Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Encara que ens referim als terrassencs, en general, en realitat parlarem de les excursions que feia la meva família, tot que en aquella època era un costum bastant generalitzat freqüentar alguns dels llocs que citarem.
Aquest indret pertany al municipi de Rubí i segons un lloc web titulat Pobles de Catalunya, aquesta ermita està documentada ja l’any 1307 i a la façana hi consta l’any 1759.
Per anar a Sant Muç agafàvem el tren a l’estació dels Catalans de Terrassa, baixàvem a Rubí i continuàvem a peu fins a l’ermita, una distància de quatre quilòmetres aproximadament.
Part de la família i amics a Sant Muç, el 1946 (imatge Rosa M. Masana).
Tinc pocs records d’aquest indret, perquè a més de ser molt petita quan hi anàvem, de més gran no vaig trobar que el lloc fos gaire atractiu. Era molt diferent del Molinot i de la riereta de Rellinars, que més avall explicarem. No m’agradava l’ermita perquè era fosca i feia olor de rònec. A més, hi havia braços, cames, cors i altres coses fetes de cera que no entenia per què els hi havien posat. Feia respecte veure aquella mena de col·lecció. A més, també hi havia una filera de pots plens de coses desconegudes; i tot que me’ls mirava amb atenció no vaig esbrinar-ne el contingut. Més tard vaig saber que es tractava de càlculs biliars i renals, o sigui, pedres, i també n’hi havia algun que contenia matèria orgànica extirpada del cos dels pacients. Era un costum bastant generalitzat portar aquests elements a Sant Muç quan el patró els havia fet sanar d’alguna malaltia.
No n’estic segura, però em sembla que en aquest lloc no hi fèiem foc, o almenys no ho recordo. Solíem anar-hi el dia de l’aplec, que se celebra el 13 de maig.
Al peu de les escales de l’ermita de Sant Muç (imatge Rosa M. Masana).
Aquest territori, que també anomenàvem la Tarumba, pertany al terme municipal de Viladecavalls. Es deia que en aquesta zona antigament hi havia hagut un molí de cereals; d’aquí li ve el nom de Molinot. En èpoques d’abundants pluges baixen per aquesta zona les aigües procedents de la serra de l’Obac que conflueixen al torrent de Llor i la riera de Gaià, i si ha plogut suficient per fer brollar els caus d’en Guitart llavors el paisatge encara és més bonic. Per la zona del Molinot hi passa l’antic camí romeu que va de Barcelona a Montserrat, actualment el sender anomenat de gran recorregut GR-96. En les darreres excavacions efectuades al territori s’hi han trobat restes ibèriques i d’una vil·la romana.[1]
Els meus germans Marià i Francesc i les seves respectives xicotes acompanyats d’amics (imatge Rosa M. Masana)
Teníem el costum de fer l’excursió el dilluns de Pasqua, que hi anàvem expressament per menjar-nos-hi la mona que em regalava el meu padrí, que era el meu germà Francesc Masana. Jo esperava aquesta diada amb candeletes.
Des del carrer Galileu pujàvem Rambla amunt fins a trobar, al costat esquerra, la via del tren de la Renfe que feia el trajecte Barcelona- Saragossa. Caminàvem per la via i havíem de tenir molta cura amb el tren. La persona que anava davant de la comitiva, quan el veia venir, ens avisava −“pareu, que ve el tren!”− i llavors ens arrambàvem al marge. De fet, en passar, el comboi feia una batzegada de vent molt forta que ens hauria pogut tirar a terra.
En arribar al Molinot i després de recollir llenya, buscàvem un lloc segur per encendre-hi foc i esperàvem que es fessin brases per coure la carn. Tots els aliments tenien un gust boníssim, més que no pas cuinats a casa. Fins i tot les amanides eren més bones. Després de la gran festa ens menjàvem la mona de Pasqua.
El pare sovint comentava que al foc i a l’aigua se’ls havia de tenir molt respecte, perquè tant l’un com l’altra tenien poc o gens aturador. Seguint els consells del pare, que com a bon pagès coneixia la natura, abans de marxar ens asseguràvem que el foc estigués completament apagat.
Tots plegats ens ho passàvem molt bé, els adults conversant entre ells, els meus germans festejant amb les promeses −i també promès, el de la meva germana− i els més petits jugant amb els tolls d’aigua.
L’ermita de Sant Feliuet és d’estil preromànic i està situada al municipi de Sant Quirze del Vallès. S’hi celebra l’aplec per Pasqua i era costum que hi anessin orquestres i colles sardanistes i s’hi aplegava una gran quantitat de persones. No recordo d’aquelles diades res d’especial o amb què jugava. Era una esplanada sense res més.
Els meus germans hi anaven amb les seves motos i nosaltres em sembla que amb autobús. Si ho recordo bé, una vegada hi vàrem anar amb un cotxe de segona mà que s’havia comprat el meu germà Marià.
Anar a Rellinars era una altra cosa. Allà ens hi divertíem grans i petits. Hi anàvem amb els autocars Marimon de Terrassa circulant per aquella típica carretera plena de revolts. No sé què li passava a la meva mare que quan m’havia de tallar el serrell sempre anava de tort i feia un seguit d’escales. Es queixava dient que no m’estava quieta i llavors ella mateixa reconeixia que el serrell li havia quedat com la carretera de Rellinars. Aquesta carretera sempre havia estat un referent per expressar que una cosa era torta. També empràvem la paraula Rabassada, l’altra carretera que va de Terrassa a Barcelona, que és semblant a la Rellinars, o sigui, contrària a la línia recta.
El serrell “carretera de Rellinars” (imatge Rosa M. Masana).
Tenia la sort que sempre que anava a Rellinars hi anava amb la Montesa del meu germà Marià. M’encantava sentir la velocitat de la moto i la manera que teníem d’agafar els revolts inclinant tots dos el cos a dreta o a l’esquerra. Al portapaquets del darrere dúiem una barra de gel embolicada amb un sac i ben lligada que havíem comprat al mercat de la Independència, al carrer Goleta, conegut per tothom com el carrer del Gel. Quan arribàvem al merendero el trencàvem a trossos i el posàvem dins d’un cubell amb les begudes que es refresquessin.
La Júlia cuinat a la riereta (imatge Rosa M. Masana).
Anar a Rellinars era tota una festa, aquells tolls d’aigua corrent clara i amb peixos o capgrossos a dins, era magnífic per a mi. Posar-me dins d’una d’aquelles banyeres naturals de roca i amb aigua circulant era millor que qualsevol dels spa clorats d’ara. Els més grans es banyaven en una resclosa que havien fet amb pedres amb el propòsit que l’aigua quedés entollada i semblés una piscina.
Hi havia tot tipus d’insectes, abelles, borinots, tàbacs, estiracabells, els de potes llargues que suraven per sobre de l’aigua, les sargantanes i les cigales, que com que feia tanta calor no paraven de cantar en tot el dia dient “te, te, te, te” i la puput els responia “no puc, no puc”. Així m’ho havia explicat el meu pare, com si fos un diàleg entre les dues espècies.
Per baixar a la riereta passàvem pel camí de l’hort i donava gust veure aquells tomàquets de color de rosa tan ufanosos alguns dels quals, ben frescos, ens menjàvem per dinar. Els partíem per la meitat i dins les cavitats hi tiràvem un bon raig d’oli, sal i trossets d’all. Era una delícia menjar-nos-els, un sabor rarament repetible. Tampoc hi podia faltar una bona escalivada de pebrot, albergínia i ceba.
Sentir la frescor d’aquella aigua al cos i del sol juntament amb les olors de la riereta que diria eren de tomaquera, joncs −si és que fan olor, els joncs−, de molsa d’aigua ventilada i del sofregit del dinar, que sempre era boníssim, en feia sentir feliç i ara quan hi penso em ve una estampa mental que potser he idealitzat, o potser no, perquè realment la riereta era així.
Part de la colla i al fons el “merendero” on es veuen les cintes de paper a la pista de ball de Rellinars
Després d’haver fet la corresponent sobretaula amb cafè, copa i cigars, concretament Faries, els meus germans i altres persones de la colla començaven a ballar al so de la música de gramola i tothom s’ho passava pipa. El meu germà Francesc i la Júlia, la seva promesa, de tant en tant feien demostracions de com es ballava el tango, l’autèntic tango argentí de carrer i apassionat.
Un dia d’aquells que possiblement vaig tenir un atac de nostàlgia me’n vaig anar a la riereta de Rellinars. Sort que anava previnguda per l’experiència d’haver viscut altres deterioraments paisatgístics, perquè el lloc no tenia res a veure amb el dels anys seixanta. Feina vaig tenir a identificar l’indret.
Diversos transportistes de Terrassa un dia del mes de juliol de cada any organitzaven una sortida a Castelldefels. Sortíem molt de matinada amb els camions plens a vessar on havien posat dalt de la caixa uns taulons de fusta que servien per seure-hi.
Recordo que passàvem per la carretera del Papiol i quan ens apropàvem al pont algú en avisava que ens asseguéssim, que no anéssim drets perquè podíem topar amb el cap contra la base del pont. A mi el que em feia més il·lusió era veure aquella immensa bola vermella que circulava entremig dels arbres. Vaig quedar sorpresa quan em van dir que era el sol que estava naixent. Jo sempre havia vist el sol en estat adult, o sigui suspès dalt del cel, mai quan gairebé tocava a terra.
Veure el mar, tastar l’aigua salada i banyar-me envoltada d’ones era una cosa diferent i molt divertida, res a veure a com em banyava a casa, dins d’un cubell amb aigua de la mina.
Una cosa que estic segura em va influir en aquelles anades a Castelldefels van ser els avions del Prat. Me’ls mirava estant estirada a la platja i em fascinava veure com s’aproximaven lentament i regular, no m’entrava al cap com allò tan gros podia sostenir-se en l’aire. Alguna vegada jugant al carrer havíem intentat saltar alguns esglaons agafats a un paraigua per veure si ens sostindríem, però no, tot al contrari. Per tant, com podia ser que aquell artefacte s’aguantés suspès al cel? Però a més, els avions i fins i tot el soroll dels motors quan s’allunyaven, em feien sentir una mena de sensació entre llibertat i aventura, perquè m’imaginava que si pujava allà dalt podria anar arreu del món.
De més gran vaig voler experimentar realment el fet de volar i vaig obtenir el carnet de pilot privat al club aeronàutic de Sabadell, però no va ser el que pensava que potser seria. Penso que per satisfer allò que intuïa que era volar potser ho hauria aconseguit, si fos ara, amb un ala delta o amb vestit esportiu especial.
Aquesta era una de les altres excursions que la família fèiem. He explicat l’experiència d’una romeria a Montserrat, que es pot consultar en aquest enllaç.
[1] Ferran, Domènec, et al. Història de Viladecavalls. Ajuntament de Viladecavalls, 1991, p. 17.
[2]Merendero en català és ‘berenador’, però a mi se’m fa una paraula estranya; per aquest motiu continuo anomenant-lo com ho fèiem abans.
Quan vaig néixer, els pares ja havien tingut cinc fills i pensaven que després del cinquè no en tindrien cap més, perquè consideraven que la biologia reproductiva els anava de baixa, però no era cert. Per al meu pare, pagès d’ofici, vaig ser el “nap tardà” de la família. Vivíem al carrer Galileu número 178 i el primer dia de maig la llevadora Josepa Adell ens assistia a la meva mare i a mi perquè tinguéssim, respectivament, una bona i nova entrada a aquest món. Una senyora d’edat i molt observadora, veïna nostra, quan em va veure li va pronosticar a la mare que jo seria molt treballadora; a més havia nascut en dilluns. No es va equivocar.
Casa nostra era molt a prop de la plaça del Progrés, on entre aquí, el carrer Arquímedes i la Rambla teníem tots els serveis a quatre passes. Per mi els gronxadors de la plaça del Progrés era el millor de tot i la mainada fèiem per gronxar-nos i també competicions per veure qui arribava més amunt. Allà mateix començava el carrer Gutenberg, on hi havia una llibreria Egara i nosaltres n’érem clients i em feien feliç quan em compraven cromos i calcomanies. També hi havia la pastisseria Serra, freqüentada pel meu germà Marià, atret pels dolços i per qui els embolicava, la Maria, unes cases més amunt hi havia un sastre o sastressa on treballava la meva cunyada Conxita Torres i gairebé al costat la botiga de teixits de roba d’alta qualitat. Nosaltres només hi entràvem a comprar quan teníem casaments, que era sovint, però.
Romeries a Montserrat organitzades per la Llibreria Gutenberg
Els propietaris d’aquesta llibreria cada any organitzaven una romeria a Montserrat, caminada que tenia força acceptació entre les persones del veïnat i d’altres indrets.
En una ocasió la mare va fer una prometença a la Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta, que pensava complir quan es fes la següent romeria anual. No sabem quina petició havia fet la mare a la Moreneta, però no s’hi va posar per poc a l’hora d’agrair-la-hi.
La mare quan tenia uns 21 anys
Abans de continuar explicaré quelcom de la mare perquè comprendrem millor que si va fer aquella promesa sabia que la podria complir. La mare, Anna Ribas, va néixer l’any 1902 a Albinyana (Tarragona) i la naturalesa la va dotar d’unes excel·lents condicions físiques. Ella mateixa explicava que la seva mare va ser l’única supervivent de set germans; tots els altres havien mort a causa de la verola. La Concepció, la mare de la mare, o sigui la meva àvia, també va patir la malaltia i el metge després de fer-li el diagnòstic va dir a la Rosa, l’àvia de la mare: “Noia, ho sento, te n’ha tocat una altra”. Però sortosament va poder sortir-se’n i potser pel seu idoni sistema immunològic o gràcies, com deia la mare, al tip de magranes que es va fer estant malalta sense que ningú la’n reprimís perquè ho veien com un acte de les seves darreres voluntats.
Si, com deia Darwin, la selecció natural existeix, és evident que la mare en va ser fruit directe. El meu pare alguna vegada havia comentat que es va enamorar de la mare perquè era un llamp de dona i corria com una llebre. Ell no la podia pas atrapar, comentava.
Estampa que portava en Francesc a la cartera, desprès la va guardar la Júlia, la seva muller i ara la preservo jo
La mare sempre havia anat amb l’esquena més dreta que moltes persones i ella mateixa considerava que era degut que de jove havia portat sobre el cap molts mocadors de fer farcells carregats de productes del camp, fet que l’obligava a caminar recta per mantenir l’equilibri.
La prometença
La prometença va consistir a comprometre’s a pujar a la muntanya de Montserrat descalça i portant-me a mi a coll. Val a dir que en aquell moment la mare tenia gairebé cinquanta anys i jo uns cinc. Si bé el motiu de les promeses s’ha de guardar en secret i així ho va fer sempre la mare, tinc una petita intuïció de per què la va complir, però evidentment encara que ho sabés amb tota certesa tampoc ho explicaria.
Els preparatius previs a la romeria
Recordo bastantes coses d’aquella primera sortida a Montserrat, potser per la càrrega simbòlica que desprenien els preparatius. El rebombori de la preparació va iniciar-se dies abans quan a casa comentaven “diumenge anirem a Montserrat i ens emportaren tal cosa o tal altra” i, finalment, el dia abans els preparatius dels entrepans de l’esmorzar, les carmanyoles del dinar, el termo del cafè que mai podia mancar, la roba que ens havíem de posar, el lot perquè marxaríem de fosc, el ciri per posar a la Verge, el despertador per no arribar tard a l’estació del Nord. Veient com s’estava amanint tot ja s’intuïa que quelcom important havia de succeir.
El pelegrinatge
Abans de sortir de casa la mare va deixar les seves espardenyes darrere de la porta, em va pujar a coll i amb el seu habitual pas decidit vam enfilar carrer Galileu amunt, la Rambla i carrer Cervantes fins a arribar a l’estació. El tren ens va deixar a Castellbell i el Vilar i allà mateix iniciàvem el camí a peu seguint per la carretera que va a Monistrol. Abans d’arribar a aquest poble a mà dreta hi havia un trencall que comunicava amb el pont que travessava el riu Llobregat i per on també circulava el cremallera.
Encara era negra nit i quan passàvem per sobre del pont només sentíem la remor del riu i el cruixir de les travesses de fusta. Sort que els organitzadors de la romeria caminaven uns metres davant nostre i posaven espelmes als llocs on hi havia perill, be fos perquè hi faltava alguna travessa o perquè durant el camí hi havia algun sot o esllavissada de terra. Aquestes coses les puc explicar perquè vaig anar també de més gran a fer la romeria.
Una cosa que sempre em va intrigar era que quan baixàvem de Montserrat, encara de clar, miràvem des del pont el riu Llobregat i vèiem com l’aigua feia un parell de remolins. Era un efecte que tenia el poder, segons deien, d’engolir qualsevol cosa que trobés a l’aigua. Davant aquest fenomen, la meva fantasia volava i els efectes que podia tenir el remolí es multiplicaven per tres.
Sense voler-ho, vam donar la nota
La primera vegada que vaig pujar a Montserrat, com és lògic, tenia una petita i relativa consciència dels fets; és ara que en recordar-los puc precisar-ne més detalls i diria que no vaig veure altres persones pujar a Montserrat descalces i tampoc ningú que portés una criatura a coll.
Al grup que formava la romeria els devia sorprendre que algú caminés sense sabates per aquell terreny tan abrupte com era el camí del cremallera i amb una nena a coll. I més tard, vaig ser jo qui va sorprendre també els romers en entossudir-me a voler baixar dels braços de la meva mare i caminar com tothom feia. Després de molta resistència de la meva mare, finalment em va deixar a terra i a petits passos vaig continuar caminant, ressagats de la comitiva principal.
Recordo que portava espardenyes de pagès i que se’m clavàvem les pedres a la zona lateral dels peus, allà on el calçat no tenia protecció. Una vegada arribats a Montserrat el grup comentava: “Aquesta nena tan petita ha caminat quasi tot el camí!” I la mare afegia: “Sí, sembla impossible, i a més a mi no m’ha sortit cap nafra als peus”. De fet, allò que ens va succeir i vist des de la condició de romers, va ser com una mena de miracle. A més, a la tarda havíem de desfer el camí que havíem fet, o sigui, de Montserrat a Castellbell i el Vilar en condicions semblants.
El darrer tram i el túnel
La mare abans d’entrar al túnel em va tornar a pujar a coll. Jo mai havia vist tanta foscor i no sabia ben bé què estava passant, sentia temença perquè a més la veu ressonava estranya quan algú deia: “Acosteu-vos a la paret; no aneu cap a la via que us podeu entrebancar”. Per a mi allò era com la cova del llop, riu-te de la basarda que em podien fer els contes de la bruixa o de la Caputxeta Vermella. Els organitzadors tenien controlada l’hora que circulava el cremallera i vigilaven que no coincidíssim mentre travessàvem el túnel. Una vegada que vaig anar a Montserrat amb un grup d’excursionistes ens va enxampar el cremallera a dins i pensàvem que el fum ens ofegaria.
Sortir de aquella foscor i veure puntejar el dia junt amb les parades de les pageses que portaven a vendre mató, mel, verdures i els tomàquets de color de rosa de Rellinars, entremig d’altres productes i sentir el repic de campanes que semblava que fessin ressonar la muntanya, per a mi va ser com entrar en un món màgic mai vist.
Anar a adorar la Moreneta
Gravat d´Alexandre Laborde de començaments del segle XIX (Imatge de Viquipèdia)
El primer que vam fer va ser anar a la basílica. Em va impressionar veure aquella pica d’aigua tan gran —a casa utilitzaven un cubell petit per banyar-nos—. Més endavant vaig saber que aquell recipient era per posar-hi l’aigua beneïda. Seguidament em va sorprendre veure aquella nau tan gran, l’altar, els vitralls, les pintures fosques i amb rostres pàl·lids que em feien mitja por, les llanternes, aquell olor peculiar del recinte, el silenci i la cerimoniosa manera com tots nosaltres pujàvem les escales envers la cambra de la Verge, en conjunt creaven un ambient d’intriga perquè desconeixia què ens trobaríem al capdamunt. Per a mi tot era nou. Un detall que em va tranquil·litzar va ser veure la imatge del simpàtic escolanet que hi ha a la porta de la cambra de la marededéu.
Finalment érem al davant de la Moreneta de veritat, érem allà al seu lloc. Jo ja la coneixia perquè a casa en teníem una imatge, però no era el mateix. Allà a la basílica va ser com si hagués de tenir vida, o almenys la mare li va donar mostres de gratitud i afecte com ho hauria fet amb algú molt conegut, però a Ella, a la Verge, ho feia d’una manera més respectuosa o reverencial. Sabem que era una imatge, sí, però l’actitud de la mare donava mostres que vivia un moment de fe, significació que possiblement venia reforçada per l’esforç i abnegació amb què havia pujat a la muntanya i perquè la causa tan temuda, motiu de la seva promesa, s’havia resolt favorablement i gràcies al poder i a la infinita misericòrdia de la Verge Maria de Montserrat, la nostra Moreneta.
Aquests raonaments els puc fer ara mentre ho recordo; abans no tenia ni l’edat ni la capacitat de raonar-ho. Sí que percebia, però, una sensació de benestar per haver alliberat la mare del meu pes sobre les seves espatlles, i em sentia cofoia per les paraules de les persones adultes que ressaltaven el fet que hagués caminat tant tros de camí. Podríem dir que va ser el meu primer bany d’ego rebut a la vida; sort que mai he volgut tenir gaires tractes amb aquest personatge que quan pot ens la juga.
La missa i el cant del Virolai
La missa la vaig trobar molt llarga, m’avorria bastant, però hi vaig prendre interès en el moment que l’escolania es va posar a cantar. No hi entenia, de música, però sé que m’agradava. Suposo que a causa de l’emoció, a la mare li queien les llàgrimes i des de llavors tinc associat el cant del Virolai amb l’emotivitat i alguna vegada ho he passat malament intentant controlar-me les llàgrimes en escoltar aquest cant. També m’emociona una de les cançons que cantava la mare que deia: no ploris fillet, no ploris reiet que ets un angelet que m’ha donat Déu… La cantava d’una manera entendridora.
Penso que la mare va saber transmetre als seus fills la fe en la Mare de Déu, —en la nostra cultura simbolitzada per la Moreneta—, però també conceptualment dins una vessant més àmplia que la fa extensiva a totes les verges del món que generalment coneixem mitjançant els diversos models iconogràfics. Però d’adults la veneració de la Verge no se centra en la imatge, sinó que és perceptible dins un concepte més abstracte, profund i espiritual. Seria el paradigma o la forma de què els homes i les dones ens serviríem per apropar-nos a experimentar i percebre algunes de les atribucions femenines de la naturalesa, com pot ser, per citar-ne algunes, la generositat, la misericòrdia, la compassió, l’esperit acollidor i la cura de les altres persones.
Francesc Masana és el segon de mà esquerra (arxiu Francesc Masana).
El Guardapaso FC
He esmentat que tots els germans sentíem devoció per la Moreneta, perquè en un moment o altre de la seva vida tots havien pujat a la muntanya a saludar-la o a agrair-li quelcom que havia fet per ells. Un testimoni del que acabo de dir podria ser la fotografia que pertanyia al meu germà Francesc en què es veu un grup de companys reclutes que van pujar a Montserrat vestits de soldat. Sabem que les condicions i règim disciplinari dels reclutes d’anys enrere no estava exempt de riscos.
La imatge també ens serveix per il·lustrar l’atracció que tenia el fet de trobar-te pel camí del cremallera la caseta del “Guardapaso FC, me llamo Bo-Bi”, que l’amo d’en Bo-Bi havia vestit de cap d’estació amb capa, gorra i ulleres de sol. També li havia ensenyat a quedar-se assegut sobre les dues potes de darrere i amb les de davant fer com si aguantés el banderi. Quan la gent passava caminant o amb el cremallera, era el moment que gairebé tothom li llançava algunes monedes. La imatge tenia un simpàtic atractiu per a grans i petites.
Acompanyar la mare a Montserrat
A mesura que la mare es va anar fent gran li suposava un esforç el fet de pujar al monestir, encara que amb el cotxe la deixéssim arran de les primeres escales, però amb tot, ella hi volia anar i mostrava que continuava concentrant la seva energia i voluntat de decisió a caminar el tros que fes falta. Cap dels seus fills va dubtar mai a acompanyar-la a Montserrat sempre que ens ho demanava.
Plaça de Santa Maria de Montserrat. La mare quan tenia 90 anys, la Júlia -la seva jove- a mà dreta i la Rosa M. -la filla que va portar a coll- (imatge feta per Francesc Masana).
L’any 2003 vaig voler pujar sola a Montserrat des de Monistrol i passant pel camí dels Tres Quarts. Anys enrere quan hi anàvem d’excursió passàvem per les Guilleumes i ens paràvem a la font a esmorzar, però a partir que es va posar en marxa el nou cremallera aquests va quedar en dessús. A dalt m’estava esperant Mari Carmen Cabo Téllez i mentre caminava pel camí de la Santa Cova em van fer la fotografia que adjuntem. En aquell moment jo tenia 58 anys i ara fa uns quants anys que he deixat d’emprendre aquestes aventures excursionistes. Quan vaig a veure la Moreneta ho faig amb cotxe o amb el cremallera.
Rosa M. pujant a Montserrat des de Monistrol (imatge M. Carmen Cabo)La mare als 80 anys (imatge Rosa M. Masana).
Una escalivada irrepetible
Per finalitzar voldria explicar un fet curiós que de segur mai més es podrà repetir. En una de les excursions familiars a Montserrat vam anar a dinar al camí del Viacrucis, lloc on hi havia hagut diverses imatges que feien referència a les catorze estacions de la Passió de Jesús. El fet no tindria cap importància perquè a Montserrat sempre menjàvem a l’aire lliure les coses que portàvem preparades de casa, però aquell dia va ser diferent. En una zona arrecerada protegida per un marge vam encendre foc i vam escalivar a les brases un ufanós pebrot vermell. Estava boníssim, fet amb llenya de la muntanya i ventilat per l’aire de la muntanya de Montserrat, que fa aquella olor tan personal entre bruc i obaga. Això sí, després amb molta cura vam apagar el foc tirant aigua i després terra per sobre.
Got plegable per excursions (Rosa M. Masana)Got plegat (Rosa M. Masana)
La tradició continua
Un nét de la mare, el meu nebot Francesc Massana, en Cisco, és una persona afeccionada a l’excursionisme i sovint fa camins que estan inclosos en les grans rutes (GR). El diumenge dia 19 d’abril li vaig trucar per telèfon per preguntar-li un detall geogràfic dels camins de muntanya a Montserrat i curiosament la seva muller em va dir que estava fent el tram can Parellada-Montserrat, uns 23 quilòmetres en total.
En arribar al vespre vaig preguntar-li quins eren els camins que amb més freqüència agafaven els muntanyencs per pujar a Montserrat. Per la seva professió de dissenyador gràfic no li va costar gens dibuixar aquest mapa que ara adjunto, en què veiem marcats els camins més freqüentats, tot i que diu n’hi ha diversos. També els acompanya amb una breu explicació.
Mapa de camins que porten a Montserrat (disseny F. Massana)
En blau. Camí de l’Aigua —no confondre amb camí de les Aigües—. Sortint de la zona on hi ha l’Aeri de Montserrat es travessa la carretera i davant de la Colònia Gomis —no recordo exactament si es diu així—, lloc on hi ha l’estació elevadora de l’aigua, comença el Camí de l’Aigua, que més endavant s’uneix al camí del Canal o de les Aigües.
En vermell. Camí del Canal o de les Aigües. Neix a Monistrol, a la plaça de la Font Gran. És un camí ample, una pista que porta a la segona estació elevadora d’aigua i aquí és on comencen les famoses escales.
En verd. Drecera dels Tres Quarts. Després de venir caminant des de Monistrol pel camí del Canal, en vermell, veurem un trencall a mà dreta—està indicat— que et porta a agafar les escales que pugen al tram final. És molt més maco perquè és camí de bosc, no de pista.
En groc. És el tram de les famoses escales que arriben al monestir.
Estic segura que la mare, l`àvia i besàvia dels seus nets i besnets, de poder-los veure, estaria contenta d´ells.
Montserrat ( autor Francesc Massana)
Lletra del Virolai
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau:
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.
Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.
La mare a Montserrat
Mentre buscava una imatge dins l’ àlbum de fotografies, va aparèixer aquesta que adjunto que pertany a una excursió feta a Montserrat. Es curiós veure a la meva mare asseguda amb una cadira plegable que havíem portar de casa i acompanyada per tres gats montserratins.
Ara la imatge m’ha transmès la impressió de com si gairebé la entrada a la basílica de Montserrat fos el pati de casa , no recordo com va anar la sortida d’ aquell dia perquè han passat molts anys, però no seria d’estranyar que ens hi haguessin entaulat per esmorzar o dinar com havien fet anys enrere o simplement portaven la cadira perquè quan la mare es canses pogués seure.
Els reptes per pujar a Montserrat cada vegada són més grans
Avui dia 9 de gener del 2021 he localitzar a Facebook unes fotografies de la cursa i caminada anual, segons decideixin els participants que consisteix en anar de Matagalls a Montserrat, activitat esportiva que va ser instaurada l’any 1972.
A fi de donar algunes dades relacionades amb aquesta aventura muntanyenca, comentar que l’any 2016 el trajecte va ser de 81,4 kms i la primera persona en arribar al Monestir de Montserrat va fer un temps 16,59 hores. De tots els participants inscrits van aconseguir l’objectiu un 83% perquè evidentment és una proba molt dura que requereix d’una bona preparació física i voluntat per realitzar-la.
Les fotografies que abans he comentat les he recuperat del bloc de Montserrat Suñer Masana, una de les netes de l’Anna Ribas que com em esmentant més amunt, va pujar des de Castellbell i el Vilar fins al Monestir de Montserrat descalça i amb la seva filla petita al coll durant més de mig camí del trajecte general.
Ara em vist i ens ha causat una grata satisfacció saber que una neta de Anna Ribas tampoc havia dubtat en aventurar-se a fer un gran esforç de caminar més de vuitanta quilòmetres fins arribar a Montserrat, fet que ens confirma està en plena forma. Ens atrevim a dir ho ha considerar que en algun lloc del seu esperit hi guarda una espurna possiblement semblant al que també tenia la seva avia materna.
Arribada a Montserrat, Montse la primera a l'esquerra
Poc despès d’haver pujat al monestir de Montserrat pel camí dels Tres Quarts l’any 2003, possiblement tenia en ment les formes orgàniques d’aquesta emblemàtica muntanya i també potser, d’altres aspectes de caràcter més tècnic o geomètric, no ho recordo, però si que ara al tornar a veure les imatges tinc aquesta percepció, motiu pel que les adjunto aquí.
Centre de la muntanyaMuntanyes amb eix transversalMuntanyes amb trianglesMuntanya amb paral·leles
Turó del Ducs a mig camí d'Estenalles a Mura , dia 10-2-2022, feta a les 8,30 h. per Francesc Massana
En aquesta crònica de la primera fins a la quarta generació que vàrem pujar a la Montanya de Montserrat hi haviem adjuntat imatges , però no la la cinquena i sexena que ara presentem que corresponent a Oriol Masana, Martina Masana i els avis Marià i Dolors. Aquesta imatge de J. Altimira és excepcional.
Cremallera de Montserrat feta el 13-2-1938 per J. Altimira de Terrassa. Arxiu fotografic J.Altamira. La imatge és d'una còpia que te la família Torrente-Farré a Rellinars.
El dissabte dia 14 de març a la sala de premsa de l´ajuntament de Terrassa es va dur a terme una jornada per la donació voluntària de sang, amb el lema “Els bombers t’acompanyen a donar sang”.
Aquest acte correspon a les iniciatives solidàries que porten a terme els Bombers amb cor, un grup format per voluntaris dels bombers de la Generalitat que promouen diverses accions socials. A mi em sembla més entenedor redactat així, tu mateixa
A la jornada també hi participava el Banc de Sang i de Teixits i la Federació Catalana de Donants de Sang, com a campanya especial a tot Catalunya just abans de la Setmana Santa, un moment en què baixen les reserves. Als donants se’ls obsequia amb un clauer en forma de casc de bomber.
Parlem amb en Marià Masana perquè ens expliqui quelcom més d´aquesta diada.
Hola Marià, quin va ser el desencadenant perquè els bombers fóssiu dinamitzadors per a les donacions de sang ?
A proposta d’un grup de bombers “ bombers amb cor “ que col·laborem en diferents activitats solidàries, es promouen la dinamització d’aquestes jornades de donació de sang arreu del territori i, com a acte central, es proposa que sigui la ciutat de Terrassa ( un bon grapat del col·lectiu de “ bombers amb cor “ són bombers del parc Terrassa ).
Per fer més amena la diada i amb els bombers com a protagonistes, es promouen un seguit d’activitats paral·leles a les donacions de sang, com per exemple: la presència d’una ambulància medicalitzada dels bombers amb la seva dotació formada per una infermera i dos bombers, que durant tota la jornada van ensenyar l’ambulància i el seu equipament.
En aquesta ocasió la dotació humana estava formada per una infermera que a la vegada és bombera voluntària de l’escala especial i dos tècnics ( un bomber voluntari de l’escala activa i un bomber funcionari )
Aprofitant el moment cal explicar que el Cos de Bombers de la Generalitat, compte amb un grup de metges, infermeres i tècnics que integren el GEM ( Grup Emergències Mèdiques )que són els que donen suport sanitari a les actuacions dels bombers.
Segons el programa he vist que vàreu estar vuit hores fent aquesta activitat, sabeu quantes persones van venir a donar sang?
L´equip sanitari que feia les extraccions era del Banc de Sang i Teixits i ens van dir que el donants de sang van ser molts més del que s’esperaven arribant a fer-se 150 extraccions. Tot un èxit de participació.
Degut al vostre treball, sovint rescatar ferits, esteu motivats perquè es doni sang ?
Malauradament durant la nostre tasca veiem de tot, i per tant som conscients que s’ha de motivar a la gent per a que doni sang.
També vàreu fer alguna activitat pedagògica, veritat?
Durant al matí principalment ; per la tarda ens va venir a visitar la pluja.
Al marge de les entitats ciutadanes que van col·laborar durant tot el dia ( tabals – batukades – castellers – bastoners – sardanes etc. ) es van realitzar unes xerrades sobre seguretat en la llar, taller de maquillatge, passejada i cercavila per als més menuts, concert de jazz a càrrec de Ela Jam Blues ( grup format per una solista i cinc musics, dels quals tres són bombers ) circuit d’agilitat, vehicles dels bombers ( escala, ambulància, apícola etc.)
També es van realitzar dos simulacres de rescat en alçada per part del ( GRAE ) Grup de Rescat de Muntanya dels bombers,que van actuar juntament amb els bombers de Terrassa a la façana de l’ajuntament.
Durant tot el dia qui ho va desitjar va poder veure l’ambulància i el seu equipament i fins i tot es va poder fer ús d´alguns dels aparells de mesura de constants vitals.
Al interior de la ambulància
Sempre els voluntaris,… sort en té la societat d´aquestes persones que equilibren la balança .
Sí, de fet entre infermers i bombers vàrem formar un grup de treball d´unes 40 persones que van dedicar un dissabte a fer aquesta tasca del tot altruista.
Si en aquell moment s’hagués presentat una emergència, es podia utilitzar l’ ambulància?
Sí, evidentment, l’ambulància dels bombers en aquell moment tenia la dotació de tres persones: la infermera Rut Lorenzo, professional molt competent que treballa a urgències i crítics de Bellvitge i, els bombers Oriol Masana i Marià Masana.
La chimenea industrial de la Bòbila Almirall de Terrassa fue edificada en el año 1956 con el objetivo de incrementar la capacidad de tiraje de los dos hornos de cocción de ladrillos que tenía la empresa de Francesc Almirall Lupi, situada en la Avenida Àngel Sallent de la misma ciudad. El empresario encargó la reestructuración de la empresa al maestro de obras Mariano Masana Ribas, que ya tenía contactos profesionales con el señor Almirall.
Terrassa en la década de los años sesenta vivía un acentuado auge de construcción de viviendas derivado de la inmigración interna, con la consiguiente gran demanda de ladrillos. Cinco fueron las personas que intervinieron en la edificación de esta singular estructura: el maestro de obras Mariano Masana Ribas, dos albañiles (Lucas Pérez Molina y José Fauquet Cons) y dos manobres (Paulino Carbajal García y Francisco Gálvez Quesada).
Una noticia de prensa fue motivo de la inscripción en el Guinness
Fragmento del artículo del Diario de Terrassa, 29-1-1987.
La chimenea fue inaugurada en el mes de julio del año 1956 y cuatro años más tarde, en 1960, Mariano Masana moría a causa de un accidente de moto con solamente 33 años de edad. El día 29 de enero de 1987 apareció en el Diario de Terrassa un breve artículo con la fotografía de la chimenea Almirall y entre otras cosas, refiriéndose a las chimeneas industriales, decía “en su gran mayoría corresponden a arquitectos o maestros de obras desconocidos”. Después de leer la noticia fui a la redacción del periódico y les informé que el autor de la chimenea Almirall había sido el maestro de obras Mariano Masana (e.p.d), mi hermano, y que si alguna vez volvían a hablar de ello lo citaran.
El tema quedó archivado hasta que un día llegó a mis manos otro artículo publicado en el mismo periódico con fecha 16 de julio del año 1956, redactado con motivo de la inauguración de la chimenea Almirall. El titular era: “En Tarrasa está por inaugurarse la segunda chimenea más alta del mundo”.
Periódico de Terrassa, 17-7-1956
Este fue el desencadenante que me movió a investigar sobre las características de la primera chimenea industrial más alta de mundo, que se hallaba en Argentina, pero a pesar de varias peticiones de información efectuadas en organismos oficiales de aquel país no obtuve respuesta alguna, quizás porque la chimenea ya no existía, aunque posiblemente sería muy diferente a la de Almirall de Terrassa, que tiene 63,25 metros de altura y una escalera de caracol que la envuelve hasta una plataforma superior, diseño que le ha valido el mérito de ser inscrita en el libro de récords Guinness. Agradecemos muy especialmente que el periódico Terrasa Información publicara estas dos noticias que pasaron a formar parte de los básicos documentos testimoniales.
Preparación del expediente de Guinness y localización de los constructores
La chimenea iluminada.
Las gestiones para llevar a término esta iniciativa se iniciaron en el año 1990 y el hecho de que hubieran transcurrido 34 años desde que la chimenea humeara por primera vez era un indicador de que la tarea no sería fácil, porque además casi nadie conocía ni se acordaba del nombre de los constructores. Uno de mis propósitos era concretamente el de localizarlos a todos, y finalmente lo conseguí.
Confeccioné un expediente compuesto de 30 páginas donde se incluían documentos acreditativos. Uno de los más significativos era el plano de la chimenea elaborado por la Gerencia de Urbanismo del Ayuntamiento de Terrassa, que confirmaba su presencia y continuidad en el tiempo.Deposite una copia del citado expediente al “Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental” (AHCVO) y otro en la Biblioteca Central de Terrassa.
Con fecha 28 de abril del año 1990 entregué la documentación a Producciones Jordán de Madrid, sede de la delegación del Libro Guinness de los Récords en España. Después de diversos contactos efectuados por correspondencia y la posterior supervisión in situ de la chimenea por parte de la citada delegación, cursaron un informe favorable a la sede central del Libro de Récords Guinness, situada en Inglaterra. Con fecha 18 de setiembre del año 1990 Guinness nos comunicaba que la chimenea de la Bòbila Almirall era considerada un nuevo récord mundial.
El expediente de inscripción (R.M.)
Este reconocimiento fue vivido en la ciudad como un acontecimiento especial y la prensa publicó varios artículos al respecto. En realidad esta estructura formaba parte de las veinte chimeneas industriales que habían conseguido mantenerse en pie, era también una de las supervivientes del total de 200 que había habido en la ciudad de Terrassa cuya función era la extracción de humos generados por las calderas de vapor de las empresas textiles egarenses de finales del siglo XIX hasta mediados del s. XX.
A partir de este hecho la chimenea se hizo más visible y pasó a formar parte de los emblemas arquitectónicos destacados de la ciudad, como pueden ser las iglesias románicas de Sant Pere, la Torre del Palau, el Castell de Vallparadís, el vapor Aymerich, Amat i Jové -actual “Museu de la Ciencia i de la Tècnica de Catalunya”-la Masia Freixa y otros edificios protegidos. La estructura nos confirió a la vez un toque de peculariedad tarrasense, concepto sugerido en base a que no era necesaria una chimenea de 63 metros para hacer funcionar dos hornos de cocción de ladrillos, el correcto tiraje de los humos se hubiese alcanzado con menos metros, tampoco era imprescindible la escalera de caracol de 207 peldaños ni tampoco la plataforma superior. Por todo ello deducimos que el empresario F. Almirall y el maestro de obras M. Masana debían ser personas amantes de la singularidad, la monumentalidad y el simbolismo artístico, puesto que la tendencia arquitectónica de los años sesenta se caracterizaba más por la creación de espacios funcionales, especialmente en la industria, que no por criterios estéticos.[1]
Carta informativa (R.M.)Fragmento del plano. Ayuntamiento de Terrassa.
.
Más tarde, con fecha 2 de enero del año 1997, el Llibre dels rècords catalans también reconoció la chimenea Almirall como la chimenea más alta del mundo provista de escalera de caracol.
Diploma coloreado (R.M.)
[1] Este es un comentario altamente hipotético, pero dados los conocimientos que Mariano recibió a través de su padre, rememorando los conocimientos de su bisabuelo, que fue fraile hasta cerca de los setenta años. Podría ser que al diseñar la estructura de la chimenea decidiera aplicarle algún tipo de proporción numérica, comentario que como hemos dicho anteriormente es pura presunción, a no ser que se llevara a cabo un exhaustivo estudio sobre las relaciones matemáticas de la pieza que nos indicara lo contrario.
Retall Diario de Terrassa 7-11-1990Obsequio del Ayuntamiento de Terrassa en honor a los constructores de la chimenea Almirall.
F. Bach-Esteve, cedida Àngela Ubasart, modificada Rosa M. Masana
Durant els cursos 1975-76 i 1976-77 vaig anar a l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa, on apreníem dibuix artístic, assignatura impartida pels professors Josep Rigol i Floreal Suriguera; dibuix lineal o tècnic ―no recordo el nom del professor― i escultura, anatomia artística i història de l’art amb el professor Ferran Bach-Esteve. Les classes es feien de set a nou del vespre. Actualment en aquest mateix edifici com sempre hi ha l’Escola superior de enginyeries industrials i a més l’escola d’enginyeria aeroespacial i audiovisual.
Aspectes de l'edifici de la escola d'enginyeries de Terrassa on hi havia l'escola de dibuix
Admirava els professors per la seva expertesa i també com a persones, com era el cas del professor Floreal Suriguera, amb les seves idees innovadores i les activitats extraescolars que organitzava. Però a qui tots els alumnes teníem afecte i respecte, era al professor d’escultura, el senyor Bach-Esteve, que a més de ser un bon docent era una excel·lent persona, perquè sempre mirava el projecte de l’obra que intentàvem modelar amb ulls artístics i tolerants, t’animava en la iniciativa i permetia que fluís la nostra creativitat. Fèiem errors, és clar, molts, però ell llavors agafava el pal de boix artesà que ens havíem fet nosaltres, i retocava quelcom, veient com si per art de màgia la peça hagués agafat vida.
A la dreta el professor Bach-Esteve (r m)
Aquells gestos i la seva permissivitat respecte als nous projectes ens feien sentir bé. No puc dir el mateix del professor Rigol, que pel meu temperament de fer les coses sense demanar permís a ningú, una vegada el vaig incomodar i de retruc ell a mi. Al final explicaré una anècdota.
Ramon Castells amb les escultures ( r .m.)
A la classe d’escultura hi havia bon ambient i al final de curs, abans que ens anéssim a examinar com a alumnes lliures de l’escola Llotja de Barcelona, fèiem un aperitiu i també algunes fotografies. Aquell material gràfic ara ha servit també per llançar-nos a explicar quelcom de quaranta anys enrere. Vull comentar que vaig deixar aquesta afecció a les arts per dedicar-me de ple a la infermeria, que era la meva vocació.
Els alumnes (r. m.)
Amb Àngela Ubasart, muller de F. Bach-Esteve, havíem coincidit a les classes de dibuix que feia el professor Ramón Cortés a l’escola d’economia domèstica de Terrassa. Teníem llavors entre tretze i catorze anys (any 1958) i fins i tot vàrem trobar-nos interpretant plegades una peça de teatre clàssic a la Sala dels Miralls de Terrassa. Després, com succeeix sovint a la vida, les persones prenem camins diferents i vam perdre el contacte; més encara jo, que visc a la Bisbal d’Empordà.
Obra de teatre, Ubasart i Masana ( r. m.)
El mes d’agost de l’any 2014 vaig editar dos llibres sobre la història de les infermeres i llevadores gironines i a la portada hi vaig voler posar l’escultura de la Maternitat creada pel professor Bach-Esteve l’any 1964, obra actualment exposada a la planta baixa de l’ajuntament de Terrassa.
Vaig pensar que a l’Àngela li agradaria saber que havia posat aquesta figura als llibres i, després d’haver-la pogut localitzar vàrem quedar de trobar-nos al seu estudi del carrer Portal Cremat. Mentre ella acabava d’atendre una visita, em va dir que mirés el material que tenia preparat per fer una exposició.
La Maternitat de Bach-Esteve al volum I (r. m.)
Observant les seves obres em va venir la imatge mental de quan dibuixàvem plegades a la classe del professor Ramón Cortés, quan ella era una de les millors dibuixants de la classe, alhora que em quedava sorpresa davant de la seva extensa i fabulosa obra creativa que havia fet durant aquells anys que ens havien perdut de vista.
Infermeres i llevadores, volum II (r. m.)
Mentre recorria la sala em vaig submergir dins la seva obra, observant el seu assaig de les formes, la investigació dels colors, els seus viatges exòtics i la fascinació pel mar. Al mateix temps feia un recorregut cronològic que em portava de l’any 1958 al 2015. Era del tot diferent al que pots sentir en una sala d’exposicions convencional. En aquesta, a més, hi intervenia el temps, veia el passat i el present com formant un contínuum, una elongació.
No n’havia tingut prou amb la recreació de la obra de l’Àngela que després em va acompanyar al pis de sota a veure les peces escultòriques del seu marit, per a mi el professor Bach-Esteve. Novament va ser un plaer per als sentits, que anaven acompanyats de sentiments perquè el seu art em transmeté serenitat, la mateixa serenitat de Bach-Esteve, diria. Veia en aquelles formes la síntesi, la senzillesa del traç i alhora el suport de quelcom impalpable. No sabria com explicar-ho, però després d’haver llegit el llibre penso que he trobat la metàfora, o a mi m’ho sembla. Bach-Esteve va aconseguir fer una metamorfosi a partir de la prolongació o estirament de la figura femenina, sintetitzant-la de tal manera que la va convertir en una flama que ens pot suggerir clarament la força flamígera de la dona.
El llibre dedicat a F. Bach-Esteve (Àngela Ubasart)
Amb l’Àngela ens vàrem intercanviar els llibres i vaig ensenyar-li algunes fotografies que ella no tenia. L’endemà a casa vaig iniciar la lectura del llibre que m’havia regalat, titulat Fernando Bach-Esteve i Massaneda, artista i mestre: transformant la matèria. La seva lectura m’ha permès comprendre i admirar encara més el professor i vaig saber que va morir amb només 63 anys (22/1/1929-9/3/1992). Posteriorment vaig localitzat un retall del diari de Terrassa que tenia guardat a casa i portava per títol: ‘Exposición colectiva dedicada al maestro escultor Bach-Esteve’ publicat el dia 9 de novembre de 1995.
Alumnes a la classe Bach-Esteve (r. m)
Per finalitzar voldria comentar i alhora agrair a l’Àngela la seva cita, perquè va acomplir, sense que cap de les dues s’ho esperés, dos efectes que personalment interpreto que estan relacionats amb el seu nom. El primer va ser el d’haver actuat com un àngel, potenciant un efecte beneficiós i resolutiu d’un tema familiar que ara no ve al cas d’explicar, i segon, l’art, o sigui que Àngela Ubasartva permetre que un matí del dia 12 de febrer de l’any 2015 em donés un bany artístic ple d’escuma, de color i sorpreses. Gràcies, Àngela.
Alumnes classe Bach- Esteve ( r. m.)
L’anècdota del professor Josep Rigol
Tenia una amiga que de cognom es deia Beyreguet, vivia a la carretera de Rubí de Terrassa i el seu germà era dibuixant. Un dia vaig anar a casa seva i vaig veure com pintava sobre una fullola emprant escuradents i tinta xinesa. Per a mi era una cosa innovadora i veia que donava un resultat fantàstic.
Dos dies després vaig arribar a classe de dibuix amb una fullola rectangular de mida més gran que les teles que hi havia a classe de pintura, i vaig començar a dibuixar la Venus de Melos d’una tirada, sense haver de fer-hi cap rectificació. L’endemà vaig iniciar la pintura amb tinta xinesa, i quan estava a mig fer, el professor Rigol va veure el treball i no va fer més que posar-se a cridar. No recordo les paraules, només que em va dir: “Això que estàs fent és una profanació de la Venus!” Em vaig sentir com una profanadora artística i també, fet curiós, social.
La Venus profanada (r.m.)
Si no hagués estat tan enfadat i m’hagués parlat de les desproporcions hauria après quelcom més de la Venus. Amb tot vaig acabar-la de pintar i al final tingué la sensació que m’agradava, però no poc, sinó que m’agradava molt, i també sentia la satisfacció d’haver-la dibuixat en només quatre hores.
Sempre he pensat que les coses s’han de fer així, no com el refrany que diu que fent i desfent aprèn l’aprenent. Sí que reconec que s’ha de tenir tècnica, però quan captes un objecte l’art surt sol. No em facis dibuixar res que no em digui res, perquè es converteix en un fer i desfer continu. Això és el que penso. El més difícil és, però, entrar en l’essència dels objectes, animals, plantes i persones. Quan escric he de rectificar moltes vegades, indicador evident que tampoc sóc bona escriptora.
Adjunto un catàleg on ho consta la obra del nostre professor Bach-Esteva professor-bach-esteve
