Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Soldats gironins morts en la guerra de la independència cubana (1895-1898)

En el conflicte bèl·lic entre Espanya i les seves colònies d’ultramar —Cuba, Puerto Rico i Filipines—, en el qual també es van implicar els Estats Units, iniciat l’any 1895 i finalitzat el desembre del 1898, hem pogut comprovar al llibre de Raúl Izquierdo[que només procedents de la província de Girona, hi van perdre la vida 779 soldats.

A partir d’aquest fet ens vàrem interessar per esbrinar el nom dels soldats que residien al Baix Empordà, tasca gens fàcil perquè l’esmentat autor no cita d’on eren nadius. Les indagacions pretenien treure de l’anonimat el màxim de combatents morts bé fos per ferides de guerra o malalties. L’interès a fer-ho venia pel fet que servís de referent en honor de tots els soldats gironins morts, indistintament d’on haguessin nascut.

Vam iniciar la recerca revisant documents del municipi de Palafrugell,[2] i en vam poder publicar una crònica a la Revista del Baix Empordà.[3] També vam tenir accés a la correspondència municipal de la vila de Begur, però sense obtenir-ne dades referents als soldats. Va ser la lectura d’un estudi de Lluís Costa que ens va permetre conèixer tres soldats begurencs que no van sobreviure a la contesa: Josep Carreras Ferrer (3/6/1897), Joan Bataller Carreras i Josep Pi Busquets (1897).[4] En breu apareixerà una publicació a la revista Es Pedrís Llarg que tractarà d’aquest tema.

Amb motiu d’un altre estudi destinat a col·laborar amb el Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí vaig trobar que d’aquesta població havien mort els soldats Ramon Gispert Reixach i Josep Frigola Riera. Es pot veure el Power Point de la conferència.

 

 Soldats palafrugellencs morts entre 1897 i 1898

Nom Destí, càrrec Data circular, lloc i causa de la mort (en cas d’estar indicat al document)
Pere Coll Roure Regiment infanteriade Guipúscoa, núm. 53, secció 117 23-6-1897
Damià E. Turró

(Damià Herrera Torros ?)

1897Fill de Francesc i MariaCaquèxia significativa.
Manel Contemps Camp Artiller segon, 5è Regiment d’Artilleria 28-2-1898Hospital Militar de ManzanilloEnteritis crònica
Joan Cortes Planas Corneta  del  Batalló de la Lealtad 24-6-1897Natural de Llofriu, fill de Pere i Pura
Lluís Forterts Yirtchs  6-9-1897Al marge de la circular hi consta Lluís Gelabert Cuch
Pere Coll Roura Guàrdia civil 9-7-1897
Josep Llamas Ridau Guàrdia civil 30-11-1897
Camil Pruneda Rocas 1898Malaltia comuna
Josep Cervera Bosch 26-10-1897Fill de mare vídua
Juan Claverol Pujol 1897,  i el certificat té data 8-8-1900.
Dalmau Roig Jofra 30-10-1897
Josep Molla Asemar Caporal 21-9-1897
Gonçal Martí Vergés Regiment  infanteria 14-10-1897Hospital Militar de Morón , Cuba. Amb data 13-3-1903 el coronel lliura un comunicat a l’Ajuntament.
Ernesto San Juan Luque   10-11-1897Hospital Militar de Cadis“Capitania General de Andalucia” amb data 17-7-1899 dóna testimoni de la seva mort.
Josep Tauler Quintana Batalló de caçadors de Llevena 22-8-1898
Juan Roure Carreras Ingressat a l’Hospital Militar de CubaFalta informació, però sembla que va ser èxitus.

 

Si bé la guerra va finalitzar el desembre de l’any 1898, posteriorment al lligall de correspondència de l’Ajuntament de Palafrugell hi continuem trobant circulars procedents de la Comisión liquidadora notificant als pares d’alguns soldats difunts que rebrien un pensió.

Portada del llibre de Raúl Izquierdo
Portada del llibre de Raúl Izquierdo
Llibres de reclutes de l’Arxiu de la Diputació de Girona
Llibres de reclutes de l’Arxiu de la Diputació de Girona

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

No ho podem confirmar, però hi ha la possibilitat que els soldats que no haguessin finalitzat els tres anys de servei militar i haguessin tornat de Cuba ferits o malalts, haguessin estat ingressats als diversos hospitals militars espanyols, presumpció feta pel fet que entre els anys 1899 i 1902 continuava havent-hi correspondència entre les autoritats militars i els ajuntaments confirmant noves defuncions.

 

Soldats palafrugellencs morts entre 1899 i 1902                      

Nom Destí, càrrec Data circular, lloc i causa de la mort (en cas d’estar indicat al document)
Juan Carné Deulofeu Batallón de ferrocarriles 14-7-1899, podria haver mort a la península
Josep Tauler Quintana Batallon de Cazadores de Lerena (La Habana) 9-8-1901
Marcos Costey Laviña Artiller 12º Batallón de Plaza, núm. 861 27-8-1901.El seu pare Eusebio havia de rebre 82 pessetes.
Domènec Subirà Tomàs Regiment Infanteria. Capitania General del Norte 27-8-1901.Era fill de Catalina Tomàs Pey, que havia de rebre 192,50 ptes.
Jaume Ricard Cusí Regiment Artilleria Circular 4-9-1901 dirigida al pare Josep Ricard
Joan Teixidor Morera Coronel  1º, jefe, Batallon de Cazadores deLerena  num. 11 núm. 2480 12-9-1901.Era fill de Pere i Maria
Joaquim Carreras Andrés Infanteria 14-9-1901Els familiars havien de rebre 175,5 pessetes
Manel Cantruy Camps Artilleria regiment de muntanya 27-9-1901
Emili Colomer Perich Regiment infanteria Bailen, núm. 24 (2451) 27-7-1901.El pare era Agustí Colomer Bofill. Va rebre 371,39 ptes. Nou comunicat amb data 15-12-1902
Joan Sardó Pagés Dissolt Batallón de CazadoresExpedicionari a Filipines núm. 1Número negociat 2.081 9-10-1901
Martí Coll Roca 14-10-1901
Pere Pruneda Rocas Dissolt Bon Baza Peninsular, 6Regiment San Fernando, 11 núm. 4736 2-10-1901
Dalmau Reig Jofra Regiment Infanteria de Extremadura peninsular 4-10-1901
Joan Pifarré Planas Batalló del Regiment Infanteria Almansa núm. 18 (5120) 12-11-1901
Salvador Juan Duran Batalló de Calavera (2290) El Govern Militar sol·licita certificat de defunció al batlle, data 19-7-1901
Joan Cortey Planas      Corneta Isla de Cuba Primer batallóLa Lealtad 16-12-1902El seu pare es deia Pere.
Pere Llenas Carreras Dissolt Batallón de Cazadores Expedicionaris a Filipines núm. 12 Comisión Liquidadora des de Leganés  13-10-1902
Ramon Moner Sagués Regiment de Cuba Mort a Cuba per febre tifoïdalCircular adreçada a la seva mare Rita Sagués Noguer el 12-12-1903 per rebre pensió.

 

En definitiva, aquest article podria ser un punt de partida d’altres recerques, però si més no també podria servir per fer palesa la nostra consideració envers els soldats que van morir abans que poguessin procrear i que per tant resten en l’anonimat.

S’ha parlat bastant del factor econòmic durant el període colonial espanyol, quan les activitats d’importació i exportació de productes va permetre fer fortuna a diversos ciutadans, però cal considerar que en aquell continent americà  també va existir una altra realitat més punyent, la que van patir els joves soldats que no tenien la manera d’alliberar-se d’anar a la guerra si no era pagant una quantitat elevada de diners. En donem un testimoni de la premsa.[5]

Pensem que seria del tot adient col·locar una placa als respectius cementiris, amb l’escriptura d’un epitafi que ressaltés el coratge i l’honor dels soldats morts a Cuba, mereixedors de tota consideració. Seria una manera senzilla de recordar-los i honorar-los i per a nosaltres significaria haver tingut un gest d’especial sensibilitat.



[1] Izquierdo Canosa, Raúl. Días de guerra. Cronología sobre los principales acontecimientos de la guerra de Independencia de Cuba 1895-1898. L’Havana: Editora Política, 1994. Si bé en aquest estudi hi consta el nom dels soldats, no així el lloc de naixement.
[2] Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP), lligall correspondència de l’Ajuntament, 1897-1902.
[3] Masana, Rosa M. “Soldats morts a  Cuba”. Revista del Baix Empordà, número 44, 2014.
[4] Costa, Lluís. L’illa dels somnis: l’emigració de Begur a Cuba al segle XIX. Begur: Ajuntament de Begur, 2004, p. 240.
[5] “El de redempció en metàlich”, article publicat al diari Llibertat, 5 de setembre de 1903. En reproduïm el contingut: “Pares honrats que tenen llurs fills treballadors, y son de classe modesta, pateixen de ràbia al veure que no tenell tres cents duros per lliurar als joves de sa casa, del servey que’l Gobern els imposa; tots ells ho veuen ab indignació, empro no hi podeu res, puig es la lley de la farsa haver de legislar y entretant, els fills pobres han de dur el tusell y anar vestits de cromo per una  temporada, al ensemps que no haber de menjar el suculent ranxo. Els senyors, els que tenen diners per redimirse de la quinta, las persones que tenen mil cinch centas pessetas, las pagan, els hi fan el rebut y quedan excloses  de anar a patir, poden anar seguint menjant ab bona taula y dormir en llit  tou. La societat, en aixó no hi veu res de pèrdua; tot  sembla està bé, solament las llars de molts treballadors, es troban á faltar l’ànima que alegrava la casa.”

Les tretze xemeneies industrials palafrugellenques del 1900 i 1920

Article que parla de les 13 xemeneies industrials que tenia Palafrugell durant els anys de l’apogeu de la industria del suro.

L’article fet per Rosa M. Masana, va ser publicat a la revista del Baix Empordà  núm. 37. Any X,  juny-setembre 2012,  pàgines de la  93 a la  100., per llegir-lo cliqueu a: les-tretze-xemeneies-palafrugell

Xemeneia de la calefacció de Can Mario (1900-1990)
Xemeneia de la calefacció de Can Mario (1900-1990)

 

Mestres Palafrugell al principi del segle XX

A la pàgina 79 del llibre Dones emprenedores (1857-1914) parlàvem de les mestres que pagaven impostos per tenir una acadèmia i vàrem veure que eren les senyores Albertí, Serrat, Heras, Prat, Jofra i les germanes carmelites. Actualment i després d’haver revisat altres documents relacionats amb administració de vacunes escolars,[1] hem pogut conèixer de manera indirecta el nombre  d’escoles i alumnes que hi havia a Palafrugell l’any 1892 i també  el nom del  director.

Taula d’estudi de dues places que hi havia exposada al Centre Fraternal de Palafrugell l’any 2014 (fotografia R. M. Masana)
Taula d’estudi de dues places que hi havia exposada al Centre Fraternal de Palafrugell l’any 2014 (fotografia R. M. Masana)

Per introduir el tema cal comentar que no va ser fins a l’any 1870 quan es va fer obligatori que la mainada de sis a nou anys assistís a escola, tot que aquesta normativa en alguns casos era difícil de complir sovint per la distància que hi havia entre allà on vivien i les escoles. Així, els nens que vivien al centre de la vila eren els més afavorits. La mainada  a partir de deu  anys podien treballar, però una normativa de l’any 1873 va establir que no podien realitzar més de cinc hores diàries, tot que per diverses raons també era difícil de seguir la normativa.  Algunes fotografies de l’època donen testimoni del treball que feien els nens i nenes, i recentment se n’ha publicat una imatge a la Revista de Palafrugell.[2]

L’any 1901, l’escolarització va passar a ser obligatòria fins als dotze anys, fet que coincideix amb les dades que presentem.

Hem de comentar abans de prosseguir que Palafrugell l’any 1900 tenia poc més de set mil   habitants, que  la taxa de natalitat de tot l’Estat espanyol era del 33,8% i l’any 1984 havia baixat a l’11,9%, tot que la mortalitat també va passar del 28,8% al 7,81% en aquests respectius períodes.[3]

L’any 1902 a Palafrugell hi havia 17 aules escolars. Onze d’aquestes eren dedicades a l’ensenyança de nenes i  era regentat per una mestra; les altres sis s’ocupaven de l’ensenyament dels nens i els gestionava un mestre. Quatre d’aquestes escoles eren de titularitat pública, dues en condició de subvencionades, i deu de titularitat privada.

En un document inclòs a la correspondencia municipal de Palafrugell  datat el dia 2 d’agost de l’any 1900, hi hem localitzar a Maria Formiga Masseguer  que havia estat  nombrada mestra auxiliar interina de la escola pública de la vila

Taula núm. 1

Professors Titularitat Nenes/nens Total
Maria A. Albertí pública nenes 70
Maria Prat Gultresa pública   “ 34
Anna Riera subvencionada   “ 32
Maria Heras Matas particular   “ 56
Antònia Furnet    “   “ 10
Lluïsa Serra Dalmau    “   “ 47
Antònia Mascort Bonet    “   “ 50
Dolors Genís Llenas    “   “ 49
Lluisa Llàvia Riera    “   “  ¿
Elvira Avellí Sabater    “   “ 50
Germanes Carmelites    “   “ 98
Pere Pascuet pública nens 108
Vicens Roure pública   “ 194
Lluís Corominas particular   “ 146
Sebastià Sabat (Pbro)    “   “  41
Germans Maristes    “   “  68
Manel Planell subvencionada   “  19
TOTAL     1.117

 Hem calculat que si les deu escoles femenines de què tenim dades sumaven un total de 496 alumnes, fent la mitjana, a cada escola li correspondria 49 alumnes i aquesta dada l’emprarem per sumar-la al total d’alumnes per ajustar-nos més a la realitat, tot i que veiem que la franja en nombre d’alumnes de cada escola és gran perquè van des de 10 alumnes fins a 98. Si sumen, doncs, aquesta mitjana de 49 alumnes als 496 totals obtenim el valor de 545 nenes que anaven a l’escola. D’aquestes 136 anaven a escoles publiques o subvencionades i 360 a la privada. Comptabilitzant els alumnes de les sis escoles de nens, veiem que estaven escolaritzats un total de 576 escolars; d’aquests 321 anaven o bé a la escola pública o a la subvencionada i els altres 255 assistien a la privada.

D’acord amb les dades presentades veiem que a Palafrugell l’any 1902 el percentatge d’escolarització era del 48,43% per a les nenes i del 51,57% per als nens, una variació del 3,14% a favor dels nens. Aquests valors poden sorprendre perquè d’antuvi es pensava que les nenes estaven molt menys escolaritzades que els nens. També segons aquestes dades que hem presentat, veiem que les classes de les nenes havien de ser menys massificades que les aules dels nens, encara que havia de dependre del nombre de professores i d’auxiliars que tenia cada institució.

Les vacunacions

Els mestres tenien l’obligació de signar un document en què constés el nombre d’alumnes que havien estat vacunats i els que no, però no queda concretat quina vacuna se’ls havia posat —pensem que devia de ser l’antivariolosa,[4] que es podia administrar des dels deu mesos fins als onze anys—. Segon una llei d’aquell temps, un infant podia no ser admès a l’escola si no estava vacunat i als pares se’ls podia carregar una multa. El mes d’octubre de 1902 a Palafrugell hi havia els metges Peya, Vidal, Calonge, Pons i Martí.

Tot que estava previst aplicar una sanció econòmica a les famílies dels nens que no havien estat vacunats, veiem que el percentatge de compliment en la administració de vacunes era del 46,71% contra el 53,20% de no se’ls havia  vacunat. En una circular dirigida al batlle, algú es queixava dient que els nens corrien pels carres fent malifetes i dient paraulotes; potser eren els nens que no anaven a escola.

 


[1] Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP), fons Ajuntament, correspondència, 1903.
[2] Revista de Palafrugell, núm. 259 (maig 2015), p. 47. Es  tracta d’una  imatge de 1899 en què apareix el personal de una fàbrica de taps. A primera fila hi podem veure els treballadors més menuts.
[3] Piedrola Gil, C. et al. Medicina preventiva y salud pública. Barcelona: Masson-Salvat, 1991.
[4] El 1796 Edward Jenner mitjançant l’observació i evolució dels munyidors de vaques, va crear una  vacuna per prevenir la verola.  L’any 1890 es va aconseguir la vacuna de la diftèria, el 1885 la del còlera, el 1882 la de la tuberculosi, el 1896 la de la febre tifoide, el 1885 contra la ràbia, el 1900 contra la febre groga, el 1910 s’investiga per crear la vacuna contra la poliomielitis. A principis de segle XX als escolars se’ls aplicava una sola vacuna, l’any 1993 a Espanya hi havia autoritzades i comercialitzades 21 vacunes i l’any 2013 un total de 23. Actualment els escolars reben 16 dosis de vacunes. Font: Ferran A. Moraga Llop. L’any 1902 les defuncions infantils a Girona van ser a causa de la verola, xarampió, tifoïdals, diftèria, tuberculosi, malalties del cor, bronquitis, pulmonies, disenteries i diarrees. Diari de Girona, X-1902

 

Joan Baptista Coromina Costa, àlies ‘Koro’

 

En Joan Baptista Coromina Costa era conegut com a ‘Koro’, mot que li va posar el seu amic, el farmacèutic bisbalenc Joaquim Figa. Redactar una breu crònica sobre la seva persona ve motivat perquè fa poc vaig trobar guardats dins d’una carpeta dibuixos fets per ell que em va regalar l’any 2000. Vaig considerar que enlloc de seguir-los guardant els podria cedir al Arxiu Comarcal del Baix Empordà (ACBE), en pertànyer a una persona força coneguda a la Bisbal. Per aquest motiu em vaig posar en contacte amb el seu fill gran, Joan Baptista Coromina Costa. Em va lliurar informació i em va dir a quins dels seus amics podria anar a preguntar alguna cosa. Dissortadament no disposa de dibuixos ni fotografies del seu pare perquè la riuada de l’any 1977, explicava, se’ls havia endut. Per continuar llegint clica a Coromina.

Un oncle de  Joan Baptista Coromina Costa, es deia Joan Baptista Coromina Figueres, persona molt reconeguda a la Bisbal per les seves qualitats artístiques com a pintor,decorador i també professor. Poden conèixer  quelcom més de la seva trajectòria clicant a JBC Figueres.

Imatge parcial i pintada de la xemeneia industrial Coromina de la Bisbal (Rosa M. Masana)
Imatge parcial i pintada de la xemeneia industrial Coromina de la Bisbal (Rosa M. Masana)

Les excursions dels terrassencs els anys cinquanta i seixanta

Encara que ens referim als terrassencs, en general, en realitat parlarem de les excursions que feia la meva família, tot que en aquella època era un costum bastant generalitzat freqüentar alguns dels llocs que citarem.

 

Ermita de Sant Muç de Rubí. Font: Viquitèdia
Ermita de Sant Muç de Rubí. Font: Viquitèdia

L’ermita de Sant Muç

Aquest indret pertany al municipi de Rubí i segons un lloc web titulat Pobles de Catalunya, aquesta ermita està documentada ja l’any 1307 i a la façana hi consta l’any 1759.

Per anar a Sant Muç agafàvem el tren a l’estació dels Catalans de Terrassa, baixàvem a Rubí i continuàvem a peu fins a l’ermita, una distància de quatre quilòmetres aproximadament.

Part de la família i amics a Sant Muç, el 1946 (imatge Rosa M. Masana).
Part de la família i amics a Sant Muç, el 1946 (imatge Rosa M. Masana).

Tinc pocs records d’aquest indret, perquè a més de ser molt petita quan hi anàvem, de més gran no vaig trobar que el lloc fos gaire atractiu. Era molt diferent del Molinot i de la riereta de Rellinars, que més avall explicarem. No m’agradava l’ermita perquè era fosca i feia olor de rònec. A més, hi havia braços, cames, cors i altres coses fetes de cera que no entenia per què els hi havien posat. Feia respecte veure aquella mena de col·lecció. A més, també hi havia una filera de pots plens de coses desconegudes; i tot que me’ls mirava amb atenció no vaig esbrinar-ne el contingut. Més tard vaig saber que es tractava de càlculs biliars i renals, o sigui, pedres, i també n’hi havia algun que contenia matèria orgànica extirpada del cos dels pacients. Era un costum bastant generalitzat portar aquests elements a Sant Muç quan el patró els havia fet sanar d’alguna malaltia.

No n’estic segura, però em sembla que en aquest lloc no hi fèiem foc, o almenys no ho recordo. Solíem anar-hi el dia de l’aplec, que se celebra el 13 de maig.

Al peu de les escales de l’ermita de Sant Muç (imatge Rosa M. Masana).
Al peu de les escales de l’ermita de Sant Muç (imatge Rosa M. Masana).

El Molinot

Aquest territori, que també anomenàvem la Tarumba, pertany al terme municipal de Viladecavalls. Es deia que en aquesta zona antigament hi havia hagut un molí de cereals; d’aquí li ve el nom de Molinot. En èpoques d’abundants pluges baixen per aquesta zona les aigües procedents de la serra de l’Obac que conflueixen al torrent de Llor i la riera de Gaià, i si ha plogut suficient per fer brollar els caus d’en Guitart llavors el paisatge encara és més bonic. Per la zona del Molinot hi passa l’antic camí romeu que va de Barcelona a Montserrat, actualment el sender anomenat de gran recorregut GR-96. En les darreres excavacions efectuades al territori s’hi han trobat restes ibèriques i d’una vil·la romana.[1]

Els meus germans Marià i Francesc i les seves respectives xicotes acompanyats d’amics (imatge Rosa M. Masana)
Els meus germans Marià i Francesc i les seves respectives xicotes acompanyats d’amics (imatge Rosa M. Masana)

Teníem el costum de fer l’excursió el dilluns de Pasqua, que hi anàvem expressament per menjar-nos-hi la mona que em regalava el meu padrí, que era el meu germà Francesc Masana. Jo esperava aquesta diada amb candeletes.

Des del carrer Galileu pujàvem Rambla amunt fins a trobar, al costat esquerra, la via del tren de la Renfe que feia el trajecte Barcelona- Saragossa. Caminàvem per la via i havíem de tenir molta cura amb el tren. La persona que anava davant de la comitiva, quan el veia venir, ens avisava −“pareu, que ve el tren!”− i llavors ens arrambàvem al marge. De fet, en passar, el comboi feia una batzegada de vent molt forta que ens hauria pogut tirar a terra.

En arribar al Molinot i després de recollir llenya, buscàvem un lloc segur per encendre-hi foc i esperàvem que es fessin brases per coure la carn. Tots els aliments tenien un gust boníssim, més que no pas cuinats a casa. Fins i tot les amanides eren més bones. Després de la gran festa ens menjàvem la mona de Pasqua.

El pare sovint comentava que al foc i a l’aigua se’ls havia de tenir molt respecte, perquè tant l’un com l’altra tenien poc o gens aturador. Seguint els consells del pare, que com a bon pagès coneixia la natura, abans de marxar ens asseguràvem que el foc estigués completament apagat.

Tots plegats ens ho passàvem molt bé, els adults conversant entre ells, els meus germans festejant amb les promeses −i també promès, el de la meva germana− i els més petits jugant amb els tolls d’aigua.

Sant Feliuet

L’ermita de Sant Feliuet és d’estil preromànic i està situada al municipi de Sant Quirze del Vallès. S’hi celebra l’aplec per Pasqua i era costum que hi anessin orquestres i colles sardanistes i s’hi aplegava una gran quantitat de persones. No recordo d’aquelles diades res d’especial o amb què jugava. Era una esplanada sense res més.

Els meus germans hi anaven amb les seves motos i nosaltres em sembla que amb autobús. Si ho recordo bé, una vegada hi vàrem anar amb un cotxe de segona mà que s’havia comprat el meu germà Marià.

El “merendero”[2] de Rellinars

Anar a Rellinars era una altra cosa. Allà ens hi divertíem grans i petits. Hi anàvem amb els autocars Marimon de Terrassa circulant per aquella típica carretera plena de revolts. No sé què li passava a la meva mare que quan m’havia de tallar el serrell sempre anava de tort i feia un seguit d’escales. Es queixava dient que no m’estava quieta i llavors ella mateixa reconeixia que el serrell li havia quedat com la carretera de Rellinars. Aquesta carretera sempre havia estat un referent per expressar que una cosa era torta. També empràvem la paraula Rabassada, l’altra carretera que va de Terrassa a Barcelona, que és semblant a la Rellinars, o sigui, contrària a la línia recta.

El serrell “carretera de Rellinars” (imatge Rosa M. Masana).
El serrell “carretera de Rellinars” (imatge Rosa M. Masana).

Tenia la sort que sempre que anava a Rellinars hi anava amb la Montesa del meu germà Marià. M’encantava sentir la velocitat de la moto i la manera que teníem d’agafar els revolts inclinant tots dos el cos a dreta o a l’esquerra. Al portapaquets del darrere dúiem una barra de gel embolicada amb un sac i ben lligada que havíem comprat al mercat de la Independència, al carrer Goleta, conegut per tothom com el carrer del Gel. Quan arribàvem al merendero el trencàvem a trossos i el posàvem dins d’un cubell amb les begudes que es refresquessin.

La Júlia cuinat a la riereta (imatge Rosa M. Masana).
La Júlia cuinat a la riereta (imatge Rosa M. Masana).

Anar a Rellinars era tota una festa, aquells tolls d’aigua corrent clara i amb peixos o capgrossos a dins, era magnífic per a mi. Posar-me dins d’una d’aquelles banyeres naturals de roca i amb aigua circulant era millor que qualsevol dels spa clorats d’ara. Els més grans es banyaven en una resclosa que havien fet amb pedres amb el propòsit que l’aigua quedés entollada i semblés una piscina.

Hi havia tot tipus d’insectes, abelles, borinots, tàbacs, estiracabells, els de potes llargues que suraven per sobre de l’aigua, les sargantanes i les cigales, que com que feia tanta calor no paraven de cantar en tot el dia dient “te, te, te, te” i la puput els responia “no puc, no puc”. Així m’ho havia explicat el meu pare, com si fos un diàleg entre les dues espècies.

Per baixar a la riereta passàvem pel camí de l’hort i donava gust veure aquells tomàquets de color de rosa tan ufanosos alguns dels quals, ben frescos, ens menjàvem per dinar. Els partíem per la meitat i dins les cavitats hi tiràvem un bon raig d’oli, sal i trossets d’all. Era una delícia menjar-nos-els, un sabor rarament repetible. Tampoc hi podia faltar una bona escalivada de pebrot, albergínia i ceba.

Sentir la frescor d’aquella aigua al cos i del sol juntament amb les olors de la riereta que diria eren de tomaquera, joncs −si és que fan olor, els joncs−, de molsa d’aigua ventilada i del sofregit del dinar, que sempre era boníssim, en feia sentir feliç i ara quan hi penso em ve una estampa mental que potser he idealitzat, o potser no, perquè realment la riereta era així.

Part de la colla i al fons el “merendero” on es veuen les cintes de paper a la pista de ball de Rellinars
Part de la colla i al fons el “merendero” on es veuen les cintes de paper a la pista de ball de Rellinars

Després d’haver fet la corresponent sobretaula amb cafè, copa i cigars, concretament Faries, els meus germans i altres persones de la colla començaven a ballar al so de la música de gramola i tothom s’ho passava pipa. El meu germà Francesc i la Júlia, la seva promesa, de tant en tant feien demostracions de com es ballava el tango, l’autèntic tango argentí de carrer i apassionat.

Un dia d’aquells que possiblement vaig tenir un atac de nostàlgia me’n vaig anar a la riereta de Rellinars. Sort que anava previnguda per l’experiència d’haver viscut altres deterioraments paisatgístics, perquè el lloc no tenia res a veure amb el dels anys seixanta. Feina vaig tenir a identificar l’indret.

La platja de Castelldefels

Diversos transportistes de Terrassa un dia del mes de juliol de cada any organitzaven una sortida a Castelldefels. Sortíem molt de matinada amb els camions plens a vessar on havien posat dalt de la caixa uns taulons de fusta que servien per seure-hi.

Recordo que passàvem per la carretera del Papiol i quan ens apropàvem al pont algú en avisava que ens asseguéssim, que no anéssim drets perquè podíem topar amb el cap contra la base del pont. A mi el que em feia més il·lusió era veure aquella immensa bola vermella que circulava entremig dels arbres. Vaig quedar sorpresa quan em van dir que era el sol que estava naixent. Jo sempre havia vist el sol en estat adult, o sigui suspès dalt del cel, mai quan gairebé tocava a terra.

Veure el mar, tastar l’aigua salada i banyar-me envoltada d’ones era una cosa diferent i molt divertida, res a veure a com em banyava a casa, dins d’un cubell amb aigua de la mina.

Una cosa que estic segura em va influir en aquelles anades a Castelldefels van ser els avions del Prat. Me’ls mirava estant estirada a la platja i em fascinava veure com s’aproximaven lentament i regular, no m’entrava al cap com allò tan gros podia sostenir-se en l’aire. Alguna vegada jugant al carrer havíem intentat saltar alguns esglaons agafats a un paraigua per veure si ens sostindríem, però no, tot al contrari. Per tant, com podia ser que aquell artefacte s’aguantés suspès al cel? Però a més, els avions i fins i tot el soroll dels motors quan s’allunyaven, em feien sentir una mena de sensació entre llibertat i aventura, perquè m’imaginava que si pujava allà dalt podria anar arreu del món.

De més gran vaig voler experimentar realment el fet de volar i vaig obtenir el carnet de pilot privat al club aeronàutic de Sabadell, però no va ser el que pensava que potser seria. Penso que per satisfer allò que intuïa que era volar potser ho hauria aconseguit, si fos ara, amb un ala delta o amb vestit esportiu especial.

Pujada a peu a Montserrat

Aquesta era una de les altres excursions que la família fèiem. He explicat l’experiència d’una romeria a Montserrat, que es pot consultar en aquest enllaç.


[1] Ferran, Domènec, et al. Història de Viladecavalls. Ajuntament de Viladecavalls, 1991, p. 17.

[2] Merendero en català és ‘berenador’, però a mi se’m fa una paraula estranya; per aquest motiu continuo anomenant-lo com ho fèiem abans.