Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
La Revista del Baix Empordà número 74- Any XIX del mes de setembre de l’any 2021 publicava com a tema central Els llocs abandonats. Hi vaig participar aportant un article on esmentàvem quelcom de la antiga fàbrica Coromina i companyia (1911-2007) , de la antiga bòbila de can Mercader i Fàbrega ( principis del segle XX fins 1993) i de la Fusteria de Ramon Pons Esteve (mitjans del segle XX fins el 2001) totes tres de la Bisbal. A un text a part fèiem una breu descripció de la trajectòria de la benzinera ara en desús Mirallac que està situada al terme municipal Vulpellac (25-7-1989- fins aproximadament l’any 2005)
Per il·lustrar la part del text relacionat amb l’empresa Coromina , es va fer ús d’ una de les fotografies que havien fet el dia que vàrem visitar la nau fabril abandonada. Ara aquestes imatges poden ser d’interès degut als anys que han transcorreguts des de que va ser tancada la fàbrica, en concret fa catorce anys aquest any 2021, i també em volgut incorporar aquestes imatges en format vídeo perquè tinguem un record de més ho menys com eren les instal·lacions.
Presentem un article recuperat en format PDF que va ser publicat al mitja digital Totbisbal ara inexistent, en ell s’esmenta quelcom de la fabrica Coromina. nova-aportacio-documental-sobre-la-fabrica-coromina
Un dia mentre conversava amb la meva mare em va dir : Hi ha un sol de dia i un sol de nit.
- Li vaig preguntar: Es refereix a la lluna ?
- No, la lluna no, ja ho saben que hi ha la lluna, vull dir el sol de nit, respongué amb seguretat.
En aquell moment no vaig entendre res, pensava que la mare estava equivocada i que explicava una cosa molt rara, ella que no havia estudiat astronomia i a mi a classe mai m’havien dit que hi havien dos sols. Ara en sap greu de no haver-li demanat més explicacions.
Amb tot aquella observació de la mare sempre l’ he recordada, perquè a més no era l’única vegada que havia dit quelcom de peculiar per a mi.
Abans de continuar dir que la mare era una persona vital, dinàmica i amb un tarannà molt autoresolutiu, era al meu entendre una persona més disposada que d’altres dones del seu temps. Havia nascut a començaments del segle vint, l’any 1902, es va casar amb el pare l’any 1923 i van tenir sis fills, el darrer l’any 1945. Els pares havien viscut les dues Guerres Mundials la de 1914 i la del 1936 i d’aquesta darrera en van sortir força pejudicats, per la propia experiencia sabien deien: El pa que se’n dona quan dos o més bàndols politics entre en confrontació . La mare va tenir una llarga vida que la va fer viure fins els 93 anys.
He explicat aquest fet perquè fa poc vaig veure a Youtube que un jove afirmava que al nostre sistema astronimc hi havia també un sol negre, però sense entrar a donar gaires detalls al respecte, d’ immediat vaig pensar amb el que havia dit la mare que hi havia un sol de nit, motiu pel que em vaig interessar pel tema.
Un detall que potser també interesa que coneixem i és que la mare va viure uns anys a casa dels seus sogres i en ocasions havia comentat que l’avi Marià mostrava tenia unes facultats especials i que sovint consultava un llibre forrat de pergamí que originariament era del seu pare, aquest llibre durant el conflicte bèlic va desaparèixer.
Que l’avi Marià, per mi besavi, disposes d’aquell llibre pot tenir una explicació degut que havia estat bastants anys a un convent del la comarca del Bages, ho sigui que havia estat frare fins als 70 anys que en va sortir i és possible que aquest llibre haguès estat del convent, no ho sabem. Es va casar amb una dona molt més jove que ell i van tenir dos fills, en Josep i en Marià. A casa sempre s’ havia pensat que les facultats i coneixements de l’avi Marià li venien heredades del seu pare.
Donat el meu interès per aquest tema, ara em pogut llegir algunes publicacions que d’alguna manera estant relacionades amb aquest sol de nit o sigui del sol negre que deia la mare, que em vist es tracta d’un símbol ancestral conegut per algunes cultures, sembla que és quelcom de molt poderòs i potser per aquest motiu és que fou d’interès pels nazis que l’han emprat com a símbol. També el tenent en consideració d’altres grups de caràcter esotèric.
Aquest sol segons el que fins ara em pogut saber, està qualificat també com : el sol invisible, el sol no manifestat, estrella sagrada, sol Invictus, estrella amiga del sol o complementaria, Geminga i de forat negre. El fet que el sol rebi el nom de negre, es degut que no és visible és inmanifestat però per això ha de tenir una cognotació de negativitat, en tot cas podria ser dual pel fet de considerar-se agermanat amb el sol que veiem, relació amb Geminga i gèminis.
En quan a la seva morfologia descrita per mesures indirectament, es diu que esta dotat de cargues elèctriques i magnètiques en moviment que són irradiades envers el sol que coneixem amb la possiblitat de tenir una funció de recarrega energètica que a la vegada ens la transmet a nosaltres i dona claror a la lluna. De fet te un sentit.
Es diu que està situat a la constel·lació dels Bessons i que podria ser el púlsar més proper que disposa el nostre sol, que emet ratjos gamma de gran intensitat i que és aproximadament una vegada i mitja més gran el sol que coneiem i de diàmetre fa 20 quilòmetres. Es diu que la seva potencia calorifica es de dos milions de graus centígrads i que difilcilment mai podría esgotar la seva energia, per altra banda ens preguntem i a ell qui l’alimenta ?, si és que ha de ser així .
En aquest moment no podem esmentar res més que no siguin especulacions , només el que fem es afegir una breu bibliografia que podria servir per estirar del fil, tot que per la meva part he fet el que volia fer, donar la raó a la nostra mare i considerar-li el mèrit de tenir uns coneixements que no teniem i no tenim nosaltres, els seus fills.
Bibliografia consultada.
- Un ‘sol negro’ hace vibrar el sistema solar cada 160 minutos.
A Youtube hi ha un video publicat, no vaig anotar les referencies, ho sento per si algú llegeix aquesta nota. Al vídeo s’esmentava que el sol era una pojecció d’una altra font d’energia, gran sorpresa aquesta afirmació, dient també que la polarització de la llum envers el nostre sol venia de més enllà de la latitut 90º de la Antàrtida.
Rellotge astronòmic de l'Ajuntament de Praga, 1410. Viquipèdia
El rellotge astronòmic de l’antic Ajuntament de Praga ens presenta una visió del temps i dels astres bastants complexa i interconectada, però desconeixem si dona alguna referencia a sol negre a aquesta mena de bobina energètica . Es dui que la primera part del rellotge va ser construida l’any 1410 i fa poc s’ha sabut que el va fer Mikulas de Kadan, està envoltat de diversos representacions com sant Pere amb les claus del cel. Ha sofert algun accident i en dues ocasions ha estat restaurat, l’any 1948 i recent de l’any 2018.
Es curiòs perquè mentre escribia aquesta crònica (11-10-2021) al pati de casa hi vaig trobar un estil de forma vegetal mai vista abans, podia recordar a un petit sol de color grogenc, potser és el sol que faltava !
Nous conceptes (21-10-2021)
Un vídeo que està a Youtube amb la signatura News . El transcendental, el dia 21 d’octubre del 2021 publicava ‘ La tierra llega a oscurecerse ‘ on feia referencia a un treball dut a terme per investigadors americans del ‘Geophysical Research Letters‘ i conjuntament amb l’Institut d’Astrofísica de Canàries i la Universitat de la Laguna. Havien obtingut dates fotomètriques diàries de l’ albedo – grau de reflexió que emana d’un objecte -, des de l’ any 1998 al 2017 en aquest cas la llum que la terra reflecteix a la lluna.
Van arribar a la conclusió que la terra havia disminuït la emanació de llum envers a una determinada zona de la lluna en un 0,5% per m2, l’ equivalen 0,5 watts. Aquestes dades van ser estimades en base al conegut patró que considera que la reflexió a la lluna que emana la terra oscil·la entre el 37 al 39%. Aquest descens s’ha vist més accentuat durant els tres darrers anys.
L’interès per aquesta noticia ha vingut pel fet de parlar del sol de nit que deia la mare, d’altra manera possiblement ens hagués passat del tot desapercebut. Hem vist que la lluna rep llum per dos costats, pel sol i per la terra, fet que desconeixíem fins aquest moment. Ens preguntem d’on procedeix aquesta llum que emetem ?
Imaginari
prehistòric [/caption]
Eliseo López Benito investigador i estudiós dels monuments arqueologics que han perdurat en el temps i procedents de civilitzacions gairebe ancentrals, a un vídeo que ha publicat a Youtube el dia 25 d’octubre del 2021 parla del seu descubriment fet a la muntanya de Montserrat, treball que porta per nom : La deidad barbada de Montserrat. Los dioses de la prehistoria.
Eliseo mostra l’analisi d’un bloc de pedra prehistòric on hi ha esculpida nomès la meitat d’una cara, però mitjançant un muntatge de simetria fotografica, apareix la cara complerta del que ell anomena un deu barbat amb cos de senglar i ric amb d’altres elements simbólics d’interès.
Comenta també que aquesta escultura d’acord amb la seva ubicació geologica i vinculada amb els astres i el seu moviment durant els solsticis i equinosis anuals el fa entendre millor la seva importància.
És curios perquè d’un bon primer moment aquest vídeo m’ha sugerit que la altre cara del deu no visible, no explicitada, però sí existent com gairebé de segur volia demostrar el ‘primitiu’ artista de miles d’anys enrera , ara una escultura ens suggereixi, donat el tema que ens ocupa, a relacionar aquesta amb un possible sol negre, aquell ocult, inexistent per la majoria de noslatres però, considerat de gran relevancia. No ho sabem, no sabem res per el moment. Nomès felicitat a aquest investigador.
En el año 1969 decidí pasar seis meses en París con el fin de aprender el idioma francés. deje el empleo de auxiliar de clínica ya que cuando regresara debia de examinarme de reválida de bachillerato para después poder acceder al examen de ingreso para los estudios de enfermería que se impartian en la escuela del hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona en régimen de internado.
La primera noche que estuve en París estuve alojada en el albergue de la agencia ‘Au Pair’ conocida por ‘Stagiaire aide familial ètranger’ cuya función era la de proporcionar empleo a jóvenes candidatas entre las familias que habían solicitado los servicios de atención infantil.
Al día siguiente me presente al domicilio indicado y fui recibida por la Odette, la abuela de los niños que permaneció en casa su hija para poder recibirme, pues los padres eran propietarios de un restaurante del centro de París y su dedicación era completa.
Durante dos meses de verano los pase con los niños uno en una finca de montaña propiedad de Odette que hacia había enviudado y otro mes en un en apartamento de plaja en el departamento de Normandia. Con Odette tuvimos ocasión de conversar largamente y decía que me comprendía muy bien cuando hablaba en frances a pesar de tener un marcado acento catalán.
Era muy buena cocinera y mostraba satisfacción cuando manifestaba que su comida era deliciosa, tenia un caracter amable y un dia me comento que le había causado buena impresión y primer día que me conoció y recordaba el detalle de cómo iba vestida. También dijo que en la agencia habían solicitado especialmente una joven española porque consideraban que las españolas éramos más maternales. Habian tenido la experiencia de antes con una niñera de nacionalidad inglesa y consideraron que se pasaba muchas más horas entregada a la lectura que no al cuidado de los niños.
Según mi criterio consideraba la situación algo invertida en el sentido que los niños recibían poco calor afectivo de sus padres, era bastante habitual que cuando ellos llegaban a casa después de su jornada de trabajo, los niños ya estuviesen en la cama a punto de quedarse dormidos.
Una vez Gil, el niño pequeño de cuatro años, descubrió una parte de mi anatomía torácica y exclamo:
- Maria, tu as des boules, refiriéndose a mis pechos.
Le respondí: Oui, toutes les femmes au des fosses. Maman aussi.
Gil quedo unos instantes sin decir nada y después pregunto:
– Maman aussi?.
Esbozo conceptual
Me sentí conmovida por el hecho de saber que Gil no habia tenido ocasión de experimentar el fuerte contacto con su madre. Nuevamente lo volví a abrazar y lo besé dándole espacio y calor para que sintiese.
Este hecho no fue el único que me desconcerto, tambien me sorprendió ver una manifestación pública donde las mujeres pedían con voces y pancartas que el aborto fuese libre y gratuito. Al ver este tipo extravagante de petición me sentí confusa, incomoda, no entendia nada, experimentaba un rechazo intrinseco muy interno.
Me acerque a una joven manifestante que caminava por un lateral de la comitiva y le pregunte porque hacían aquella demanda y respondió:
El aborto no es legal, se practica clandestinamente sin garantías sanitarias, es necesarioque que este legalizado.
Otra de las cuestiones que me sorprendieron fue ver la poca comunicacion entre las personas que se trasladaban en metro, personalmente estaba acostumbrada a viajar con los ferrocarriles Catalanes en el trayecto Terrassa-Barcelona y en él los viajeros manteníamos continuas conversaciones, aunque no tenia la experiencia de viajar en metro por la ciudad de Barcelona y por este motivo no puedo opinar. Sí que puedo decir que los viajeros que utilizavan el metro de Paris, iban superlaticamente callados y manifestaban un talante de poca alegría, su semblante era inexpresivo, tenian la mirada lejana, tal vez fuera para evitar intimidar a alguién con su mirada , no lo se, pero lo cierto és que configuraba un ambiente de completo anonimato.
Las francesa que viajaban en él, con frecuencia se las veia bien maquilladas, llevaban perfume y complementos del vestir que daba un cierto porte de elegancia, pero al igual, sin atisbos de simpatia. Además de la inexistencia del contacto comunicativo observado en el metro, también ví que muchos de nosotros procediamos de otros paises. Llegados a los andenes las prisas eran espectaculares, era imposible hacer una pregunta a algun pasajero.
Cuando llegué de regreso en Terrassa y en especial el día que acudí al Instituto Nacional Egara de bachillerato, visualicé claramente y como si lo viera por primera vez, como era nuestra forma de ser. Sentí satisfacción al observar con que facilidad abriramos una conversación, nuestra alegría, viveza y espontaneidad , no sé, era como si algo que habia de fluir y fluiese.
Me he preguntado por qué he escrito esta experiencia y he llegado a la conclusión de que la he comparado con nuestra forma de vida actual cada vez más parecida a las formas de hacer parisinas de los ochenta. Sin darnos cuenta hemos ido incorporando estilos de vida que antes veiamos como extraños y que algunos de elos iban en contra de nuestros más intimos sentimientos y ahora vemos que estos estilos de vida se han convertido en casi patrones estandarizados y normales que aceptamos con agrado.
Hemos sido importadores y lo seguimos siendo de algiunos patrones que incumben en nuestra manera de ser y que sin duda son poco elogiosos, no avanzamos hacia una riqueza de espiritu y de valores si no al contrario en direcció hacia aspectos mas solidos, materiales y contundentes. Esta és tant solo una experiencia parisina.
Interessant-nos per la qüestió del vulcanisme, ara que durant aquest mes de setembre el volcà Cumbre Vieja de La Palma està arrasant tot el que troba al seu pas en el seu camí cap al mar, per a la nostra sorpresa hem sabut que al municipi de Rupià hi havia hagut una empresa que s’ocupava de l’extracció dels materials volcànics. Els rupianencs coneixen aquest lloc amb el nom del Montori, turó situat al costat dret del tram de la carretera de Rupià a Foixà, on poc després empalma amb la G-66 Palamós-Girona. Des de Corçà fins al trencant de la Pera, aproximadament, és la zona coneguda per tothom com a Terra Negra. Es tracta d’un tram que fa pujada i en aquell temps quan hi circulava el Tren Petit que feia el trajecte Palamós-Flaçà, si aquest anava força carregat alguns viatgers explicaven que a Terra Negra havien baixat del Carrilet per algun motiu i després fent una corredissa el tornaven a atrapar.
El nom de l’empresa extractora de Rupià era Basalt (Terra Negra), que s’encarregava de fer els treballs d’extracció de basalts i d’altres materials en una extensió de terreny d’un quilometre per a cinc cents metres. Es considera que aquests materials pertanyen al miocè superior.
L’adreça de Basalt (Terra Negra) era Rupià, Baix Empordà, Girona i actualment pot ser localitzat l’indret per les coordenades (UTM): 500326,4650548. Fa anys que l’extracció de materials en aquesta zona va deixar de fer-se i sobre l’empresa de moment no en sabem res. Una de les formes d’obtenir-ne informació seria mitjançant la revisió dels llibres de la matrícula industrial i comercial del municipi però, en els esmentats documents, vistos en altres revisions, no hi consten les activitats d’extracció de minerals.
Pedres localitzades a les rodalies del Montori
Pel fet de voler conèixer el Montori in situ el dia 5 d’octubre del 2021 ens vàrem endinsar amb cotxe per un camí de terra que inicialment semblava transitable, però a mesura d’anar avançant es convertí en un autèntic bosc i amb l’inconvenient de no trobar cap lloc per maniobrar i tornar enrere. Amb tot vàrem fer un tros a peu i observàrem que hi havia diverses pedres negroses que possiblement eren originàries d’aquest volcà.
Una altra qüestió desconeguda per a nosaltres sobre el Baix Empordà era l’existència d’afloraments volcànics, a més del Montori de Rupià, en llocs com Foixà, Sant Joan de Mollet, Sant Martí Vell, Pedrinyà, Madremanya i Torroella, en aquesta vila especialment el de l’Aixart de la Conca.
Esquema de la situació dels afloraments volcànics del Baix Empordà, excepte l’Aixart de la Conca que presentem més avall. El rectangle en vermell és el tram aproximat de carretera coneguda per la pujada de Terra Negra.
Els autors Lluís Pallí i Carles Roqué en l’estudi “Un aflorament volcànic al massís del Montgrí: el volcà de l’Aixart de la Conca”, parlen d’aquesta xemeneia volcànica que indiquen enclavada a les calcàries del cretaci inferior. S’han format bretxes i basalts que actualment estan a un nivell d’alteració important. El conjunt, una depressió tancada d’uns 220 metres de diàmetre màxim i d’uns set metres de profunditat que poden recordar una dolina, es troba assentat a una cota d’entre 114 i 116 metres sobre el nivell del mar i la seva superfície actualment és utilitzada com a camps de conreu. La zona la marquen situada entre Roca Maura, l’Estartit i el Port de l’Estartit que confronta amb la Meda Gran.[1]. Adjuntem un enllaç on es descriu el terme Aixart.
Mapa de situacio del volcà Aixart de la Conca (esquemaR.M.)
Com és sabut, en altres comarques de Catalunya també existeixen afloraments volcànics. La més prolífica en aquestes formacions és la Garrotxa.
Com a dada curiosa esmentar que un industrial de nom Joan Miró, natural de les Planes d’Hostoles, va tenir la iniciativa de dur a terme l’explotació d’una pedrera basàltica, activitat fins llavors desconeguda pels vilatans però van veure que l’explotació de minerals era una font d’ingressos i de riquesa fora dels clàssics cultius anuals per la qual cosa Miró no va tardar a ser imitat realitzant explotacions d’aquest tipus a d’altres indrets.
El poble va estar molt content d’aquest recurs productiu del terreny i més endavant van demanar a l’Ajuntament que la plaça de la Constitució passés a dir-se plaça de Joan Miró.[2] De fet, una noticia apareguda al diari Lo Gerones del dia 13 de octubre de l’any 1894 comunicava que Joan Miro havia obtingut la concessió per construir la carretera des de sant Esteve d’en Bas a sant Joan de les Abadesses i és possible que per fer-la emprés el material tret de la seva explotació minera com podien ser putsolanes. Referen a la geologia de Catalunya i les seves explotacions mineres podem consultar un interessant treball fet l’any 1980. (3) Actualment es parla de la possible utilització del potencial geotèrmic, estudis que han estat iniciats al Baix Empordà.
Basant-nos en aquest fet cap la possibilitat que les explotacions industrials de roques volcàniques a Girona fossin iniciades envers a finals del segle dinou. Els minerals volcànics són utilitzats per a diversos tipus d’indústries i en ocasions en forma de vidre volcànic que rep el nom d’obsidiana, i també es emprat per d’altres usos en el camp de la joieria, l’agricultura i la cosmètica.
Presenten unes imatges en format vídeo del Montori de Rupià on es pot observar la configuració de les seves formacions rocoses, clicar a : el-montori-de-rupia
El Montori de Rupià, autr: Xevi Codolà
Notes
[1]Pallí Lluís. Roqué Carles. (2000). Un aflorament volcànic inèdit al massís del Montgrí: el volcà de l’Aixart de la Conca. Publicacions de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà. https://iebe.org/wp-content/uploads/VOLUM-19-2000.pdf
[2] Arxiu Municipal de Girona. Diario de Gerona de Avisos y Noticias. 29/9/1910. Pàgina 7
(3) La geologia en Catalaunya. Generalitat, Barcelona 1980. Basta en part pels previs estudis de Jaume Almera (1845-1919) també per Mallada, Vidal, Bofill, Font , Segre, Faura i Bataller.
Era aproximadament l’any 1963 quan vaig fer un curs de nutrició organitzat per Joaquim Seró, professor d’escola i coneixedor dels diversos elements organolèptics que intervenen en el camp de l’alimentació humana, ciència que en aquell moment estava en fase de desenvolupament a nivell divulgatiu.
El curs era per correspondència i consistia en l’entrega de lliçons que havien de ser estudiades i a la vegada respondre un temari de preguntes relaciones amb el que havíem après fins aquell moment. Recordo que obtenia bones qualificacions, potser perquè m’agradava aquesta assignatura, motiu pel qual ara en tenir novament a les mans el llibre Ni viejo ni enfermo, escrit pel professor (1992) i adquirit quan estudiava, he decidit escriure quelcom del llibre i també una anècdota.
A la segona pàgina del llibre hi ha un dibuix datat l’any 1480 tret del Calendrier des Bergiers i a sota hi ha un text imprès amb lletra manuscrita de Joaquim Seró. El dibuix fa referència als quatre humors del cos humà que a partir d’Hipòcrates van servir d’orientació als metges sobre algunes patologies dels pacients que podien estar relacionades amb aquests humors corporals. Estaven classificats pel temperament: Colèrics, pacients que mostraven un caràcter violent irascible i en ells prevalia la bilis groga, els pacients amb predomini de bilis negra mostraven un caràcter més apàtic, melancòlic i de tristesa; els sanguinis, que eren persones sociables i emocionals; i els flegmàtics, que es mostren calmats i equilibrats.
La portada del llibre i l’esquema dels quatre temperament
En finalitzar el curs de dietètica el professor Seró em va demanar si el podia anar a veure. Tenia el despatx a l’altre costat del carrer de l’entrada a la Facultat de Medicina i de l’Hospital Clínic de Barcelona, quasi a tocar de la llibreria especialitzada en llibres de medicina.
Quan el professor em va veure no va estar-se d’afalagar-me una mica, però el que més recordo d’aquella visita és que després de conversar una estona, em va demanar si li podia ensenyar el dit gros del peu dret. Em vaig descalçar i se’l va mirar amb atenció, mentrestant recordo que vaig experimentar un punt d’intimidació. A continuació va exclamar: “Tu, ben portada…”. Amb gest pensatiu, va tornar a dir “ben portada…”, sense especificar què volia dir estar ben portada, atès el tema que ens unia, vaig pensar que si algú m’havia de conduir en algun aspecte havia de ser mitjançant l’alimentació. I no anava errada, perquè es va dirigir a un armari i va treure un pot gros de mel de color torrat fosc i va omplir una cullerada sopera d’aquella mel, dient-me: “Té, pren aquesta mel”. Me la vaig menjar perquè a més la mel era un dels aliments que més m’agradava i aquella la vaig trobar especialment bona.
Al vespre quan a casa vaig comentar la visita que havia fet al professor van exclamar: “I dius que sense conèixer d’abans el professor i veient-lo només una vegada, vas acceptar-li una cullerada de mel. Així sense més? Rosa, no hauries de ser tan confiada”. De fet va ser quelcom insòlit o potser no tant vist des d’un punt bromatològic.
Per donar per acabada la crònica, tenia pensat esmentar quelcom de la biografia del professor, però no n’he sabut trobat informació a internet. Sí que he vist que els seus llibres estan a la venda i que un d’aquests, El niño republicano (1932), porta quatre edicions, i també va escriure a més Tipologia i dietes, 1977, Ni viejo ni enfermo, 1986, i Dietètica per a tothom editat l’any 1990.
Un detall que també volia comentar és que a l’inici del llibre Ni viejo ni enfermo a la secció “Criterios” hi consten comentaris fets per: Dr. Josep M. Sabaté Giró, Dr. Alfredo Rubio, Jaime Ciurana Borjas, farmacèutic; S. Cueto i J. Solé, mestres nacionals; Francisco Boldú, professor de l’Escola de Perits Agrícoles; José Enriquez Mengibar, advocat i president del Grup de Productes Dietètics i Preparats per a l’Alimentació; Dr. Luis Alabat, reumatòleg, i Dr. M. Martínez González, cardiòleg.
Amb aquestes notes podem veure que J. Seró va voler que les galerades del seu llibre abans que aquest fos editat les haguessin llegit acadèmics de rellevància i és probable que els coneixements adquirits sobre l’alimentació els fossin útils personalment i qui sap si transmetre’ls a persones de la seva influència.