la línia de flotació, aproximadament. 2 metres, nombre de pals 3, tonatge brut 840 tones, volum intern en tones Moorson 1.680, cavalls de vapor del motor (CV) 144, només tenia cinc anys de vida .

Subhasta de les mercaderies

El Consol de France amb data 4 de juliol de 1899 comunicava que de productes que havien pogut recuperar del naufragi serien posats a subhasta per les persones que volguessin comprar-los. Una circular del dia 20 d’abril de l’any 1899 -dipo­sitada a l’AMP- hi consta l’inventari dels productes.

Logotip de la companyia  anglesa asseguradora de vaixells. Font: Museu Marítim de Barcelona
Logotip de la companyia anglesa asseguradora de vaixells. Font: Museu Marítim de Barcelona

[1] L’ article complert es pot llegir a:  Rosa M. Masana. El naufragi del vapor francès ‘Alger’ a les illes Formigues l’any 1899. Revista del Baix Empordà número 48, pàgina 116, any 2015. També hi ha  una  còpia de l’article a la  Biblioteca del Museu Marítim de Barcelona   

[2] Informació obtinguda d’un document dipositat a la correspondència de l’ajuntament de Palafrugell de l’any 1899. Arxiu municipal de Palafrugell (AMP)

El meu agraïment a Rafael Algarra, capità de vaixell mercant per la interpretació de les dades de la companyia asseguradora del buc.

 

 

Viatge al Marroc l’any 1983

Dins l’àlbum de fotografies he localitzat aquest esquema que adjunto on consta l’itinerari que vàrem fer la Maria del Carme i jo amb el seu cotxe un estiu de l’any 1983.

Quan vàrem emprendre aquesta aventura que desconeixíem seria de 4.706 quilometres, no pensàvem que havia de ser tan especial. És ara en aquests moments que em poso a escriure i després d’haver transcorregut 35 anys que li dono importància i em sento a la vegada meravellada que en aquella època tinguéssim tanta intrepidesa i energia per gastar.

No m’estendré a explicar detalls i aventures del viatge, que n’hi va haver de tot tipus, des de seguir-nos amb cavalls un grup de berbers mentre viatjàvem per una carretera estreta i gairebé de nit per de la zona de l’Atles, agafar una febrada, obligar-nos a comprar haixix i haver de fer gestions per alliberar dues noies retingudes a Casablanca.

 L’itinerari

Vàrem sortir de Terrassa el dia 14 d’agost de l’any 1983 equipades amb material per fer càmping allà on hi hagués instal·lacions disponibles. No donaré detalls de les ciutats que vàrem visitar perquè consten a l’esquema que he adjuntat, hi podrem veure subratllat de color verd l’itinerari que vàrem fer a l’anada i amb color vermell el de tornada.

Les dues vegades que vàrem travessar l’Estret de Gibraltar amb el cotxe dins d’un transbordador, en coincidir que era el mes d’agost, les cues van ser llargues de tantes persones que anàvem al Marroc, la majoria eren magrebins procedents d’alguna ciutat europea que hi anaven de vacances i a veure la família.  Vàrem fer el viatge en disset dies i, com he esmentat, el total de quilòmetres recorreguts va ser de 4.706.

Itinerari al Marroc
Itinerari al Marroc
La Maria del Carme Cabo consultant el mapa, de segur que ens havíem perdut.
La Maria del Carme Cabo consultant el mapa, de segur que ens havíem perdut.
Un encantador de serps me’n va penjar una al coll, encara recordo la sensació.
Un encantador de serps me’n va penjar una al coll, encara recordo la sensació.
La M. del Carme Cabo en un bosc de cedres a la zona del Atles
La M. del Carme Cabo en un bosc de cedres a la zona del Atles

Casablanca

A la tornada vàrem parar a la ciutat de Casablanca per allotjar-nos a l’hotel Astrid i vàrem preferir anar a sopar a fora per conèixer l’entorn. En tornar a l’hotel era de nit i vàrem veure una noia recolzada davant de l’entrada del hotel. En veure’ns va preguntar amb nerviosisme: “Sou de Barcelona, oi?” Li diguérem que sí, que érem de Terrassa, i va respirar profundament mentre ens explicava que la seva amiga i ella estaven segrestades des de feia un dia en aquell hotel.

Dos nois que hi havia a la porta de l’hotel no ens treien la mirada de sobre i ella ens va dir que aquells dos eren els guardians que vigilaven que no s’escapessin, però no podien fugir perquè a més la seva amiga continuava en un estat de somnolència que la feia dormir tot el dia i per a més complicacions se’ls havien quedat els passaports i els diners.

Ens vàrem dirigir a la recepció per demanar que ens lliuressin els passaports perquè elles vindrien l’endemà amb nosaltres a Barcelona, però el recepcionista va respondre que no ens els podia donar sense el permís de la persona que havia fet l’ingrés a l’hotel. Allà mateix, a la vista d’aquells dos xicots, vàrem donar-nos les respectives dades personals i ens vàrem mostrar signes d’afecte per fer la impressió que ens coneixíem. També valoràvem si trucar a la policia, però no ens va semblar bona idea.

Ella mateixa va dir-nos que havien comès un error important. Havien explicat a uns xicots que van conèixer que totes dues s’havien independitzat de la família. Ens va acompanyar a l’habitació per conèixer la seva amiga. Es veia una noia atractiva, però no hi vàrem poder parlar perquè se li tancaven els ulls i quedava endormiscada.

En preguntar a la noia que estava conscient de tot el que succeïa, com havia estat que arribessin a aquell extrem, va dir-nos que la seva amiga s’havia enamorat d’un xicot guapíssim i ell mateix les va invitar a una festa nocturna. Per justificar els fets deia que els magrebins eren molt simbòlics i que durant aquella vetllada va veure coses força espectaculars i la seva amiga va entrar en aquella dinàmica, ella no, diu que s’ho mirava més des de fora i tampoc va voler fumar i va beure poc. De la manera que es comportava la seva amiga va pensar que li havien donat alguna cosa per prendre.

En preguntar-li com era que tenia els passaports i els diners aquell noi, va dir que els havien convençut dient que al Marroc hi havia aquest costum, que fos l’home que guardés aquestes coses.

L’endemà al matí l’altra noia estava més conscient del que succeïa al seu voltant i durant l’esmorzar, tenint els segrestadors a tres metres, ens van dir que tenien el bitllet d’avió per arribar a Barcelona el dia 26, bé elles no, el xicot guapo. Vàrem acordar que trucaríem als seus pares aquell mateix dia per saber si havien arribat, en cas contrari els explicaríem els fets perquè en donessin notícia al consolat i a la policia.

Des de Marbella vàrem telefonar als pares de la noia que estava al cas i ens van dir que ja havien arribat i que el viatge els havia anat molt bé. Uns dies després ens vàrem comunicar per telèfon i van ser molt grates de paraules d’agraïment. Ens ha quedat pendent el sopar que havien dit que farien un dia que jo anés a Barcelona.

La M. Carmen i jo vam arribar a la conclusió que possiblement havíem viscut a Casablanca un cas de tràfic de persones, que per sort es va resoldre.

 

 

 

 

 

Meretrius, dones públiques

 

Aquest text  està format per un recull de dades obtingudes de  diaris antics digitalitzats.  L’any  2013  varem fer-ne una edició en format llibre  titulat Dones emprenedores.  Palafrugell 1857-1914 i posteriorment , l’any  2016 va ser fet  un altre llibre que correspon a una  la segona part de l’anterior i en format  digital que es pot consultar a Dones emprenedores. Segon volum , a  la pàgina 99  parla de les meretrius  i degut que em   obtingut més dades  relacionades , les incloem en aquesta pàgina. 

 

 

Contingut:

Pregunten al batlle de Palafrugell si Francesca Cubet, coneguda com la Llaunera, exercia la prostitució (1/10/1863). En una altra circular hi ha la seva descripció física: era baixa, de cabells castanys foscos, ulls marrons, nas regular, cara rodona, color bo i que en aquell moment feia de dida a la Maternitat de Barcelona (6/10/1863).

A un establiment propietat del senyor Sagrera es feia ball i es comentava que hi havia dones molt relaxades que es podien anomenar prostitutes. Encara que aquestes fossin casades no deixaven de ser descarrilades. En canvi, a la sala del «comú» no hi havia hagut mai cap motiu de queixa (23/12/1867).

De vegades, a les cases de tolerància es jugaven jocs prohibits per la llei, no sabem si aquest era el cas, només que a una circular es notificava que havien de ser investigades les cases de cal Calof i de cal Tóful (febrer 1894). Es torna a investigar Cristobal Vilella, Tóful (16/5/1899).

En el primer volum,[1] comentàvem que la Junta Municipal de Palafrugell amb data 16 de desembre del 1904 feia saber que no hi havia establiments dedicats a la prostitució. És possible que els haguessin clausurat.

El governador civil de Girona, amb data 19 de febrer del 1904, es dirigeix al batlle de Palafrugell informant que un ciutadà li demanava que argumentés el motiu pel qual s´havia de tancar la mancebia del carrer Sant Pons número 17. El batlle va fer constar que l’esmentat establiment estava inscrit al Registre Especial d’Higiene, per la qual cosa, sembla, que era legal.

El governador civil, amb data 7 d’agost del 1904, autoritza a Joan P. i a Carme G. O. «para que se puedan ejercer en esta población el tráfico de mancebia». Però amb la condició que havia d’haver-hi un metge que visités totes les públiques i també que donés de baixa les que estiguessin  malaltes. El metge cobraria una pesseta per casa visita.

Es diu que Joan P. tenia dues públiques, una de 25 anys i que era de Madrid i l’altra, de Saragossa.

Carmen G.O. tenia una pública de 25 anys que era de Barcelona.

Els establiments de Josep S. i de Raimunda B., a la que popularment anomenaven la Mundeta, no es van voler donar d’alta a la matrícula de contribució de l’any 1904.

Vicente L. també explicava que només tenia una dona i que la mantenia (1/8/1904).

El governador civil comunica al batlle de Palafrugell que ha d’organitzar la vigilància del servei d’higiene de la prostitució d’acord amb la Real Orden del 12 de desembre de 1903. Més tard, es concreten les bases d’aquesta reglamentació (14/2/1906).

Possiblement el negoci de les cases de tolerància era rendible perquè la Mundeta, tot i que ella mateixa considerava que aquest negoci era immoral, també deia que es veia obligada a mantenir-lo i es queixava que la forcessin a tancar l’establiment a les 10 del vespre, mentre que a la vila se n’havia obert un de nou que a més d’aplicar preus molt alts li era permès obrir tota la nit (31/3/1908) i (4/5/1908).

A una casa de prostitució es va presentar una noia de 24 anys anomenada Rita amb la seva filla Anna que tenia dos anys i que havia nascut a la Maternitat de Barcelona. Finalment, expliquen que la Rita va marxar a Buenos Aires i va deixar la criatura a Palafrugell (26/8/1909).

El metge higienista d’una casa de lenocinio -en català, alcavoteria- que era propietat de Manuela Barrancos, era el responsable d’anar a visitar les pupilas.[2] La revisió del metge en una ocasió constava que sanitàriament havia estat satisfactòria (2/11/1912). Les meretrius de l’esmentat establiment eren C.G. de 23 anys i M.V. de 26, totes dues solteres i de Mataró (2/11/1912).

En una altra llista consten C.G., M. Ll., C.B., M.G. i M.M., totes amb una edat compresa entre els 23 i els 25 anys (12/11/1912).

El metge Josep Reixart troba en bones condicions un local de prostitució i fa constar que disposava d’instrumental apte per al reconeixement de las pupilas (19/11/1914).

 

Meretrius 1890
Meretrius 1890

   Informació addicional.

La consulta  de documents  posteriors,  ens han permès obtenir  dades relacionades amb la pràctica de la prostitució que em considerat ajuntar .

L’any 1918, segons un comunicat del batlle de Palafrugell, la vila tenia uns 4.000 habitants i  unes 1.500 persones treballaven al suro.  En referència  a les meretrius  hem localitzat  algunes documents que ens informent que existia un prostíbul a la Cerveceria anomenada ‘El Gran 64’ que estava situada al número 15 del carrer ‘Paseo del Norte’, actualment carrer Velázquez.[3] De Palafrugell que hi constava  tenia donades d’ alta les següents noies amb noms i cognoms: Maria natural de Múrcia, Lluïsa de Sabadell, Carmela de Madrid i Amelia de Cartagena. [4]

En una  altra nota a la premsa es deia que algunes autoritats judicials eren molt complaents amb els ‘garitos,[5] o casas de lenocinio’, com també amb els abusos que es feien referent a  la caça,  la pesca y el  pasturatge’.

La cita que ara  presentem és de Palamós però la incloem aquí perquè ens amplia informació sobre aquests establiments, deia: A la casa de lenocinio de Palamós coneguda per La nueva fullaca, ó per ‘El nuevo retiro’ regentada per  Dolors Blanquet, un alcahuete -alcavot, proxeneta-, va matar d’un tret a un noi de 22 anys que deien, s’havia tret un ganivet de la butxaca.[6]

Possiblement els ciutadans estaven preocupats per la seva salut, perquè es va fer una crida a les autoritats demanant-los que vetllessin per corregir la poca higiene dels lenocinios i denunciaven a  més que en aquests establiments hi assistien joves no entrats encara a la pubertat.[7]

 

 

 

 

Notes



[1] Rosa M. Masana. Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914, pàg.159.’ any 2013  en  format  paper. El volum número dos que porta el mateix títol i és una continuïtat de l’anterior fet  l’ any 2016  està disponible a  Internet.

[2] Pupilas,  paraula derivada del llatí “pupilus” que en diminutiu es refereix a “pupus” nen o bé  ‘pupilla’,  nena i ambdós casos orfes menors d’edat.  Terme usat  també per referir-se a les prostitutes.

[3] El carrer del Nord era  paral·lel al de Barris i Buixó, via confluent a l’actual  plaça Camps d’en Prats de Palafrugell i força transitada en anada i vinguda de  carruatges  provinents  de viles  marítimes com podia ser Palamós, Tamariu en direcció a Esclanya, Begur, Pals o bé d’altres indrets.

[4] Correspondència Ajuntament de Palafrugell caixa 96 del dia 1-7-1918

[5] Garitos, cases petites rústiques, barraques de pagès, coberts per ús del bestiar, també segons el diccionari de la llengua espanyola, cases clandestines on hi jugaven els’ tahúres y fulleros’ (fullero que hace fullerias, trampas, engaños en el juego, astúcia, cautela). La nueva fullaca potser era el nom popular que l’havien donat com a sinònim de ‘fullero’.  També tractant-se de’ garitos’ seria adient aplicar-hi la frase de:  Aquí hi ha gat amagat.

[6]  Sant Joan de Palamós. El Distrito, 25-4-1902 (AMP)

[7] La Crónica del 17-4-1902.