De petita, algunes vegades havia escoltat a persones grans  que havien viscut la Segona Guerra Mundial i fins i tot la Primera, dir la frase: Es nota que no han passat mai gana, no han viscut cap guerra!
Jo n’era una d’aquelles  perquè sovint no tenia gana i hi havia algunes coses que no les podia empassar, com per exemple la carn, se’m feia una bola a la boca.

Sí que menjava verdura i força fruita de la vinya i de l’hort i per berenar no mancava mai el pa sucat amb oli amb una presa de xocolata que tant m’agradava, pel contrari maig m’havia agradat el pa amb vi i sucre.
Penso que tenia uns 12 anys i possiblement aquest fet que explicaré  va ser una convenció entre famílies, van  proposar-me anar  a passar una setmana a la platja amb una noia emparentada molt de lluny i junt amb els seus dos fills de cinc i set anys, el motiu era fer-los companyia degut el seu marit no hi podia anar fins el cap de setmana. 

Un diumenge al matí el pare dels nens i jo vàrem anar al poble on havien llogat una petita casa per passar les vacances d’estiu, estava situada molt propera a la platja.
Vàrem dinar normal amb vermut inclòs. A la tarda el marit va marxar i va dir-nos que tornaria el diumenge vinent per quedar-se, que vindria acompanyat d’ un seu germà i marxaria desprès amb ell.
El dilluns el matí vàrem fer un esmorzar lleuger, al migdia el dinar també era poc abundant i el sopar encara més. No li vaig donar importància, però arribats el dimecres i seguin aquesta mateixa pauta d’alimentació, vaig experimentar cada vegada més forta la sensació de gana, com mai,  és possible que també aquesta mena de fam hagués estat  produïda  per l’increment  de l’exercici que fèiem amb els nens i a  dins l’aigua.

A la tarda la mare no venia a la platja , hi anaven  només nosaltres, recordo que vaig quedar com un llagostí cremada de la pell degut que no duia crema de protecció solar, els nens sí que la mare els n’hi posava abans de sortir de casa.

Em vaig obsessionar i només pensava en menjar però, no duia cap pesseta a sobre per poder comprar alguna cosa, un dia vaig veure un forn de pa i em delia davant l’aparador. Els nens tampoc berenàvem però no deien res, penso que potser hi estaven acostumats. Només pensava amb poder menjar una llesca de pa amb oli i xocolata que tant m’agradava.

La sorpresa va ser que el diumenge següent que va venir el marit i el seu germà, el dinar tornava a ser normal i  anava acompanyat també de vermut.

Quan vaig arribar a casa no vaig dir res,  tampoc ningú em va fer cap comentari, va ser en Camilo, el botiguer de queviures veí nostra que quan em va veure va exclamar: Rosa, posat pedres a les butxaques que se’t emportarà el vent. Vaig deduir que m’havia vist més prima de l’habitual.

A partir d’aquella anada a la platja, quan algú feia sortir altre vegada la frase ‘no saben que és passar gana’  jo ja estava en condicions d’aixecar la ma per explicar la sensació que s’experimenta. La diferencia era, que segons la meva situació, sabia que allò amb una setmana s’acabaria però, en una guerra no.

D’aquesta època que parlem també hi havia la dita que deia: volen estirar més el braç que la màniga, per fer referencia que hi havia persones que gastaven més del que tenien i de vegades només per poder aparentar, ho perquè s’havien comprat una cosa molt cara i no la podien pagar, per exemple un cotxe.  A Terrassa es van fer uns pisos nous de trinca que feia goix de veure’ls i no va tardar molt a que  revessin el nom de: ‘Els pisos de l’Avecrem’ producte  que no feia massa havia entrat al mercat i suplia bastant ‘El Tex Ton’. Van rebre aquest nom perquè per poder pagar la habitatge havien de fer sopa de ‘Avecrem’ enlloc d’un bon brou.