Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Vaig treballar d’infermera al consultori de Pals, centre adscrit a l’Àrea Bàsica de Salut de Palafrugell actual Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà, lloc on fèiem les guàrdies i les seccions clíniques diàries de 14 a 15 hores. La direcció del centre em va proposar desenvolupar uns tallers de Tècniques de Relaxació per a pacients a qui el metge havia considerat que els aniria bé fer aquest aprenentatge que els ajudés a disminuir el seu estat de tensió muscular i emocional.
Capçalera del document on hi consten les persones implicades en el estudi
No ho recordo, però penso que vam ser tres les infermeres que en diferents centres adscrits a l’ABSP que vam dur a la pràctica la tècnica de relaxació. Prèviament algunes infermeres l’any 2000 havíem assistit a una jornada de treball que es va fer a l’hotel Carlemany de Girona a càrrec dels laboratoris Johnson & Johnson que tractava sobre educació grupal, taller adreçat a formar professionals per al desenvolupament de treballs de grup dins l’àmbit sanitari. Va ser impartit per les doctores Eulalia Masachs Fatjó i Montserrat Plana Fernández, actualment vinculades a la Fundació Galatea, fundada l’any 2009.
Autoritzacio per usar un local
Els tallers de relaxació a Pals es van fer del 15 de novembre del 2001 al 25 de gener del 2002. L’Ajuntament ens va proporcionar el local i màrfegues de gimnàstica i l’horari era de 15.30 a 16.30 hores. A les pràctiques hi van assistir persones homes i dones per indicació del metge que presentaven símptomes d’ansietat o bé de tensió nerviosa i depressió; alguns d’ells havien sofert un infart de miocardi. Segons els apunts consta que es varen fer tres grups sense que disposi de més dates en concret.
Els objectius del curs eren donar a conèixer els músculs més importants del cos humà i saber distingir quan estaven en tensió, conceptes sobre la fisiologia i ritme de la respiració, aprendre la tècnica de relaxació segons el mètode del professor Edmund Jacobson i aprendre a conèixer i alliberar les tensions musculars per gaudir de més benestar.
La metodologia consistia a explicar els principis teòrics i fonamentals de la contracció i relaxació muscular, fer els exercicis pràctics que consistien a estirar-se sobre una màrfega i després contraure i relaxar un per un els principals músculs del cos. Una segona part consistia a comentar amb el grup l’experiència viscuda dels exercicis fets a casa amb ajut del casset que se’ls havia donat i a la vegada resoldre els dubtes generats.
Imprès pel seguiment personal dels exercicis
Per poder fer a casa els exercicis diaris i de manera efectiva els van ser donades orientacions com buscar el lloc i el moment més idoni per poder-los fer sense ser molestats, demanar la col·laboració dels familiars, tapar-se amb una manta en el supòsit de tenir fred… Si ho consideraven després d’escoltar la cinta amb els passos podien continuar escoltant la part de la música i passar una estona en contacte amb si mateix.
No ho podem dir amb certesa però penso que les puntuacions referents al grau de relaxació assolida i registrada pels mateixos interessats van ser utilitzades per formar part d’un estudi més extens.
Personalment considero que les seccions van ser positives, en especial també per la dinàmica de comunicació que es va generar degut a algunes afinitats temperamentals, l’inconvenient, però, va ser que no disposàvem de suficient temps per allargar el diàleg a causa de les exigències quotidianes.
Entre la sèrie de correspondència municipal de l’Arxiu Municipal de Palafrugell es conserven quatre cartes, adreçades al batlle, amb la composició dels membres que formaven les juntes de les societats de barbers, fusters, mecànics i paletes, cada grup en format individual, però totes de data 3 de desembre de l’any 1918.
Degut a l’interès que em va despertar aquesta informació he considerat fer-ne un resum. És sabut que diverses d’aquestes societats constituïdes per treballadors de distintes especialitats a partir del 1907 van agafar més força per l’evident dissociació entre els salaris dels treballadors i els beneficis que les fàbriques obtenien de la venda dels productes.
Tot plegat va propiciar la tensió social augmentés, també hi contribuïa la crisi econòmica del moment, que va ser el revulsiu dels nous canvis socials i econòmics. Un puntal de suport propiciador del canvi de model econòmic, social i demogràfic que es volia propiciar el veiem actuant de coadjuvant de les teories de Marx i d’altres autors que van desvetllar la consciència de classe social treballadora contra el capital.
Aquests factors van influir perquè els treballadors s’organitzessin en societats que poguessin impulsar millores laborals i socials, però tot té dues cares o dos pols i la força del moviment dirigit a aconseguir objectius de benestar, també és generadora de l’anvers, del debilitament com a individus en ser llavors membre d’una col·lectivitat que serà conduïda per pautes ideològiques previstes o no, amb el risc de ser exclòs del grup de pertinença. Un altre dels motius podien ser les incursions dins del grup de factors de desavinença que podien fer trontollar les bones relacions entre els treballadors.
Les societats que consten a les cartes del batlle són:
Societat de dependents barbers La Constancia Barberil (3-12-1919)
La junta directiva d’aquesta societat estava formada per: president, Josep Vignau Sala; vicepresident, Joan Lloveras; secretari, Josep Fontanella; subsecretari Eliseu Massoni, tresorer Pere Cruañas i vocals Joel Morell i Narcís Fontfreda.
D’aquesta societat hem localitzat una altra carta dirigida al batlle:
Señor Alcalde
D. Enrique Garriga, presidente de la Sociedad de patronos barberos y peluqueros “La Higienica Barberil” pone en conocimiento de V. como primera autoridad governativa de esta localidad que va à proceder à la publicación de una hoja suelta titulada ‘Pueblo’ y acaba con una tarifa de preciós acordada por el gremio de las adjunto tres ejemplares en cumplimiento de la vigente Ley de imprenta.
Viva V. muchos años.
Palafrugell 1º Marzo 1919
Garriga sol·licitava que d’acord amb la llei de premsa li fos permès imprimir el full que plantejava per poder-lo repartir als seus clients. De manera resumida presentem el seu contingut. Durant els quatre anys i mig que havia durat la Primera Guerra Mundial el col·lectiu de barbers no havia augmentat el preu dels seus serveis, pensant que una vegada acabades les hostilitats la situació milloraria, però no havia estat així, tot al contrari, perquè el menjar, el vestir i el material de treball havien augmentat un cent per cent. Presentava la nova llista de preus: afaitar 0,35 ptes., tallar cabells 0,40 ptes. i arreglar la barba 0,50 ptes. Les persones abonades tenien diferents preus si anaven una, dues o tres vegades a la setmana a la barberia.
En aquesta mateixa línia, el barber Ramon Surera va publicar a la Revista de Palafrugell amb el títol ‘Barbers i barberies d’abans’.[1]quatrecròniques de to força humorístic que ens permeten conèixer barbers d’abans i a la vegada el temperament d’algunes persones de la vila. És aconsellable llegir-les perquè fan passar una bona estona.
Societat d’obrers fusters El Metro (3/12/1918)
Segons la carta al batlle la junta directiva estava formada per: president, Amadeu Cervià Noguer; vicepresident Josep Xirayre Genover; secretari, Joan Vilalta Gonama; tresorer, Lluís Coll Peya; comptador, Rafael Genovés, i vocals Ramon Tauler Trias i Francesc Marimon Maumi.
Metro
Societat d’obrers mecànics El Disparo (3-12-1919)
Junta directiva formada per:
President Francesc Soler, president suplent Luis Rodriguez, secretari Enric Dillet, secretari suplent Federic Dellonder, secretari comptador Carles Serra, tresorer Manel Nicolau, suplent cobrador Joan Marquès i vocal Pere Ventura.
Societat d’obrers paletes El Nuevo Plomo (3-12-1919)
Plom de mestre d'obres (Masana)
Junta directiva formada per:
Joaquim Ferrer, Pere Esteva, Emili Presas, Josep Mestres, vicesecretari Miquel Francesch i vocals Emili Patrille i Martí Cusi.
Sembla que Nuevo Plomo no reconeixia els peons que formaven el grup Regeneración i en el decurs d’una reunió general van acordar declarar groc el sindicat de paletes mentre no rectifiquessin. La Constáncia Barberil, si els altres sindicats hi estaven d’acord, no afaitaria els paletes.[2] La premsa va seguir donant noticies de la polèmica generada per aquesta divergència d’opinions. Segons un imprès veiem que hi havia formada l’associació Joventut Republicana Socialista. En el document hi havia el timbre de l’entitat, que consistia en un triangle i una estrella de cinc puntes.
A més de les societats esmentades i segons consta en el treball de J. Zambrana,[3] hem vist que a Palafrugell hi havia consolidades un total d’onze entitats que l’autor havia agrupat per anys des del 1908 fins al 1918. També hi adjuntava una relació de vagues, mítings, assistències a congressos, suport a entitats i l’assistència a assemblees generals en què havien participat cada una de les associacions.
Vist aquest estudi, a més de les quatre societats que hi havia a Palafrugell l’any 1919, hem d’afegir-hi les esmentades per J. Zambrana: Sindicat de Forners,[4] Grup d’Obrers, societats obreres, Societat d’oficis varis, La Fraternal, Societat Surotapera[5] i la Federació Local. Totes van ser possiblement dissoltes amb anterioritat a l’any 1919; si no hagués estat així potser n’haurien donat testimoni al batlle.
Per acabar, a excepció de les viles que disposaven d’ indústria tèxtil i d’altres amb alguna activitat puntual, les que van marcar un important impuls associatiu obrer van ser les dedicades a la manufactura suro-tapera, molt especialment a Palafrugell.
Mitjançant la posterior revisió de documents em sabut de l’existència del ‘Sindicato Obrero Unión Minera ‘Irrompible’ domiciliada al carrer de la Font, 10. El president Fernando Gallego va escriure una carta al batlle demanant permís per fer una reunió al ‘Local Centro de Sociedades’ amb l’objectiu de fer balanç de comptes i nombrar a un delegat, 9 d’octubre de 1919.
Agraiments:
Agradeixo a Paqui Téllez que m’hagi proporcionat els articles de Ramon Sureda que han permès enriquir el present relat.
Notes
[1] Ramon Sureda. Revista de Palafrugell. Números 156 al 161, consultables al web de l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP), Premsa local.
[2] “Las huelgas”. Accion Social Obrera. 31-8-1918, p. 7.
[3] Juan Zambrana. El Movimiento Obrero Catalán en el Periódico.” Solidaridad Obrera” ( 1907-1919), p, 214 a 218 Badalona; Cedall, 2012.
[4] El sindicat de forners va ser constituït l’agost del 1918. Acción Social Obrera 24-8-1918, p. 7.
[5] La societat surotapera La Germinal havia arribat a tenir 1.250 socis i va estar activa fins al 1901. Segons La Crònica del 22-5-1908 l’Associació Surera de Palafrugell, que una setmana abans havia tingut 84 adhesions, ara n’havia rebut dinou més.
Presentem un breu resum d’algunes dades localitzades als lligalls de la secció de correspondència de l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP), informes que pertanyen al període anomenat guerra del Francès i consten de normatives que els ajuntaments havien d’aplicar. Només hem revisat els anys 1811 i 1812, però es podria continuar fins al 1814, quan va finalitzar la guerra que va durar sis anys (1808-1814) Presentem quatre notificacions que hem considerat que poden ser d’interès per saber quelcom més del regnat de Josep I Bonaparte.
Productes, sometent i treballs. Contingut d’un document datat el mes de gener de l’any 1811 portava aquest encapçalament:“Amb el nom de Intendència de la Alta Catalunya. Nos comte del Imperi Gran Àguila de la Legió de Honor, caballer de la Ordre de la Corona de ferro, General de Divisió al servei de SMI y R, coronel general de Dragons, y Comandant Superior en la Alta Catalunya”.
El text és extens, per la qual cosa només comentaré que tractava sobre temes com la regulació de la sal, parlava de les salines de Mataró i de les de Vilanova de Sitges, també sobre armes, carros, pedres fogueres, dites pedres també de xispa, de les butlles, del sobrecàrrec del sometent i dels fugats que deia estaven obligats a realitzar treballs a la plaça de Cardona i restar a la fortalesa durant tres mesos “amb només pa i l’etapa de soldat, sense plus ni sobres”.
El document estava signat per Raymundo Maxino o Merino i la comissió corregimental formada per Miquel Pouplana i Caimós el segon cognom és poc entenedor, i Pedro Martin Bastens, o Bastons. Destaca d’aquestes signatures que tenen un traç peculiar, una d’elles forma una espècie de pondera, una espiral que puja cap amunt, i l’altra rúbrica configura una forma de bastó horitzontal que se subjecta a la dreta amb dos traços de forma rodona.
Vigilància de persones. En virtut d’un decret del mes de febrer de l’any 1811 es va redactar un comunicat que havia de servir de cens de població i a la vegada per conèixer l’estatus social dels súbdits i el moviment de persones, tant dels residents com dels transeünts.
El document estava signat pel comissari superior G. Bonnecarrere i deia: “Decret de la policia de Catalunya, ordres de S.E. Monseñor el Comandant en Alta Catalunya, per seguretat dels habitants tranquils, y sumisos al Govern, distingits d’aquells individuos que no tenen ja Patria, família, ni domicili, y dels que la deplorable y vergoñós ofici, es de conspirar nit, y die contra la conservació del ordre públich, y contra lo respecte degut á les persones, y propietats, aixís que á les Lleys que los protegen”.
Per evitar-nos estendre’ns en el tema, només comentaré que comunicaven la necessitat que els ciutadans disposessin de documents personals acreditatius, que havien de ser els passaports, las cartes de seguretat i també el permís de permanència a la població.
Sacerdots i patriotes. Un altre comunicat també imprès a la impremta de Tolosa situada a Vich, amb ch, datada del dia 15 de setembre del 1811, el seu contingut era referent a les normes que havien de seguir els sacerdots i als patriotes, que també deia aquests estaven lliures de lleva.
El grup de patriotes havien de portar un braçal que digués Patriotes voluntaris distingits de Catalunya i anar vestits amb jaqueta i pantaló de fons blau o bru, proveïts de caps de color groc viu i botons daurats, el barret havia de ser de copa amb mitja volta que deia era a l’estil català. També se’ls comunicava que havien de ser desplaçats a territori francès.
Es feia l’advertiment que les comissions populars i els ajuntaments havien de verificar mitjançant els respectius corregimentals que els veïns complissin aquest mandat que se’ls exigia.
Un càstig exemplar. Referent a aquest esdeveniment, podem consultar una breu crònica publicada a internet titulada Tres joves sentenciats a mort durant l’ocupació napoleònica (1812), en què consta que el dia 12 de gener del 1812 van ser executats tres joves que es deien Generós Matheu, de 20 anys, Juan Pelages, de 30 i August Puig, de 15. La causa de la seva condemna va ser perquè, es diu, havien mort un militar de l’exèrcit francès, i no es concreta quin procediment d’execució van emprar, només que va ser al mateix lloc on ells havien mort el soldat, entre Gualta i Fontanilles, prop de Torroella de Montgrí. Un quart implicat en aquest procés, August Frigola, va ser absolt i posat en llibertat. És possible que si procedim a una segona revisió de documentació, podrem facilitar més informació d’aquest període.
Hem vist a diversos documents que estaven encapçalats amb l’ anagrama del àguila coronada i amb les potes subjectant el corró de les faces que en sortien en sis fletxes fent colze. Las faces eran usades pels lictors com a una arma avançada a l’epoca, els ‘lictores’ en castellà formaven part de la guàrdia real.
Àguila imperial amb les facesElements relacionats amb el relat
El dia 9 de juny d’aquest any 2019 va tenir lloc el 57è Carroussel de la Costa Brava, en què va obtenir la primera posició la carrossa “Somnis foscos: l’home del sac”, que anava acompanyada durant tota la rua per un bon nombre de persones de totes les edats que formaven el grup Garnatxa. D’aquest element simbòlic destacava l’acurat disseny de les figures com també va agradar la temàtica, que té un rerefons força inspirat en la nostra cultura.
Desconeixem si actualment els pares encara fan comentaris als seus fills sobre l’existència de l’home del sac, però és poc probable, perquè la mainada a l’època que vivim té tendència a mirar audiovisuals i aquests inclouen noves figures de subjectes de poc fiar.
Portada de la revista de Palafrugell amb l'home del sac
De petita en ocasions havia sentit a parlar de l’home del sac, un relat que es feia servir quan un infant no volia menjar, feia alguna entremaliadura o rebequeria i també en el supòsit que no volgués complir el que li havien ordenat. Llavors podia ser que li diguessin: “Vigila que no ho sàpiga l’home del sac, que vindrà i se t’emportarà”. Si el nen o la nena preguntava “què em farà?”, la resposta era: “Se’t menjarà”.
Aquestes paraules que només ens mig crèiem restaven guardades en algun lloc de la ment i afloraven en algunes situacions determinades o bé entre els somnis. Per veure la influència que podien tenir les paraules dels adults, vull comentar que de bastant petita formava part d’una colla de nois i noies del barri que jugaven al carrer, que era de terra i les crostes dels genolls era un factor comú en nosaltres.
Quan els dies es feien més curts la foscor era intensa i el que fèiem abans d’anar a sopar era posar-nos dins d’un portal d’una casa gran. Potser a causa de la foscor, sovint experimentàvem por. Si bé l’home del sac no l’havíem vist mai, sí que una vegada vàrem veure un tísic, o així ens ho va semblar, perquè era un home que anava vestit de negre, era molt alt i prim i tenia la cara blanca com la cera.
En aquell temps els tísics, les persones malaltes de tuberculosi, havien també ocupat un lloc en l’imaginari infantil i eren motiu d’intriga i incomoditat. Podem trobar la causa en el fet que deien que xuclava la sang dels nens. En aquest cas, però, la diferència amb l’home del sac era que el tísic et podia raptar independentment de si t’havies portat bé o no. D’aquí l’advertència que ens feien que no agaféssim cap caramel ofert per una persona desconeguda.
Les bruixés també eren personatges que ens espantaven, com el dimoni, però aquests dos personatges, potser com que els havíem vist al tren de la bruixa de la fira i als Pastorets, no ens els preníem seriosament, podríem dir que hi creiem i no hi creiem a la vegada, una mica semblant al que expressa la dita gallega “non creo nas bruxas, però si existir é certo que existen”, però hem de dir que l’home del sac com que mai l’havíem vist representat, podria ser el motiu que ens faci sentir el dubte de considerar si existeix o no.
L’aiguardent és una beguda alcohòlica que s’obté mitjançant la destil·lació del vi o per fermentació de diversos cereals i hortalisses rics en sacarosa i també de la canya de sucre, tot i que aquesta és més usada per fer rom.
Per aconseguir els anisats, més aromàtics i dolços, s’hi afegeix matafaluga (Pimpinella anisum), fenoll (Foeniculum vulgare) que tenenien la virtut d’actuar com a tònic estomacal i antiflatulent.[1] Però no solament aquestes plantes eren emprades, també hi havia qui hi posava donzell, centaure, sàlvia, hisop, nou moscada,anís estrellat, vainilla, lliri Florèn, cúrcuma, canyella de Ceilan, quina, pell de taronja, llimona d’entre d’altres, així ho explica l’article: La producció d’aiguardent a Catalunya i la seva relació amb la Guerra de Sucessió, publicat al Butlletí Noticea, també entre d’altres podem observar com el interessos econòmics poden derivar envers a conflictes inesperats.
Els farmacèutics en les seves fórmules magistrals usaven aquests tipus d’herbes i també eren força venudes pels herbolaris.
Pot de la antiga farmàcia J.Suñer de Palafrugell, actual de Montserrat Martí
Anys enrere, per destil·lar l’aiguardent s’emprava l’alambí, anomenat també comptagotes, i es diu que aquest estri va ser introduït a terres catalanes per Arnau de Vilanova i Ramon Llull, prèvia lectura de documents àrabs. Perquè el producte resultant de la destil·lació fos considerat aiguardent havia de tenir entre un 30% i un 59% de graduació.
Aquest text parteix de la localització, a l’Arxiu Municipal de Palafrugell, d’un document datat el dia 22 de juny de 1749 tramès a l’Ajuntament pel governador de Girona,[2] que feia saber que la Reial Hisenda havia d’ingressar 86.828 rals, o sigui 2.170,7 pessetes, corresponents a un octau dels beneficis obtinguts per la venda d’aiguardent al municipi. Per tant, del 92% restant ens surten 24.963,05 pessetes.
S’hi diu que calia abonar aquesta quantitat encara que no hi hagués hagut venda i la recaptació s’hauria de repartir “entre todos los vecinos y terratenientes del municipio sin ninguna excepción de personas, ni que sean eclesiásticos”.
El pagament de tributs per l’aiguardent venia de lluny, perquè l’any 1700 va ser publicada una cèdula sobre l’arrendament d’estancs d’aiguardent, en què s’establia que aquest negoci havia de ser gestionat per persones de confiança del municipi. L’any 1731, amb motiu d’abusos derivats de la ingesta d’ aquesta beguda se’n va prohibir l’elaboració, però es deia també que la interdicció no va tenir efectivitat. Novament l’any 1760 un decret en va tornar a prohibir la venda, ja que la destil·lació casolana era una pràctica difícil de controlar. Potser d’aquí ve que en algunes masies encara hi podem veure alambí de coure, ja amb una funció decorativa.
També havien existit algunes fabriques d’aiguardent fals, es deia que era fet d’orujo o brisa que preparaven amb aigua i desprès n’extreien una cinquena essència, aquesta no era com la del vi pur, ocasionant un descrèdit i una ruïna pel comerç. Una altra manera de manipular aquest producte era no respectant les mides dels contenidors per transportar aquest licor. Font: Caixa de correspondència municipal de Palafrugell 17-7-1770.
Una reial ordre de l’any 1904 va regular de manera força efectiva la venda de licors, perquè un any després, el 1905, va ser fundada la Fábrica de Licores, on també es va establir que cada ampolla hauria de sortir de fàbrica amb el seu corresponent precinte d’impostos. Una estudiosa del tema que tractem considerava que si bé es va atribuir a aquest impost un benefici moral per a la ciutadania, en el fons acomplia la funció de recaptació.[3] Segons una nota publicada a la premsa francesa l’any 1883, s’esmentava que a les begudes alcohòliques se’ls aplicaven setze tipus d’impostos, sense concretar l’import a pagar. Actualment el percentatge que s’aplica a les begudes alcohòliques, l’anomenat import sobre el valor afegit (IVA), és del 21%.
A Palafrugell hi hem localitzat dos establiments que elaboraven alcohols, un d’aiguardent i un altre d’anís, però no podem descartar que algú més n’hagués fabricat encara que fos a baixa producció.
Anunci al Palafrugellense del 8-7-1883 (AMP)
És sabut que a les viles de l’Escala, Sant Feliu de Guíxols i Roses, on hi havia ports marítims, havien elaborat aiguardent en quantitat moderada, a diferència del que feien algunes ciutats vitícoles tarragonines com Reus, Vilafranca del Penedès, Valls i en especial també la fàbrica d’anís El Mono, a Badalona (1870).[4] Una gran part de la producció anava destinada a l’exportació.
Pel que fa a Palafrugell, una nota publicitària ens dona a conèixer que l’any 1883 existia una fàbrica d’aiguardents, propietat de José Simón y Compañía, al carrer de l’Estrella número 10.[5] Desconeixem si les normatives de fabricació van influir en l’esmentada companyia perquè tirés endavant el negoci, perquè la seva publicitat data d’un curt espai de temps.
En una altra nota publicada a El Distrito del dia 2 de juny de 1895, hi consta que els senyors Girbal i Serra elaboraran l’Anís Palafrugellense, del qual es comentava que tenia una qualitat superior a altres anisats. Una particularitat d’aquesta empresa és el fet que van voler posar a les ampolles d’anís etiquetes al·legòriques a les feines que es practicaven en aquell moment en la indústria surotapera.
Nota publicada a ‘El Distrito’ el dia 2-6-1895. (AMP)
Pel que fa a establiments de venda d’alcohols en un període que va de l’any 1957 al 1914 en podem presentar alguns que havien estat regentats per dones —no vàrem registrar els que tenien als homes com a titulars—.[6] Eren els següents:
Anna Bussot l’any 1892 regentava amb el seu marit la Cervecería del Centro, anomenada cal Pallo. També hi havia les taverneres de Catalina Dalteyo (1857-1871), de Magdalena Ferré, 1857 i d’Antonia Vila (1902-1912). Sovint la taverna i botiga de queviures amb venda de licors formava part del mateix immoble.
L’any 1898 J. Juanola tenia un establiment o estanc de tabac i un altre de licors al carrer Raval Inferior, núm. 1 i a plaça Nova, 2.
Uns anys més tard, el 1909, amb motiu d’una inspecció podem saber que a la vila hi havien vuit bars, un d’ells el regentava Beatriu Frigola Soler. I a la premsa hi veiem que l’any 1912 se’n feia publicitat de l’anís Criolla.
És possible que les persones que pertanyien al gremi dels taverners haguessin tingut algun tipus de problemes, fos per la venda dels productes, pel pagament d’impostos, per competència deslleial, que també n’hi havia, segons alguns comentaris, sigui per la causa que sigui es va decidir crear una Unió de Taverners. De aquesta associació en tenim constància per un document de l’Arxiu Municipal de Palafrugell, una cartilla amb el títol Estatutos de la Unión de Taberneros de Palafrugell. Imprenta P.Ribas de Palafrugell, 1926, que van ser elaborats, diu, per vetllar pels interessos de la corporació i protecció dels associats. S’hi concreta també que estaven excloses altres finalitats de caràcter religiós, polític o social. Tenien el local social a la plaça Nova, 9.
La comissió encarregada d’organitzar aquest gremi estava formada per Pere Deulofeu, Marian Llaone, Jaume Soms, Bonaventura Torroella, Emili Batlle, Josep Roure, Salvador Isern, Joan Busquets, vídua d’Evarist Rius, Joan Oliver i Jaume Bofill. L’import d’ingrés a la Unió era de 25 pessetes i la quota anual de 10 pessetes.
Els esmentats estatuts constaven de 13 capítols. En un s’esmenta que cada any s’havia de fer dues assemblees d’assistència obligatòria, excepte per causes justificades; altrament el soci seria multat. Amb data 7 de juny de 1926 els estatuts van ser presentats al Govern Civil de Girona.
Cartilla dels Estatuts. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col.lecció Joan Isern Amir
Per finalitzar presentem un comentari de caràcter humorístic publicat a la premsa, que a la vegada està relacionat amb l’aiguardent: “El día 7 de este mes se perdió una media de Algodón rayada, si alguna persona la hubiese encontrado hará favor de entregarla en la Administración del Aguardiente de esta Ciudad.”
