Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
L’article que presentem va ser publicat a la revista del Baix Empordà núm. 44 de l’any 2014. Una persona que havia llegit un fragment de l’article que tinc incorporat en aquest bloc titulat: Soldats gironins morts en la guerra de la independència cubana (1895-1898) em va preguntar si desponia de més informació al respecte, motiu pel que he considerat adjuntar l’article complert en format Pdf en aquesta pàgina. Per veure’l clicar a : gironins-a-cuba
Amb motiu d’haver fet recentment una estada a la vila de Cardona, he recordat que la dècada dels anys vuitanta un grup de persones amants de l’espeleologia vàrem recórrer el Forat Micó, cavitat geològica natural adjacent a les mines de sal de Cardona. La raó de voler explicar quatre coses d’aquella excursió subterrània ha estat que en un àlbum de fotos antigues n’he localitzat quatre que junt amb un plànol donen testimoni del que exposaré.
Vam anar a explorar el Forat Micó un grup de persones inscrites a les activitats d’espeleologia que organitzava el Centre Excursionista de Terrassa, més endavant anomenat Secció d’Investigació Subterrània (SIS). Érem tres auxiliars de clínica que treballàvem a la Mútua de Terrassa que vam decidir associar-nos al centre excursionista de la ciutat i en concret a la secció d’espeleologia, en part perquè compartíem l’interès per conèixer els avencs i coves de la muntanya de Sant Llorenç del Munt i de Mura ⸻descartàvem altres indrets com el massís del Garraf, el Bruc o de Collbató, conscients que no teníem el nivell tècnic que requeria⸻. Un punt a considerar és la influència que va tenir sobre nosaltres en Sardi, un noi que, a més de ser molt atractiu, era líder del departament d’espeleologia de l’entitat i gran expert en aquesta matèria. A més, havia descobert una galeria de l’interior de l’avenc del Llest que va rebre el nom del seu motiu, la cova Sardi i que ell mateix ens la va donar a coneixerà en una de les sortides, però no ens hi varem introduir.
La muntanya de sal potàssica
La part visible de la muntanya de sal té una configuració de diapir de 120 metres d’alçària[1] i es calcula que la part subterrània, no visible, té aproximadament uns dos mil metres de profunditat.
Els experts atribueixen aquesta forma externa de la muntanya a la mateixa naturalesa de la sal, que presenta ductilitat o facilitat de deformació de les roques salines, influenciades a la vegada per un moviment o flux plàstic que rep el nom d’halo cinètic. Aquest tipus de dinàmica també es pot veure en les roques de guix, de magma i de fangs.
A la principal mina d’extracció de sal potàssica, la Mina Nieves, juntament amb altres galeries, dependències mineres i maquinària emprada per a l’extracció, l’any 1997, previ arranjament del recinte, s’hi va iniciar l’activitat turística de visites guiades.
Actualment la zona rep el nom de Parc Cultural de la Muntanya de Sal i ha suscitat força interès perquè sovint se’n fan articles. Dos dels darrers el podem consultar al diari El Punt Avui el dia 3 de juny de 2018 en què M.J.R encapçala el text amb el títol “Benvinguts al territori de la sal”, i al diari Ara del 13 d’agost d’aquest mateix any que Daniel Romaní fa un article titulat “Un formiguer per extreure clorur potassi”.
Membres de la secció d’espeleologia explorem el Forat Micó
L’any 1967 es va calcular que el Forat Micó permetia recórrer pel seu interior 650 metres i era considerat el forat de naturalesa salina més llarg conegut fins que el 1982 al sud-oest d’Israel es va descobrir la muntanya de sal de Sedom (Sodoma), amb forats que superaven en extensió els de Cardona.
La data concreta de l’excursió no la recordem, però pensem que era l’any 1977 quan vàrem participar en aquesta incursió subterrània un grup d’una vintena de persones format per gent experta en espeleologia i d’altres amb més o menys nivell de preparació tècnica.
Un grup de tres o quatre no van entrar al forat perquè eren els encarregats de col·locar un electró (escala de corda) en un pou de 17 o 20 metres situat al final del forat que havíem de recórrer. Era l’única manera de sortir d’allà, a no ser que haguéssim tornat enrere, però això suposava molt més esforç i temps.
L’equip anàvem proveïts de cascs amb llums de carbur, tot i que hi havia qui portava una llanterna de piles, però era poc aconsellable perquè era important tenir les dues mans lliures per poder-nos moure en ocasions arrossegats pel terra.
Va ser admirable observar la gran varietat de colors naturals de les roques amb predomini de la gamma d’ocres i de blancs, acompanyades d’estructures capritxoses que juntament amb les estalactites i algunes estalagmites formaven un ambient màgic. Llàstima que els llums que portàvem feien un enfocament molt selectiu i no ens permetien visualitzar, diguem-ne en sistema gran angular, la magnificència d’aquell indret. Tampoc portàvem càmeres fotogràfiques amb flaix. En alguna cova havíem emprat un preparat a base de magnesi que enceníem i durant uns segons acomplia la funció de flaix d’ús col·lectiu.
Recórrer el forat i pujar pel pou calculem que ens va ocupar gairebé tres hores, ja que hi havia zones on havíem de recolzar l’esquena a la roca, posar els peus a la paret del davant i avançar a poc a poc en aquesta posició, perquè per sota hi passava un rierol d’aigua.
Mentre estàvem uns minuts sense avançar perquè un de nosaltres tenia dificultats, vaig veure que davant meu tenia una estalactita amb una gota cristal·lina d’aigua a punt de desprendre’s. La temptació va ser posar-hi la llengua, sense saber que es tractava de salmorra. Va ser com ingerir un terròs de sucre però de sal; mai més he experimentat un gust tan salabrós com aquell.
Dins del forat el temps passava lent però a la vegada experimentàvem la satisfacció de veure un paisatge insòlit, mai vist per alguns de nosaltres fins llavors i, també vivíem una estranya sensació d’incògnita, provocada pel fet de desconèixer què trobaríem al final del forat. Personalment m’intrigava el fet que fos un pou per on havíem de sortir a l’exterior. Sort que teníem confiança en l’equip de dins i de fora d’aquesta cavitat.
El bomber Marià Masana ens ha ofert un parell d’imatges del casc que ell portava per fer salvaments alpins i les hem adjuntat perquè es tracta d’un model bastant similar al que vàrem emprar.
Mentre buscava quelcom de la cova del Llest a internet, vaig localitzar el bloc del Grup espeleològic 15 d’Abril, on hi havia publicades una col·lecció de fotografies de tema espeleològic i també de la galeria Sardi, que coneixia el lloc d’entrada des del avenc del Llest però, mai hi vaig arribar a entrat, motiu pel qual em va agradar veure imatges.
Em vaig posar en contacte amb Francesc Xavier, membre del grup espeleològic 15 d’Abril amb objectiu de demanar si podia incorporar a la pàgina personal de Word Press una fotografia de la galeria Sardi. Molt amablement van donar permís per escollir les que volgués. He adjuntat aquesta que presento perquè trobo interessants les formes impregnades a la roca. Si ens hi fixem, podem observar el fragment d’una cara amb l’ ull i un nas llarg i corbat, acompanyat de complements fàl·lics, estructures dentals, corns i una possible cortina de pedra a l’esquerra, que ben bé podria venir a representar el teló d’un escenari per un moment deixa observar el que hi ha en escena.
No hagués mai possiblement imaginat que la cova d’en Sardi fos tant rica en elements que poden fer corre la imaginació. Des d’aqui agrair al Grup Espeleològic 15 d’Abril per la seva gentilesa. Per visitar el bloc GEXVIV i en concret l’Avenc del Llest i galeria Sardi cliqueu a aquesta zona en blau.
Un vídeo a internet
Hem de reconèixer els treballs fotogràfics i documentals que fan alguns experts que tenen la gentilesa d’incorporar-los a la xarxa. He sentit una gran satisfacció quan he vist les imatges del grup Fotogràfic Subterrania Flash Black també hi van intervenir els fotògrafs Philipp i Crochet durant l’exploració del Forat Micó, ja que van haver d’entrar-hi diverses vegades per capturar les fotografies més gratificants. També es pot veure EspeleoCorb .
Cal dir també que va ser gràcies a un grup d’espeleòlegs que l’any 2002 es va fer possible poder visitar novament aquest indret, que ara té 50 metres de recorregut.
Notes
A la Revista del Baix Empordà número 61, pag. 78 del mes de juny del 2018, Manel Ferreres va publicar un article donant referències de la segona làmina de plom que va ser localitzada al Puig de Sant Andreu del poblat ibèric d’Ullastret -Girona- l’any 2017.
Es tracta d’una troballa arqueològica de gran importància tot que només medeix 4 x 3 cms. Actualment per procedir al seu anàlisi i interpretació de l’escriptura està custodiada al Museu Arqueològic de Catalunya.
M. Ferreres també ens aporta referències i adjunta una imatge del primer plom que va ser localitzat a Ullastret l’any 1967- Comenta que Joan Oliva va explicar aquesta troballa de la següent manera: ‘ Lo halló don Narciso Frigola, de la brigada de excavacions, el citado dia 12 de mayo [1967], en los dias últimos de campaña anterior. ‘Se trata de una lamina de plomo de forma rectangular, de 154 mm, de longitud, 41 mm, de alto y unos 2 de grueso. Se hallaba en estado plegado en tres dobleces, con la particularidad de contener escritura en ambas cares. Inventario general n. O 3.309 del Catalogo Museo Monografico de Ullastret, donde hoy figura expuesto, acompanyado del dibujo y transcripción.’
Desprès d’haver llegit l’esmentat article, vaig recordar que havia consultat un llibre que parlava de l’esmentat plom i vaig decidir revisar-lo de nou, l’autor era Alexandre Eleazar (1920-2004), titulat ‘Los Bere’ que va ser publicat l’any 1985 i, efectivament, a la pàgina número 536 hi constaven les explicacions sobre l’esmentada descoberta d’ Ullastret l’any 1967, dient el següent :
Inscripción sobre una pequeña lámina de plomo hallada en una sepultura de (Gerona) antiguo de este lugar: Ull estret «ojo estrecho», en un territorio que en la época del texto pertenecía al Imperio paien. Lugar de la inscripción: Toledo, reino de Edetanie. Sentido de la escritura: de izquierda a derecha. Tipo de escritura Betroia. Modismo Edetan. Autor de la escritura un edeslari -cronista- , Tema: La muerte de los príncipes gemelos bastardos. Cantidad de signos: 42, Letras en castellano 226, Coeficiente: 5,38. Época probable de la inscripción: 1569 a 1559 a.C.
També inclou el grafisme que ell mateix possiblement havia dibuixat i ara, per fer aquesta crònica, n’he fet una còpia. Consta de tres segments i enumera els signes amb el número 1 fins al 10 que conformen línies horitzontals i són de lectura d’ esquerra a dreta.
1- A ALKIEK NAI ERRU ZERE
2- AYERA IO
3- TA ERREU IZAN
4- ¿ ERREGE-ORDE ARO
5- YERA ZINKI
6- ALKI ERREGEZKO
7- JAYOERA BIZKI SUZURRE
8- ELERIO ARO BI
9- TA ERREU ELE ?
10- ? EDlRU ? (GO) ? (EN)
1- El Valiente pretendiente al Trono tuyo
2- resuelto a vengarse.
3- Es Príncipe que siendo
4- (expulsado) en tiempo de la Regencia
5- supuso de veras
6- se asentaría al Trono Real.
7- Nacieron gemelos fogosos.
8- Lucharon por la muerte los dos hermanos.
9- Eran Príncipes insistentes.
10- (Tuvieron) hermosa (muerte) (la más alta y sublime).
Complementa les investigacions del text escrit relacionant-lo amb la “La historia de los príncipes gemelos bastardos de Toledo” . La narració es força extensa, ocupa dinou pàgines.
Referent al origen de les llengües, la autora Carme Jimenez Huertas a una entrevista que li fa Alicia Ninou ens aporta diversos coneixements al respecte que sembla que concorden amb la línia de A. Eleazar que poden consultar a: No venimos del latín
L’arqueòleg que va dirigir l’estudi del jaciment d’Ullastret mitjançant el Servei d’Excavacions i Monuments de la Diputació de Girona va ser Miquel Oliva i Prat ( Girona 1922 Castelló d’Ampuries 1974) persona estudiosa d’aquest indret arqueològic que en va presentar una tesi doctoral.
La casa on va nàixer està situada al carrer de la Força de Girona que es que baixa de la Catedral i on hi ha una placa amb el seu nom a l’entrada de la vivenda que ens recorda la seva professió.
Per Rosa M. Masana Ribas
Aquest article de Rosa M. Masana, va ser publicat a la Revista del Baix Empordà digital número 13, de l’any 2014, pàgines de la 40 a la 43.
La bisbalenca Carme Mir, des de la dècada dels anys seixanta fins gairebé l’actualitat, no ha deixat de dissenyar i confeccionar peces d’alta costura en pelleteria, convertint la confecció d’abrics, jaquetes i d’altres complements en peces úniques per a un públic sempre selecte.
Els orígens
Podem dir que Carme Mir és una gran coneixedora del món de la pell, ja que forma part de la quarta generació dedicada a aquest àmbit, bé sigui manipulant la matèria primera fins arribar a dissenyar autèntiques creacions.
Joan Mir, besavi de la Carme, a mitjans del segle XIX desenvolupava la tasca de blanquer de pells, activitat que va continuant conreant el seu fill Víctor Mir Celdran. Preparaven les pells en una nau situada a la zona de can ‘Fuertes’, al municipi de la Bisbal d’Empordà. La nau estava equipada amb safarejos i altres instal·lacions que servien per adobar, polir i blanquejar les peces. El nét del senyor Joan i pare de la Carme, Arcadi Mir Vidal, casat amb Teresa Garanger, també s’hi va implicar en l’ofici d’assaonador de pells i, d’altra banda, va posar en marxa un taller on s’hi elaboraven objectes derivats del cuir com podien ser catifes, manyoples, cobrellits i guants, entre d’altres. Arcadi Mir tenia una encertada visió de futur i de com es movia el mercat de la pelleteria durant els anys seixanta a tot el país.
La seva formació tècnica
Carme Mir va néixer a la Bisbal, el 22 d’abril de l’any 1937, al carrer Amor Filial número 10, a les dues de la tarda, assistida per la llevadora Catalina Ponsatí 2. Quan tenia 9 anys va néixer la seva germana Montserrat, mentre ella anava a l’escola de les Germanes del Cor de Maria on hi va poder aprendre comerç, tenidoria de llibres, francès, mecanografia, taquigrafia i música.
Sense que el seu pare hagués de fer cap esforç, la Carme per ella mateixa es va sentir motivada per les activitats pelleteres desenvolupades al taller i, als 16 anys, va decidir de dedicar-s’hi de ple, demostrant ràpidament les seves aptituds en aquesta matèria.
Per millorar la seva formació, Arcadi Mir la va adreçar a aprendre a casa de Maria Ferran, modista de renom de Sant Feliu de Guíxols. Va ser qui va ensenyar a la Carme a cosir i emprovar segons el sistema de “glassetes”, o sigui vestint directament un maniquí o bé a la persona que havia de portar la peça encarregada.
Durant la setmana s’estava a Sant Feliu i els divendres venia amb la Sarfa a la Bisbal, bus que abans havia de fer el trajecte Llagostera, Cassà de la Selva, Santa Pellaia, fins a la Bisbal.
Recorda que al taller de casa seva hi treballava el senyor Vilà, sogre de Moisès Ramírez, que havia estat el practicant de la Bisbal. D’ell diu que va aprendre a fer-se la seva primera jaqueta de pell.
Per tal d’ampliar coneixements anava a la casa Balcázar de Barcelona i també, esporàdicament, es traslladava a la secció de pelleteria de la casa Christian Dior de París per aprendre algunes de les tècniques més innovadores dins l’àmbit de l’alta pelleteria.
L’apogeu creatiu i professional
A partir de la dècada dels anys seixanta del passat segle, la Carme inicia una tasca important en l’elaboració de peces d’alta pelleteria. Comenta que al seu taller hi havien arribat a treballar una setantena de persones, comptabilitzant els empleats de dins l’empresa i els de dedicació externa que treballàvem als domicilis particulars; també disposava de personal a alguns tallers de Barcelona.
Generalment les pells procedien de subhastes estrangeres o d’importadors nacionals. Les més valorades eren les de: marta cibelina, lleopard, linx, ocelot, visó, xinxilla, l’astracan, i altres com la llúdriga, la guineu, el castor gris, l’esquirol, foca, hàmster, conill rex i orylag, la fagina o gorjablanc3… Un dels models que recorda va causar un gran impacte va ser el de de l’astracan bretzuans, complementat amb pell de renard altó, que va ser presentat a l’Hotel La Gavina de S’agaró.
Explica que, generalment, tenia el model que volia fer a la ment, després en feia el patró i, a partir d’aquí, cadascun dels seus empleats, fossin talladors, cosidors a màquina o manuals, sabien el que havien de fer per donar forma a la proposta. La complexitat en ocasions era extrema, ja que segons quin tipus de disseny i la procedència de la pell, calia ajustar de seixanta a cent peces per confeccionar un abric.
A poc a poc la fama li va anar arribant. Calcula que havia elaborat col·leccions anuals que comptabilitzaven entre 160 i 170 tipus de models. Una part els presentaven a desfilades que se celebraven a capitals de l’Estat espanyol i a l’estranger, tot i que el lloc més proper i habitual solia ser el mes d’agost al castell de Peralada, un establiment que sempre estava nodrit d’una selecta clientela procedent de França, Alemanya, Bèlgica o bé Itàlia.
Les seves creacions eren presentades per models professionals que sabien moure’s suggestivament per les passarel·les, fet que li va merèixer diversos reconeixements d’abast internacional així com la seva publicació en revistes diverses dedicades a la pelleteria. A les desfilades hi assistia un considerable nombre de persones, però també un reduït públic acudia a les presentacions que realitzava a uns dels salons de casa seva.
Premis, desfilades nacionals i internacionals
Al llarg de la seva vida professional la Carme ha rebut diversos premis i distincions, entre els quals: Premi de disseny d’Iberpiel a Madrid l’any 1970 per la creació d’un abric d’astracan de color blanc, tipus “doctor Zhivago”, amb barret de cosac procedent de xai africà. Medalla d’honor d’Unicef, de mans de donya Margarita de Borbón.
Ha fet passarel·les als hotels Ritz i Eurobulding de Madrid, també a Milà, París, Moscou, a l’Hotel La Gavina de s’Agaró, Platja d’Aro, Figueres, Girona o al castell de Peralada –entre d’altres– on en una ocasió, amb motiu de recaptar fons per a Unicef, van assistir a l’acte unes 4.000 persones i on també s’hi van fer presentacions benèfiques per ajut a la Creu Roja. Aquestes entitats rebien un import per cadascuna de les invitacions o entrades que s’havien repartit. Les desfilades eren promogudes per l’empresa del Sr. Flaquer, de Barcelona, responsable logístic de l’organització i de contractar a les vint-i-cinc models que sovint formaven la passarel·la, entre les quals s’hi trobaven Judit Mascó o Inès Sastre, dues glamuroses models catalanes, mentre que el presentador era el conegut locutor de ràdio Màrio Beut.
Segons comenta Carme Mir, la dècada dels anys noranta, degut a les accions dels ecologistes, la venda d’abrics de pell va caure en picat i, si bé diu que abans els animals salvatges els mataven sense discriminació, ara tots són de granja i la carn s’aprofita per fer pinso per a altres animals. De fet, les opinions sobre aquest aspecte són diverses i es mouen d’acord amb la sensibilitat o tendresa que cadascú senti pels animals. Actualment la legislació espanyola, seguint les pautes d’altres països, ha procurat per la millora de les condicions dels animals4.
Un parell d’anècdotes
Carme Mir explica que en una ocasió, durant l’assaig d’una desfilada conformada per quinze nois i noies de la Bisbal, van sortir tots junts a l’escenari i amb el seu pes es va ensorrar la tarima. Per sort es tractava només d’un assaig i ningú no va prendre mal.
Un altre dia es van oblidar les sabates de les models a casa la Carme i, en el moment d’haver de sortir davant del públic, ho van haver de fer descalces. Pilar Comín, comentarista de la col·lecció, va interpretar aquell fet com a una singularitat innovadora i original acudit de la senyora Carme Mir, i com a resultat en va fer una bona ressenya.
Aficionada al teatre i a la poesia
L’any 1958 es va casar amb Pere París Rebull, de Palamós, que venia d’una família de pescadors i que disposaven d’una barca anomenada Joven París, la qual dissortadament va ser destruïda durant la Guerra Civil. Posteriorment la família en va adquirir una altra a qui van posar el nom de Gran París. En casar-se, el matrimoni va viure a la casa del carrer del Puig d’en Vidal de la Bisbal i van tenir quatre filles: la Tat, la Imma, la Núria i la Maria del Mar –que va morir als 10 anys–, tot i que cap de les quals va voler continuar amb el negoci familiar. La senyora Carme va enviudar l’any 2006 i a ara és àvia de tres néts.
Carme Mir ha estat artista també en altres àmbits, ja que de jove havia participat a diverses obres de teatre, sovint al Foment Catòlic de la Bisbal, on diu que hi va aprendre molt al costat de les professores Conxita Brancós, Mercè Figa i el senyor Mont, com també amb la Mercè Tibau, que feia d’apuntadora. Recorda que va participar a les obres teatrals: Julieta, filla única, Gent d’ara, D’aquesta aigua no en beuré, La ferida lluminosa, El pati blau, Jo seré el seu gendre, Doña Clarines, Duda o bé la representació nadalenca Els Pastorets. També va fer de rapsoda interpretant poemes d’autors com Trinitat Aldrich o Mossèn Cinto Verdaguer.
Va deixar de representar obres teatre a la dècada dels anys seixanta, després d’haver nascut la seva tercera filla.
Hem recuperat tres dels articles que parlen de la Carme Mir i n’hem lliurat una còpia al Arxiu Comarcal del Baix Empordà, es pot veure clicant a : dossier-mir
Notes:
1.- Aquesta crònica estava feta per ser publicada a la revista El Griu de la Bisbal, però a causa que la publicació no va continuar el tema va quedar aparcat. Abans d’aquest reportatge, Carme Mir ha estat protagonista d’altres articles, com ara:
- Lluís Molinas, “Carmen Mir o el glamur de l’alta pelleteria a la Bisbal d’Empordà”. Revista del Baix Empordà núm. 18, publicació ara digitalitzada (www.revistabaixemporda.cat).
- També al “Programa de l’Aplec, 50 anys de ciutat”. L’Abans, la Bisbal, 2006.
2.- Rosa M. Masana, Catalina Ponsatí. Història de les llevadores i infermeres del Baix Empordà, Associació de Suport a la Dona de Palafrugell, Volum I, Girona, 2014.
3.- Per fer un abric de pell de llop es necessiten dotze animals, de visó seixanta, de guineu vint, de linx disset i d’esquirol dos-cents cinquanta.
4.- L’any 1959 s’havia creat l’International Society for the Protection of Animals (ISPA) i, l’any 1976, es va fundar l’Associació en Defensa dels Drets dels Animals (ADDA) que va promoure la primera llei de protecció animal a Espanya. La regularització d’aquest tema es va produir l’any 1988.
L’ensenyament a Palafrugell és un tema extensament estudiat per autors com J. Busquets, J. Molero[1] i J.L. Barrassa[2]. Personalment, també vaig aportar algunes dades sobre docència en els volums I i II de Dones emprenedores.[3] Podem considerar que els estudis d’investigació, tot i centrats en un tema en concret, és difícil que arribin a una plenitud de coneixements perquè en un moment o altre pot aparèixer una dada relacionada.
En aquesta línia va succeir que revisant la correspondència municipal de Palafrugell vaig localitzar un inventari datat el dia 27 de gener de l’any 1916 on es descrivien els elements existents a l’aula de nenes de l’escola publica, document que estava signat per la professora Isabel Estela i la seva ajudant Maria Heras Matas, persona que més endavant seria reconeguda pels palafrugellencs de l’època.
Es va considerar que la troballa d’un inventari podia ser d’interès perquè donava a conèixer els elements que configuraven una escola publica d’ara fa 100 anys, però també va ser engrescador el fet de dur a terme una breu investigació per saber quelcom de la professora Isabel Estela, fins al moment poc coneguda.
Algunes dades personals
Isabel va néixer el dia 20 de febrer de l’any 1849 a Girona i va ser batejada un dia desprès a la catedral de la ciutat.[4] Possiblement va cursar els estudis que la capacitaven per exercir la docència i va ser el dia 16 de febrer de l’any 1871 quan es va casar amb Enric Pujol i Macià, natural de Banyoles, que tenia la mateixa edat que ella i l’ofici d’escrivent. El matrimoni, després de sis anys de casats, va tenir una filla a qui posaren de nom Laura, nascuda a Barcelona l’any 1877.
Desconeixem la data i els motius del seu trasllat a la vila de la Jonquera, tot i que sabem que en ocasions els mestres que no disposaven d’una plaça oficial podien ser destinats a altres poblacions. Sabem que vivien a la Jonquera perquè amb data 28 de març del 1908 van donar-se de baixa del domicili del carrer Major número 34, 1r, d’aquesta població per anar a viure a Palafrugell. Al certificat consta que la Isabel llavors era vídua i vivia amb la seva filla de 31 anys al carrer Allada número 7 de Palafrugell.[5]
Dades professionals
Transcorreguts 109 anys des que ella i la seva filla vinguessin a viure a Palafrugell, només hem trobat algunes notes sobre la Isabel publicades a la premsa de l’època, disponible a l’Arxiu Municipal de Palafrugell.
El setmanari La Crònica de Palafrugell amb data 19 de març de l’any 1918 publicava que la Isabel, mestra de noies, havia sol·licitat una subvenció per poder exercir decorosament el seu càrrec i també demanava que la seva escola fos declarada d’ensenyament gratuït.[6] Quan va demanar aquesta millora feia deu anys que vivia al municipi.
El mateix diari publicava: “Avantatges del colossal, grandiós i espaterrant nou sistema de contractes de retribucions, que amb els mestres públics té el nostre mai prou ponderat ajuntament. A petició d’ella, s’ha concedit a la Sra. Estela, la mestra nova, una subvenció de 500 pessetes, car amb el reduïdíssim nombre de deixebles que a son escola concorren, casi segur no li hauria quedar mes remei que anar-se’n o alimentar-se de la flaire del peix, que per cert és abundant i fastigosa en la seva aula, que està tocant a les pescaderies. En canvi l’altra Sra. mestra l’esposa de l’Alcalde, cobra, si no estem mal informats, 2.600 pessetes l’any en concepte de compensació de retribucions. Y una cosa va per l’altra.”[7]
El consistori municipal amb data 12 de juny del 1908 va aprovar les bases per la retribució de la mestra de noies Isabel Estela argumentant que consistia en les mateixes condicions de les altres mestres de la vila, però amb la diferència que durant els primers dos anys la liquidació se li retribuiria mensualment, en lloc de cada any i a raó de 83 cèntims per deixeble. Entre parèntesis consta “10 pessetes anyals”,[8] import que possiblement era el que corresponia a dotze alumnes.
La senyora Estela també va sol·licitar a l’Ajuntament la possibilitat que la seva filla pogués ocupar una plaça d’auxiliar de mestra. No ens consta que la hi fos concedida, sí que en aquell moment va obtenir una plaça d’ajudant de mestra la senyora Joaquima Codina, que també prèviament l’havia sol·licitat.
A l’inici del mes de juliol de l’any 1910 els professors de les escoles públiques senyors Barceló, Aulestia, Maria Albertí i Isabel Estela anunciaven que celebrarien els exàmens de final de curs.[9] Sovint aquest tipus d’actes acadèmics eren anunciats a la premsa.
Centre de cultura popular
El mes de setembre de l’any 1910 un grup de palafrugellencs entre ells hi havia mestres⸻ van veure la necessitat de crear un centre de cultura popular, però amb la condició que es mantingués separat de tota tendència de proselitisme social o polític. Consideraven que calia evitar la incultura i la tendència a les diversions banals i que calia guiar les persones envers les afeccions enaltidores i l’enfortiment moral. Signaven la iniciativa Isabel Estela, María Albertí, María Heras, Agna Ferrer, Lluïsa Serra, Dolors Genís, Concepció Gallart, Vicenç Roure i Armada, Pau Aulèstia, Josep Barceló, Josep Massanas, Josep Sagrera, Tomàs Gallart, Arcadi Airona, Josep Bisbe, Joan Quintana, Miquel Mundet, Martí Laviña, Joan Pascual, Pelai Borràs, Joan Linares, Sixt Pascual, Gabriel Bretxa, Enric Ferrer Grassetas, Ramir Medir i Eduard Bofill.[10]
La Isabel també va formar part de la junta de protecció a la infància i a la mendicitat. Dins la correspondència municipal de l’any 1917 hi ha una circular que parla del tema i està avalada pel batlle, el mossèn, els jutges municipals i Isabel Estela.
Els darrers dies
El mes de març del 1913 la premsa publicava : “Se troba malalta d’alguna gravetat, havent-li sigut administrats els Sants Sagraments, la professora pública de aquesta vila D. Isabel Estela. Li desitgem un ràpid alivi en sa malaltia.” Tot i la gravetat del seu estat, Isabel se’n va sortir prou bé perquè va viure cinc anys més. Va ser el mes de gener de l’any 1918 quan va deixar aquest món i el setmanari Baix Empordà se’n va fer ressò amb el següent escrit: “Diumenge a la tarda va morir als 68 anys, la virtuosa dama Donya Isabel Estela. Fou la finada, en els seus bon temps, figura preeminent dins el Magisteri públic, passant com a darrer destí, an aquesta vila, a on l’ha atrapada la jubilació i més tard la mort. Era dama molt virtuosa i de gran bondat de caràcter, per lo que la seva mort haurà sigut molt sentida. Enviem als seus fills la expressió de nostre mes sentit condol. La filla de la malaguanyada senyora, D.° Laura Pujol, ens prega que, en la impossibilitat de fer-ho ella particularment ens prega donguem en son nom les gràcies a les autoritats, professores i demés persones que l’acompanyaren a rendir el darrer tribut a la seva malaguanyada mare.”[11]
Inventari de l’escola pública de nenes (1916), signat per Isabel Estela i Maria Heras
Registre escolar de l’any 1917
Hem pogut localitzat un document on consta el nom dels directors de les escoles i el nombre d’alumnes matriculats, l’any 1917, classificats entre escoles nacionals i escoles particulars que hi havia al districte de Palafrugell.
Veiem que la professora Maria Heras, que havia estat ajudant d’Isabel Estela, en aquell moment era directora d’una escola publica de 115 alumnes , entre totes les escoles la xifra d’alumnes era de 1.259.
Observem que la paritat de gènere entre el professorat era gairebé equitativa, perquè dels quinze professors que tenia el municipi, vuit eren homes i set, dones.
Dades complementaries relacionades amb les escoles de Palafrugell.
Hem localitzat a la correspondència municipal de l’any 1918 , arxivador número 96 custodiat al Arxiu Municipal de Palafrugell dos documents d’interès, el primer amb data 1 de gener del 1918 hi consta que estaven en situació de jubilació els professors: Vicens Roure Armada, Josep Ferrer Coll, Isabel Estela Estrach, Anna Navarro Daunís, Narcisa Llàvia Jordi i Emiliana Coll Revilla. A unes pàgines més amunt comentaven que la professora Isabel Estela havia mort aquest mateix mes de gener del 1918. El segon document confirmava que el dia 20 de març de l’any 1918 havia signat el contracte laboral de professora de la vila de Palafrugell, la senyora Pietat Roig.
El dia 24 de maig de 1918, els professors Luis Vilalta, Carolina Vilavellí, Concepció Perxés i Luís Oudertia (cognom poc desxifrable), van signar la conformitat perquè la professora Maria Albertí de Grassot cobris la plaça de vocal de la Junta local de primera ensenyança de Palafrugell que hi havia vacant, decisió presa en base a que l’esmentada professora disposava d’un títol de major categoria i perquè havia demostrat cel per l’ensenyança. (Correspondència municipal del dia 24-5-1918, Arxiu Municipal de Palafrugell ) En un altre document hi constava que Lluís Vilalta Carbó era mestre propietari d’un plaça de la escola nacional de nens.(21-6-1918). I amb data 19-7- 1918 va ser anomenant també per una plaça de mestre titular de primera ensenyança el professor Ramón Miró.
Notes
[1] Busquets, Joan; Molero, Josep. L’ensenyament a Palafrugell. Quaderns de Palafrugell, 1993
[2] Barrassa, José Luis. Mestres i escoles del Baix Empordà. Institut d’estudis del Baix Empordà 2017
[3] Masana, Rosa M. Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914. Volum I 2013, volum II 2016. Badia SL Barcelona.
[4] “España, bautizos, 1502-1940” data base, Family Search. Dades localitzades per Jordi Curbet.
[5] AMP. Certificat del Padrón de vecinos – Baja- Signat pel secretari de l’Ajuntament de la Jonquera amb data 28/5/1908
[6] AMP. La Crónica, 19/3/1908, p. 3
[7] Id., 19/3/1908, p. 2
[8] Id., 12/6/1908, p. 3
[9] AMP. Baix Empordà, 3/7/1910, p. 2 i 6/8/1911, p. 3
[10] Id., 16/3/1913, p. 2
[11] Id., 27/1/1918, p. 2