Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Passar gana

De petita, algunes vegades havia escoltat a persones grans  que havien viscut la Segona Guerra Mundial i fins i tot la Primera, dir la frase: Es nota que no han passat mai gana, no han viscut cap guerra!
Jo n’era una d’aquelles  perquè sovint no tenia gana i hi havia algunes coses que no les podia empassar, com per exemple la carn, se’m feia una bola a la boca.

 que menjava verdura i força fruita de la vinya i de l’hort i per berenar no mancava mai el pa sucat amb oli amb una presa de xocolata que tant m’agradava, pel contrari maig m’havia agradat el pa amb vi i sucre.
Penso que tenia uns 12 anys i possiblement aquest fet que explicaré  va ser una convenció entre famílies, van  proposar-me anar  a passar una setmana a la platja amb una noia emparentada molt de lluny i junt amb els seus dos fills de cinc i set anys, el motiu era fer-los companyia degut el seu marit no hi podia anar fins el cap de setmana. 

 

Sommiar amb pa, oli i xocolata
Sommiar amb pa, oli i xocolata

Un diumenge al matí el pare dels nens i jo vàrem anar al poble on havien llogat una petita casa per passar les vacances d’estiu, estava situada molt propera a la platja.
Vàrem dinar normal amb vermut inclòs. A la tarda el marit va marxar i va dir-nos que tornaria el diumenge vinent per quedar-se, que vindria acompanyat d’ un seu germà i marxaria desprès amb ell.
El dilluns el matí vàrem fer un esmorzar lleuger, al migdia el dinar també era poc abundant i el sopar encara més. No li vaig donar importància, però arribats el dimecres i seguin aquesta mateixa pauta d’alimentació, vaig experimentar cada vegada més forta la sensació de gana, com mai,  és possible que també aquesta mena de fam hagués estat  produïda  per l’increment  de l’exercici que fèiem amb els nens i a  dins l’aigua.

A la tarda la mare no venia a la platja , hi anaven  només nosaltres, recordo que vaig quedar com un llagostí cremada de la pell degut que no duia crema de protecció solar, els nens  que la mare els n’hi posava abans de sortir de casa.

Em vaig obsessionar i només pensava en menjar però, no duia cap pesseta a sobre per poder comprar alguna cosa, un dia vaig veure un forn de pa i em delia davant l’aparador. Els nens tampoc berenàvem però no deien res, penso que potser hi estaven acostumats. Només pensava amb poder menjar una llesca de pa amb oli i xocolata que tant m’agradava.

La sorpresa va ser que el diumenge següent que va venir el marit i el seu germà, el dinar tornava a ser normal i  anava acompanyat també de vermut.

Quan vaig arribar a casa no vaig dir res,  tampoc ningú em va fer cap comentari, va ser en Camilo, el botiguer de queviures veí nostra que quan em va veure va exclamar: Rosa, posat pedres a les butxaques que se’t emportarà el vent. Vaig deduir que m’havia vist més prima de l’habitual.

A partir d’aquella anada a la platja, quan algú feia sortir altre vegada la frase ‘no saben que és passar gana’  jo ja estava en condicions d’aixecar la ma per explicar la sensació que s’experimenta. La diferencia era, que segons la meva situació, sabia que allò amb una setmana s’acabaria però, en una guerra no.

D’aquesta època que parlem també hi havia la dita que deia: volen estirar més el braç que la màniga, per fer referencia que hi havia persones que gastaven més del que tenien i de vegades només per poder aparentar, ho perquè s’havien comprat una cosa molt cara i no la podien pagar, per exemple un cotxe.  A Terrassa es van fer uns pisos nous de trinca que feia goix de veure’ls i no va tardar molt a que  revessin el nom de: ‘Els pisos de l’Avecrem’ producte  que no feia massa havia entrat al mercat i suplia bastant ‘El Tex Ton’. Van rebre aquest nom perquè per poder pagar la habitatge havien de fer sopa de ‘Avecrem’ enlloc d’un bon brou.

La mare veia un vuit

Aquest any 2023 el primer premi de la loteria de Nadal, també dita La Grossa de Nadal, ha estat el número 88.008, tres vuits i dos zeros 

La xifra ens ha fet pensar amb la meva mare, de quan un dia va dir-me que sovint veia un vuit, es referia que li venia al cap. Potser m’ho deia per veure si li podia dir alguna cosa al respecte, però, no, mai vaig saber que dir-li, només l’hagués pogut dir que el vuit posat reclinat a terra formava el signe de l’infinit i el d’una imatge que formava un cercle tancat.

Vuits i zeros

No va passar massa temps des que la mare veia un vuit a què després fes el traspàs a una altra vida quan llavors tenia noranta-tres anys.

Degut, potser, que ara tenim més temps que abans, hem pogut reflexionar sobre el número vuit o millor dit amb el número de la Grossa de Nadal d’aquest any.
Veiem que es tracta d’un número del qual si li donem la volta en sentit de dalt cap a baix, veurem que el seu valor no es modifica, continua essent el número 88.008, no en trobaríem cap altre no format per vuits i cerós que tingués aquesta propietat, bé potser sé sí el d’una xifra formada per l’un, però sense ganxo ni peu i també zeros, o sigui que fos escrit d’aquesta manera I.00I.
Ara estem a punt d’entrar al 2024 i resulta que la suma d’aquest número de l’any ens dona com a resultat el número 8.
No hi entenc de les qualitats dels números, però si revisem el Tarot i la Numerologia en podem saber quelcom més, seria interessant observar com es comporta aquest any considerant les diverses àrees de la vida.

Un botiguer educador

 A la dècada dels anys seixanta a la Rambla d’Ègara de Terrassa per sobre del carrer Torrella i gairebé al davant de l’antic cinema la Rambla, hi havia una botiga que venien màquines d’escriure, si ho recordem bé penso que eren de la marca Olivetti.

A l’aparador i com a reclam hi tenien instal·lat un mecanisme elèctric amb què es podia fer moure un titella sostingut amb quatre fils. La idea era que des de fora se li pogués donar vida fent-lo voltejar fins  aconseguir posar-lo dempeus a sobre d’una plataforma i sense passar del temps establert.

Esquema d’un titella


De vegades quan sortien de l’escola anàvem en aquell aparador per posar a prova les nostres habilitats i també per veure si ens seria possible rebre un premi , com ho deia a un rètol que hi havia al aparador. Encara que sabíem que era extremadament difícil col·locar el titella a sobre d’aquella plataforma com es demanava que haviem de fer, inclús era dificil de fer per les persones adultes.

Un dia junt amb una amiga de l’escola ens vàrem aturar a l’aparador com havíem fet d’altres vegades i en aquesta ocasió no sabem com, vaig fer que el titella, com si tingués vida, es va mantindre dret a sobre del pedestal.

La sorpresa va ser tan gran que totes dues emocionades vàrem entrar a la botiga a dir-li al senyor que haviem fet aguantar  el titella a sobre de la plataforma.

El senyor abans de dir-nos res, ens va preguntar: – Que es diu quan s’entra a un lloc?

- Li vàrem respondre: Deu-vos guard.

- Doncs vosaltres no ho heu dit. Per tant, no hi ha premi.

Vàrem sortir al carrer des sabudes, ens sentíem enganyades i poc considerades per haver-nos tractat de maleducades.

A partir d’aquell dia si passàvem per davant de l’establiment de les màquines d’escriure no ens hi aturàvem.

Una cosa que potser sí que ens va ensenyar el senyor de la casa Olivetti, va ser fer-nos adonar que el comerç és el comerç i s’ha de mirar pel negoci encara que s’hagin de deixar de banda les possibles habilitats i potser sí,  el masa entusiasme dels escolars que poden fer et saltis una norma basica com es la de saludar.  les persones.

Fer un pols

A casa de vegades els meus germans feien un pols, que consistia amb recolzar un colze a sobre la taula  i amb el braç alçat posats l’un davant de l’altre s’ agafàvem la mà fent tota la  força que poguessin per veure qui aconseguia doblegar el braç de l’altre fins a tocar a sobre de la taula.  Els meus germans de vegades m’havien deixat fer un pols amb ells però,  sense adonar-me’n de cop  tenia el meu braç estès a sobre la taula, tot que posava  la màxima energia.  Amb català d’aquesta pràctica  ara se’n diu torcebraç

Fer un pols, imatge Wiquipédia
Fer un pols, imatge Wiquipédia

Quan tenia uns vint anys reballava al servei de radiologia de l’hospital de Mútua de Terrassa i un dia, com era bastant habitual, va venir a dir-nos bona tarda el practicant senyor Joan Penalba. Va sortir a la conversa la seva activitat de professor de gimnàstica sueca que impartia als vespres al Casino del Comerç de Terrassa i a la vegada ens va fer una demostració que consistí en posar-se assegut al terra amb les cames completament obertes, una al davant del  seu cos i l’altre al darrere, com fan els ballarins de dansa clàssica, varen restar  tots sorpresos per la seva gran  agilitat.

Aquell dia personalment podem dir que no vaig estar gens encertada, li vaig dir al  senyor Penalba,  fem un pols, potser ho vaig fer per fer ressaltar encara més les seves potencialitats físiques  com m’agradava veure-les fer als meus  germans, però el resultat va ser que li vaig tombar el braça sobre del mostrador de RX.
Tothom va restar parat, jo la primera, penso que vaig quedar pàl·lida, la reacció d’en Joan va ser la d’ d’enfadar-se i molt, deia repetint:  Nervis, això són nervis, res més que nervis  i se’n va anar.

Abans no estava gens nerviosa, però després sí que m’hi vaig posar, em sentia malament amb mi mateixa, perquè mai m’hagués pensat que davant diverses companyes i companys de feina el vaig fer  quedar com a un home de poca força.

M’he preguntat  com es que volgut explicar  aquesta anècdota i potser ha estat la noticia  un tècnic espanyol empleat a la empresa IBM s’ocupa del desenvolupar els ordinadors quàntics,  aquest fet m’ha portat a pensar amb Joan Penalba, un fill del senyor Penalba que treballava també a Mútua i més tard l’empresa alemanya Siemens  per la seva preparació i capacitats  el va contractar.

En Joan era enginyer elèctric i molt expert en aparells de radiologia i dels primers ordinadors arribats al mercat espanyol cap a la dècada dels anys setanta. Ens explicava que feia partides d’escacs amb algun d’aquells ordinadors i que era molt difícil poder-lo guanyar.

En Joan va ser també professor d’una assignatura de l’especialitat de radiologia que impartia a la mateixa Mútua  de Terrassa als estudiants en practiques dels estudis de Tècnic de Segon Grau Branca Sanitària Especialitat en Radiologia , estudiants matriculats a l’Escola de Formació Professional de l’ Hospital del Tòrax de Terrassa, en aquell moment en era la directora tècnica.

Amb cinc dits a cada mà.

Fa poc que he vist un vídeo de Delia Steinberg Guzmám que tractava el tema ’ El difícil arte de ser uno mismo ’ no la coneixia i en escoltar-la a més d’interessar-me pel tema vaig descobrir la seva facilitat de paraula i que em va agradar que incidís amb la importància que tenen les mans, del saber fer coses amb elles, fets necessaris per a nosaltres mateixos i també per ajudar als qui no disposin de les nostres habilitats i també evidentment, per ser ajudats. L’altra cosa que va esmentar va ser la condició de la mà com a símbol, però sense entrar en detalls.

Les mans, encara que no ho sembli, són basiques per estudiar.
Les mans, encara que no ho sembli, són basiques per estudiar.

Les mans, encara que no ho sembli, són bàsiques per estudiar.
Escoltant el seu discurs vaig recordar a la meva mare nascuda l’any 1902, i tot pel fet que més d’una vegada l’havia escoltat dir: Amb cinc dits a cada mà, es pot anar allà on vulguis, a més ho deia, diria, amb un punt d’orgull, millor dir de seguretat personal.

S’entenia que amb ganes de treballar i amb cinc dits a cada mà podíem tirar endavant a la vida, encara que alguna també l’havia sentit dir: Per la vida es perd la vida.

Dues frases que poden correspondre a dos moments vitals, el primer de quan ets jove i penses a menjar-te el món i l’altre és quan ens adonem que viure és també pagar un peatge, un delme, que de vegades és força costós i fa que s’emporti quelcom de vital en nosaltres.

Amb tot em quedo amb la primera frase, perquè encara que hàgim perdut part de l’energia inicial, amb les nostres mans podem manifestar-nos, fer d’altres coses més pausades i sempre, en tot moment, estendre-les vers algú que les necessiti. Ja ho diu la dita: Li vaig poder donar un cop de mà.