Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Elaboració i venda aiguardent a Palafrugell (1749-1926)

L’aiguardent és una beguda alcohòlica que s’obté mitjançant la destil·lació del vi o per fermentació de diversos cereals i hortalisses rics en sacarosa i també de la canya de sucre, tot i que aquesta és més usada per fer rom.

Per aconseguir els anisats, més aromàtics i dolços, s’hi afegeix matafaluga (Pimpinella anisum), fenoll (Foeniculum vulgare)  que tenenien la virtut d’actuar com a tònic estomacal i antiflatulent.[1]  Però no solament aquestes plantes eren emprades, també  hi havia qui hi posava  donzell, centaure, sàlvia, hisop, nou moscada,anís estrellat, vainilla, lliri Florèn, cúrcuma, canyella de Ceilan, quina, pell de taronja, llimona d’entre d’altres, així ho explica l’article: La producció d’aiguardent a Catalunya i la seva relació amb la Guerra de Sucessió, publicat al Butlletí Noticea, també entre d’altres podem observar com el interessos econòmics  poden derivar envers a conflictes inesperats.

Els farmacèutics en les seves fórmules magistrals usaven aquests tipus d’herbes i també eren força venudes pels herbolaris.

Pot de la antiga farmàcia J.Suñer de Palafrugell, actual de  Montserrat Martí
Pot de la antiga farmàcia J.Suñer de Palafrugell, actual de Montserrat Martí

Anys enrere, per destil·lar l’aiguardent s’emprava l’alambí, anomenat també comptagotes, i es diu que aquest estri va ser introduït a terres catalanes per Arnau de Vilanova i Ramon Llull, prèvia lectura de documents àrabs. Perquè el producte resultant de la destil·lació fos considerat aiguardent havia de tenir entre un 30% i un 59% de graduació.

Aquest text parteix de la localització, a l’Arxiu Municipal de Palafrugell, d’un document datat el dia 22 de juny de 1749 tramès a l’Ajuntament pel governador de Girona,[2] que feia saber que la Reial Hisenda havia d’ingressar 86.828 rals, o sigui 2.170,7 pessetes, corresponents a un octau dels beneficis obtinguts per la venda d’aiguardent al municipi. Per tant, del 92% restant ens surten 24.963,05 pessetes.

S’hi diu que calia abonar aquesta quantitat encara que no hi hagués hagut venda i la recaptació s’hauria de repartir “entre todos los vecinos y terratenientes del municipio sin ninguna excepción de personas, ni que sean eclesiásticos”.

El pagament de tributs per l’aiguardent venia de lluny, perquè l’any 1700 va ser publicada una cèdula sobre l’arrendament d’estancs d’aiguardent, en què s’establia que aquest negoci havia de ser gestionat per persones de confiança del municipi. L’any 1731, amb motiu d’abusos derivats de la ingesta d’ aquesta beguda se’n va prohibir l’elaboració, però es deia també que la interdicció no va tenir efectivitat. Novament l’any 1760 un decret en va tornar a prohibir la venda, ja que la destil·lació casolana era una pràctica difícil de controlar. Potser d’aquí ve que en algunes masies encara hi podem veure alambí de coure, ja amb una funció decorativa.

També havien existit algunes fabriques d’aiguardent fals, es deia que era fet d’orujo o brisa que preparaven amb aigua i desprès n’extreien una cinquena essència, aquesta  no era com la del vi pur, ocasionant un descrèdit i una ruïna pel comerç. Una altra manera de manipular aquest producte era no respectant les mides dels contenidors per transportar aquest licor. Font: Caixa de correspondència municipal de Palafrugell  17-7-1770.

Una reial ordre de l’any 1904 va regular de manera força efectiva la venda de licors, perquè un any després, el 1905, va ser fundada la Fábrica de Licores, on també es va establir que cada ampolla hauria de sortir de fàbrica amb el seu corresponent precinte d’impostos. Una estudiosa del tema que tractem considerava que si bé es va atribuir a aquest impost un benefici moral per a la ciutadania, en el fons acomplia la funció de recaptació.[3] Segons una nota publicada a la premsa francesa l’any 1883, s’esmentava que a les begudes alcohòliques se’ls aplicaven setze tipus d’impostos, sense concretar l’import a pagar. Actualment el percentatge que s’aplica a les begudes alcohòliques, l’anomenat import sobre el valor afegit (IVA),  és del 21%.

A Palafrugell hi hem localitzat dos establiments que elaboraven alcohols, un d’aiguardent i un altre d’anís, però no podem descartar que algú més n’hagués fabricat encara que fos a baixa producció.

Anunci al Palafrugellense del 8-7-1883 (AMP)
Anunci al Palafrugellense del 8-7-1883 (AMP)

És sabut que a les viles de l’Escala, Sant Feliu de Guíxols i Roses, on hi havia ports marítims, havien elaborat aiguardent en quantitat moderada, a diferència del que feien algunes ciutats vitícoles tarragonines com Reus, Vilafranca del Penedès, Valls i en especial també la fàbrica d’anís El Mono, a Badalona (1870).[4] Una gran part de la producció anava destinada a l’exportació.

Pel que fa a Palafrugell, una nota publicitària ens dona a conèixer que l’any 1883 existia una fàbrica d’aiguardents, propietat de José Simón y Compañía, al carrer de l’Estrella número 10.[5] Desconeixem si les normatives de fabricació van influir en l’esmentada companyia perquè tirés endavant el negoci, perquè la seva publicitat data d’un curt espai de temps.

En una altra nota publicada a El Distrito del dia 2 de juny de 1895, hi consta que els senyors Girbal i Serra elaboraran l’Anís Palafrugellense, del qual es comentava que tenia una qualitat superior a altres anisats. Una particularitat d’aquesta empresa és el fet que van voler posar a les ampolles d’anís etiquetes al·legòriques a les feines que es practicaven en aquell moment en la indústria surotapera.

Nota publicada a ‘El Distrito’ el dia 2-6-1895. (AMP)
Nota publicada a ‘El Distrito’ el dia 2-6-1895. (AMP)

Pel que fa a establiments de venda d’alcohols en un període que va de l’any 1957 al 1914 en podem presentar alguns que havien estat regentats per dones —no vàrem registrar els que tenien als homes com a titulars—.[6] Eren els següents:

Anna Bussot l’any 1892 regentava amb el seu marit la Cervecería del Centro, anomenada cal Pallo. També hi havia les taverneres de Catalina Dalteyo (1857-1871), de Magdalena Ferré, 1857 i d’Antonia Vila (1902-1912). Sovint la taverna i botiga de queviures amb venda de licors formava part del mateix immoble.

L’any 1898 J. Juanola tenia un establiment o estanc de tabac i un altre de licors al carrer Raval Inferior, núm. 1 i a plaça Nova, 2.

Uns anys més tard, el 1909, amb motiu d’una inspecció podem saber que a la vila hi havien vuit bars, un d’ells el regentava Beatriu Frigola Soler. I a la premsa hi veiem que l’any 1912 se’n feia publicitat de l’anís Criolla.

És possible que les persones que pertanyien al gremi dels taverners haguessin tingut algun tipus de problemes, fos per la venda dels productes, pel pagament d’impostos, per competència deslleial, que també n’hi havia, segons alguns comentaris, sigui per la causa que sigui es va decidir crear una Unió de Taverners.  De aquesta associació en tenim constància per un document de l’Arxiu Municipal de Palafrugell, una cartilla amb el títol Estatutos de la Unión de Taberneros de Palafrugell. Imprenta P.Ribas de Palafrugell, 1926, que van ser elaborats, diu, per vetllar pels interessos de la corporació i protecció dels associats. S’hi concreta també que estaven excloses altres finalitats de caràcter religiós, polític o social. Tenien el local social a la plaça Nova, 9.

La comissió encarregada d’organitzar aquest gremi estava formada per Pere Deulofeu, Marian Llaone, Jaume Soms, Bonaventura Torroella, Emili Batlle, Josep Roure, Salvador Isern, Joan Busquets, vídua d’Evarist Rius, Joan Oliver i Jaume Bofill. L’import d’ingrés a la Unió era de 25 pessetes i la quota anual de 10 pessetes.

Els esmentats estatuts constaven de 13 capítols. En un s’esmenta que cada any s’havia de fer dues assemblees d’assistència obligatòria, excepte per causes justificades; altrament el soci seria multat. Amb data 7 de juny de 1926 els estatuts van ser presentats al Govern Civil de Girona.

Cartilla dels Estatuts. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col.lecció Joan Isern Amir
Cartilla dels Estatuts. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col.lecció Joan Isern Amir

Per finalitzar presentem un comentari de caràcter humorístic publicat a la premsa, que a la vegada està relacionat amb l’aiguardent: “El día 7 de este mes se perdió una media de Algodón rayada, si alguna persona la hubiese encontrado hará favor de entregarla en la Administración del Aguardiente de esta Ciudad.”

Notes


[2] Arxiu Municipal de Palafrugell. Correspondència municipal 1749.

[5] El Palafrugellense 15/7/1883 (AHP).

[6] Masana, Rosa M. Dones emprenedores, Palafrugell 1857-1914 , vol. I i II. Barcelona, 2013 i 2016

Per més informació, consultar a: Albert Virella. El moviment mercantil a las darreries del segle XVIII. Aiguardents, vins i indianes.

Normes sobre vestuari en una pragmàtica del 1723

Vaig localitzar a l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP) un document titulat Pragmática sanción que Su Magestad manda observar sobre trajes y otras cosas, en què es relaciona una sèrie de normes que s’havien de seguir sobre la qualitat dels generes tèxtils i el tipus de vestimenta que havien de portar els ciutadans o vassalls. Es tracta d’una normativa establerta i justificada perquè s’havia observat que alguns sectors socials gastaven excessivament en roba de vestir, complements i luxes diversos. En llenguatge popular diríem que hi havia qui estirava més el braç que la màniga. En part i possiblement, com veurem en l’apartat sobre la situació política, hi havia persones que es van enriquir durant i després de la guerra de Successió i volien fer ostentació del seu nou estatus.

L’edició d’aquesta pragmàtica, a més de tractar sobre la vestimenta, també fa explicites altres normes de les quals no parlarem pel fet d’estar més allunyades d’aquesta temàtica principal. Hem tractat el tema en forma de resum o síntesi de l’extens contingut.

Situació política del moment

Presentem un resum d’alguns aspectes polítics que es van viure a Espanya abans que fos publicada la pragmàtica del 1723, amb l’objectiu de fer més entenedores les estrictes normatives en la forma de vestir.

Feia nou anys que havia finalitzat la guerra de Successió, un conflicte armat desencadenat per la mort de Carles II de la Casa d’Àustria i membre de la dinastia Habsburg que va governar a Espanya des de l’any 1516 fins al 1700. Carles II era rei de Castella, Aragó, Valencia, Sicília, Nàpols, Sardenya, de les colònies d’ultramar i també era duc de Borgonya i Milà i comte de Barcelona. El període entre l’any 1665 i el 1700 fou conegut com el període de la monarquia catòlica  a causa de l’estreta vinculació amb l’Església.

Carles II tenia poca salut i es diu que havia estat víctima d’un encanteri que l’afectà en tots els àmbits de la seva vida, fins i tot en la capacitat de tenir descendència, motiu pel qual en el seu testament va deixar escrit que l’hereu al tron d’Espanya fos Felip, duc d’Anjou i, així va ser, perquè quan Carles II va morir Felip V prengué possessió de la corona el dia 15 de novembre del 1700.[1]

Felip V es va casar amb Maria Lluïsa Gabriela de Savoia a Figueres, però després de la guerra de Successió va enviudar i més endavant es tornar a casar amb Isabel de Farnesio, d’origen italià. El monarca també patia de poca salut, es diu de vapors, terme que abans era usat per assenyalar els trastorns depressius que podien incloure, com era el cas del rei, períodes marcats per la hiperactivitat.

Per motius estratègics Felip V el dia 15 de gener de 1724 va abdicar al tron a favor de Lluís I, fill del seu primer matrimoni, quan aquest només tenia 17 anys i amb l’agreujant que era orfe de mare des dels sis anys. De molt jove Lluís es va casar amb Lluïsa Isabel d’Orleans i la sort tampoc el va acompanyar, perquè poc després d’haver constituït la primera junta de govern va morir a causa de la verola. El tron vacant novament va ser ocupat pel seu pare Felip V.[2]

Val a dir que tant la mort de Carles II com la del jove rei Lluís I succeïen en un moment en què el tron d’Espanya estava en el punt de mira de diverses potències europees. Un dels pretendents a la corona espanyola era l’arxiduc Carles VI, de l’imperi romanogermànic, que en l’àmbit catalanoaragonès era el rei Carles III d’Aragó (1711-1740). S’apostava per aquest monarca perquè la majoria de nacions europees volia evitar que la corona espanyola amb Felip V i la francesa s’unissin i es constituís un poderós imperi amb gran influència per tot el continent europeu.

Els interessos entre les dues corones no van tardar a fer efecte també entre els diversos estaments de la societat: van circular escrits difamatoris, crítics i satírics tipus libels i pasquins. En gran mesura els catalans van apostar pel bàndol austriacista, per Carles II, perquè es presentava com a guanyador de la guerra de Successió i s’havia compromès a ajudar Catalunya, però d’altres estaven a favor de Felip V, de la dinastia borbònica.

La guerra de Successió (Viquipèdia)
La guerra de Successió (Viquipèdia)

En acabar la guerra de Successió i sortir-ne guanyador Felip V es va signar el tractat d’Utrecht (1712) i el de Rastalt (1713), per determinar la repartició d’algunes de les terres europees que havien estat possessions de l’Estat espanyol. Segons Joaquim Albareda el conflicte es va saldar amb 1.251.000 morts, més les pèrdues de civils a causa de la fam i malaltia i es calcula que durant la lluita van ser llançades 30.068 bombes.

La conseqüència per a Catalunya van ser les d’una evident reculada social respecte a les previsions de millora previstes. Hem de considerar que només per fer efectiu el setge de Barcelona del 23 de juliol de l’any 1713 a l’11 de setembre de 1714, van arribar a Barcelona 18.000 soldats de les tropes borbòniques. Més endavant l’any 1719 va ser implantat el Decret de Nova Planta[3] i, segons Agustí Alcoberro, citat per Albareda (2010), el nombre d’exiliats austriacistes després de la guerra va ser de 25.000 a 30.000.

El descens demogràfic a causa de la guerra generà que moltes terres restessin sense treballar, fet que va ocasionar una carestia d’aliments bàsics i també un descens recaptatori per a les arques de l’Estat. Potser per aquest motiu va ser redactada una carta de pau entre Espanya i Àustria amb data 15 de setembre de 1725 i signada a Àustria. L’acord establia que les persones fugides del seu país a causa de la guerra de Successió, tant si eren austriacistes com borbòniques, serien amnistiades sense cap tipus de represàlia, per la qual cosa podien tornar al seu país i recuperar legalment les propietats.[4]

Amb tot, les diferències socials existien perquè, segons Jordi Turró, els municipis de tendència borbònica gaudien de millor consideració en el pagament de tributs que no pas els dels municipis perdedors.[5]

També en aquesta línia és adient citar les paraules de P. Voltes (1990, p. 228): “Esta inflación catalana del tiempo de guerra continuo después de 1714, corregida y aumentada, como siempre ocurre con las inflaciones, y ayudó decisivamente al conocido proceso de que los ricos fuesen más ricos y los pobres fuesen más pobres; verbigracia, que cristalizasen muy polarizadas y contrapuestas una burguesía y un patriarcado adinerados y un proletariado cada vez más alienado, que no tardaría muchos lustros en integrar las legiones de obreros de las fábricas.”

Feta aquesta breu introducció fent incidència en fets socials, presentem els dictats de la pragmàtica.

Portada de la Pragmàtica (AMP)
Portada de la Pragmàtica (AMP)

Contingut del document

A primera pàgina hi consta: “Pragmatica sanción que Su Magestad manda observar sobre trages y otras cosas”, amb data de 17 de novembre del 1723. L’escut reial està envoltat pel toisó d’or, símbol emblemàtic de la dinastia borbònica.[6]

A la següent pàgina s’hi pot llegir:

Don Philipe por la Gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de las dos Sicilias, de Jerusalén, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdoba, de Córcega, de Murcia, de Jaén, de los Algarves, de Algeciras, de Gibraltar, de las islas de Canaria, de las Indias Orientales, y Occidentales, islas, y Tierra firme del Mar Océano, Archiduque de Austria, Duque de Borgoña, de Bravante, y Milán, Conde de Aspurg, de Flandes, Tirol, y Barcelona, Señor de Vizcaya, y de Molina, cc

En el pròleg s’explica que aquestes normes han estat redactades arran dels abusos i despeses supèrflues que s’havien observat en el vestir i com aquestes havien ocasionat perjudicis a les famílies. És per això que el monarca mana i ordena, d’acord també amb ordenances anteriors que consten en el llibre de la Recopilación[7] que han de ser complides les lleis que consten a la carta.

El text consta de 29 apartats i a excepció d’alguns, la resta parlen dels tipus de teixits que es poden adquirir i la manera de com s’ha de anar vestit, tant per que fa als homes com les dones.

1. En els gèneres de vestits, sigui del tipus que sigui, no està permès portar brocats, teixit d’or, bordats, puntes, passamans, galons, cordons, repunts, botons, cintes d’or o de plata, ni altre tipus de gènere de guarnició com ferro, vidre, talcs, perles, aljosar i altres pedres fines ni falses encara que sigui per motiu de noces; només es permetrà emprar-ne d’or o plata de martell.

2. Respecte a les milícies i als militars estaran sotmesos a la mateixa prohibició, excepte per als vestits d’ordenances i uniformes. Aquesta prohibició s’ha d’entendre que no és aplicable al culte diví, ja que es podrà fer el que convingui. Sí que s’ha de complir durant les festes a cavall en les places publiques.

3. No està permès portar puntes, encaixos blancs o negres de seda o de fil o de fum, ni tampoc els anomenats de Ginebra, tampoc poden ser incorporats a vestits, gipons de dona, casaques, faldilles, llenceria, guants, togues, cintes de barrets, lligues i tampoc a vestits que no siguin fabricats en aquests regnes.[8] Si ho són, està permès portar-los sense cap limitació tant homes com dones però, amb moderació, es poden usar cintes de realçament o brodat amb barreja d’or o de plata i de diferents colors.

4. Degut a l’abús que hi ha hagut d’uns anys ençà amb els adornaments de pedres falses i altres despeses inútils, s’ordena que cap home i dona del grau que sigui puguin comprar o vendre ni portar pedres falses que imitin els diamants, maragdes, robins, topazis o d’altres; si és així, rebran les penes expressades.

5. Tant homes com dones poden portar velluts llisos o treballats, negres i de colors envellutats, damassos, llaços, tafetans llisos o treballats[9] i gèneres de seda que siguin fabricats al regne  d’Espanya o en els seus dominis i a les províncies amigues amb què es tingui comerç.[10] La norma s’empara en el cinquè llibre de la Recopilació, lleis de la 21 a la 23 del títol número 12 sobre ordenances de juntes de comerç aprovades pel Consell. També es pot fer ús d’ornaments de faixes blanques, passamans o brodadures de seda al canto i res més, però que no excedeixi de sis dits d’ample i una sola guarnició i que siguin treballats al regne. Es fa l’excepció dels vestits dels ministres superiors, subalterns i inferiors dels tribunals de Madrid i dels de fora, inclosos els corregidors, jutges i regidors que haurà de ser negre. Pel que fa a les altres persones de la cort, ciutats, viles i llocs del regne i els de la població, es permet que siguin dels colors que estan en ús.[11] Els comediants, cantants i musics han de portar vestits llisos de seda, negres o de color fabricats en aquest regne. Es dona un any de termini a partir d’aquesta publicació per adaptar-se a la normativa.

6. És permès que els vestits d’uniforme lliurea[12] que es van donar als patges puguin ser de casaca, xupa i els calçons de llana o de seda, no es poden portar capes de seda sinó que han de ser de drap, baieta, sarja o d’altres que no siguin de seda; les mitges ho poden ser.

7. D’acord amb les lleis establertes per Felip II i Felip IV, no es pot tenir a casa més de dos lacais, tampoc més de dos lacais petits coneguts per ‘laguees’ o ‘bolantes’. Els casats poden tenir dos lacais el marit i dos la muller.

8. Els lacais, “llaquees” o “bolantes”, cotxers i mossos de cadires, no poder portar cap altre tipus d’uniforme que no sigui de drap i menys encara guarnicions de seda i de llana.

9. Quant a cotxes, carrosses, estufes, lliteres, faldons, carruatges, calesses o califes, d’acord amb el llibre 12 de la Recopilació, no poden ser brodats en or, plata o seda, ni folrats en brocat; han de ser sense franges, trenes o altres guarnicions, excepte tornassols de Damasc o teixits del regne o d’on es tingui comerç. Els serrells han de ser llisos ordinaris o amb franges de santa Isabel i màxim de quatre dits d’ample, i no poden estar pintats amb cap tipus de pintura o dibuix de temes mariners, històrics, de flors, mosquetons, llaços anomenats cabdells, escuts d’armes, timbres de guerra i perspectives; només podran portar alguna moderada talla. S’ordena als alcaldes que facin registres de les cases i de la cort. S’estipula que tenen dos anys de termini per fer complir aquestes normes.

10. Les cadires de mà no podran ser fetes de brocat, ni de tela d’or plata o seda ni portar bordats els folres, només tornassols de Damasc, serrells de llana de quatre dits d’ample, tampoc gafetes, punts de de seda i tatxes. Es donen dos anys de temps fins que s’hagin consumit les cadires fabricades.

11. Els colors dels cotxes han de complir tot l’anteriorment esmentat, que també s’haurà d’aplicar als cavalls, mules i matxos. Els cotxes de lliteres no podran ser de cuir ni estar puntejats.

12. Cap persona, sigui de la qualitat que sigui, podrà portar sis mules ni cavalls en els cotxes de la Cort i prop d’aquesta vila, passeigs públics de fora de la Cort que hauran d’anar amb quatre mules i si se’n porten sis, dues han d’anar al darrere.

17. Hem fet un salt per passar al capítol 17, que torna a tractar del vestir. Els oficials, ministrant de mans, barbers, sastres, sabaters, fusters, ebenistes mestres, oficials de cotxes funeraris, teixidors, pellaires, llauners, fundadors, adobadors, ferradors i d’altres oficis semblants o més baixos a aquests i també pagesos, jornalers, només poden portar vestit de drap, sarja, sargeta o baieta i d’altres de llana sense barrejar, només es permet que portin les mànigues i les voltes per les casaques de tornassol i ras, les mitges poden ser de seda, i els barrets folrats de tasseta.

18. La justícia pot anar a les cases a buscar, inquirir o fer altres diligències per indagar si es porten vestits prohibits. Al text i en nom del monarca constava: “Mano que es puguin entrar a les cases excepte a les dels sastres, bordadores i dels oficials dels Ministeris i mestres de cotxes, dauradors i basters.”

19. Qui no compleixi aquestes lleis, li serà imposat per primera vegada la pena de quatre anys de presidi tancat a Àfrica i la segona vegada del incompliment a vuit anys a galeres.

Consta que la llei va ser donada a San Ildefonso el 17 de noviembre de 1723. “Yo el Rey” i a sota hi diu: “Yo Don Francisco de Castejón, secretario del Rey nuestro Señor, la hice escribir por su mandato” i tot seguit hi consten els membres del Consell.

Donen un parell de referències sobre col·leccions d’imatges que mostren la moda femenina i masculina del segle XVIII.[13]

El control continua

Des de l’any 1723 que fou publicada la pragmàtica i segons alguns documents, el seguiment de la despesa per la compra i usos que es feia de teixits continuava. De l’any 1754 és un imprès que considerem interessant perquè es tractava de crear un llistat de totes les fabriques relacionades amb el tèxtil que podia tenir cada municipi. El document també és útil per poder conèixer els tipus de teixits que potencialment podien ser elaborats a la Península.

Las Justicias, y Regidores de los Lugares de este Partido, con la brevedad possible pasarán a mis manos una Relación individual de las Fabricas, Fabricantes, que fabrican de caudal propio para vender por si, aunque sea uno solo, y numero de Telares que cada uno mantiene; como los demás géneros expressados en la noticia siguiente deviendome dar cuenta siempre que se aumentaren, ó disminuyeren: Se previene que en cada Lugar solo hará mención de lo que hubiere, y nada más, lo que practicaran en pena de 25 JJ fs. barcelonesas. Gerona 18 de Setiembre de 1752. Signat: Cordoba

Relación de las fábricas, fabricantes, y número de telares que hay en el Lugar de —- . Corregimiento de Gerona.

En una columna hi consta el tipus de gènere i en l’altra, el nombre de maquinària disponible:

“De Paños”, numerats 16,23 ,26,28,24 y 30. A continuació hi diu de: Paños Bureles, Estameñas y Cordellares, Barraganes, Escotes, Bayetas, Terciopelo, Rifo, Damascos, Tisues de seda y rasos, tisues de oro y plata, Tasetanes dobles y Mantos y Velos, Escomillon, Escumillas para Mantos y Velos, Tercianelas, Gazas, Galones de plata y oro, Colonias y Cintas de plata y oro, Medias de Seda, Medias d’algodón, Medias de Lana y Estambre, Indianas, Lienzos de Lino, Algodon y Cañamo.

Fábricas de: Sombreros, Jabon, Ornos de Vidrios, Molinos de Papel blanco y de estrassa, Curtidos de Suela, Cordoban, Marroquin y de Badana, Gamuzas y Antes, Mantas, Naypes, Ollas de Yerro.

D’acord amb la composició d’algunes paraules és possible que qui va escriure la circular o bé el tipògraf impressor fossin persones de parla catalana, perquè veiem que d’entre d’altres singularitats trobem escrit: expressados, possible.

La manera de vestir

L’emperador Leopold d’Àustria l’any 1695 va nomenar comandant dels regiments alemanys a Catalunya el seu cosí el príncep Jordi Hesse, perquè ajudés el seu cunyat Carles II d’Espanya, casat amb Maria Anna de Neoburg, en la lluita contra les tropes franceses de Luis XIV.  L’esmentat príncep Jordi Hesse va escriure una crònica on deia que no havia tingut motius per faltar a la castedat i possiblement era degut a la manera que anaven vestides les persones que ell va conèixer (Voltes, 1980, p. 77):

abundancia de faldas y sobrefaldas, con galones y encajes de oro y plata, que ocultan casi por completo la figura, a la par que las mangas de tela de colores muy fuertes, los relicarios y medallas y las enormes sartas de perlas, que sujetan con joyas suntuosísimas, acaban de emborronar su perfil. Algunas ostentan relojes y cadenas preciosas, hasta llaves y campanillas, agnusdéi e imágenes piadosas, y rematando el conjunto aparece su cabeza constelada de moscas y mariposas de joyería.

No hem volgut fer més extensiu el text descrivint les innombrables maneres de vestir, segons els països i èpoques, però aconsello, per als interessats en el tema, el llibre de José L. Colomer y Amalia Descalzo.

 

A tall de cloenda

Les dinàmiques socials que es van anar desenvolupant durant el segle XVIII van propiciar que algunes persones gaudissin de drets senyorials i ocupessin càrrecs privilegiats com també alguns, d’amplis territoris, fet que per la manera d’anar vestits els atorgava una especial distinció que en ocasions era d’estil rococó,[14] a semblança de les monarquies i en especial la francesa.

Per aquest motiu la pragmàtica també pretenia evitar que les persones de rang inferior al de la monarquia, clergat i noblesa poguessin sobresortir entre la societat i no cal dir entre els més mancats de recursos. Un altre aspecte a considerar ens el comenta González (2013): “els vestits formen part de quelcom molt personal, íntim que intervé directament en la manera de fer-nos sentir perquè forma part de llenguatge intern i extern del cos i, a la vegada produeix un efecte emissor i receptor entre el subjecte i la mirada dels altres”.

Un dissenyador també deia que els teixits parlen, que per ell el fet de veure el color i tocar la textura d’una roba era suficient per inspirar-li el que volia fer. Aquesta opinió ens fa veure la importància i la sensibilitat que poden arribar a despertar les textures de les robes, sobretot les elaborades amb productes naturals.

Un altre aspecte a considerar de les normes restrictives és el de la recaptació d’impostos, tant de taxes aplicades als productes com les derivades de possibles transgressions. Sobre aquesta qüestió pot ser interessant consultar El sistema fiscal de les Diputacions Provincials[15] i també Reales Provisiones.[16]

 

Bibliografia

Albareda, Joaquim. La Guerra de Sucesión de España (1700-1714). Barcelona: Crítica, 2010.

Alva Nieva, Isabel María. Cuerpo y figurín. Poéticas de modernidad en la escena española (1866-1926). Màlaga: Facultad de Filosofía y Letras, 2015.

Asenjo González, María. Transformación de la manufactura de paños en Castilla. Las ordenanzas generales de 1500. Universidad Complutense de Madrid, 1978.

Colomer, Jose L.; Descalzo, Amalia. Vestir a la española en las cortes europeas (siglos XVI y XVII), vol. I. Centro de Estudios Europeos Hispánicos (CEEH), 2014, p. 209.

González Castro; Natalia, Andrea. Vistiendo una necesidad. Universidad de Palermo. Facultad de Diseño y Comunicación, 2013.

Iradiel Murugarren, Paulino. Evolución de la industria textil castellana (siglos XII-XVI) Ediciones Universidad de Salamanca, 1974.

Pérez Toral, Marta. “Tejidos y téxtiles en la vida cotidiana del siglo XVII”. Revista de Investigación Lingüística, nº 20 (2017); pp. 195-219.

Racinet, Albert. Historia del vestido. Edit. Libsa, 2ª edición, 1992.

Voltes, Pedro. La guerra de Sucesión. Memorias de la Historia. Barcelona: Planeta, 1990.

 

 

Notes

[1] Felip duc d’Anjou o Felip V (Versalles, 1683-Madrid, 1746).

[2] En aquesta ocasió Felip V regnà des del 1724 fins a l’any 1746.

[3] https://ca.wikipedia.org/wiki/Decrets_de_Nova_Planta

[4] El govern espanyol va lliurar als ajuntaments una Reial Ordre comunicant l’acord de pau que s’havia signat i les normes que s’havien de seguir, signada el dia 15 d’octubre de 1725, (Correspondència AMP)

[5] Turró i Anguila, Jordi. Història del Baix Empordà. Continuïtat i canvi en el segle XVIII (1714-1793). Diputació de Girona, 2006, p- 371-447.

[6] El toisó d’or és la insígnia de l’orde de cavalleria fundat pel duc de Borgonya i comte de Flandes, Felip III de Borgonya, l’any 1429. Està vinculada a la dinastia dels Habsburg i a les corones d’Àustria i Espanya. Felip VI és el gran mestre dins la branca espanyola. Recentment ha rebut el toisó d’or la princesa Elionor.

[7] Llibre consultable a Internet. Novisima Recopilación de las leyes de España, publicada por el Señor Don Felipe II en el año 1567 reimpresa el 1775. Anterior a aquesta hi havia la Pragmàtica de l’any 1494 que regulava el comerç de gèneres de roba i una altra de l’any 1500 sobre la fabricació de teixits.

[8] Una reial cèdula datada el dia 18-4-1723 inclosa a la correspondència de l’Ajuntament de Palafrugell feia saber que no era permès importar roba feta procedent de Marsella, de les províncies de la Provença, Llenguadoc i d’altres parts de França al Mediterrani

[9] Tafetà, teixit compost de seda fina espessa.

[10] Obrers especialitzats en la creació de artesania i complements tèxtils vinguts de Flandes, es van instal·lar a la costa mediterrània de Valencia avall.

[11] Entre els anys 1713 al 1740 la classe mitjana emprava colors de gamma de vermell fins a marró clar i a partir del 1750 s’imposa el color negre. A França durant el regnat de Lluís XV la cort vestia relativament austera però va esdevenir extravagant, fet que molestava la monarquia. Els mirinyacs van anar augmentant de mida fins a tenir sis metres de circumferència, però la forma de vestir va anar esdevenint més pràctica, emprar sabates planes i rellotges, es diu, d’inspiració masculina.

[12] Lliurea és el vestit amb colors i adorns distintius que els nobles feien portar als seus criats.

[14] El Rococó és un estil artístic que es va desenvolupar a França entre els anys 1730-1760 i tenia preferència pels colors lluminosos, suaus i clars, amb dissenys inspirats en la natura.

[15] El sistema fiscal de las Diputaciones Provinciales durante los siglos xix y xx: la recaudación de tributos. Pensamiento económico en España. Saragossa, 2001. Archivo Diputación Provincial de Albacete, Archivo Diputación Provincial de Toledo. Consultable en Internet.

[16] Reales Provisiones y Pragmáticas de Su Magestas. Tomo IV. http://datos.bne.es/edicion/a5164118.html

 

 

Simon Pujol, el primer tipògraf de la Bisbal

 

Simon Pujol era fill de Salvador Pujol, natural d’Olot, i de Marianna Roure, de la Bisbal. Quan va néixer possiblement els seus pares habitaven a Girona, perquè va ser batejat a la Catedral el dia 11 de maig de l’any 1856.[1] Els seus avis materns eren Antoni Roure i Agnès Baxeres.

Mitjançant un anunci publicat l’any 1885 i del qual adjuntem una imatge, hem pogut saber que Simon regentava a la plaça de la Constitució, actualment plaça Major de la Bisbal, un magatzem de màquines de cosir Singer, aparells de rentar roba i altres accessoris de la llar.[2]

 

Publicat a Baix Empordà-El Eco Bisbalense del 18-10-1885 (ACBE)
Publicat a Baix Empordà-El Eco Bisbalense del 18-10-1885 (ACBE)

 

Qui sap si per omplir el buit que a la vila encara hi havia en qüestió de tipografia, Simon va decidir obrir-hi un establiment d’aquestes característiques, com també d’enquadernacions, tot i que d’aquesta darrera tècnica, com veurem, se n’ocupava E. Codolà. Respecte a aquest nou comerç se’n va fer ressò la premsa, en què consten dues adreces, una al carrer Ample, 9, i l’altra a Donzelles, 20. El gestor o corresponsal era Miquel Puig, persona que possiblement feia funcions administratives i comercials de l’empresa. Adjuntem un retall de diari on dona a conèixer els seus serveis.[3]

 

 

Rètol encara visible a la façana del carrer Ample, núm 9
Rètol encara visible a la façana del carrer Ample, núm 9

 

Tot cercant més informació sobre Simon, hem revisat les sèries de matrícula industrial custodiades a l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà (ACBE) i hem vist que tenia el taller tipogràfic i  d’enquadernacions  al carrer Ample número 9;  havia estat donat d’alta l’any 1891 i havia funcionat fins a l’any 1895.[4]

En Simon patia una malaltia , motiu pel què va morir quan només tenia 37  anys. Obtingut el  certificat de  defunció,  hem sabut  que Simon va morir  el dia  18 de febrer de  1894  al seu propi domicili del carrer Ampla número 9 de la Bisbal.  La cerimònia de difunts es va celebrar a l’església de Santa Maria de la Bisbal i va ser enterrat al cementiri catolic de la mateixa ciutat. El diari El Distrito en va publicar l’esquela, en què consta que era solter i que tenia germans i nebots.

Xavier Xargay explica que habitualment anava a dinar a una fonda de la Bisbal que regentava Dolors Cané, vídua. També assenyala que Simon havia deixat l’establiment de tipografia a la Dolors.[5]

Publicat a El Palafrugellense del 13-8-1893. Arxiu Municipal de Palafrugell.
Publicat a El Palafrugellense del 13-8-1893. Arxiu Municipal de Palafrugell.

Amb tota seguretat, la cessió d’aquest patrimoni va ser formalitzat mitjançant un document notarial. La curiositat ens va portar a voler-ho esbrinar, però pel fet de desconèixer el nom del notari, la tasca va esdevenir gairebé inviable.

 

Esquela publicada a El Distrito el 25-2-1894 (AMP)
Esquela publicada a El Distrito el 25-2-1894 (AMP)

 

La continuïtat de l’activitat tipogràfica a la Bisbal

Revisats els documents de la matrícula industrial i de comerç, hem vist que el primer taller de tipografia que consta donat d’alta a la Bisbal és el de Simon Pujol. Eleuteri Codolà, que disposava d’una impremta manual i feia enquadernacions, tenia el taller al carrer dels Arcs i el negoci el va fer funcionar de l’any 1877 al 1910.

Codolà possiblement va tancar o traspassar la empresa, perquè a partir de l’any 1911 no el troben en la documentació i per primera vegada en la matrícula consta el nom de Joan Jovés conforme disposava d’una impremta manual que estava situada al carrer Pi i Margall. Enric Gispert de la Bisbal recorda que els Jovés tenien el taller d’impressió al carrer del col·legi de les monges, actual Coll i Veí, i al carrer Ample número 9, que coincideix amb l’adreça del tipògraf Simon Pujol. Solament hi tenien, remarca, els elements necessaris per dur a terme les gestions administratives.

Respecte al ram d’arts gràfiques, veiem que els establiments de la Bisbal que actualment estan en actiu mantenen una relació de parentesc amb els establiments esmentats, però aquest és un tema que deixem a estudi dels futurs cronistes.

 

Notes



[1] Dades obtingudes de Familysearch

[2] Anunci al Baix Empordà-El Eco Bisbalense del 18-10-1885. Arxiu Comarcal del Baix Empordà  (ACBE).

[3] Anunci a El Palafrugellense del 13-8-1893. Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP).

[4] Contribució de comerç i industrial de la Bisbal anys 1891, 1892 i 1893 (ACBE).

[5]  Xargay i Oliva, Xavier. Escriptors palafrugellencs. Quaderns de Palafrugell. Ajuntament de Palafrugell, 1999, p. 28.

Entrevista a Maria Rosa Ribas Poch

Maria Rosa Ribas
Maria Rosa Ribas

 

El passat mes de novembre va sortir d’impremta el llibre de la bisbalenca Maria Rosa Ribas titulat Les mares que ens han parit, tema adient per haver estat desenvolupat per una infermera que ha exercit durant diversos anys en el servei de planificació familiar d’un centre d’assistència primària.

El llibre tracta del paper que ha tingut la dona en la societat des de la prehistòria fins a l’actualitat, també de les dones que s’han dedicat a la medicina i de com han evolucionat els sistemes de control de la natalitat.

—Maria Rosa, pregunta obligada, com és que has escrit aquest llibre?

—Bé, treballant d’infermera en un Centre d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva de Mataró, vaig tenir curiositat d’investigar com s’entenia i com tenien cura de la fecunditat les dones en altres èpoques històriques. Vaig anar buscant informació i de tot el recull n’ha sortit ‘Les mares que ens han parit’.

—Fer una síntesi dels períodes històrics de la humanitat relacionats amb la fecundació et deu haver exigit molt temps de recerca.  

—La informació l’he anat recopilant durant anys i segueixo recopilant-ne ja que és un tema viu que no s’acaba mai. Cada dia, tant del passat com del present hi ha descobriments o interpretacions noves del que fins avui se sap. Els viatges m’han servit per acostar-me, a través de l’art, a altres èpoques i cultures. És emocionant veure un jaciment de fa 7.000 anys a Catalhujut (Turquia) on sembla, fins avui, que hi ha les primeres parets fetes pels homes i on s’ha trobat unes figures de dones assegudes en un tron, desprenent una autoritat que fa pensar si no era un matriarcat. També, al Museu Nacional de Bucarest vaig veure la figureta dels amants de Gumelnitsa (4.500 aC) i em va impressionar tenir-la tan a prop, com si viatgés al neolític. Aquestes i altres vivències han sigut molt gratificants.

Portada del llibre
Portada del llibre

 

—El teu llibre pot ser útil com a obra de consulta per a estudiosos del tema.

—A mi m’agradaria que arribés a les persones interessades per la història o bé que despertés aquest interès. He intentat ser rigorosa en la informació i exposar trets socials, culturals, dones i homes representatius de cada època històrica i que ens han deixat una herència cultural molt interessant.

—Has fet o tens previst fer presentacions del llibre?

—Fins avui n’he fet quatre: dues a Mataró, una a Vilassar de Mar i una altra a Barcelona. En totes hi ha hagut molta participació i debat sobre el tema de la dona, dels canvis en l’estructura familiar i del fet de tenir o no tenir fills.

—Com a procés evolutiu i en relació amb altres cultures anteriors, comentes que actualment la tècnica és el nostre ritual. Consideres que la tècnica pot arribar a suplantar la funció reproductiva i maternal de la dona?

—La tècnica només pot substituir la part tècnica, valgui la redundància, de la funció reproductiva i maternal. No podrà mai substituir la part intangible que acompanya el fet de tenir un fill i de tenir-ne cura. L’emoció, l’estimació, les pors, la preocupació… la base de la relació amb els fills no ho podrà aportar mai una màquina, neixi el fill de la forma que neixi.

—Personalment em fa molta angúnia el fet que es vulgui implantar la maternitat subrogada.  

—La maternitat subrogada és una possibilitat que ofereix la tècnica i que genera molt debat ètic en la societat. Respecto les persones que hi estan d’acord, però jo m’hi posiciono en contra perquè ho veig com una mercantilització del cos de la dona en un grau molt profund.  

—Abans d’acabar l’entrevista, t’he de dir que he trobat molt interessants les il·lustracions de Nèstor Salas; tenen un punt humorístic.

—A mi, aquestes il·lustracions del Nèstor m’agraden molt, perquè són iròniques i subtils.

—Bé, Maria Rosa, moltes felicitats per aquesta obra històrica que ens poses a l’abast.

 

 

 

Conxa Saurí finalista en un premi de microrelats

Presentem una nota informativa  publicada  a la revista de Palafrugell  número 301 del mes de  novembre del 2018  fent-nos saber que Conxa Saurí i Ros -arxivera del Arxiu Municipal de Palafrugell-, havia estat finalista en un premi de microrelalts convocat per  la biblioteca Esteve Paluzie, l’Ajuntament de Barberà del Vallès i la Diputació de Barcelona. Acte de lliurament de premis 

Els microrelats guanyadors van ser publicats a un llibre  que tenia  dues seccions una  destinada als  texts escrits  en   catalana  i una altra  pels escrits  fets  en castellà.

La biblioteca de Palafrugell publica la noticia del premi que li seria lliurat a la Concha Saurí.

Finalistes del concurs de microrelats 2017
Finalistes del concurs de microrelats 2017

 

Publicació dels relats escollits
Publicació dels relats escollits