Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Fer treballs de paleta

En  ocasions  m’han preguntat, com és que essent infermera escrius sobre les xemeneies industrials ?  sempre responc el mateix perquè el meu germà Marià, mestre d’obres i 18 any més gran que jo, junt amb els seus treballadors van construir la xemeneia de  la bòbila Almirall de Terrassa de 63 metres alçada que està inscrita  al llibre de Records Mundials Guinness i de molt petita havia vist com el Marià practica el seu ofici. Va tenir l’ensurt de patir un accident de moto i va morir quan només tenia 33 anys. Això va fer que parles de la seva obra i d’altres xemeneies.

Començo  explicant que de petita veia treballar de paleta al meu germà perquè  quan vaig anar a treballar d’infermera a Llagostera en una plaça d’interinitat, vaig llogar una  casa  bastant petita que feia temps havia estat deshabitada, els propietaris van dir que no la la necessitaven fins que es jubilessin  i mancaven forces anys. Unes meves amigues de Terrassa  un diumenge van voler venir a conèixer la vila on tenia la nova feina, no es creien que decidís  quedar-me en aquella casa de la manera que estava.

Tenia l’avantatge de disposar d’una galeria que la trobava  molt interessant per sopar-hi els dies de calor però,  l’inconvenient ere que no tenia barana i   s’acabava formant un desnivell  equivalent a quatre esglaons  i feia del recinte una zona poc segura .  Vaig p preguntar als propietaris de la casa si podia fer una jardinera d’uns 2,5  o tres metres  de llarg i van dir que sí.

El que ningú es pensava era que el promotor de la obra fos jo mateixa, una infermera que volgués fer de paleta. Fet el croquis mental, preses les mides i dibuixar el projecte, vaig anar a un magatzem de venda de materials per la construcció a fer la comanda, ells mateixos en base al que els havia explicat sobre el disseny van calcular  el material que necessitava i van dir que el portarien a casa.

En base a les tècniques que havia vist emprava el meu germà quan treballava,  vaig emprendre, sense disposar però, del cordill d’alineació i de nivell.  Vaig mullar els totxos posant-los  dins d’una galleda i també el terra on havien d’anar posats junt al el ciment, el morter ja el tenia fet.  L’endemà quan  estava a punt d’acabar la obra  va venir a veurem el veí,  els patis es comunicaven perquè eren de la mateixa família.

Es va  mirar el treball fet però, no deia res. vaig ser jo qui li va dir: Està ben  demostrat,  cadascú amb lo seu. Sí, va dir.  Sembla que t’ha sortit  una mica  guerxa.

Quan va tocar fer la tasca del remolinat, vaig pensar que ho havia de fer com quan  treballava el fang a la classe d’escultura de la Escola Industrial de Terrassa, tenia la convicció que arreglaria aquella mena de carretera de Rellinars que havia quedat.

La jardinera del carrer Ganix de LLagostera
La jardinera del carrer Ganix de LLagostera

Així va ser, gairebé no m’ho podia creure, la obra va quedar acceptable i junt amb la columna que també vaig fer i als els seus corresponents desaigues que sobresortien no semblava haver estat feta per una novata.  La vaig pintar  de blanc i a sobre de la columna  hi vaig posar un test de flors.

Un pacient em van donar fems que vaig barrejar amb terra i també amb van regalar  geranis arrelats. Des del carrer de baix es veia la galeria de casa  i algú havia comentat: La practicant te un espetec de geranis que dona gust de veure’ls.

Nova imatge de la jardinera, amb un grup d'amigues
Nova imatge de la jardinera, amb un grup d'amigues

Quan  el recinte de dins a casa també estava bastant polit, pintat i amb algun elements decoratius, van venir els propietaris de la casa a  dir-me  que se’ls casava una filla i  que  ho sentien molt però  necessitaven l’habitatge, deien  que a la vila no trobaven cap casa  de lloguer.  Vaig  haver de marxar quan només feia un any 18 mesos que hi vivia.  Vaig viure aquesta situació com un fet molt injust però, la vida te aquestes coses.

 La troballa de la fotografia que presentem on es veu de lluny la jardinera ha esta la juspira que m’ha fet explicar aquesta breu aventura  de la vila de Llagostera, el curiòs es que la fotografia la vaig fer només amb l’objectiu  de tenir una imatge de la pedragada que va caure.

La fragilitat dels sentits

Aquarel·la Anna Masana
Aquarel·la Anna Masana

M’he permés copiar aquesta narració titulada

                      La fragilitat  dels sentits

reconeguda als Jocs Florals de l’any 2021 de la Universitat Autònoma de Barcelona  i escrita per :

 Pol Baqués Suñer

 

Pol Baqués
Pol Baqués

 

 

 

 

 

 

 

No s’escolta ni una ànima i les últimes hores del sol m’il·luminen el rostre.

M’agenollo un instant per admirar el paisatge i apreciar-ne cada segon i cada detall, però aquest se’m veu truncat ràpidament per un sentiment de tristesa i impotència. No em paro de preguntar com podia ser que l’ambició i l’odi humà haguessin pogut consumir un paisatge tan bonic.
En aquell instant, a causa de la ràbia, deixo anar el fusell contra el terra i aquest deixa anar un soroll estrident que m’ha fet recordar el meu fill. M’ha fet recordar l’esclat de la seva rialla, una rialla immensa que anava d’orella a orella i que deixava anar un crit inesperat. Era una rialla pura i innocent que no deixava a ningú indiferent.

Una gota de suor em va regalimar pel front i m’obligà a treure’m el casc. amb la mà em vaig fregar el cap, aquella sensació em va transportar a la plaça de la vila on anava amb l’avi a jugar a pilota. Recordo aquells temps amb un sentiment molt especial. L’avi em venia a buscar al matí a casa i anàvem tots dos cap a la plaça, recordo que esmorzàvem a la plaça de la vila on feien els millors croissants de tot el poble els quals tenien un gust tan dolç que t’inundaven tot el paladar. Un cop acabava d’esmorzar ràpidament anava a jugar al mig de la plaça mentre l’avi gaudia del seu cafè observant-me amb una mirada tendra i plena de felicitat. Quan el sol s’eclipsava amb el campanar i aquest tocava les dotze tornàvem cap a casa.

La mare sempre ens esperava puntual a la porta i abans de marxar l’avi sempre em donava un peto al front i em sacsejava el cabell amb la seva mà.

Un dolor agut em va fer tornar a la realitat, em procedia del braç esquerre i un cop em vaig alçar la màniga em vaig adonar que l’embenatge que portava s’havia impregnat d’un vermell intens que l’havia tenyit completament i no deixava cap matís del seu color blanc nítid.

Aquell color intens em causava una angoixa que em recorria tot el cos, però no podia deixar de mirar-lo, era un color que em despertava records, records de la meva joventut que feia temps que no revivia.

Era la temporada d’estiu i havíem decidit anar a l’ermita del poble, el camí no tenia pèrdua, però aquella tarda la boira havia cobert tota la serralada. Sense donar-nos compte vam agafar un altre camí que ens va portar a una esplanada que acabava amb un penya-segat. Llavors, com si de màgia es tractés la boira va difuminar-se per l’horitzó i va desaparèixer deixant rere seu un cel rogent d’un color vermell pur.

Aquest record m’havia fet perdre la noció del temps, quedaven poques hores de sol i el fred s’havia fet present. Continuava en aquell descampat agenollat discutint per dins si fugir o si esperar aquí el meu destí. El fred apressava i vaig lligar-me els botons de l’abric. Cada botó m’ha recordat a la mare, era ella la que m’ajudava a vestir quan era petit, recordaré sempre aquells moments gràcies a l’olor que desprenia aquella  roba, una olor dolça que deixava tota l’habitació amb una fragància de flors que generaven en mi una immensa pau.

Tot i estar ven preparat, el fred m’havia començat a entrar dins el cos, per sort tenia uns guants a la butxaca i me’ls vaig posar. El tacte del guant amb la pell de la meva mà va encendre les pulsacions del meu cor i em va transportar al dia que les nostres mans es va trobar per primera vegada.

Va ser una nit que no oblidaré mai, els dos anàvem caminant sota la llum d’un cel estrellat quan de sobte les nostres mans es van creuar, vaig notar com els nostres dits s’enllaçaven, els nostres cors es van accelerar, ens vam mirar i no van fer falta paraules per expressar la connexió que hi va haver aquella nit.

El meu cos era un conjunt de sentiments quan de sobte aquella emoció causada per cada un dels meus sentits es va veure truncada per un retrò estrèpit seguit d’un dolor fred enmig del meu pit.

Aquella sintonia de records alegres i melancòlics va desaparèixer, i la por i el dolor van inundar-me de records tristos i freds. Aquella rialla estrident del meu  fill es va convertir en el plor estrident del dia que vaig haver de marxar de casa, aquell gust dolç del croissant de la plaça de la vila amb l’avi es va veure contrarestat pel gust amarg del cafè servit a casa de l’avi el dia de la seva mort, aquell cel rogent es va veure precedit per una negra nit, aquella dolça i floral olor la va apagar l’olor d’humitat dels dies de pluja i aquell tacte suau i fi se li va sobreposar el tacte trist de l’última abraçada.
Me n’adono de la debilitat humana i la fragilitat que tenen els sentits en els moments d’eufòria i en els moments d’angoixa.

De sobte la mort apareix al meu costat per acompanyar-me en els últims instants. Els ulls se’m cobreixen d’una imperfecta tela d’aigua, el cor se m’angoixa i no em paro de preguntar si hagués pogut canviar el meu destí.

Em dono que la mort se m’acosta i a cau d’orella em xiuxiueja que fugir i morir tenen el mateix camí, i que quedar-me aquí esperant a la meva mort o abandonar la meva causa i mori de penediment compartien el mateix destí.
Després d’escoltar-la respiro alleugerat i assumeixo que el meu viatge havia d’acabar aquí.
Em deixo caure sobre una terra freda i humida i els últims rajos del sol m’abracen per l’esquena recordant-me l’escalfor de la meva llar.

Soldat ferit greu, pensa amb el caliu humà i de la llar, el sol l'escalfa l'esquena (tieta Rosa M.)
Soldat ferit greu, pensa amb el caliu humà i de la llar, el sol l'escalfa l'esquena (tieta Rosa M.)

El dibuix mostra el soldat caigut al terra del camp de batalla, està bocaterrosa sobre un terreny humit i el sol està en hora baixa , li sagna la ferida del braç esquerra i està esgotat. Més enllà descansa el fusell i el casc que s’havia tret.  L’escena transmet abandó i desesperança  però els darrers raigs de sol que incideixen sobre la seva esquena li dona calidesa que el fa   recordar el caliu de la llar, l’avi, la mare, els jocs a la plaça i aquells croissants tant bons.

La Casa de Socors o Centres Mèdics de Terrassa (1882-1960)

Pel que fa a les cases de Socors o Centres Mèdics se’n han fet algunes publicacions, van ser creats per atendre a les persones que tenien algun problema de salut o havien patit un accident quan encara el sistema sanitari públic estava poc desenvolupat.

Joaquim Verdaguer en el seu bloc explica que el primer Centre Mèdic que hi va haver a Terrassa  va ser creat per iniciativa d’alguns ciutats i dels metges Ullés, Aregall, Morera, Pous , Aymerich, Pujals i Calsina, el centre  estava situat al carrer de la Palla número 7 i va ser inaugurat el 15 de setembre de l’any 1882.

Aquests serveis podem dir que no van tenir estabilitat immobiliària perquè del carrer de la Palla va passar als baixos de l’ antic Ajuntament i també al nou recent construit, més tard el van traslladar als baixos del Mercat de la Independència, fins que va ser ubicat al edifici modernista contruit per seu un centre sanitari i estava  entre els carrers Sant Quirze i Baldrich, malauradament aquest edifici va ser enderrocat, el servei llavors va passar al hospital de sant Llàtzer, d’aquí va anar  a la clínica Maternal del carrer de la Uniói l’’any 1907 va fer una nova mudança aquesta vegada per allotjar-se  l’ Hospital-Clínica del Remei on hi va estar fins l’any 1960 aproximadament.

Presentem un  gràfic-esborrany, només per situar-nos  vers els llocs on van estar situades les Cases de Socors de la ciutat des del l’any 1882 fins el 1907, a partir d’aquest any no va fer cap més traspàs de lloc.

Esquema de Cases de Socors i Centres Mèdics de Terrassa 1882-1960. Anys no investigats
Esquema de Cases de Socors i Centres Mèdics de Terrassa 1882-1960. Anys no investigats

De fet, el motiu d’escriure aquesta crònica només era voler explicar una experiència personal viscuda al Centre Mèdic de la Clínica del Remei l’any 1953, quan tenia vuit anys.

De bastant petita em volia comprar una bicicleta però els diners dels versos de Nadal no donaven prou per acomplir aquell amibiciòs projecte, en Pinyol del carrer Arquímedes m’havia dit que una bicicleta valia 1000 pessetes,  curiosament fa poc que una senyora de la meva edat  esgarrifada comentava que una dotzena d’ous ecològics l’havien costat 1000 pessetes.

El meu germà Marià un dia em va donar una gran sorpresa, es va presentar a casa amb una flamat bicicleta. Amb ella anava a la vinya amb el meu pare, ell a peu, per la qual cosa feia un troç de camí d’anada i tornada repetides vegades.

 Un d’aquells dies, a nivell de  l’Hostal del Fum de Terrassa hi havia un carro aturat a la vorera, el vaig passar i just quan estava a nivell del coll del cavall, el carreter va estirar les rendes diguent-li  arri  i  cavall suposo que em va saber esquivar, però la bicicleta va quedar axafada i amb algun ferro em vaig  fer una ferida important a la part interna de la cuixa dreta.

Sagnava abundantment i una senyora va anar a buscar un llençol el va doblegat i em va comprimir la ferida donant varies voltes al maluc. Un senyor amb el seu cotxe  ens va portar al pare i a mi al Centre Mèdic de l’ Hospital de Sant Llàtzer.  El llençol  va arribar completament xop de sang.

El metge no va perdre el temps i em va suturar la ferida directament, vull dir sense anestesia, les pinces que usava se’m clavaven com ganivets i les puntades de la agulla junt amb el pas del fil per entremig de la carn em produïa un dolor difícil d’aguantar, plorava però també hem queien llàgrimes seques de dolor.

Esquema del tipus d'agullesper a sutures quirúrgiques
Esquema del tipus d'agullesper a sutures quirúrgiques

Em va posar sis punts o sigui que va haver de fer dotze punxades amb una agulla que no en absolut  de cirurgia estètica, al contrari la vaig veure i era enorme d’aquelles que el fil entra a presió i en passen dos cada vegada,  a més la ferida estava a una zona molt sensible. Em va sortir  un morat que s’ extengué cap a la pelvis i fins a mitja cama. Va ser terrible.

Alguna vegada havia pensat amb aquest incident i volia trobar una explicació del perquè el metge havia actuat d’aquella manera, arribant a la conclusió que podia ser degut a que  fos per la gravetat dels sagnat, perquè estava sol, no hi havia cap infermera, tamé podia ser que no disposes  d’injectables d’anestèsia local, no ho podem saber, però de normal aquella sitiació no ho era.

Com són  les sincronicitats, quan de gran  vaig reballar d’infermera al serccei d’urgències de la Mútua de Terrassa vaig coincidir amb el metge de la terrible sutura, que  era traumatòleg, Ell lògicament no em va reconèixer, havien passat molts anys però, jo si que el recordava  i vaig saber que havia treballat a Centre Médic.  No li vaig fer cap comentari al respecte, era un fet passat.  Sí que és  curiós que ara hagi volgut explicar aquell incident.

 

Clínica Ntra. Senyora del Remei a la dreta , torre de l'aigua al mig i a la  dreta l'edifici on hi havia el servei de Rehabilitació
Clínica Ntra. Senyora del Remei a la dreta , torre de l'aigua al mig i a la dreta l'edifici on hi havia el servei de Rehabilitació

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Teresa, com sempre havia sigut i fins el darrer moment.

A la revista de Palafrugell del mes de maig del 2023 número 353, Joan Cortey va publicar: In memoriam. Maria Teresa Mestras, vídua Frigola,[1] i va ajuntar una imatge de la Teresa al pati del carrer Torres Jonama, explica l’amistat que es tenien i alguns fets de la seva vida, breu crònica que ens ajudat a preservar el record de la Teresa.

Retall de la Revista de Palafrugell amb l’article de Joan Cortey
Retall de la Revista de Palafrugell amb l’article de Joan Cortey

El fet de llegir aquest resum ha estat per mi un estímul per  voler també dir quelcom de la Teresa.

Com s’ha vist més amunt per parlar de Teresa Mestras Sorts hem escollit el títol: La Teresa, com sempre  havia sigut  i fins el darrer moment. I és que podem donar testimoni de que així va ser, ho explicarem. Ara només dir que la Teresa era una persona altament dialogant i amb ella  podies passar hores conversant del tema que fos.

 Tenia memòria i recordava  fets i anècdotes que l’havien succeït al llarg de la  vida, algunes de ben excepcionals i d’altres que ara  són fets històrics, per exemple un d’ells  que ara seria impossible de repetir era que  li deia al seu fill petit Lluís (epd), avui voldria fer arròs, perquè no vas al mar i em portes i li deia el que volia,  com si fes la llista de la compra,  el Lluís li portava tot el que l’havia dit. Per a mi el més impresionant es que li duia el que avui dia encara posem al arròs.

El que més em fascinava de la Teresa era el seu sentit de l’humor que apareixia  quan explicava alguna cosa , fins tot  narrant un fet  que podia tenir un punt de preocupació, sabia com  treure-li l  ferro que hi havia de més.

 Un dia vaig anar a casa seva a demanar-li informació sobre les modistes de Palafrugell, entremig va dir: El senyor Mario, de l’empresa Miquel Vincke i Meyer es feia confeccionar unes calces més amples de la cintura per portar-les els dies que tenia àpats.[2]

Teresa Mestras a Calella de Palafrugell any 2013 (Rosa M. Masana)
Teresa Mestras a Calella de Palafrugell any 2013 (Rosa M. Masana)

Penso que observava els fets amb perspectiva, potser ho feia perquè havia estat mestra, pel seu bagatge de vida o per la pròpia intuïció que  de segur tenia. Davant d’alguns fets encara que aquests fossin punyets els hi donava un toc de relativisme, semblava com si per ella el que succeia  estava intimamant vinculat amb la nostra propia condició d’ humans.

 Podem dir que la Teresa i a la vegada fent ús d’una paraula moderna, tenia resiliència i fortalesa personal, ho hem vist per la manera com ha afrontat fets marcadament  colpidors per una mare.

Un altre aspecte a valorar era el seu tarannà tant obert per a tothom, l’agradava invitar o que anéssim a  casa seva per exemple  a veure el pessebre que cada any feia. Alguna vegada havíem anat al pis de Calella a escoltar la cantada d’Havaneres, era fantàstic veure des de dalt del seu pis tot l’escenari festiu d’aquest esdeveniment tant popular i mariner.

Durant  la vetllada podíem gaudir dels brunyols amb crema que ella mateixa havia fet i acompanyats de moscatell, ens ho passàvem bé tots plegats amb en Lluís pare, Lluís fill, la Kate i d’altres amics

El darrer dia que vaig veure la Teresa va ser quan  la Kate em va proposar anar a casa seva  perquè deia que  estava bastant greu.

En arribar la vàrem veure  tranquila  a dins el llit de la habitació de reixa que dona al carrer i també hi havia la seva cuidadora.

Més de mig segle d'Havaneres
Més de mig segle d'Havaneres

Li vaig dir, Teresa que tal, com es trobava ? i va respondre: Bé, estic molt bé, només que tinc una infecció d’orina , ho va dir amb la expressió de sempre sense cap connotació d’aflicció o de sensació de gravetat física, donava la impressió que per ella  el que li succeia era un trastorn puntual, que es solucionaria com d’altres coses havia superat. Una forma de ser  digne d’admirar.  Passada una estona ens vàrem fer un peto  i ens varem acomiadar.

 Pocs dies desprès, els pronòstics clínics van tenir més força que la possible voluntat de vida de la Teresa i va fer el traspàs, potser  recolzada  pel  sentir de la seva fe i potser pensant  que es retrobaria  amb els seus estimats.

Recordem amb afecte a  la Teresa .

Va veure neixer  l’any 1967 la cantada d’Havaneres a Calella de Palafrugell, 55 anys .

21-5-2023

Notes


[1] Joan Cortey el dia 9 de maig va explicar a la Biblioteca de Palafrugell anècdotes  i curiositats dels ‘russos de Cap Roig’.  La Teresa també era coneixedora d’alguns  fets del matrimoni rus Nicholas Woevodski i Dorothy Webster.

[2] Rosa M. Masana. Dones Emprenedores (1857-1914) Modistes, pag.52, any 2013, hi ha un llibre al Arxiu Municipal de Palafrugell i a la Biblioteca.

VIsita oficial al Sanatori de Terrassa-Hospital del Tòrax, dècada dels 60.

Desprès d’escriure el llibre ‘Escuela de enfermeria del Hospital del Tòrax. Datos históricos del Hospital, 1952-1986, editat l’any 2013, em van preguntar com era que vaig incloure una imatge de la inauguració del Sanatori l’any 952 per part del Cap de l’ Estat espanyol Francisco Franco, vaig respondre’ls que no disposava de cap imatge d’aquell esdeveniment

Darrerament hem escric un breu text referent als treballadors de l’Hospital del Tòrax que ens han deixat des de l’any 1985 i fins ara, en tornar a mirar les imatges que m’havia donat el doctor Ferran Lloveras Bel, he vist que no, que no n’hi havia cap de la inauguració del centre.

Si que n’ha havien d’altres d’una vista que havia fet tenia Camilo Alonso Vega al Sanatori, no ens consta l’any però al darrera d’una d’ellas hi ha el nom de C. Alonso. Consultada la Wiquipedia veiem que Camilo Alonso havia estat el Cap de la Guàrdia Civil i molt amic de Franco.

En aquesta ocasió el nostra propòsit és adjuntar en aquesta pàgina les imatges que ens va donar Ferran LLoveras d’aquesta visita, no hi afegirem comentaris perquè no disposem de la informació suficient d’aquella visita.

Amb tot les imatges sempre ens proporcionen informació i d’aquesta manera veiem la comitiva de persones que va visitar el Sanatori, el cotxe oficial amb el que van venir, alguns dels malalts que estaven a les  tumbones que hi havia a les galeries per fer banys de sol i aire lliure, alguns metges, el propi mossèn Lloveras, algunes de les germanes de la congregació de les Carmelites i personal d’infermeria seglar que conjuntament feien la tasca de donar assistència als malalts.

Emblema de la Tercera Ordre Carmelita o Carmelites Laics de la Beatíssima Verge Maria del Mont del Carmel

Emblema
Emblema
Visita al antic Sanatori de Terrassa, Camilo Alonso Vega
Visita al antic Sanatori de Terrassa, Camilo Alonso Vega
Visita al Sanatori de Terrassa, decada dels anys seixanta
Visita al Sanatori de Terrassa, decada dels anys seixanta