Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
El dia 6 de novembre d’aquest any 2021 van ser presentats dos dels llibres que havia auto editat l’any 2014 i duien per nom: Llevadores i infermeres gironines Volum I El Baix Empordà i Volum II que feia un recull d’informació d’altres professionals de diverses poblacions gironines que només en vàrem fer una breu introducció, presentació que es va fer a la Biblioteca Lluïsa Duran de la Bisbal.
L’acte va anar acompanyat per la infermera i llevadora Josefina Martell Cals de la Bisbal qui ens va explicar un fragment de la seva vida professional a la vila, l’interès també de la seva presencia era de ser la darrera llevadora del municipi que havia exercit assistint a parteres al seu propi domicili i també per haver lliurat atencions a les embarassades durant el puerperi i el post part a la seva consulta privada.
Josefina Martell i Rosa M. Masana a la biblioteca de la Bisbal, 2021
En aquesta ocasió el primer volum de l’esmentat llibre vàrem decidir obsequiar-lo als assistents, vàrem tenir la grata sorpresa de poder conversar amb familiars de les llevadores Emília Hortal i Maria Rosa Güell que van assistir a la presentació.
Presentem un curt vídeo de 2,40 minuts corresponen a la presentació en un dia de forta tramuntana. Per veure’l clicar a: llevadores
També es poden veure algunes de les imatges que hi ha al llibre que correspon al volum número número I, clicar a llevadores-2-mitj
L’any 1994 em vaig fer sòcia de l’Associació de Suport Forestal de la Bisbal i segons el carnet que em van donar era la sòcia número 14. Un temps després de la posada en funcionament de l’associació van ubicar les oficines a l’edifici municipal de Torre Maria, lloc on abans hi havia el consultori on també havia treballat. El responsable de la gestió d’aquesta associació de la Bisbal era en Carles. M’hauria agradat parlar dels inicis de l’entitat fundada entre l’any 1993 i 1994, però en ocasions els fets més recents també són els més difícils de documentar.
Sí que podem dir que a partir de la dècada dels vuitanta a Catalunya es va iniciar una forta dinàmica de protecció de la natura; preocupava especialment els incendis forestals i també l’ús que els ciutadans fèiem de les zones boscoses properes a les ciutats i alguns propietaris s’havien queixat d’algunes intromissió en àrees privades.
Aquesta tendència envers la protecció del territori ens la donen a conèixer també algunes notes de premsa com la del Diari de Girona del dia 1 de juny de l’any 1988 que informava del Projecte de Parc Natural del massís de les Gavarres i també el butlletí Can Bech de l’1 de desembre 1989, en què s’esmentava l’acord d’adhesió entre l’Associació de Suport Forestal de Palafrugell i els empresaris del suro.
Parc Natural de les Gavarres
Si bé com hem esmentat no podem donar detalls sobre l’inici de l’Associació de Suport Forestal, sí que podem comentar algunes experiències viscudes. Un grup de socis els caps de setmana dels mesos d’estiu es coordinaven per fer rondes per les Gavarres, en especial per camins més transitats i també en zones d’esbarjo on de vegades algunes persones feien trobades.
Acomplien la funció de persuadir aquests grups que evitessin fer foc per fer una costellada o coure aliments. Els deien que la multa seria més costosa que no pas si anaven al restaurant, segons comentaris que havia escoltat més d’una vegada als guàrdies municipals que s’havien presentat al lloc de la xefla. En aquells anys encara no existien els mòbils per avisar les autoritats però sí que hi havia aparells de radioaficionat.
Can Bech 1989
En una ocasió el Consell Comarcal i l’Associació de Suport Forestal van organitzar una jornada de neteja de les Gavarres. M’hi vaig apuntar i d’aquella feta en vaig sortir esllomada dos dies. Els grups de neteja ens vam trobar a les vuit del matí a Cruïlles i des d’allà ens vam repartir per diferents zones de la muntanya amb l’objectiu de trobar-nos a dalt dels Metges.
El grup amb què anava érem tres homes i jo. Un era el conductor d’un Rover amb remolc per posar-hi les deixalles que trèiem del bosc. Aquests nois amb qui formava equip i anàvem a peu, a un li deien Senglar i a l’altre Bardissa. Jo els vaig dir que em podien dir Rosa.
Mai m’hauria imaginat que al bosc a més de vegetació hi pogués haver tants abocaments de diferent naturalesa. A la cuneta d’un tram de la carretera de Calonge que vam resseguir, hi vam arreplegar llaunes de begudes, llantes de cotxes, retrovisors, parafangs, pneumàtics i vam veure que alguns pins estaven pelats o els mancava un tros, mostra que en aquella carretera s’hi feien ral·lis.
Vam trobar gàbies de conills, bidons —en un encara hi havia benzina—, llaunes de begudes, ampolles, bosses de plàstic, roba, electrodomèstics i curiosament també vaig trobar una bossa amb medicaments sense obrir i amb la còpia de la recepta feta pel metge i el nom del malalt. Potser la van llençar sense voler-ho, o qui sap si expressament.
A en Bardissa sovint se’l perdia de vista i com que es ficava en llocs molt enrevessats vaig descobrir per què li deien Bardissa. (1) En una ocasió no el vèiem però el vam sentir que cridava: “Nois! He trobat un bar!” Un bar? Al bosc? Sí, tenia raó, es veu que un cotxe suposadament amb remolc va descarregar les ampolles d’un bar en un terraplè. Entre tots quatre vam fer una cadena humana i vam anar recollint totes les ampolles.
Al migdia vàrem arribar als Metges i el Consell Comarcal va tenir la gentilesa d’invitar-nos a dinar al restaurant, a sota del magnífic llentiscle. Vam agrair la deferència perquè era evident que calia recuperar energies.
Vaig preguntar al company per què li deien Senglar. Va respondre perquè menjava glans, li’n portaven de Galícia i eren dolços. Sovint en portava un grapat a la butxaca. No em van posar cap sobrenom però hauria estat bé anomenar-me Esllomada.
Les deixalles que havíem recollit els diferents grups les vam deixar en una zona prop de la llera del Daró per després ser transportades a un altre lloc i segons van comentar consideràvem que havíem recollit més de dues tones de residus, un fenomen ambiental que fins aquell moment m’era del tot desconegut.
Dos carnets de sòcia 1994 i 1997
Nota
(1) És evident que alguns fets sembla que estiguin sincronitzats, perquè fa poc mentre conversava amb Ponç Sabaté va sortir a tema en Bardisa, bé, Joan Garriga, Ponç em va explicar que Joan havia rebut aquest mot perquè un dia el camió se li quedà trevesat en mig d’ un camí bastant estret. El van ajuadar a fer les maniobres per veure si el podien adreçar, posant fins i tot pedres a les rodes del darrera, fins que el camió va lliscà terraple avall queient entremig dels matols i de les bardises. D’aquí li va venir el mot d’en bardisa, comenta que ara en Joan ha de tindre uns vuitanta anys.
Des de fa temps que venen a casa dos gats de carrer, dits així perquè dormien al carrer, el Garfi era d’una la família que viu prop de casa però, un gos que havien adoptar el va foragitar i l’altre gat és la Gílda que també va arribar no se com a casa, li vaig posar aquest nom per la forma com camina. M’he vist obligada a idear un sistema que els permet entrar i sortir del garatge i al pati quan ells volen, encara que no els he d’ensenyar res perquè entren i surten mitjançant un arbre que va sortir sol, es veu que no tinc que anar a buscar res.
S’els veu molt feliços quan surto a prendre una mica el sol, es posen al meu voltant, es renten, s’estiraven d’una manera que mai hagués pensat que els gats fossin tant llargs, la Gílda supervisa les flors i s’hi refrega amb suavitat, entre ells dos s’ empaiten i de vegades adopten unes postures extravagants, és com si volguessin captar la nostra atenció ho mostrar-nos el seu contorcionisme corporal.
Ara durant dos dies ha estat plovent i les plantes es veuen ofenoses també perquè gaudeixen d’ estones d’un sol molt amable que les vitalitzava i no les perjudica com sol passar a l’estiu. Desprès de dinat ha parat de ploure i m’he assegut una estona al patí, com sempre els gats encara que dormien a dins el garatge, també han sortir. Potser perquè les pedres del terra eren molles que la Gílda ha preferit enfilar-se per l’arbre fins al taulat dels veïns.
M’he abrigat amb una jaqueta que es bastant esponjosa perquè fresquejava una mica i, mentre contemplava com estava tot de bonic, tant les pedretes netes del terra, com els lliris, les margarites, les poncelles de les roses a punt esclatar, el boix d’hivern que ha brotat amb força i a la vegada flairava la atmosfera neta desprès de la pluja, era com rebre un petit obsequi.
En Garfi i la Gílda
Al cap de poc a vingut el Garfi i s’ha estat una estona mirar-me amb aquells ulls tant grossos i cristal·lins de color groc que te, era com si em demanes permís per pujar a la falda i l’hi he donat. S’ha posat bé amb el cap reclinat sobre el meu braç que jo també tenia recolzat al selló. De tant a prop que el tenia he pogut observar amb detall els tons del seu pelatge de tigre que tanta cura te en llepar totes les seves parts per preservar-lo net. Cada vegada s’encaixava més al meu cos buscant la seva comoditat i sentia la seva escalfor, el ronroneix que feia i fins i tot sentia la presió dels batecs del seu cor. Se’l veia que estava bé i jo també n’estava molt.
Els colors de tot el que m’envoltava havien agafat una brillantor especial, fins i tot la roba que portada contrastava mes que d’altres vegades i lligava en aquells context, era com si visquès un moment carregat de màgia, perquè tant les plantes, com els animals amb les orenetes inclosses, que ja són aquí, configuraven un conjunt de natura relaxada on l’únic moviment i só existent eren el que feien els ocells.
En aquesta situació de no pensar amb res, ha aflorat a la meva ment la imatge del que m’havia explicat la Antonia Brugué, infermera i filla d’una llevadora el dia que vaig preguntar-li coses de la seva mare per fer una crònica.
La Antònia va explicar entre d’altres cocses, que la seva mare havia nascut l’any 1902, que era una persona generosa, de caràcter dolç, afable i que posseia una innata simpatia, entre les seves explicacions va comentar també aquest fet que ara he recordat. A casa seva tenien una gata que havia gatejat tres o quatre gatets i de tant en tant els agafava pel clatell, un per un, i els portava a la falda de la seva mare. Llavors la gata marxava i s’estava ben bé dues hores fora de casa. Quan tornava, feia el mateix procés però a l’inrevés, s’els enduia al seu jas. Va afegir el comentari: la gata sabia que a la falta de la mare estarien segurs !
La mare i jo pocs dies desprès de nàixer
Comentar que la llevadora Josepa Adell Ferré va ser qui ens va assistir el dia que vaig néixer i aquest fet potser no tindria cap tipus de relevància si no fos perque aquest dia era precisament el 1 de maig, el dia de l’onomàstica del meu naixement. És impactant veure com en ocasions els fets es presenten sincronitzats i sovint en forma d’intuició, veure també : Comunicació emocional a distància
Josepa Adell, sembla que a més dels gatets i te també la gata mare a la falda
En motiu de fer un article relacionat amb el soldats de la comarca del Baix Empordà que van lluitar a la Guerra de Cuba i alguns d’ells no van poder tornar a casa, bé fos perquè havien mort en el camp de batalla ho per alguna malaltia infecciosa com podia ser febre groga, tenia encara guardats uns apunts on hi constava el nombre de joves de cada població de la comarca del Baix Empordà que havien estat reclutats per l’exercit durant el periode 1895-1898. Informació que havia obtingut dels llibres de reclutament de l’Arxiu de la Diputació de Girona.
He considerat que aquests apunts amb el temps podrien convertir-se amb paper reciclat i que abans que això succeís s’en podia fer un breu resum com el que presentem.
Cada municipi disposava d’una Junta de sanitat encarregada de citar als joves que tenien l’edat, demanar-los que anessin a fer una revisió del seu estat de salut amb el corresponent registre de dades biomèdiques per poder-se incorporar al ejercit.
Tothom sabia que anar a la guerra i a més haver de travessar l’atlàntic amb vaixell i en condicions poc favorables, era d’un gran risc per la vida, motiu pel que les families que s’ho podien permetre pagaven una suma elevada de diners per evitar que el seu fill pases per aquest tràngol, no hagi ho podien fer les families pobres. També succeia que no tots el reclutes d’aquest periode de guerra amb Cuba hi anaven , alguns restaven a la península.
Per escapulir-se d’aquesta activitat bèlica hi havia qui fugia envers algun lloc on no fos trobat, d’aquí que al registre de reclutes hi constaven : els redimits perquè havien abonat l’import exigit del govern i eren alliberats , els pròfugs que s’havien escapat però eren buscats per d’altres municipis i un tercer grup de no aptes a causa de manifestar algun problema físic o psíquic.
Mapa del Baix Empordà
Tot seguit mostrem dos llistats, un amb el nombre de soldats que residien a un dels cinc municipis més poblats de Baix Empordà com eren: La Bisbal, Palamós, Palafrugell, Torroella de Montgrí i Sant Feliu de Guíxols, d’equests municipis s’ha comptabilitzat un total de 922 reclutes.
Reclutes de les principal poblacions empordaneses
En aquest altre llistar s’inclou el nombre de reclutes que vivien a municipis adscrits als cinc anteriors que van ser un total de 664 , xifra que si la sumen als 922 de les poblacions més grans abans esmentades ens dona la xifra de 1.586 reclutes amb possiblilitat d’anar a lluitar a Cuba.
Considerar que el territori del Baix Empordà te 701,7 Km2 i amb aquests ens podem fer una idea dels joves espanyols que van ser movilitzats per aquesta causa.
