Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Teniem previst que per aquests estudiants de la branca tècnica sanitària incorporar al seu programa d’estudis programa pel·lícules de caràcter científic, però a causa que l’hospital va entrar en fase de tancament, el projecte també va fer fallida.
Darrerament he localitzat els documents de les gestions efectuades amb l‘Institut Francès de Barcelona (1919) entitat que disposava d’una àmplia cinemateca de temàtica científica. Adjuntem els documents.
Material disponible per àrees temàtiquesPortada del catàlegCorrespondència
Envers l’any 1992 estava interessada a conèixer aspectes tècnics referents a la construcció de les xemeneies industrials, peces bàsiques per al funcionament de les calderes de vapor de les indústries del segle XIX i més enllà de mitjan segle XX. La seva funció era succionar els fums generats per les calderes de vapor, que era la força mecànica de les indústries en general o bé els forns de les bòbiles i de ceràmica.
Joan Baca Reixach de jove, fotografia cedida per Joan Baca Pericot
Per aquest motiu vaig parlar amb alguns mestres d’obres i paletes de Terrassa i de la Bisbal d’Empordà, com també vaig consultar llibres de la biblioteca del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. Assabentada que l’arquitecte Joan Baca Reixach havia dissenyat algunes de les xemeneies de Terrassa, vaig demanar-li si em podia donar informació amb relació a algun aspecte tècnic de les xemeneies industrials. Amb data 3-6-2020 he vist que havia incorporat en aquest bloc una relació de mestres d’obres i arquitectes terrassencs on hi consta que Joan Baca l’any 1930 pagava tributs per exercir la professió.
Com que en aquell moment vivia a Girona, vaig lliurar-li uns folis amb les preguntes per si les volia preparar per al dia que anés a Terrassa a fer-li una visita a casa seva a la Rambla d’Egara.
Les preguntes estaven relacionades amb:
Taulaplom
1- Fonament
2- El talús de l’estructura
3- La bastida i escala exterior
4- Mida dels totxos
5- El morter i les anelles
6- Sortida de fums esbocada
Respecte al fonament va dir que per a una xemeneia de 40 metres d’alt el fonament havia de fer aproximadament 8 x 8 x 5 metres (els cinc metres eren de profunditat). Va acompanyar l’explicació dibuixant un esquema del fonament on també al costat dret incloïa sala de màquines on hi havia les calderes del vapor de la casa Babcok.
Bastida i escales de gat (esquema J.Baca R.)
Pel que fa al talús de la xemeneia o grau de conicitat que se li volia donar era necessari emprar el clàssic taulaplom, un estri fet amb una placa de fusta d’on penjava el plom, d’aquí que els mestres d’obres eren coneguts també com a mestres del taulaplom. Joan Baca considerava que el talús havia de tenir una inclinació del 2,45% i per a una major comprensió de com era aquest estri va adjuntar a les preguntes l’esquema que presentem.
De la bastidatambé en va fer un esquema on es poden veure representats els taulons en situació
Xemeneia Almirall, mestre d'obres Marià Masana. Model de bastida (Col. família Masana)
horitzontal des d’on treballaven els paletes i uns altres de més prims, que en ocasions se’ls havia anomenat antenes, estaven posats en diagonal de manera que configuraven una X i servien per reforçar l’estructura.
L’escala exterior era de ferro i collada a la paret de la xemeneia. Eren les anomenades escales de gat, que també es posaven a l’interior de la xemeneia. Tenien la funció de permetre l’accés a la boca o sortida de fums en el supòsit de desperfectes estructurals a causa de la combustió.
Maons trapezoïdals d'una xemeneia enderrocada (Rosa M. Masana)
Sobre la mida dels totxos fets exprés per a la xemeneia que es volia construir, J. Baca en dona les mides de 75×50 centímetres. El gruix no resta especificat. Deia que hi podia haver set mides diferents de totxos d’acord amb el diàmetre de cada secció.
Morter (esquema J.Baca R)
La resposta que va donar sobre el morter era que calia que fos perfectament uniforme i de dosificació escrupolosament mantinguda. L’esquema que li vaig lliurar de la col·locació dels totxos el va ratllar i el va representar de manera que es pogués veure clarament la distància entre passada i passada d’obra amb l’espai que havia d’ocupar el morter, que era de 1,5 centímetres.
La sortida de fums era una zona susceptible de ser esbocada o esbardellada amb risc que es desprenguessin fragments de material i tot degut als canvis de temperatura entre l’interior i l’exterior de la xemeneia i a l’acció dels àcids corrosius que es formaven.
Operaris (esquema J.Baca R)
Quan s’havia de reparar la part distal de la xemeneia contractaven uns escamots d’especialistes sense vertigen. Recorda el detall que anaven molt tatuats. Pujaven a la xemeneia amb ajut de cadenes i de la darrera de dalt hi penjaven uns taulons i una corriola per pujar i baixar ells mateixos i el material. Va fer un gràfic que adjuntem.
L’arquitecte també comenta que pels voltants de l’any 1940 va fer col·locar a la sortida de fums de les
Secció d'una anella externa de xemeneia (Rosa M. Masana)
xemeneies anelles de formigó armat per reforçar la zona. També va aplicar la tècnica de col·locar un encadenat de ferro rodó de 20 mm de diàmetre immers en el junt del morter i a cada dos metres de les distintes seccions de la xemeneia. Aquests elements s’havien de posar amagats entre el morter perquè, va dir, si es veiessin seria com si una dona ensenyés el biso, o sigui antiestètics.
Algunes de les obres d’arquitectura que havia fet i que consten a l’entrevista són: la fàbrica Filatures Matarí i la xemeneia, la nau de calderes i xemeneia de l’empresa SAPHIL o la Anònima, la fàbrica Terrassa Industrial i la xemeneia situada a l’encreuament de les carreteres de Rubí i Montcada.[1]
Plano de la SAPHIL (J,Baca R.)
Altres obres van ser les cinc naus industrials de la fàbrica de Francisco Torredemer, la fàbrica Boada i Rigol, els Tallers Agut, S.A. Sanllehí, Pere Vacarisses, Francisco Aura, Tallers Protegits Amat Roumens, etc.[2] A Internet consta que havia dissenyat el Magatzem Vallhonrat del carrer Pi i Maragall núm. 1
Per fer-nos una idea de les edificacions industrials portades a terme havia calculat que equivalien a 250.000 m2de superfície, que vindria a ser 26 illes de l’Eixample de Barcelona. Considerar també que havia fet diverses vivendes de caràcter privat una d’elles, per posar un exemple, està situada a la Rambla d’Egara núm. 150 , feta l’any 1940 on a la façana
Esgrafiat de la casa de Rambla d'Egara 150 (Imatge Clara Isern i Badia)
hi ha un esgrafiat fet per Ferdinandus Serra del que ens en parla Ana Fernández.
Clara Isern i Badia ha tingut la amabilitat de fer una fotografia de l’esmentat esgrafiat i ens l’ha fet arribar per il·lustrar aquest text, fet que ens complau i li donem les gràcies .
També adjunta una dada d’interès de la qual sovint no es parla i és el cost de l’obra. Per exemple, una xemeneia de 40 metres construïda l’any 1960 va tenir un pressupost de 888.114 pessetes.
Notes
[1] Judit Tapioles. De la construcció de les xemeneies industrials. Arxiu Tobella Terrassa. Retall de premsa sense data. Joan Baca va comentar que a l’Arxiu Tobella tenen una imatge d’ell al costat d’una xemeneia.
[2] Els fills del senyor Joan Baca amb data 30-11-2006 van cedir a l’Ajuntament de Terrassa 6000 projectes que en el decurs dels anys havia efectuat el seu pare, documents que estan depositats al Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental a Terrassa.
En referencia al seu legat documental, darrerament em sabut que van ser depositades al Arxiu Tobella de Terrassa 329 fotografies de Joan Baca Reixach.
He considerat comentar una experiencia succeïda l’any 1966, referent a una companya infermera, la Ramona Ramoneda, amb qui varem treballat plegades a la Mútua de Terrassa junt també amb la Filo Pla, era referent a una experiencia romàntica que havia viscut de més jove.
Esquerra: R.Ramoneda, de Rubí, R.Masana i M. Badrines a Mútua 1964
Va dir-nos que a un hospital que treballava havia assistit a un soldat ferit al front durant el conflicte de la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939. El soldat es deia Pere i presentava ferides greus que podien comprometre-li la vida però, se’n va sortir encara que li restà algun tipus de mobilitat física. De la manera que ens ho havia explicat vàrem pensar que a més del tractament metge, possiblement el que més l’havia millorat era la entrega professional de la Ramona i l’afecte del seu tracte.
En Pere vivia a Eivissa però la distància no els va impediment perdre el contacte perquè la Ramona de tant en tant l’anava a veure’l a aquella illa tant bonica de les Balears, fins que un dia ens va donar la noticia i a la vegada la sorpresa de que deixava la Mútua i se’n anava a Eivissa perquè el Pere i ella es volien casar.
Mútua de Terrassa, d'esquerra a dreta: Masana, Josa, Ramoneda ...
La Filo i la Ramona varen mantenir per carta el contacte i un dia la Filo em diu: Rosa que et sembla si anem a veure a la Ramona a Eivissa, m’ha dit que estaria molt contenta si l’anàvem a veure a Santa Eulàlia i que no ens patíssim per l’allotjament perquè tenia una casa gran que hi havia lloc de sobres.Pocs dies desprès estàvem allotjades a casa de la Ramona i el Pere que també hi vivia la mare d’ell, la senyora Antonina persona encantadora que des seguida varem mostrar-nos un mutu afecte.
Antonina, Pere, Filo i Rosa M., la Ramona va fer la fotografia , Eivissa 1966
Aquella visita excursió la vàrem considerar tant ells com especialment nosaltres unes petites vacances, en part perquè feia poc que havia obtingut el carnet de conduir i vàrem poder llogar un cotxe , una Genovesa, i amb ell vàrem recórrer, diria, tota la illa, perquè no vàrem deixar cap racó on posar-hi el nas, degut que tots teníem ganes d’anar a cavall amb un cotxe descapotable força. Un dia també vàrem fer una excursió amb vaixell a Formentera.
Ens vàrem divertit molt perquè la Filo tenia un temperament que de tot en feia acudits, donava també la circumstància que jo sense voler feia quelcom de atípic, també era el meu temperament i, quant la Filo ho explicava a algú era un trinxar-t’he de riure, sabia posar-li una salsa especial a la narració. Aquells dies vàrem ser com una trobada familiar circumstancial formada per tres generacions .
Acomiadament d'un vaixell eivissenc 1966
Observant les fotografies he recordat un costum dels eivissencs que feien quan acomiadaven a algú que marxava amb vaixell de la illa. Consistia en agafar des de dalt del vaixell el cap d’un rull de paper de vàter i llançar aquest a les persones que estaven a baix , quan el buc s’anava retirant del moll el paper s’ estirava formant unes esteles fluctuants que configurava una estètica festiva, em va suggerir que era una manera simbòlica de desitjar bon viatge i a la vegada mantenir figurativament el contacte amb la persona o persones que marxaven.
Ara recordo també un costum que tenien els habitants ‘’una illa grega, no podria dir quina, però va succeir que quan el vaixell amb el que viatjava va passar per davant d’una illa, els seus habitants amb un mirall feien ‘la rateta’ al vaixell que navegava, dirigien els raigs del sol reflexionats al mirall cap al vaixell. El capità en resposta i com a acte de cortesia també tocava tres tocs de sirena que fan aquell moc, moc, moc tant agut. Recordo que aquesta mútua salutació em produí un sentir emocional marcat per la distancia i la aproximació, entre un quedar-se per uns i un viatjar pels altres, una vivència simultània de dualitat, potser ve d’aquí que la recordi.
La Ramona i la Filo a Eivissa
Tornant a Eivissa dir que aquell viatge va ser fantàstic tant pel caliu humà, com pel paisatge, la alimentació casolana eivissenca , la artesania de la senyora Antonina i d’altres artistes, l’aigua cristal·lina del mar, la aventura d’anar vaixell i amb cotxe descapotable, les ‘calimetes’ o vermut fet de figues, el sol i la possibilitat de viure experiències noves.
Imatge eivissenca
Encara que siguin de baixa qualitat incloure algunes de les imatges que poden il·lustrar aquells dies de lleure amb la Filo a casa de la Ramona, en Pera i la Antonina, tinc bon record de tots ells, llàstima que el temps passat faci que ja no siguin a temps de llegir aquestes quatre ratlles que he fet pensant amb tots ells.
La Filo amb ulleres i la Rosa M. 1966Costa eivissenca
L’any 1971 estava estudiant a l’escola d’infermeria de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, centre que funcionava en règim d’internat des del diumenge al vespre fins al dissabte després de pràctiques. Quan sortia els dissabtes, a les dues del migdia, havia de córrer bastant per poder estar a les cinc de la tarda a la drogueria Levi de Terrassa i abans passar per casa. Sort en tenia que amb la Vespa i circulant per la carretera de la Rabassada, que coneixia bé, arribava puntual a la feina.
La drogueria estava situada al carrer Antoni Torrella gairebé a tocar de la Rambla d’Egara i era un dels comerços del ram de la drogueria més importants de la ciutat. Disposava d’un local gran i adequat per tenir-hi exposats un bon ventall de productes, incloent-hi una secció de perfumeria.
El sou per treballar els dissabtes de cinc a nou de la tarda era considerat baix, dues-centes cinquanta pessetes. Vaig anar-hi a treballar perquè m’ajudava a cobrir despeses, perquè jo mateixa em pagava els estudis i, encara sort que el segon i tercer curs em van concedir una beca, tot i que també feia guàrdies a l’hospital alguns diumenges, festius i vacances escolars.
Escric aquest episodi propiciat, com em sol passar, per haver localitzat tres fotografies de l’època i m’he sentit motivada a dir-ne quelcom. Vist des d’ara, quedo sorpresa de l’empenta que teníem quan érem joves, perquè fèiem practiques diàries d’infermeria de 8 a 14, dinàvem i de 16 a 19 assistíem a classes teòriques. Una companya i jo encara teníem humor d’anar de 15 a 15.45 a fer una partida a la pista de tennis de l’escola.
La primera a l’esquerra penso que és la Luci, de les altres dues no recordo el nom i la de la dreta és Rosa M. Masana.
Et treball a la drogueria també obligava a estar-nos dretes i anant amunt i avall atenent els clients. Un dia el gerent de l’establiment, el senyor Nicolàs, em va proposar fer la promoció d’un producte especial per rentar plats perquè es tractava d’una marca nova i la gent no el comprava tot i ser més econòmic que els altres. He de reconèixer que vaig tenir èxit, les explicacions que donava van ser convincents i el producte es va vendre de manera fluida.
A veure quina quedava millor
Un dia juntament amb altres productes per portar a casa, vaig comprar un flascó del ja famós rentaplats i el diumenge després de dinar en posar-me a rentar plats veig que el producte no feia escuma i li costava retirar el greix de plats i cassoles a no ser que n’hi posessis molta quantitat, un autèntic fracàs químic. Em vaig indignar en descobrir les no virtuts d’aquell ingredient verdós rentavaixelles i en especial perquè havia ensarronat mig barri del centre de Terrassa. El dissabte següent en arribar a l’establiment vaig dir al propietari que no promocionaria més aquell rentaplats, perquè era simplement aigua amb una mica de sabó. La primera sensació que vaig tenir d’acord amb l’expressió del propietari va ser que me n’havia d’anar a casa, però no, vaig continuar a la botiga sense fer de captadora de clients.
A part d’aquesta anècdota, entre nosaltres, les dependentes, teníem bona relació i fins i tot ens divertíem posant-nos perruques que també teníem a la venda i fer assajos amb mostres per veure quins tons de pintallavis i ombra d’ulls ens quedava millor. També provàvem mostres de perfums algun dels quals era de gran intensitat.
Tot va succeir el dia que sense esperar-m’ho el senyor Díaz, l’instructor de pràctiques de vol privat, va considerar que estava preparada per comandar una avioneta Cessna 152 per mi mateixa. Estàvem dins l’hangar i em va dir: “Haz dos tráficos y vuelve”. Fer dos trànsits consistia a enlairar-se, fer el circuit reglamentari i aterrar dues vegades consecutives. Pilotar l’avió sense l’instructor al costat feia angúnia, però ja sabíem que aquest moment havia d’arribar.
Aquell dia es donà la coincidència que a la torre de control hi havia un controlador nou. Vaig despenjar el telèfon: “Aquí Eco Charlie Papa Víctor” —EC-PV eren les sigles de l’avió amb què havia de volar—, i continuo: “En parquin, solicito instruciones para rodar a punta de pista”. Resposta del controlador: “EC-PV, autorizado a rodar a punta de pista 31”. El costat oposat de la pista tenia el número 13, ens era indicat un número o altre segons la direcció del vent —per enlairar-se era millor el vent de cua—. Circulo fins al lateral de la pista per comprovar als comandaments el nivell de combustible, magnetos, frens flap, timó… Feta la revisió, dic a torre: “EC-PV en espera, preparada para el despegue”. Torre: “EC-PV autoritzada a entrar y despegar”. Això és el vaig entendre, quan el que el va dir era: “Autorizada a entrar y alinear”. Mai en tot el temps de pràctiques havia sentit la paraula alinear, per altra banda molt semblant a despegar, i sempre amb l’instructor entràvem a pista i aixecàvem el vol. Alinear és posar l’avió en línia a la ratlla de la pista com es fa als aeroports de passatgers.
Dono gas a fons per aconseguir les revolucions de motor necessàries i en arribar a nivell de la mànega indicadora del vent que era a meitat de pista coincidia també amb la velocitat adequada per, només tirant suaument el volant —té forma de dues banyes— cap endavant en sentit al pilot, l’avió s’enlairava. Sempre gaudia molt amb aquella sensació, era el que més m’agradava de volar.
Quan anava a tota velocitat per la pista i a punt de agafar altitud, des de la torre de control sento que em diuen: “EC-PV, deténgase! EC-PV, deténgase, por favor!” Vaig veure que era impossible fer el que em deien, no tenia prou pista per aturar l’avió a aquella velocitat, i em vaig enlairar. Desconeixia què havia passat, perquè el controlador no deia res, em sentia intranquil·la pensant que quelcom de l’avió no anava bé. Passats uns minuts novament em comuniquen: “EC-PV, para su conocimiento le informo que tiene un tráfico delante”. Impensable, també com mai m’havia succeït, estava volant darrere d’una avioneta i pel fet que m’avisessin vaig pensar que potser l’atraparia en el moment d’aterrar, per tant vaig decidir fer un viratge a la dreta de manera bastant precipitada i sense tenir en compte la velocitat que portava.
Circuit aproximat del dia de la 'suelta' -gràfic Cisco Massana-
La maniobra de gir va ser molt desafortunada perquè vaig produir a l’avió una reacció com d’estar sotmès a un flux turbulent, pensava que es trencaria per la meitat, tenia les mans engarrotades al timó, com si em volgués sostenir d’una imminent caiguda al buit. Era conscient que estava dins d’un artefacte que no dominava, un autèntic caos i cap dels instruments estava al seu punt, l’altímetre, revolucions horitzó artificial i no sé què més estava desnivellat i el nivell de combustible no transmetia cap confiança.
El cor m’anava a 120 pulsacions i entremig d’aquell garbuix em va passar pel cap tota la meva vida en seqüències, fenomen aquest que m’havia explicat una amiga que li havia passat mentre donava voltes de campana a dins d’un cotxe . Llavors gairebé no la vaig creure però ara sé que passar, passa.
Havia perdut altitud i sentia que aquella experiència seria la darrera de la meva vida. També vaig pensar que el club perdria un avió. Encara ara no sé d’on vaig treure les forces i les ganes de viure que vaig reaccionar donant gas a fons per tornar agafar l’altitud de creuer de 3.500 peus i alhora anivellar l’avió.
El dipòsit de l'aigua de S.Quirze 41°32'24.2"N 2°04'18.3"E
Amb tot el temps transcorregut estant fora d’òrbita i mirant els instruments, de cop m’adono que res del que hi havia a fora ho coneixia. Altra vegada l’atac de taquicàrdia, veia alguna edificació però la major part del paisatge era bosc. Potser eren els boscos de can Vinyals, can Castellfort, can Camps o no ho sé, perquè han transcorregut quaranta-dos anys dels fets. Va ser tremenda la sensació de no saber per on volaves.
Per sort, vaig ser conscient que anava en direcció a ponent, quan sempre que aterràvem cap al tard a la pista 31 el sol estava al costat dret i amb ell em vaig orientar. Vaig decidir fer un viratge obert i controlat en direcció oposada, però amb tot continuava sense identificar res i per tant el neguit era persistent.
Poc després vaig experimentar una de les il·lusions més grans de la meva vida, veure de lluny la silueta del dipòsit d’aigua de can Casablanques de Sant Quirze, dipòsit que per als pilots era el referent de quan es volia aterrar a la pista 31. En veure el camp vaig fer un aterratge perfecte sobre aquella pista encara de terra. Havia tocat terra! literalment tocat terra, i el meu grau de satisfacció va ser indescriptible.
En baixar de l’avió les cames encara em tremolaven i la roba que duia estava completament xopa de suor. El senyor Díaz quan em va veure aparèixer després d’estar un llarg temps desapareguda, suposo que per les regles professionals no em va abraçar, però se’l veia emocionat. Pensava en una possible reprimenda i va ser el contrari va dir que havia fet bé de no frenar l’avió com m’havien dit a mitja pista.
Va explicar que el motiu del missatge que m’aturés va ser degut que un avió que duia un cartell de propaganda l’havia desenganxat per fer-lo caure a la pista i després recollir-lo. Mentre aquest cartell voletejava pel cel, la Cessna que pilotava va passar en sentit diagonal per sota d’ell. En Díaz va dir: “Vino de poco que aquel cartel no te hubiera cubierto el avión”. També es va excusar per no haver previst que el dia de la suelta hi hagués un controlador en el seu primer dia de treball.
Quan vaig a Terrassa amb cotxe per l’autovia paral·lela al camp d’aviació sempre em fixo en dues coses, amb les avionetes que em fan goig veure quan s’enlairen o van en direcció a aterrar i a un tram més amunt veure el dipòsit de aigua de Sant Quirze, referència que em va salvar la vida, o això em sembla.
