Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Ayer 29 de agosto intenté dibujar con ayuda de la tableta una profesora rodeada de escolares de seis y siete años de edad, el dibujo me salió fatal y para aliviar mi frustración con el bolígrafo especial para dibujar trace unas líneas irregulares de distintos colores, me auto sorprendí de que en lugar de hacer rasgos redondeados esta vez hice ángulos y tambien por primera vez puse algo como si fueran granos de arroz , terminado el esquema me pareció hecho por un niño con vocación de pintor abstracto, tuve la poca modestia de que en lugar de pulsar suprimir y eliminar el garabato pulsé guardar.
Esta mañana Teresa, una amiga de Terrassa me ha comunicado la defunción de su madre, le he respondido su WhatsApp con palabras de afecto y condoléncia, pues con la Lourdes nos unía una gran amistad y también sin venir a cuento le he adjuntado el dibujo del dia anterior, simplemente para darle un poco de color. Más tarde pudimos conversar por teléfono y he podido saber que Lourdes falleció mas o menos cuando en aquell momento estava haciendo el dibujo, en este caso tendria una cierta explicación del porque le hice llegar el dibujo a Teresa , però en aquel momento no le dí ninguna importáncia.
Montage, el dibujo y la base lunar extraida del citado vídeo
Por la tarde decidí mirar un video en YouTube y de reojo vi la portada de otro vídeo donde habia una fotografia con una imagen que si bien era más oscura y estructurada me pareció que era algo parecida al inusual dibujo que habia hecho. Movida por la curiosidad vi el vídeo completo y como decimos popularmente, se me cruzaron los cables, pues la imagen de la portada hacia referencia a un complejo militar existente en la luna.
Es cierto que a veces me paro unos segundos a observar la luna y otras como se dice, estoy en ella textualment, pero que sepa y conscientemente nunca he visto una estructura como la que era presentada en YouTuve , claro que informavan de que este complejo lunar se halla en el interior de nuestro satélite.
En el supuesto que el autor del vídeo nos haya proporcionado información veraz, hemos de considerar que se trata de algo impresionante, insólito y desconocido para la mayoria de nosotros los humanos terrestres. No dejan de ser curiosas estas casualidades y ahora me viene en mente la palabra concatenación de hechos. En fin, solo he tratado de contar una simple singularidad de la vida.
El vídeo está en: Actualización de corey goode at@que el comando de operaciones vídeo a Youtube publicado el día 30 de agosto del 2022. De ser cierto lo que dice el autor se trata de algo impactante. Revisado hoy 28-9-2022 he visto que el vídeo no aparece. Hemos encontrado otro vídeo que trata de este tema ¿ serà todo esto cierto ?
De vegades succeeix que algú em pregunta “què fas Rosa: escrius, viatges?”. Els responc que res, que estic bastant a casa, però amb tot la vida de tant en tant em regala algunes vivències curioses d’aquelles que, si no perdem la memòria, seguirem recordant.
N’explicaré algunes com experimentar un determinat, diguem-ne, bany de públic molt càlid. Aquest fet va succeir en una sala de conferències decorada amb gust on s’hi havien reunit bastantes persones. Va ser una sorpresa per a mi perquè el que els havia d’explicar no semblava que hagués de ser de gaire interès, fins que vaig adonar-me que escoltaven amb atenció.
Al final de l’acte algunes persones representants de la vila van dirigir paraules de reconeixement pel treball fet, alguns assistents van fer preguntes i també es va reconèixer públicament el treball d’altres persones que estaven presents. A poc a poc es va anar un ambient de sintonia entre tots nosaltres, ningú feia cap gest per aixecar-se de la cadira, era potser com si volguéssim seguir retenint aquell moment.
No hi entenc res, però que succeís això és que possiblement aquell dia teníem un astre a sobre que afavoria la comunicació i el benestar.
Una persona va dir-me que potser m’havien tret protagonisme al parlar d’altres persones, però els vaig dir que en absolut, que va ser molt adient reconèixer també altres treballs fets. Un responsable de l’organització va comentar que de trobades com aquestes se n’haurien de fer més sovint.
Passi d’un estat emotiu al altre
Però com que tot té dues cares, després de la conferència quan vaig sortir al carrer per anar cap a casa vaig experimentar una de més florides solituds que he experimentat a la vida. Fins i tot sentia com un punt d’abandonament, com si quelcom important hagués fet fallida. Era fosc i quasi no circulava ningú pels carrers ni carreteres, va ser com si després de sortir de la claror m’endinsés dins del túnel del tren de la bruixa, com un anar i un retornar.
Un altre fet que m’ha succeït i que tampoc m’esperava ha estat que he hagut de localitzar les meves antigues companyes d’estudis d’infermeria que ara farà cinquanta anys que ens vàrem graduar. Ens ha estat demanat que expliquem la nostra experiència i potser com a delegada d’estudis que vaig ser m’ha tocat a mi intentar posar-nos de nou en contacte.
Durant les converses telefòniques hem pogut gaudir del fet de la sorpresa i del record de les alegries viscudes. Era evident que el nostre contacte personal de tres anys d’internat ens havia deixat alguna empremta d’afecte.El grup d'estudiants 1971-1974, Vall Hebron
Un fet que va aflorar en totes les converses va ser que en el decurs dels anys totes havíem viscut grans moments de joia però també entremig grans ensurts , alguns de consideració, dels quals ningú s’ha pogut escapar. Totes hem pagat el delme a qui sigui que el cobri.
El més interessant de tot ha estat que els ensurts personals viscuts, com la pèrdua de salut o de persones estimades, els vam explicar sense drama, com si es tractés de quelcom que va lligat a la vida, amb una visió molt madura, diria, potser cultivada per la nostra professió, en contacte amb el patiment humà. No ho sé.
Un altre dels fets que m’han succeït que dubtava d’explicar-lo potser per egocentrisme és que un dia em van invitar a anar a fer una explicació a dos grups d’escolarsque tenien entresis i set anys. El tema estava relacionat amb una de les meva antigues aficions, la de volar.
Mentre parlava als nens i nens, ells també em feien preguntes i per un moment vaig sentir una forta empatia amb ells, no sé per què, potser perquè es movien bastant , cosa que també em passava a mi a l’escola perquè no m’agradava estar tancada.
Alguna cosa va succeir perquè al sortir de la classe van venir a abraçar-me i es van agafar a la cintura fent dues fileres. Tants com eren, l’única cosa que els podia fer era petons al cap. També van expressar quelcom de bonic.
Vaig comentar el fet a una de les professores i va dir que era normal perquè eren molt afectuosos i per a mi, al no estar acostumada a aquestes manifestacions col·lectives afectuoses, va ser una experiència molt agradable, com si de sobte molts nets abracessin la seva àvia.
Cartes enviades a la Marisa
Un altre fet singular va succeir el dia 12 d’agost d’enguany quan havíem quedat amb la Marisa Josa, amiga i excompanya de feina, per sopar a casa meva. La sorpresa va ser que va venir amb unabossa on hi havia 17 cartes, les que li havia escrit del 1966 al 1985. El més sorprenent és que havia guardat aquelles cartes durant seixanta anys fins que va considerar que me les havia de regalar.
A més del component sentimental que aquelles paraules comporten he pogut saber els llocs on vaig viure, perquè en absolut recordava les adreces de París o de Ginebra i tampoc d’alguns llocs on havia anat de vacances. També és interessant la manera que tenia d’explicar les coses i la lletra.
Per finalitzar la relació de fets comentaré que soc la tieta de tres generacions de nebots Masana, d’en Marià, l’Oriol i la Martina. Fa pocs dies que van venir a la Bisbal i mentre estàvem al pati de casa fent el cafè, la Martina, que ara té cinc anys, s’apropa on érem i tot xiuxiuejant paraules poc entenedores es quedà quieta mirant uns segons amb atenció els meus ulls i murmurà algunes frases.
Els seus ulls s’observaven negres, vius, nets, innocents, no analítics, només miraven, diria que jo també li vaig respondre amb una expressió poc usual que no sé definir. Passats uns minuts va tornar a fer la mateixa acció. Amb aquests dos íntims contactes visuals vaig sentir que ens comunicaven, però comunicar què? Tot i potser res. És fascinant que aquest gest el faci una nena tan petita a una persona de tants anys. És clar que si ho pensem és una de les poques persones que podia fer aquest gest sense que em sentis amb intimidada.
Cap a finals de la dècada dels setanta desenvolupava les funcions de directora tècnica de l’Escola d’Infermeria de l’Hospital del Tòrax de Terrassa i pertanyia a una agrupació d’infermeres docents que reunia professionals de tot l’Estat espanyol. Una de les escoles d’infermeria de Barcelona motivada per la nostra formació, organitzà un taller de tècniques psicològiques que es podien aplicar a la nostra feina i també servien per desenvolupar el creixement personal.
Érem uns quinze professionals de infermeria de Catalunya que ens vàrem inscriure a un taller de psicologia impartit per dos psicòlegs americans i un traductor. El taller es va desenvolupar dos dies en un local privat de Barcelona.
Un dels exercicis consistí que, en un estat de relaxació acompanyada d’una música especial, ens imaginéssim el relat amb els elements que hi eren configurats que anava descrivint el professor i també segons la nostra imaginació.
Un nadó a braços de la mare
El guió tractava del fet que la nostra mare, essent nosaltres un nadó de mesos, ens havia d’abandonar al bosc. No ens vàrem explicar les causes que poguessin portar la nostra mare a prendre aquella decisió.
A mesura que anàvem entrant en escena es multiplicava l’angoixa perquè érem conscients que la mare ens volia abandonar. Un nadó de mesos no sabria la intenció de la mare, però nosaltres els experimentats sí.
Ens van indicar que podíem escollir el lloc del bosc on ens deixaria. Possiblement el tipus de lloc escollit era important. Ens deixa i se’n va, terrible aquell moment, diria que és el tipus d’abandonament més punyent que puguem experimentar en la vida. Després d’una estona de fer camí la mare s’ho repensa i torna a anar a buscar el seu fill.
Els experts ens feren sortir d’aquell profund estat de relaxació i ens digueren que en grups de tres persones ens expliquéssim la experiència. Si una càmera hagués filmat aquell espectacle hauria guanyat un Oscar de la millor representació teatral.
Com si fóssim una olla de pressió a punt d’explotar van sortir com un castell de focs totes les nostres emocions. Ens vam abraçar fortament, no podíem pronunciar cap paraula, només plorar a llàgrima viva, com si fóssim criatures adultes. El sentit del ridícul o de reserva personal va deixar d’existir, tot i estar amb persones no conegudes d’abans. Aquell dia duia un vestit escotat que va ser un bon col·lector perquè el meu company de taller hi diposités les seves llàgrimes i mocs. Els meus fluids no sé on van anar a parar a quins dels dos meus companys en va rebre més.
De joveneta era poc temorosa i havia tingut l’ocasió de viure alguns ensurts de la vida i la mort de persones estimades. El meu pare sempre m’havia dit que la por se la feia un mateix, i sempre m’ha servit aquesta reflexió, però fa temps que m’estic adonant que d’adulta he tingut menys tolerància a les pèrdues afectives, les somatitzo, vull dir que les sento a la meva pell, i el més sorprenent és que veig els altres distorsionats, com si el seu cor estigués fet de ceràmica, i llavors en sento un bolet.
Amb tot el que explicat només vull arribar a dir que gairebé de segur aquell taller ens va remoure una part de les nostres neurones i ens va deixar el cervell més sensible contra qualsevol amenaça o perdua afectiva. Tinc la sensació com si un tatuador ens hagués posat un pírcing en alguna neurona, qui sap si a les del lideratge, que era el fet que ens unia a tot el grup. Mentalment he fet l’esforç de desfer-me d’aquella cosa incrustada però, ja se sap, els pírcings deixen un senyal, uns forats.
Madonna de la chiesa. de Rafael Sanzio. Imatge Wikipedia
Hem considerat adjuntar aquesta pintura feta al oli per Rafael Sanzio l’any 1514 i de nom Madonna de la chiesa – Nostra senyora de la cadira- que representa una mare o a la Verge Maria portant el seu fill en braços. Veient la expresió mig temerosa de a mare i el fill podem pensar que els amenaçava algun perill i ens mostra el fet d’una mare protectora , tot que qui sap si va haver de sucumbí a quelcom.
La nit del dia quatre d’agost d’aquest any 2022, feia la intensa calor pròpia de cada estiu , em costava dormir, mirava per la finestra oberta de bat a bat i veia una estrella molt lluminosa centellejant com si demanés entrar a la habitació, al temps mirava amb atenció hi veia petits estels pocs clars que eren les Perseids o Llàgrimes de Sant Vicens que es veuen aquests dies.
Tenia a prop la petita càmera de filmar i vaig decidir captar la lluentor d’aquella estrella, l’endemà vaig saber que la estrella més llumisos d’aquella nit era el planeta Júpiter, que deien era visible els primers dies d’agost.
Les imatges de Júpiter que sempre havia vist tenia forma rodona, sòlida i sense que emetés llum, el curiós es que mirant-lo amb el zoom de la càmera de filmar mostrava una configuració hexagonal, com si fos el casquet de Saturn.
Vaig pensar que si les imatges que vaig captar pertanyien realment a Júpiter i si hagués tingut que presentar un treball d’ astronomia hagués suspes la assigatura, perquè al text hagués hagut de posar: Filmació de Jupiter a la zona Est del dia 4-8-2022 en quan a color dominava el verdós i en el seu interior es veien filigranes potser semblants a les circumbalacions d’un cervell. Res, fantasies d’una nit d’estiu.
Júpiter amb un parell d'imatges modificades , 4-8-2022 (RM) Càmera HD Somy, zoom 42 XTrama interna de Jupiter, resaltades amb boreres afegides.
Continuem amb astronomía
Avui dia 13 de novembre del 2022 estava asseguda acabant de prendre el cafè del matí i mentre mirava un vídeo de YouTuber de nom ‘Atraviesa lo desconocido’. L’autor presentava algunes de les darreres observacions fetes per astrònoms observacionals amb el telescopi James Webb i explicava que la doctora Alison Kirkpatrik del entre d’altres deia que havia fet la següent reflexió:
Ara mateix em trobo tombada desperta a les tres de la matinada preguntant-me si tot el que he fet a la meva vida estava equivocat. La pregunta que es feia Alison era molt similar a la que em feia ahir en una entrevista per motiu del meu treball d’infermera.
Vaig apuntar el fet de desconèixer sí el nostra treball professional l’havíem fet correctament ho estàvem equivocats en la tasca de procurar la salut de les persones.
M’he interessar pel treball de la doctora i a Internet poden trobar força informació. A la seva pàgina hi te publicades diverses imatges del que anomena Quassars freds, m’he fitxat en la trama de fons que forma diminuts quadrats, no és que vulgui fer cap comparança seriosa, però un dia que filmava Júpiter amb una petita càmera de vídeo vaig fixar-me també amb la trama del fons, feia petites circumval·lacions, te poca importància potser però ho trobo meravellós.
Imatge de la pàgina de la Dra. Aliso Kirkpatrik
El correu electronic de la pàgina de la Dra. Alison no el tinc correcte, de moment transcric el que consta referent al seu treball
Sóc un astrònom observacional centrat en els forats negres supermassius i el seu efecte sobre com evolucionen les galàxies. Utilitzo dades de Spitzer, Herschel, Hubble, Chandra i molts altres telescopis per quantificar la producció d’energia dels forats negres supermassius i la quantitat de formació estel·lar a les galàxies hostes. Més recentment, sóc un membre clau de la col·laboració Cosmic Evolution Early Release Science (CEERS), que tindrà algunes de les primeres dades preses amb el proper telescopi espacial James Webb.
És sabut que la mainada sovint fa preguntes que els adults no en tenim resposta, possiblement les fan perquè encara no han anat a estudi i no els han explicat el que havien d’aprendre.
Explicaré la meva experiència, de petita em costava imaginar que la terra tingués forma de pilota, no entenia que si donava voltes a molta velocitat com m’havien dit, nosaltres no caiguéssim al espai, que no sentíssim el vent com quan anava amb moto amb el meu germà i que la aigua del mar no sobreeixís cap enfora.
Em van dir que ens sosteníem per l’efecte de la gravetat i altres factors. Vaig pensar que sí, que havia d’esser d’aquesta manera perquè ho deien els adults, era com un pegament, vaig pensar.
El dilema del vent i el vessament de l’aigua el vaig tornar a experimentar quan a casa van comprar un aparell de plàstic que servia per centrifugar la escarola i de l’enciam perquè les amanides estesin lliures d’aigua. Em vaig imaginar altre vegada la pilota del mon donant voltes en dos sentits i que l’aigua del mar sempre seguis igual.
Una altre cosa que per a mi era incomprensible era que per viure ens haguéssim de menjar els uns als altres, nosaltres els animals criats a casa, comprats o caçats i els altres com podien ser els lleons, els cocodrils, algun gegant, les bruixes, l’home del sac, el Dràcula i al qui li manca sang que recorreguessin a nosaltres.
Referent a aquest fet recordo que un dia vaig intentar parlar amb Deu per preguntar-li el perquè el tema de la alimentació ho havia establert d’aquesta manera però, possiblement la meva emissora mental no va tenir la potencia adequada de comunicació i no vaig obtenir resposta.
Hagués estat molt important que m’hagués respost la pregunta degut que la carn no m’agradava però, me la feien menjar. Passava que una vegada dins la boca aquesta anava d’un costat cap l’ altre fins a formar una bola solida impossible d’ empassar tenia la sort però, que algú dels que estàvem a taula em deia: Au va, ves ha llançar el que tens a la boca, em sentia alliberada.
De fet vaig créixer alimentant-ne de verdures i fruita collides del hort i de la vinya i al hivern de llegums, figues seques, moniatos, magranes, ametlles, avellanes, olives i en especial gracies al pa amb oli i xocolata que tant m’agradava.
Publicitat del Celebrino Mandri. Imatge de Viquipèdia
Menjava poc i a casa alguna vegada havien comentat: Aquesta mossa sembla que visqui de l’aire del cel. I en Camilo, el botiguer de la tenda de queviures em deia: Rosa, ves que fa vent, posat pedres a la butxaca, era un home autoritari perquè quan un nen no volia menjar recomanava als pares ‘Celebrino Mandrí’, primer no entenia que un medicament pel mal de cap anés bé per la gana, més tard vaig saber que en Mandri volia dir ma dura, per sort a casa no van aplicar mai el mètode Camilo-Mandri.
Un dels ensurts més grans que experimentava era quan havien de matar una gallina, pollastre, conill o colom i no diguem quan li tocava al porc que érem amics, no sabia a quin lloc de casa posar-me per no veure ni sentir res.
Una altre cosa que no comprenia era que dues persones discutissin , que les dues volguessin tenir raó, pensava que alguna d’elles si que l’havia de tenir, però em quedava sempre sense saber-ho.
També trobava poc normal que les persones parléssim de tantes maneres diferents, com la meva cosina Elena que sabia el francès i quatre paraules de català i perquè hi havien paraules que s’escrivien amb H i d’altres en sense o amb B o amb V per una mateixa pronunciació, encara que la V hi ha qui la diferencia amb un so més labial.
En hi havia d’altres de preguntes que ara no recordo, perquè a mesura aquestes d’anar creixent, aquestes van restar al oblit, tenien més pes les opinions del meu grup familiar i social que no pas els dubtes.
Ara, transcorreguts els anys i mirant enrere podem adonar-nos que potser aquelles qüestions plantejades de petits hagués estat una bona cosa seguir-les reflexionant.
Arribat a aquest punt, recomano escoltar a la mainada, ho dic també perquè recentment he tingut una experiència amb dos grups de nens i nenes de set i vuit anys, el contacte amb ells ha tingut un efecte revulsiu en mi, va ser una relació de mútua empatia, diria, digne de recordar, per la qual cosa diposito en ells la meva confiança envers el mon que configuraran.