Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Entrevista a Rosa M. Masana Ribas (2020)

La periodista  Marta Escubós, va entrevistar a la infermera Rosa M.Masana  i va  ser publicada a la revista del Baix Empordà número 71 del mes de desembre del 2020, pag. 46.

Es pot veure també la entrevista a  la revista digitalitzada  del Baix Empordà, núm 71 pag.46  i  en aquesta pàgina en format Pdf

entrevista-rosa-be-num-71-2020

 

 

 

 

Una gata tigre i blanca d’ulls blaus. La Gilda.

a Gilda al pati de casa
a Gilda al pati de casa

Fa uns tres anys van arribar a casa dos gats de carrer, un d’ells  m’havien dit  que dormia a la porta de casa i l’altre va venir al darrera seu sense saber d’on havia sortit.

 La Núria, unade les meves veïnes coneixia a en Garfi o al Marrau  com ella li deia i també a la Gilda, encara que ella llavors  no tenia cap nom.

La Núria molt amant dels gats i de tots els animals es va  cuidar d’alimentar-los durant la  llarga temporada que van fer vida al carrer i encara ho fa portant-los alguna llaminadura. Un dia va explicar que en Garfi vivia a casa  d’ una altre veina també de nom Núria i que l’havia dit que tenia uns vuit anys i que el fet que estés  al carrer era degut que havien  adoptar a un gos i aquest va fer fora  de casa al Garfi, tot que  en Garfi havia estat  el primer de viure en aquella casa.

 La Gilda era una gata bastant jove, però només es deixava tocar quan ella volia, l’agradava pujar als arbres i recórrer teulats, tenia un caminar pausat, de no tenir presa  i  sempre duia la cua enlaire, te l’havies de mirar per força, d’aquí que li possesim el nom de Gilda.

Degut que els gats  estaven habituats  al carrer,  vaig encarregar al ferrer  fer una gatera a la porta del garatge, element  que els permetia entrar i sortir quan ells volessin,  tot que deseguida es van habituar estar-se bastant  de temps a dins a casa i especialment al pati on hi prenien el sol.

 La nit del divendres dia 29 d’octubre els hi vaig donar el menjar de la nit, en Marrau va quedar-se a casa però, la Gilda va sortit al carrer, passats uns minuts la Carmen, la veïna de l’altre costat va trucar  a la porta  dient que la Gilda estava estirada al mig del carrer .

La Gilda esmolant-se les ongles
La Gilda esmolant-se les ongles

Vaig baixar corrents i vaig veure que la Gilda estava morta, terrible!  no m’ho podia creure feia res que l’havia acariciat mentre menjava. Vàrem pensar que havia estat un cotxe que l’havia atropellat però no tenia sang enlloc, la vaig estar observan una estona sense tocar-la del lloc, volia creure  que només estava estabornina però, no, era evident que la vida havia fugit del seu cos.

 Vaig agrair a la Núria protectora que m’hagués donat soport i entrat a la Gilda a casa en aquell moment d’impacte emocional, perquè tot que soc una dona amb anys d’experiencia de vida, en aquell moment no sabia que fer.

En Garfi aquella nit es va amagar dins d’un armari i jo no podia dormir, no se com va ser que em vingué la idea de preguntar-li al Rei dels felins, sense  saber si existien , que em digués on era la ànima de la meva estimada Gilda.

M’aparegué una imatge borrosa que configurava  la cara d’un esplendit  lleó d’una  gran cabellera i nas amplíssim. No deia res  i jo tampoc li feia cap pregunta, vaig interpretar que  ens havíem de comunicar per telepatia i jo no en soc gaire experta, la imatge va desaparèixer.

Les lletres de la samarreta
Les lletres de la samarreta

L’endemà vaig rentar la roba amb que havia abrigar el cos de la Gilda quan estava morta, era un retall  de samarreta  que usaba pel seu  jas, abans no em fixava amb les lletres  que  duia aquell troç de roba però, al recollir-la del estenedor m’adono que estava escrit: Una I i al costat un cor i a continuació el nom HUGS.

Com a fet gairebe impensable feia poc que havia vist la imatge d’un antic vaixell espanyol  que duia una bandera  amb una H i a sobre d’ella una corona, em van explicar que la H volia dir Regne  o sigui  Corona  del Regne d’Espanya.

Doncs bé, com són les coses, de seguida de veure la samarreta vaig llegir: T’estimo molt. El Regne (H) Unit amb Gilda Sempre. Serà que el Regne dels felins em comunicava  que la Gilda estava unida amb ells? No ho se.

Baixant del arbre
Baixant del arbre

No vaig tardar  gens amb fer-me  d’altres preguntes que no cal explicar,  però una cosa sí que restava  clara, que els animals són molt semblants a nosaltres i que de vegades fan coses dignes d’admirar, per exemple, no jutgen, mostren estima, no són rancuniosos encara que recorden si algú els ha maltractat i el que fant és fugir.  Hem de valorar  l’esforç  que alguns han de fer per  adaptar-s’he al taranna dels seus amos.

 Sigui com sigui, dir que aquesta correlació d’esdeveniments i volent buscar una explicació als fets, penso que d’alguna manera la Gilda fos a on fos va tenir accès  en mostrar als que encara estem aquí,  un seu darrer acte  amoròs  que tant la caracteritzava.

Penso que al barri va desaparèixer i per expresar-ho en termes mecanicistes, potser més entendibles,   en aquests temps que estem, la Gilda era com una pila orgànica fotovoltaica dispensadora de benestar per les persones que  es guardessin un temps per mirar-la.

Un altre fet que dubtava en explicar-lo, va succeï aquella nit quan la Gilda va sortir al carrer, d’immediat vaig  rebre un Whattssap de la Marisa, una amiga que ens comuniquen de bastantant en tant  en tant, el missatge el vaig captar com a molt contundent , sec , com un crit d’ esglai  que  preguntava: Rosa, estas bé ?  Li vaig respondre que sí, que estava molt bé !  La Marisa mai m’havia escrit només per fer-me una pregunta i sense res més. Passats cinc minuts de rebre aquesta correu estava plorant molt desconsoladament.

La pregunta que em vaig fer sobre aquest fet va ser: S’haguès pogut donar la circunstància que la meva persona havia de sofrir  un ensurt irreversible, com posem que m’haguès caigut una teula trencada al cap a causa de la pedregada que va afectar  a casa  a La Bisbal ? i que la amorosa Gilda, s’avinguès a  sacrificar-se en el meu  lloc ? No ho sé, però el fet de pensar-hi m’entendreix de quina manera !

Dormint amb els ulls tapats
Dormint amb els ulls tapats

Ahir dia 6 de desembre del 2022 vaig veure a la presentació d’un vídeo la cara d’ un lleó  que era semblant al  que vaig veure el dia que mentalment preguntava al Rei del felins a on era la alma de la Gilda, era curiòs també que el vídeo  portés el nom  ¿ Podemos comunicarnos telepáticamente con los animales?

La imatge que presentem del lleó, per a mi, és espectacular, està signada però no llegim bé  el nom de l’autor  amb tot li agraim  que sense  permís l’ haguem incorporat en aquest mitjà. També mostrar el nostra agraiment al autot del vídeo  ‘Misterios Ocultos’  per haver-nos compartit  un tema d’alta sensibilitat com és el de  la comunicació amb els animals.  Hem retirat l’imatge.

Llevadores de Palafrugell.

Para leer el libro clicar en:

   Llevadoras-de-palafrugell      165 anys d’història de les Llevadores de Palafrugell

Cartel informativo
Cartel informativo

Hemos añadido un pequeño vídeo del día de la presentación del libro en Palafrugell el 10 de noviembre del 2006. La Asociación de Apoyo a la Mujer organizó un acto muy entrañable, lleno de sensibilidad.

Presentamos un breve vídeo filmado por Maria del Carme Cabo Tellez (epd), le estoy plenamente agradecida de que hubiera retenido aquellos momentos tan bonitos y emotivos por todos nosotros, se generó un cálido ambiente especialmente favorecido por las poéticas palabras de Eulàlia Hortal y por el canto de Neus Mar junto a su acompaña artística al piano Marina Pagès.

Vídeo:

presente-comadronas-palaf-2006-media

 

La Asociación de Apoyo a la Mujer de Palafrugell (ASDP) fue fundada en 1996 y desarrolló sus actividades hasta el año 2018. Cuando me propusieron hacer una edición de los artículos que de las comadronas había publicado en la Revista de Palafrugell mientras era director en Santi Messeguer. La persona que me sugirió realizar una edición de los capítulos presentados fue Maria Salvadó Calzada , mientras y responsable de las publicaciones de libro de (ASDP) en concreto de la colección que llamaron Mujeres con nombre propio.

Nos avinimos a la propuesta y les ofreció el trabajo porque se trataba de una asociación sin ánimo de lucro y apoyaba a las mujeres que lo necesitábamos. La Asociación se ocupó de la edición y realizó una tirada de 500 volúmenes.

Mesa de presentación. Maria Salvadó, Cloti Martínez, Juli Fernández, Rosa M. Masana y Carme Puigvert (MCC)
Mesa de presentación. Maria Salvadó, Cloti Martínez, Juli Fernández, Rosa M. Masana y Carme Puigvert (MCC)

La directora y la vocal de (ASDP) Clotilde Martínez y Maria Salvadó respectivamente, presidieron la mesa junto al alcalde de Palafrugell Juli Fernández y la presidenta del Colegio de Diplomados en Enfermería de Girona Carme Puigvert y yo misma.

Clotilde Martínez hizo entrega de un obsequio en reconocimientos a la labor realizada en las comadronas que pudieron asistir al acto, que fueron Assumpció Feliu de que se trasladó de Bescano, Maria Noguer de Palafrugell y en cuanto a Maria Gràcia Pi , recogió el obsequio su hija, presidenta de la Cruz Roja de Palafrugell, debido a que hacía poco su madre nos había dejado.

Obsequio: Hija M.Gràcia Pi, Assumpció Feliu y Maria Noguer
Obsequio: Hija M.Gràcia Pi, Assumpció Feliu y Maria Noguer

El acto fue amenizado en primer lugar por la poetisa de Palafrugell Carme Hostalet que leyó una obra poética dedicada a la madre. A continuación la cantante Neus Mar junto a la pianista que le acompañaba interpretaron una de las clásicas canciones catalanas, de la madre que le habla a su hijo, canción muy entrañable, más aún cuanto todos vemos que Neus Mar estaba embarcada, que pronto sería también una futura madre.

El público disfrutó de este cálido evento que había sido cuidadosamente organizado, en la salida nos encontrábamos con algunos pastas y los clásicos peladillas del bautizo que no podían faltar. Además de los fotógrafos Paco Dalmau y Lluís Maimí, Mari Carmen Cabo Téllez (epd) realizó una breve filmación que hemos adjuntado más arriba y también hemos obtenido algunas imágenes de este texto.

Carme Hostalet, Neus Mar y la pianista.
Carme Hostalet, Neus Mar y la pianista.

Hemos localizado dos imágenes de la matrona Asunción Feliu de los dos días que fuimos a su casa en Bescanó , primero para hacerle una entrevista y después llevarle a que la leieras por si todo estaba correcto, a Maria Gràcia Pi no lo hicimos porque nos dio una de cuando era joven para ponerla en el libro y a Maria Noguer sí le hicimos una fotografía pero de momento no ha salido.

Asunción Feliu en su casa junto con su máquina de escribir ya la entrada
Asunción Feliu en su casa junto con su máquina de escribir ya la entrada

 

Àngela Graupera Geli (1890-1936) Activista contra la guerra

 Passa sovint que quant busquem informació sobre algun tema en localitzem un altre que ens motiva a indagar-lo, això  ens va succeir amb la Àngela Graupera Geli, una  infermera que havia  donat conferencies a Palafrugell i a d’altres viles del Baix Empordà enmarcades el tema de no a la guerra. La Àngela tenia l’autoritat  amb parlar d’aquesta questió perquè tenia la  experiencia d’haver viscut en persona  el sofriment humà generat per la  Primera Guerra Mundial.

 Degut que el cognom  Graupera és bastant  freqüent a Girona  i també perquè havia donar conferéncies a Palafrugell, vàrem pensar que era filla d’aquesta vila, però no, hem sabut que va  nèixer a Barcelona, tot que es coneixen pots detalls  de la seva vida. Si que sabem que l’agradava escriure i va aconseguir fer un bon treball literari i en un moment no massa llunyà a que esclatés  la Guerra Civil Espanyola.

El diari Ara del dia 30 de setembre de l’any 1933 comunicava que al Centre Fraternal de Palafrugell s’havia de fer un acte pacifista organitzat pel Comitè Català contra la guerra i en ell hi  havien de participar :  Albert Carsí, Pere Geli, Àngela Graupera i Bertrán de Quintana que era el president del Comite Català contra la guerra i regidor d’Esquerra Republicana de l’Ajuntament de Barcelona.

D’actes similars se’n vàren fer a Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Calonge, Begur i La Bisbal, la premsa també informava que estava previst fer-ne un a Torroella de Montgrí i a la vegada opinava  que les esmentades conferencies habien  fomentat  una bona adhesió  a la causa que les movia.

A Sant Feliu de Guíxols una conferencia es va fer  el dia 19 de juny del 1933 en el Saló Novetats on hi va assistit també Àngel Pestaña (L’autonomista , 27-6-1933). A La Bisbal  la concentració es va fer el dia 2 de juliol al saló d’espectacles de l’Ateneu Pi i Margall i va estar presidit per Bonaventura Casedevall acompanyat d’un un bon nombre de forçes polítiques. (L’Autonomista, 3-7-1933). El mateix diari del dia  11 de juliol del 1934 feia saber que a Barcelona  s’havia constituit la delegació catalana del Comite Femení Internacional contra la Guerra i el Feixisme i  donava  els noms de les  dones implicades, entre elles hi havia la Àngela.

Degut a un acte que s’havia de fer a Lleida que finalment va ser anulat hem sabut que la  Àngela se l’ anomenava  com  a la coneguda propagantista llibertària.

Més endavat el  mateix diari  Ara del  dia 7  de juliol del 1933 informava que Àngela Graupera havia participar novament a un altre acte pacifista  al Centre Fraternal de Palafrugell i esmentava que les seves paraules relacionades amb els fets viscuts per ella mateixa  van commoure  l’auditor i  va ser sorollosament aplaudida.

 Es diu que Àngela s’havia  allistar a la Creu Roja per atendre ferits de guerra i  que havia estat a Nis, Servia i  també a Melilla,   mentre feia d’infermera acomplia també les funcions de corresponsal de guerra, essent  la primera dona espanyola en desenvolupar aquesta tasca. Com a escriptora va obtenir força èxit la obra titulada. ‘El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra’

Per saber quelcom més de la Àngela com a infermera vàrem sol·licitar informació  al Centre d’Informació de la Creu Roja però, dissortadament  no disposen de registres  d’ella,  sí que molt amablement ens  vàren  lliurar alguns  enllaços d’ articles  amb els que podem conèixer diversos aspectes de la seva activitat, gest que els vàrem agrair  i hem  afegit aquest material a notes junt amb un treball més recent de Desirée Oñate  i Xavier  Pla.

Un dels  lemes  de la Àngela va ser : “Amad vuestra bandera, pero amad más la bandera de la Humanidad”
Dues portades de diferents edicions del seu llibre
Dues portades de diferents edicions del seu llibre

De fet és poc freqüent que una persona nascuda a finals del segle XIX  reuneixi  quatre atribucions personals com les de la Àngela  lque eren: infermera, corresponsal de guerra, escriptora i oradora. Comentar que ens ha provocat una certa estranyesa  el fent que no s’hagin publicat imatges d’ella i que desconeguem la causa de la seva  mort, algú ha escrit que va desapareixer.

El llibre de Àngela titulat ‘El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra’ va ser comentat per Desirée Ortega i Jose M. Reyes a la llibreria Altell de Banyoles el mes de maig del 2019  fet que ens mostra que es un tema que continua essent d’interès. (El Punt, Comarques gironines, 30-5-2019)

Si els fets esmentats ens suggereix alguna cosa és que la decició belicista sembla que sovint està prevista, estudiada i pactada, però per fer-la possible  és necessari que la societat estigui dividida per blocs ideologics, d’altre manera una guerra civil no seria possible i l’experiencia ha demostrat que si  bé alguna cosa es regenera  sorgeix altre forma no esperada de constricció.

Notes

Biblioteca Nacional

https://escritores.bne.es/authors/angela-graupera-1876-1940/

 Centro de Información Documental de Archivos (CIDA)

https://www.culturaydeporte.gob.es/cultura/areas/archivos/mc/centros/cida/4-difusion-cooperacion/4-2-guias-de-lectura/homenaje-personal-sanitario/angela-graupera.html

 RTVE

https://www.rtve.es/play/audios/serveis-informatius-radio-4/angela-graupera-primera-corresponsal-guerra-catalana/6677156/

 Revista de la Real Academia de Medicina de Cataluña

https://raco.cat/index.php/RevistaRAMC/article/view/344103

Treball de Màster
Desirée Oñate Ortega Màster de Recerca en Humanitats 2016-2017 Treball Final de Màster Xavier Pla Barbero

 

 

 

 

 

Entrevista a Catalina Ponsatí Ponsatí (1909)[1]

Hola senyora catalina, m’esperava veritat?

Sí, em sap greu que l’altre dia no m’haguessis trobat, vaig haver de sortir.

Tal com li vaig dir per telèfon, es tractaria que m’expliqués quelcom de la seva vida professional.

Bé.

Com va ésser que es sentís motivada per cursar els estudis de llevadora?  

Catalina Ponsatí

No ho sé, potser perquè la mare de l’Amadeu, el meu promès, ho era.

Ah sí?

Sí, era l’Emilia Hortal, casada amb en Joan Masgrau.

Vostè va néixer a Fonteta oi?

Sí, el dia 29 de desembre de any 1909, per dos dies ting un any més. De fet però es pot dir que de sempre he viscut a la Bisbal, en aquesta casa on som ara, aquí hi vivien els meus tiets i padrins.

On va estudiar?

Vaig fer el batxillerat a les monges franceses, que eren on ara hi ha Torre Bisbal, i després vaig anar a Barcelona a estudiar per llevadora, a l’Hospital Clínic.

Els estudis constaven de dos cursos acadèmics, jo els vaig fer durant els anys 1933 i 1934.

Ah sí, aquí penjat veig el seu diploma. Hi consta que es va examinar el dia 14 de juny del 1934 i que tenia 24 anys. Recorda alguna anècdota o algun fet interessant que hagués succeït mentre estudiava?

No, res, tot normal. Només que de vegades em protegien una mica, perquè estava embarassada de a Dolors i segons què no volien que ho veiés perquè no m’impressionés. Vaig acabar els estudis el juny i el juliol naixia la nena.

El títol

Esta bé això, podríem dir que vostè va fer la teoria i la pràctica pràctica.

Sí.

Com s’ho feia per anar a estudiar a Barcelona?  

Entrada de casa seva

Si mira, m’estava en una pensió i, de tant en tant, venia cap aquí a la Bisbal. Agafava el tren a Barcelona fins a Pedret i desprès el Tren Petit.

Quan va acabar els estudis va començar a treballar ?

Sí, de seguida, l’any 36 les coses es van posar una mica difícils però anava treballant. Vivíem en una casa situada al costat de la drogueria Farreny el meu marit, la nena i jo, però l’any 39 amb la retirada, l’Amadeu va haver de marxar a France i allà hi va perdre la vida. Aquest fet em va condicionar molt, fins i tot professionalment.

Es va tornar a casar oi?

 Sí, amb Joan Mascarreras, la nena llavors ja tenia 11 anys.

Expliqui una mica en què consistia la seva feina.

M’ocupava del seguiment de l’embaràs, les senyores venien a casa a visitar-se, auscultava el fetus i observava si estava ben encaixat, els mirava la tensió arterial, l’albúmina, si calia i els donava els consells necessaris.

Desprès assistia el part a domicili i posteriorment feia un seguiment de la mare i el nadó també a domicili durant uns quants dies. Mira, aquesta fotografia me la van fer mentre estava vestint un nen Massaguer, no sé quin dels dos, abans de portar-lo a batejar.

Vestint a un dels  nadons  Messeguer

Una de les seves tasques era també portar els nadons a batejar?

Sí, en aquell temps s’estilava fer-ho perquè la mare encara no podia sortir de casa. Aquestes fotografies són d’un bateig.

Treballava sola?

Sí, si tot anava bé sí. De fet, he de dir que no he estat gens de mala sort, això que de vegades hi havia nadons que venien de cul o de peus i alguns amb una volta de cordó i llavors s’havia d’actuar ràpid. Hi havia, però, també el senyor Fausto Sorts que feia parts.

A la pica baptismal

Era metge?

Sí, I també els metges Corretger, Campillo pare i posteriorment Campillo fill, la metgessa Casaponsa i el seu marit Pontjoan, que també era metge.

Alguna vegada havia d’anar també a la clínica Bofill de Girona, aquí si que ho vaig passar malament una vegada, vaig assistir un part complicat d’aquells on perillava la vida de la mare i el nen.

El seu àmbit geogràfic professional era molt extens?

I tant, havia hagut d’anar per aquests masos de les Gavarres a Sant Sadurní, Camós, Parlava, Casavells, Serra, per tot. I de vegades nevant, però ho feia de gust.

A la sortida de l'esglèsia de Santa Maria de La Bisbal, el nadó està en braços possiblement del seu padrí
A la sortida de l'esglèsia de Santa Maria de La Bisbal, el nadó està en braços possiblement del seu padrí

Sí, realment aquestes professions són vocacionals. Amb quin sistema de locomoció hi anava?

A peu, amb carro i amb bicicleta. Em sembla que era l’única dona que anava amb bicicleta per la Bisbal, perquè la gent sortia a la porta per veure’m passar.

Desprès, però, el Reis van començarà a portar bicicletes als nens i això ja es va convertir en un fet normal.

Sempre ha exercit com a llevadora particular?

Quasi sempre.

He trobat un document que diu que el dia 2 de juliol del 1955 va obtenir la plaça de llevadora titular interina de la Bisbal.

Sí, durant un temps vaig realitzar aquestes tasques. Desprès, abans que vingués el senyor Moisès a la Bisbal, em van oferir la plaça de practicant titular , però no la vaig voler agafar perquè havia de renunciar a les meves activitats de llevadora.

Deu haver fet molts parts a la seva vida ?

I tants, mira el darrer el tinc apuntat a la llibreta dels parts, va ser un nen, fill de la senyora M. Carmen Àngel que va néixer el dia 8 de febrer de l’any 1985.

A veure, vostè tenia 76 anys?

Segurament, però mira aquesta senyora en lloc d’anar a la clínica va sol·licitar els meus serveis.

Biblioteca de la Catalina
Biblioteca de la Catalina

Com ha canviat tot, veritat? La inseminació artificial, els nens proveta …

Sí però, hi ha una dona en edat no fèrtil, que porta al ventre el fill d’una altra.

A sí?

Sí, ho vaig llegir no fa massa temps, a una mare menopàusica li van implantar l’embrió de la seva filla.

Carai, aquesta no la sabia i encara és més complicada. Si tornés a néixer, faria de llevadora?

Amb les condicions d’ara sí, amb les d’abans no, perquè havies d’estar disponible a totes hores i de vegades quedar-te fins i tot a dormir a un mas llunyà un o dos dies.

Catalina Ponsatí als 78 anys, imatge Rosa M.
Catalina Ponsatí als 78 anys, imatge Rosa M.

Sí, realment eren en tots els sentits unes condicions bastant dures. Però també hi havia molta il·lusió, veritat?

Sí, i tenia també les seves recompenses.

Sra. Catalina penso que podríem anar conversant llargament, però la publicació seria massa llarga.

Potser sí.

Ens haurem d’acomiadar. Però abans vull donar-li les gràcies per les seves explicacions i la seva amabilitat.

Jo igualment te les dono.

Notes


[1]  Aquest article va ser publicat a la revista d’informació bisbalenca El Drac, numero 36, any 1998